Mandales

Antonio Tabucchi va escriure aquest llibre el 1996, però per raons que ens són desconegudes no el va voler publicar i un cop traspassat, tal com succeeix en altres casos d'escriptors d'èxit, és la editorial qui decideix publicar-la com a obra pòstuma.

A la protagonista, la Isabel, la coneixem a través de la memòria del narrador i de diferents persones que l'han coneguda en algun moment de la seva vida. És així com es va confegint el Mandala, tal com els entesos recomanen que es faci: és a dir, començant per la part exterior, resseguint i interpretant els diferents camins i trencalls que ens anem trobant, fins a arribar al punt central que en realitat és la fita que hem estat dibuixant.

En la meva darrera etapa de mestra, algun cop vaig utilitzar mandales per pintar; van ser unes experiències un tant curioses, en especial amb algun alumne conflictiu. Recordo un en especial i un dia que la imatge que vaig triar era tot un seguit de siluetes de nens i nenes donant-se les mans fins a arribar al centre on se suposava que es trobava l'autor. Doncs bé, tot i haver-li donat les instruccions per realitzar el treball de manera correcta, ell es va entossudir a començar per la imatge central (la representació d'ell) i anar pintant la resta una i una altra vegada fins que va deixar el dibuix irreconeixible. La interpretació de tot plegat em permetreu que me l'estalviï. 

Però reprenem la història de la Isabel i del destí de la qual, protagonista absent, en sabem ben poca cosa:

Van córrer veus que s’havia suïcidat, però d’aquelles veus no te’n podies fiar, procedien de persones que a la universitat en sabien tant com jo.

Malgrat les evidents dificultats i seguint amb l'esperit del mandala, el nostre narrador, continua incansablement la recerca, el centre, per viaranys sovint un tant tortuosos, i tot i això no defalleix:

Els mandales han de ser interpretats, va dir amb posat sapient, si no seria massa fàcil buscar el centre. 

(...)

Estic mirant d’arribar a un centre, vaig respondre, he recorregut molts centres concèntrics i necessito una indicació. (...) és una pràctica com una altra, potser també és una forma d’art integrant.(...) L’important és cercar, tant si trobes com si no trobes.

En definitiva, es tracta d'un relat original i curiós del que el que més m'ha copsat o interessat és la relació amb la misteriosa estructura d'un Mandala.

Estic fent un mandala (...) diguem que el meu és una mena de mandala peculiar, però els cercles s’estan estrenyent, els he dibuixat, o més ben dit, els he recorregut d’un en un, i el que en surt és una figura estranya, sap, però estic estrenyent cap al centre.