Paraules a mitges

Malgrat que el darrer cop que vaig llegir un llibre d'aquesta autora em va semblar que la manera de desenvolupar els seus arguments era un xic massa simplista, he reincidit i ho he fet perquè llegint la breu ressenya de la contraportada m'ha semblat que aquest cop sí que semblava haver trobat el to, però un cop més m'ha decebut amb la seva manera de voler encabir tantes històries confoses i complicades en el sí d'una mateixa família i a més voler-les relacionar entre sí com si d'una única i envitricollada història comuna es tractés, val a dir que al meu entendre, amb molt poca traça.

El relat ens situa en un petit poble, en una casa pairal, on el pare té cura del ramat de vaques i la mare regenta una perfumeria que resulta tenir molt èxit a tota la comarca pels bon perfums que hi ven i les bones condicions que ofereix a les clientes.

El matrimoni té tres fills, dues noies i un noi, que com acostuma a succeir, acaben marxant del poble per estudiar i un cop instal·lats a una ciutat la seva conducta canvia en obrir-se'ls nous horitzons no sempre del tot recomanables.

Potser la història més reeixida de les quatre de què consta el llibre és la de l'Albert, un dels germans protagonistes, que descobreix que és homosexual i se sent culpable, pecador i angoixat fins el punt que ho amaga a tothom, malgrat que en un moment de la seva joventut té una relació amb un antic company d'escola del mateix poble, amb què coincideix a la ciutat, que té un final tràgic a causa de la SIDA:

Estava confós. Atabalat. Trasbalsat. Cansat d’aprofundir en tantes idees contràries que em creuaven el cervell a tota velocitat i que no sabia com aturar. (...) Sense voler-ho jo, m’havia ficat en un laberint, i ara no sabia com sortir-ne. O, més ben dit, no era que jo m’hi havia ficat, hi havia nascut. I quina culpa en tinc jo, si es pot saber, em lamentava en veu alta. 

(...)

I és que des de l’homosexualitat, veus la vida diferent, i això sí que no es canvia per res. Sembla que tinguis ulls al clatell o en algun lloc on els heterosexuals no en tenen. Uns ulls que et fan veure més enllà del que es veu a primera vista. Uns ulls que et fan veure el món fosc.

Recordo els primers anys que se'n va començar a parlar poc i malament de la SIDA, que quasi bé es venia com una mena de castic diví cap els pecadors. Aleshores tenia una companya de feina, el marit de la qual va rebre una beca per investigar el tema als Estats Units i que havia comentat que si no se'n trobava un remei ben aviat podria arribar a ser l'equivalent de la pesta del segle XX.

Els pobles són així, els grans secrets passen com un riuet silenciós per sota del nivell del pas dels vianants. 

I jo afegiria que a les barriades de les ciutats ocorre el mateix.