dilluns, 25 de maig del 2015

Qüestió de supervivença



Eduard Màrquez ens parla cada diumenge des del suplement del matí de Catalunya Ràdio de llibres. Llurs recomanacions acostumen a ser del meu interès i així en el programa del 8 de març quan en va parlar d'aquesta "Novela de Ajedrez", en vaig estar molt alerta i a la primera ocasió que se m'ha presentat l'he llegit, val a dir que amb molt de grat.

Si voleu escoltar el com i per què el recomanava, el trobareu en el següent enllaç, a partir del minut 3,15 "El doble joc: escacs i literatura"

Contràriament al que pot semblar pel títol, no es tracta d'un llibre que ens alliçoni respecte a com moure les figures o ens faciliti les millors obertures o jugades de jugadors coneguts.

El seu autor, Stefan Zweig, confesso que totalment desconegut per mi, ens presenta un personatge que a raó d'estar uns mesos retingut per la Gestapo, totalment aïllat en una habitació d'hotel, d'on només pot sortir per ser conduit als continus interrogatoris, sense cap connexió amb el món exterior, aconsegueix fer-se amb un llibre que descobreix en una butxaca d'un dels seus captors i que amb penes i treballas pot amagar amb el cor accelerat i ple d'incertesa i esperança. En arribar a l'habitació, expectant, treu de l'amagatall el preuat trofeu i amb total desencís comprova que només es tracta d'un llibre d'escacs.

Malgrat que en un principi pateix un dur cop en veure que s'ha arriscat per un llibre que no té cap interès per ell, que a més tampoc no disposa ni pot disposar ni de taulell ni de peces per poder ni tan sols practicar, aviat es submergeix en la lectura i mentalment juga i repassa una i una altra vegada les jugades i aquest fet li permet alliberar-se mentalment i fer-se fort davant la seva precària situació.

Tot plegat sembla en un principi positiu, però el cert és que el joc mental s'acaba convertint en una obsessió que acaba resultant destructiva, més enllà del seu alliberament i que per atzar l'enfrontarà en una partida amb un campió brillant, però totalment obtús i desapassionat al que només l'interessen els guanys econòmics,

Toda mi vida me han intrigada los monomaníacos, las persones obsesionadas por una sola idea, pues cuanto más se limita uno, más se acerca por otro lado al infinito.
(...)
Però incluso los pensamientos, por muy etéreos que parezcan, requieren un punto de apoyo, pues de lo contrario giran y giran en torno a sí mismos, en un torbellino sin sentido; tampoco ellos soportan la nada. 
(...)
Tenia ahora de pronto una ocupación, estèril y absurda si usted quiere, però era una ocupación que aniquilaba la nada a mi alrededor. 


En efecte, el seu final no deixa de ser una guerra d'intel·lecte, però tot i ser intel·lectualment infinitament més brillant que el seu oponent, l'obsessió malaltissa en què es va convertir el seu aprenentatge, acaba jugant-li una mala passada.

Al fin y al cabo, el único encanto del ajedrez reside precisamente en el despliegue diferente de una estratègia en dos cerebros, en el hecho de que no sepan las negras cuál serà la maniobra correspondiente de las blancas en esta guerra del intelecto. 

diumenge, 24 de maig del 2015

Ai, si aixequés el cap...

 En alguns moments aquesta novel·la de'n Daniel Vázquez, fill de'n Vázquez Montalbán, i totalment desconegut per mi, m'ha recordat un llibre que vaig llegir fa uns cinquanta anys, escrita al 1932: “La tournée de Dios´” d’Enrique Jardiel Poncela. En aquell, Déu decideix baixar a la terra perquè estima que s’ha de revifar la fe que està molt decaiguda. Doncs bé, a més que el final és totalment desastrós pels interessos del protagonista, hi ha una escena que tinc especialment viva en el record i és que després que el reben amb tota la pompa de què són capaços, arriba l’hora de dormir i ningú no sap on el poden allotjar que estigui a l’alçada de tant egrègia personalitat.

Aleshores, li munten un dormitori al bell mig de la catedral. I ell, és clar, a mitja nit està mort de fred i aclaparat per la profunda solitud del temple i agafant una flassada acaba posant-se a dormir dins un confessionari.

Quelcom de semblant li passa al protagonista, aquest clon del dictador:

La habitación, una alcoba que abría sus ventanes a un bosque cubierto por la luz tènue de una noche diàfana, estaba decorada con tapices dedicados a la algarabía de tiempos pretéritos y mucho más exquisitos, y tenia una cama de tamaño ciclópeo en el centro, col·locada bajo una gran lámpara de pedreria. Con su cuerpecito de alfeñique, Paquito se hundió en ese océano acolchado como un nadador poco experimentado. 

En general no m'ha semblat massa interessant, tot i que la idea de la clonació del diguem-ne protagonista, és un tant original, però el desenvolupament de la història no deixa de tractar-se d'una forma banal.

Tot i això en un moment dels més delirants, en un sopar de la "camarilla" entre abundants menges i no menys abundoses begudes "espiritoses", es parla dels nacionalismes, amb un especial esment a Catalunya que paga la pena recollir:

Los nacionalistes son fanáticos, animales que defienden sus idees basándose en fantasías históricas.

Aleshores, un personatge de la “cort” que segueix a Paquito, explica la seva experiència a Catalunya amb els castellers.

Una vez, y tengo que controlar mis emociones para no echarme a llorar, incluso tuve que participar en una jornada castellera para esconder mis verdaderos pensamientos antinacionalistas. 
(...)
Y ¿eso de los castellers es una pràctica satánica? [Demana en Paquito i aquí s’equivoca l’autor perquè hem de recordar que Franco coneixia els castells perquè pel 18 de juliol sempre en feien aixecar] 
(...)
El principio de esa pràctica està basado en un fundamento marxista: la unión hace la fuerza.
Se trata de que una masa de cuerpos sudorosos se una por los hombros para que otros cuerpos también sudorosos trepen por sus espaldas hasta construir una torre humana siguiendo el ritmo de una música cuya estridència rompería los tímpanos hasta a un sordomudo. 

M'estalvio de comentar el desenllaç, tot i que com es pot endevinar, resulta molt previsible.

divendres, 22 de maig del 2015

Antoni Farrés




Fa poc temps que he llegit "Antoni Farrés i Sabater, tal com l'hem conegut". Com el seu títol indica, es tracta d'un recull de records referents al que durant vint anys va ser alcalde de Sabadell, en Antoni Farrés. en boca de diversos personatges que en algun moment van treballar o van coincidir amb ell i també d'algun familiar.

He trobat a faltar algun comentari de gent anònima, dels conciutadans que al llarg de tants anys el van triar com a batlle, al principi amb la confiança que seria capaç de fer avançar la ciutat en uns moments difícils i més endavant per afecte, costum o inèrcia. Molts dels què el votaven ni tan sols sabien o els preocupava a quin partit pertanyia, senzillament el votaven a ell.

En Toni, que era així com s'acostumava a nomenar-lo, provenia d'una família benestant i es va decantar per estudiar advocacia, i se'n va dedicar com a advocat laboralista. Va ser un bon alcalde en especial en el seu primer mandat, segons ell mateix deia s'hi va fer més a Sabadell en quatre anys que en quaranta, tot i que també hi afegia que més que en els setze que hi van continuar. 

Jo vaig tenir el plaer de conèixer-lo, quan treballava en una escola d'educació especial que en els seus inicis va ser creada pel seu pare juntament amb un grup de pares de nens amb alguna deficiència, ja que aleshores no hi havia cap servei per aquests infants. Amb els anys, a mesura que els petits anaven creixent, suposo que amb molt esforç i determinació, van anar creant tot tipus de serveis i l'escola a què em refereixo va passar a formar part de la xarxa pública.

Servo un record especial d'un matí en què ens va visitar per sorpresa l'aleshores conseller Sr. Josep Laporte. En Farrés no va estar informat i en assabentar-se va venir molt contrariat lamentant-se que no l'havien avisat oficialment. El Sr. Conseller ja havia marxat i l'Alcalde voltava pel gran rebedor de la instal·lació  amb les llargues gambades que el caracteritzaven mentre anava remugant.

Un altre record especial és per la celebració del Special Olímpics del 1992. A l'Ajuntament, en un acte molt emotiu, ens van fer entrega d'una bandera de Sabadell per que la lluíssim en les cerimònies d'obertura i clausura dels Jocs, com a representants de la ciutat, i encara més, el mateix Alcalde, en Toni, i part del seu equip de govern hi van assistir al Palau Sant Jordi on es va fer la cerimònia d'obertura, i en veure'ns desfilar es va fer ben visible des de les grades, donat salts mentre ens victorejava amb gran entusiasme.

De la seva tasca com a polític només puc afirmar que fins on conec, va ser molt eficient en especial en l'atenció a les barriades molt oblidades fins a leshores, de la resta, molt s'ha comentat i no tot bo, en general tafaneries que a hores d'ara tampoc no tenen cap interès per mi.

Escultura en record a l'Antoni Farrés al Parc de Catalunya,
 una de les seves fites més importants.

dijous, 21 de maig del 2015

Alliberament


Un episodi angoixant i claustrofòbic el que ens narra Sándor Márai que s'esdevé durant el setge a Budapest. És una història fictícia, però que molt bé podria haver succeït, en la qual la protagonista és una jove jueva, Erzsébet, amagada en un soterrani, en un període de temps que va des del desembre de 1944 al febrer de 1945 esperant l'anhelat i incert alliberament. 

I ara ja tothom se n’havia cansat. La compassió, les mans auxiliadores, tots els sentiments humans més nobles s’havien cansat de les persones. Tothom esperava, en qualsevol moment, una mort fortuïta, que els caigués una bomba, un obús, o que es produís un canvi, una transició cap a una nova i espantosa aventura, les conseqüències de la qual ningú no seria capaç de calcular.
(...)
Els russos ja eren ben a la vora, només a uns quants quilòmetres de la ciutat, i encara ningú tenia cap certesa de res. 

El dia a dia en l'amagatall és complicat i no només a causa de les condicions materials del reduït espai, sinó per la convivència i en especial per la manca d'aigua de la que només se'n poden aprovisionar d'una font situada al carrer i a la que han d'accedir als vespres i amb molt de risc.

Hi ha gent “d’ordre”, gent “honorable” i “distingida”, però tots ells es mostren insegurs, oberts i propers, massa afables i condescendents entre ells i també amb els “pobres”, amb els seus “estimats amics”; tots ells es mostren expansius com si ara, al darrer moment, entre les classes socials, es desplomessin tots els envans i fos necessari discutir cuita-corrents... 
(...)
El nom, la personalitat, tot això s’havia esfumat al soterrani, com si tothom es cobrís amb una boira espessa en l’espiral horrorosa d’aquest ball de màscares subterrani. 

Mentrestant, la vida continua al carrer, el setge va complint metòdicament el seu objectiu i les persones, poques, que encara segueixen al que queda de les seves llars se senten oblidades i confoses entre les runes i la desesperança fins el punt no ja de desitjar la mort, sinó de no fer res per evitar-la, amb resignació:

Els carrers romanen immersos en la foscor. Arreu, a la claror de la lluna, s’entreveuen camions, peces d’artilleria i soldats vagarívols i amatents. Esperen alguna cosa. Esperen el setge, alguna activitat que doni sentit a l’existència i a la feina de preparació de tots ells. Els grups són llòbrecs, silenciosos i malenconiosos. No esperen amb arrogància, sinó resignats i amatents, i no esperen només els soldats, sinó també els canons, els tancs, les trampes... perquè ha arribat l’hora d’alguna cosa que s’està congriant. 

En les llargues hores tancats sota terra, es van sentint els brogits dels bombardeigs i els inconfusibles símptomes que la batalla es va acostant. Tothom sap que els russos s'apropen, però tampoc no estan prou segurs quin serà el seu comportament vers els refugiats.

Pertot arreu molen i martellegen, des de la matinada fins a la nit. Què hi fabriquen? La pau? Preparen un món millor, més assenyat, més pròsper? 
(...)
El setge i la guerra no en són més que una conseqüència. Perquè el que no pot durar gaire, el que d’aquí poc ha d’acabar, el que en efecte és insuportable i per tant no pot ser etern és l’odi. 

I per fi arriba el tan esperat alliberament: les portes s'obren i tothom s'afanya a sortir, n'hi ha que es volen acostar als russos, els volen oferir els seus serveis i ja pensen a treure'n algun profit, d'altres els miren amb recel... Tot s'ha acabat, o no? Ha arribat la pau? Estan salvats, podran tornar a recomençar la seva vida?

Ara [després de l’alliberament per part dels russos] s’inicia un altre tipus de guerra, pensa. Perquè sap que aquesta “fi” no significa el final absolut de la guerra, sinó més aviat que una mena de guerra s’ha acabat i que una altra de ben diferent tot just comença. No, la pau, no.
(...)
Com era la pau d’abans? 

 
Viquipèdia
Les tropes soviètiques segueixen els seus tancs T-34 en un contraatac


dissabte, 16 de maig del 2015

Paraules a mitges



Malgrat que el darrer cop que vaig llegir un llibre d'aquesta autora em va semblar que la manera de desenvolupar els seus arguments era un xic massa simplista, he reincidit i ho he fet perquè llegint la breu ressenya de la contraportada m'ha semblat que aquest cop sí que semblava haver trobat el to, però un cop més m'ha decebut amb la seva manera de voler encabir tantes històries confoses i complicades en el sí d'una mateixa família i a més voler-les relacionar entre sí com si d'una única i envitricollada història comuna es tractés, val a dir que al meu entendre, amb molt poca traça.

El relat ens situa en un petit poble, en una casa pairal, on el pare té cura del ramat de vaques i la mare regenta una perfumeria que resulta tenir molt èxit a tota la comarca pels bon perfums que hi ven i les bones condicions que ofereix a les clientes.

El matrimoni té tres fills, dues noies i un noi, que com acostuma a succeir, acaben marxant del poble per estudiar i un cop instal·lats a una ciutat la seva conducta canvia en obrir-se'ls nous horitzons no sempre del tot recomanables.

Potser la història més reeixida de les quatre de què consta el llibre és la de l'Albert, un dels germans protagonistes, que descobreix que és homosexual i se sent culpable, pecador i angoixat fins el punt que ho amaga a tothom, malgrat que en un moment de la seva joventut té una relació amb un antic company d'escola del mateix poble, amb què coincideix a la ciutat, que té un final tràgic a causa de la SIDA:

Estava confós. Atabalat. Trasbalsat. Cansat d’aprofundir en tantes idees contràries que em creuaven el cervell a tota velocitat i que no sabia com aturar. (...) Sense voler-ho jo, m’havia ficat en un laberint, i ara no sabia com sortir-ne. O, més ben dit, no era que jo m’hi havia ficat, hi havia nascut. I quina culpa en tinc jo, si es pot saber, em lamentava en veu alta. 
(...)
I és que des de l’homosexualitat, veus la vida diferent, i això sí que no es canvia per res. Sembla que tinguis ulls al clatell o en algun lloc on els heterosexuals no en tenen. Uns ulls que et fan veure més enllà del que es veu a primera vista. Uns ulls que et fan veure el món fosc.

Recordo els primers anys que se'n va començar a parlar poc i malament de la SIDA, que quasi bé es venia com una mena de castic diví cap els pecadors. Aleshores tenia una companya de feina, el marit de la qual va rebre una beca per investigar el tema als Estats Units i que havia comentat que si no se'n trobava un remei ben aviat podria arribar a ser l'equivalent de la pesta del segle XX.

Els pobles són així, els grans secrets passen com un riuet silenciós per sota del nivell del pas dels vianants. 

I jo afegiria que a les barriades de les ciutats ocorre el mateix.




dilluns, 11 de maig del 2015

Sant Ponç




Avui dia onze de maig es celebra Sant Ponç, el patró dels herbolaris. A diverses poblacions de Catalunya es fan actes que acostumen a ser fires on es venen herbes i dolços almívars i tots tipus de mel.

Jo vaig néixer a Barcelona, al carrer del Carme, i just al costat s'hi troba el Carrer de l'Hospital, un dels llocs on la Fira del Patró és més coneguda i popular.

De petita, cada onze de maig, en sortir de l'escola, anava a fer un tomb per la fira que aleshores començava només girar la Plaça del Padró. M'encantaven, i em segueixen encantant, les flaires que desprenien les herbes que es venien en grans manats, que a mi m'agradava de creure que havien anat a recollir el vespre abans,



També, igual que ara, es venien les fruites confitades que a les hores presentaven en grans gibrells de terrissa i que calia dur algun recipient on posar-les si en volies comprar. A mi el dolç mai no m'ha fet massa el pes i per aquestes parades només hi passava i m'encantava davant l'esclat de colors.




La mare sí que era llaminera i ella mai no deixava de comprar arrop, del qual només recordo que era molt negre i embafador i  que per descomptat jo no tastava: ella el feia miquetes i se'l menjava amb nata. També recordo el cabell d'àngel amb què es feien pastissets i que tampoc no m'agradaven per la seva dolçor.

De dolç només acostumava a tastar un bocí de rusc que a més de la mel que regalimava, quedava la cera que la canalla mastegàvem com si d'un xiclet es tractés.

Enguany he tornat al carrer de l'Hospital, volia recordar les olors i les sensacions de quan era petita i malgrat que per sort encara s'hi manté la tradició, la fruita ja és servida i exposada de manera que si bé és cert que és més higiènica, perd força una part de l'encant del que és popular.




Tot i això, les olors de les herbes remeieres ha aconseguit transportar-me feliçment als anys de la meva infantesa.




diumenge, 10 de maig del 2015

Las muertas



Jorge Ibargüengoitia narra en aquesta novel·la escrita el 1977, una història, que tal i com ell mateix ens indica en una nota a mode de pròleg, està basada en fets reals en la seva major part, tot i que, per raons suposo obvies, els noms dels protagonistes no ho són.

Per situar-nos en el context que transcorre la història, estem a Mèxic als anys seixanta, on en una petita localitat es van descobrir els cossos de diverses prostitutes soterrats matusserament en dos establiments regentats per dues germanes que exercien com a "madrotas" (madames).

El llibre està confegit seguint diversos testimonis que van donant la seva versió dels fets, on cadascun va fent tot el possible per descarregar-se de responsabilitats i al mateix temps anar-les espolsant cap els altres diguem-ne protagonistes.

A mesura que anem coneixent més de la història se'ns fa evident l'alt nivell de corrupció, on  estan involucrats també militars, policia o polítics i on determinades dones, fins i tot menors, són tractades com a mercaderia sense més valor que el que puguin treure amb la venda del seu cos, patint massa sovint mal tractaments i castics corporals no només per part d'algun "client" sinó més aviat de les seves "mestresses".

A tant arriba el menyspreu per aquestes noies, que quan deixen de ser útils o rentables no tenen cap mena d'escrúpol de treure-se-les de sobre venent-les a qualsevol altre prostíbul o fins i tot desfent-se físicament d'elles.

Malgrat que la trama no sembla tenir cap relació amb tot el seguit de morts i desaparicions que anys rere any han anat assotant Mèxic, no deixa de ser significatiu que el fet que la gran majoria de víctimes es tracten de noies joves, d'un nivell socio-econòmic molt baix, gairebé totes treballadores de les "maquiladoras". Tampoc sembla que les autoritats hi posin massa interès en esbrinar els fets i els responsables.

"El negocio de la prostitución es muy sencillo, lo único que se necesita para que salga bien es mucho orden"
"Cuando un cliente que está en una mesa con una muchacha siente que quiere pasar un rato con ella, le dice que lo lleve a su cuarto. Ella contesta que sí, porque está prohibido decir que no"

I acabem amb un fragment del testimoni d'una de les empleades del bordell:

Cuando tenía catorce años una tarde llegó a mi casa una señora (...) habló con mi mamá y se comprometió a conseguirme un trabajo de criada. Mi mamá quiso que me fuera esa misma noche con la señora 
(...)
En la tarde, la señora S abrió la puerta. Yo me asusté, porque con ella venía un señor de bigotes.
-Ese señor que ves aquí -me dijo la señora-, es muy amigo de la casa, se llama don N. Quiere ves que tán nuevecita estás.


dissabte, 2 de maig del 2015

UNA TRAGÈDIA FRANCESA

Sobradament sabem les disbauxes i absurditats de les guerres. En aquesta ocasió, Tzvetan Todorov, relata un episodi poc conegut succeït durant la segona guerra mundial a Saint-Amand, al centre de França.

Tot succeeix a l'estiu, en un relativament breu període de temps, quan molt a prop de l'alliberament que es va produir el 13 de setembre de 1944, un grup de resistents, encoratjats per les notícies del desembarcament dels aliats, decideixen avançar-se als esdeveniments entorpint en tot el que puguin les tropes alemanyes.

Narrat com si d'una tragèdia grega es tractés i malgrat que l'origen podem considerar que és l'ocupació nazi, les confrontacions esdevenen entre els mateixos francesos enfrontats a raó de les diferents ideologies i en les quals els qui en surten més mal parats és la població civil.

Tot plegat és una història d'odis, escaramusses, repressió, revenges i interessos sovint personals, en el que es podria considerar com una petita guerra civil en el sí del conflicte general, i com a conseqüència del mateix, molts anys després les seqüeles encara van ser tan evidents que algun dels protagonistes va decidir posar fi a la seva existència, segurament mogut pels remordiments.

La tràgica història es pot resumir en uns breus episodis que poden donar una idea força ajustada del què va ser la tragèdia:

Durant l’estiu de 1944, a Saint-Amand van arrestar uns quants jueus i després els van matar als pous de Guerry, no gaire lluny d’allà. (...) De mica en mica, em vaig adonar que la matança en qüestió no s’havia produït en aquell moment i en aquell indret sense motiu, sinó que més aviat era el resultat d’un seguit d’esdeveniments no menys dramàtics, que aquell mateix estiu l’havien precedit.
(...)
Les promeses que es fan a l’enemic no tenen valor, formen part de les astúcies de la guerra. 
(...)
En el món del conflicte, tot s’arregla per la força, apel·lar a la justícia o a la humanitat no té cap sentit aquí. 
(...)
Hi ha algunes venjances ràpides, milicians i altres “traïdors” afusellats sense judici o apallissats fins a la mort, algunes dones rapades. 
(...)
Amb les millors intencions del món, es pot anar a parar a l’infern més obscur. 





Hi ha una diferència immensa entre els que moren lluitant, perquè han elegit arriscar la vida, i els que, membres de la població civil, només pateixen el mal, sense haver fet res per provocar-lo ni per protegir-se’n.
(...)
“No es pot comparar l’ofici de soldat amb l’ofici d’hostatge”, Saint-Exupéry 1943.