dimarts, 2 d’agost de 2016

L'inquietant Lovecraft.



He llegit alguns altres relats d'aquest autor tant inquietant com conegut. H.P. Lovecraft, mai no ens deixa indiferents i això que jo no sóc gaire afeccionada a aquests tipus de relats, però val a dir que sempre he trobat algun motiu de reflexió.

En aquest relat es planteja la possibilitat fascinant que existeixin realitats paral·leles, una qüestió que haig de confessar que em va apassionar al llarg de la meva adolescència, suposo que com a un gran nombre de joves d'abans i d'ara.

Un record que servo de petita, és la idea que tenia que el món només existia en tant que el podia veure i tot el que quedava a la meva esquena anava desapareixent. Molts cops, amb molt disgust i enuig dels meus pares, em girava de forma ràpida i sobtada tot tractant d'enxampar el moment en què el paisatge i les persones desapareixien, Com podeu suposar, mai no ho vaig aconseguir.

El cert és que també científics reconeguts algun cop han especulat al voltant del tema, tot i que, almenys en el que a mi respecta, no conec que hagin arribat mai a cap acord concret.

I ho deixo aquí, de l'argument no en parlo perquè amb el títol del llibre ja em sembla que queda entès, però sí que recullo un parell de fragments que m'han semblat més significatius. I si sou prou valents, llegiu-lo i a poder ser just abans d'anar a dormir i amb la il·luminació més aviat escassa. Jo ho vaig intentar, però només un cop...


El temps devia ser inexistent a certs nivells de l’espai, i si algú entrava en un d’aquests nivells podria preservar indefinidament la pròpia vida i l’edat, sense patir els efectes del metabolisme orgànic, sense deteriorar-se, excepte en una mesura mínima en el curs de les visites al pla d’existència original o a d’altres plans similars. Si algú, per exemple, entrava en una dimensió intemporal, podia emergir en algun període remot de la història de la terra sense haver envellit gens ni mica.
(...)
Si algú ho havia mai aconseguit, no es podia negar amb cap mena de certesa. Les velles llegendes són boiroses i ambigües, i en els temps històrics els intents de creuar abismes prohibits es complicaven a causa d’unes terribles aliances amb éssers i missatgers procedents de l’exterior, com ara la figura immemorial de l’enviat o el missatger d’uns terribles poders ocults: l’Home Negre del culte de les bruixes, o el Nyarlathotep del Necromicon. Es plantejava, també, el desconcertant problema dels emissaris o intermediaris inferiors, els espantosos híbrids quasi-animals que la llegenda designa com els dimonis familiars de les bruixes. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada