diumenge, 7 d’agost de 2016

Hermafrodita


MIDDLESEX de Jeffrey Eugenides ens parla de la transició d'una nena/noia cap al que realment se sent, un noi, en una trama que més que explicar-nos les complexes gestions per aconseguir un canvi de sexe, ens mostra les reflexions d'algú, el o la protagonista, que ha nascut en la complexitat de l'hermafrodisme. 

Vaig néixer dues vegades: primer sent una nena, a Detroit, un dia de gener de 1960 en què, excepcionalment, no hi havia boira baixa; i després sent un noi adolescent, en una unitat d’urgències de prop de Petroskey, Michigan, l’agost de 1974.
(...)
Quan jo era un bebè, i fins i tot quan vaig ser una nena, posseïa una bellesa atípica i extravagant. No hi havia cap tret del meu cos que fos perfecte, però quan s’ajuntaven sorgia un no sé què captivador. 

Si ja de per sí em costa d'imaginar el que pot experimentar algú que ha nascut en un cos equivocat, per utilitzar l'expressió més actual, molt menys en el d'algú que fins i tot físicament neix amb els dos sexes:

Tots naixem amb parts potencials tant de nen com de nena. (...) Tot depèn de la influència hormonal i enzimàtica (...) El penis no és altra cosa que un clítoris molt gran. Neixen de la mateixa arrel.
(...)
Com si patís una malaltia terminal, tenia ganes de bandejar els símptomes immediats i esperava una cura d’última hora. (...) Però res no em desesperançava tant com mirar-me al mirall.

La o el protagonista viu un autèntic calvari ja des de ben aviat, però és a l'entrada a l'adolescència que la seva sexualitat, potser un tant ambigua, comença a aixecar l'alarma dels seus pares, els quals després de visitar diferents metges i especialistes sotmetent amb la millor intenció, a la seva filla a unes sessions que li resulten humiliants i doloroses, acaben descobrint la "anomalia" i d'acord amb un dels metges decideixen efectuar una operació per tal de resoldre el que consideren un problema, i permetre que segueixi sent la nena que ells desitgen, per la qual cosa, ella pren la decisió de fugir i acceptar el que la natura ha decidit que sigui:

Els meus avis havien fugit de casa seva per culpa d’una guerra. Ara, cinquanta-dos anys més tard, jo també fugia.
(...)
 El cos se m’havia tancat per superar el calvari. Però el viatge me l’havia despertat. (...) No pretenc sobrevalorar l’aspecte sexual, però per a mi va ser un impuls molt poderós, sobretot perquè tenia catorze anys i tenia els nervis vius i sorollosos, a punt per començar una simfonia a la mínima provocació.
(...)
Com la majoria dels hermafrodites, per bé que no tots, no puc tenir fills. És una de les raons per les quals no m’he casat mai. 

I acabo amb una reflexió del protagonista:

Sempre n’hi ha hagut d’hermafrodites. Sempre. Plató va dir que l’autèntic ésser humà era un hermafrodita. La persona genuïna tenia dues meitats, una de masculina i una de femenina. Llavors es van separar. Vet aquí perquè tothom sempre busca l’altra meitat. Menys nosaltres. Nosaltres ja les tenim, les dues meitats. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada