Un recodo en el río

No havia llegit res de'n V.S. Naiapul, Premi Nobel de Literatura al 2001 recentment traspassat. A "Un recodo en el río", la història transcorre en algun lloc sense determinar de l'Àfrica en l'època posterior a la seva independència. El seu protagonista és en Salim:

El mundo es lo que es: los hombres que no son nada, que se permiten llegar a no ser nada, no tienen lugar en él.

(...)

Los árabes, pueblo de grandes exploradores y guerreros, habían gobernado en el pasado.

(...)

En África los negocios nunca mueren; solo se interrumpen.

En Salim, un indi musulmà, decideix instal·lar-se a Àfrica on arrenda una petita botiga que li asseguren li reportarà nombrosos beneficis (cosa totalment lluny de la realitat). Allà, en mig d'un ambient depressiu després de la guerra que han patit, en un petit llogaret que es troba on el riu fa un revolt, al temps que ens narra la vida i l'evolució dels habitants, coneixerà i ens donarà a conèixer algun personatge que per un o altre motiu li resultarà significatiu, com la Zabeth i el seu fill Ferdinand, el qual, tot i que en un primer moment el pren sota la seva protecció, acabarà per tenir un paper important en la resolució de l'accidentada estada de'n Salim a l'Àfrica: 

Aquel recodo del río era un lugar de encuentro natural. Tal vez las tribus habían cambiado, el poder se había desplazado, pero los hombres siempre habían regresado para encontrarse y comerciar.

(...)

La mayoría conocíamos solo el río, las carreteras destrozadas y lo que las rodeaba. Más allá estaba lo desconocido, podía sorprendernos. Rara vez íbamos a los lugares fuera de los caminos establecidos. 

(...)

La aldea de Zabeth estaba a solo nueve quilómetros de distancia. Pero se encontraba lejos del camino, que no era más que un sendero, y también distaba varios kilómetros del gran río.

(...)

Zabeth no se había casado y, por lo que me habían contado, tampoco vivía con ningún hombre. (…) era maga. 

(...)

Zabeth tenía un hijo (…) Tenia la piel negra como el carbón. Ferdinand -que así se llamaba el chico- había pasado los últimos años lejos de su madre. 

La vida va transcorrent monòtona, fins l'arribada del que anomenen "El gran hombre"que es descriu amb una imatge que ens resulta familiar doncs sempre porta un barret o similar de pell de tigre. En Salim ha de prendre partit:

Al principio, antes de la llegada de los hombres blancos, me consideraba neutral. No deseaba la victoria para ninguno de los dos bandos, ni para el ejército ni para los rebeldes. Al final, los dos bandos salieron perdiendo. 

(...)

Así éramos en aquellos tiempos. Sentíamos que alrededor había tesoros esperando que los recogiéramos.
(...)

No me imaginaba pasando el resto de mi vida en el recodo del río (...) En mi cabeza, me veía distinto de los otros. 

Aviat el "Gran Hombre" pren decisions més que discutibles, com la de crear "Dominio", una nova ciutat dins de la ciutat on allotjar tots aquells que li són fidels:

La gente del Dominio eran como turistas, aunque no gastaban su dinero en la ciudad: en el Dominio tenían de todo. No les interesábamos en absoluto, y nosotros que los veíamos como gente protegida, los considerábamos gente aparte. (…) El presidente había creado el Dominio; por motivos que solo él conocía.

(...)

Desprotegidas sobre el terreno aplanado, las casas del Dominio eran como enormes cajones de cemento, y sus techos no proyectaban ninguna sombra.
(...)

África era un lugar donde teníamos que sobrevivir. Pero en el Dominio todo era distinto. Allí sus habitantes podían mofarse del oro y del tráfico de oro. 

Com es pot suposar, les coses no evolucionen de manera positiva ni per en Salim, ni per la majoria dels habitants que veuen com el poder es va corrompent fins arribar al punt que li és arrabassat el seu petit i insignificant negoci i ha de retornar al seu país d'origen.

En Uganda las cosas iban mal, (…) El ejército del pueblo que había tomado el poder parecía gobernar bien al principio; pero ahora había indicios muy claros de conflictos tribales y raciales. 
(...)
Nunca había viajado en avión. (…) Un día estaba en África y a la mañana siguiente estaba en Europa. 

I és que...

Dar la espalda al pasado no es fácil. No es algo que decidas hacer así sin más. 

Claustrofòbia

Diu la Viquipèdia:
La Guerra Civil angolesa començà a Angola després de la Guerra de la Independència d'Angola de Portugal el 1975. A la guerra hi havia dos bàndols principals, el Moviment Popular per a l'Alliberament d'Angola (MPLA) i la Unió Nacional per a la Independència Total d'Angola (UNITA). Un tercer grup, el Front d'Alliberament de l'Enclavament de Cabinda (FLEC), una associació de grups independentistes, lluitava per la independència de Cabinda. La guerra va tenir tres períodes àlgids separats per fràgils interludis de pau: 1975-1991, 1992-1994 i 1998-2002.

Hi van morir uns 500.000 combatents i centenars de milers de civils. La guerra va acabar l'agost del 2002. Es considera un conflicte armat dins la Guerra Freda.

El MPLA, rebia suport de Cuba, la Unió Soviètica i països del bloc comunista. Mentre que l'UNITA rebia l'ajut dels Estats Units, Sud-àfrica i alguns altres països africans.                            

Començo aquesta entrada amb la llarga citació que es pot trobar a la Viquipèdia, perquè la història que en José Eduardo Agualusa narra a "Teoria general de l'oblit", i que ara comentaré, no tindria sentit sense conèixer aquest fet.

En una nota prèvia, l'autor ens informa: La Ludovica Fernandes Mano (portuguesa) va morir a Luanda, a la clínica Sagrada Esperança, les primeres hores del dia 5 d’octubre del 2010. Tenia vuitanta-cinc anys.

Ens trobem a l'època de la Guerra civil d'Angola que es va esdevenir després de la Guerra de la Independència i tal com ens avança en el pròleg: Aquest llibre és sobre el passat d’Angola. Sobre el que va ser.

(...)

Angola es dessagna i la Ludovica ens ho narra des de la seva clausura autoimposada.

Però cal aclarir el per què la nostra protagonista, la Ludovica, la "Ludo", es troba en aquesta situació. Ella és portuguesa, i per raons que es desvetllen al final del llibre, pateix de claustrofòbia. Després de la mort dels pares, viu amb la seva germana que un cop casada amb un adinerat enginyer angolès, se'n van tots tres a viure al exclusiu apartament que ell posseeix a Luanda, amb un viatge amb avió que la Ludo cal que faci amb els ulls embenats.

Esclata la revolta i tot es precipita, la germana i el cunyat desapareixen sense deixar cap rastre i la Ludo, que sempre ha viscut amb la família, es queda sola, només amb la companyia d'un gos pastor alemany que li havia regalat el cunyat, i decideix restar amagada al seu luxós àtic tapiant l'entrada, durant 28 llargs anys. Aquest és un fet real, però val a dir que l'especulació vers com va sobreviure és pura ficció:

Els trets atrauen trets. Dispares una bala a l’aire i de seguida desenes d’altres bales s’hi afegiran. En un país en estat de guerra n'hi ha prou amb una detonació.

(...)

El 23 de febrer del 1976 va escriure al primer dels diaris.

(...)

Els primers mesos d’aïllament, la Ludo rarament prescindia de la seguretat del paraigua per visitar el terrat. Més endavant, va començar a fer servir una caixa de cartró grossa amb dos forats retallats a l’altura dels ulls, per espiar. 

Mentre té paper i alguna cosa per escriure, decideix portar un diari; més endavant acabarà escrivint a les parets amb bocins de carbó, fins que ja no li queda res on ni per escriure:

El 23 de febrer del 1976 va escriure al primer dels diaris.

(...)

Si encara tingués espai, carbó i parets disponibles,

podria escriure una teoria general de l’oblit

(...)

Un cop hagi cremat la biblioteca, un cop m’hagi

mort, només hi quedarà la meva veu.

En aquesta casa totes les parets tenen la meva boca.

La història no es refereix només a la Ludo. Ella, sempre amagada, observa des de la terrassa el que es va esdevenint al seu voltant, el que veu és només una ínfima part de la història, imatges gairebé fotogràfiques que no pot desxifrar, però que l'autor ens va aclarint tot lligant les diferents històries, els diferents relats, que es van relacionant.

Tampoc no estalvia la crítica humana i social com per exemple, la situació de les presons:

A finals dels anys setanta, la presó de Sao Paulo reunia una extraordinària col·lecció de personalitats. (...) Molts ni tan sols sabien de què se'ls acusava. Alguns es tornaven bojos. També els guàrdies es tornaven bojos.

A la Ludo, que un cop se li acaben les reserves d'aliments enllaunats que es trobaven al ben nodrit rebost, s'alimenta de forma força precària, amb algun colom que aconsegueix caçar, i uns plàtans i magranes i poca cosa més que cull dels arbres plantats a la terrassa, no són només els estris el que se li esgota, també ho fa la seva vista, fins que resta pràcticament cega:

Escric palpant lletres. Una experiència curiosa, perquè no puc llegir el que he escrit. Per tant, no escric per a mi.

Per a qui escric?

Escric per a qui vaig ser. Potser aquella que un dia vaig deixar enrere persisteix encara, dreta i aturada i fúnebre en unes golfes del temps -en un revolt, en una cruïlla- i d’alguna manera misteriosa pugui llegir les línies que aquí vaig traçant, sense veure-les.

Cega m'hi veig més que tu.

En definitiva: Una història alhora dura i deliciosa:

Hi ha passats que travessen segles sense que el temps els corrompi. 

Ens morim sempre de desànim, és a dir, quan ens falla l’ànima, llavors ens morim. 

Fin

M'ha passat una cosa un tant curiosa amb aquest llibre ja que tot i que tinc per costum dur un registre casolà de les meves lectures, aquest cop no em vaig adonar que feia uns anys que ja l'havia llegit. Fins i tot tenia una anotació constatant que m'havia causat una molt bona impressió, però el que no vaig fer en el seu  moment va ser deixar cap tipus de resum i en canvi el seguia tenint en un altre llista (ai, les llistes!!!) on recullo els llibres recomanats o pendents de llegir. 

Tot aquest llarg preàmbul és per comentar Fín, una novel·la de David Monteagudo que semblava que tenia pendent de llegir, tot i que en començar-la m'he adonat que ja l'havia llegida fa uns anys; però en comptes de deixar-la, m'he estimat més refrescar la lectura que en el seu moment em va causar tan bona impressió.

La història no és del tot innovadora: A partir d'un esclat de llum, que en principi no se li dona massa importància, s'esdevé la desconnexió de totes les màquines i aparells elèctrics alhora que ha desaparegut tot rastre de vida humana, que en el cas dels protagonistes de la història, inexplicablement, es produeix de forma gradual. Curiosament, els animals segueixen existint i de manera un tant pertorbadora.

Els protagonistes són set antics amics: (Amparo, Ginés, Hugo, Ibáñez, Maribel, Nieves i Rafa) i dos nous arribats: (Cova, la jove esposa d’Hugo i María/Eva, una prostituta que Ginés ha contractat i a la que presenta com la seva promesa), que exactament el mateix dia, però vint-i-cinc anys després d’una jornada a l'apartat refugi on van passar la nit contemplant les estrelles, decideixen repetir la trobada i passar-hi un cap de setmana al mateix lloc. De fet, hi manca un altre component de l'antiga colla, el que tots anomenen "El Profeta" i entorn del qual s'endevina alguna fosca i tèrbola història a la que constantment s'al·ludeix, però que mai no acaba de concretar-se.

Un cop s'evidencia com van desapareixen els membres del grup, als "supervivents" els sorgeixen diferents interrogants o potser millor, hipòtesi del què els està succeint i que es concreten en quatre qüestions:

1.- Es troben immersos en un estat de dimensions paral·leles

2.- Potser estan somiant de forma col·lectiva i els companys que desapareixen és que senzillament han despertat

3.- Són víctimes d'un cataclisme nuclear

4.- Es tracta d'una venjança, del Profeta…

En realitat, ja puc avançar que ni quan arribem al final resoldrem cap de les quatre hipòtesi, però haurem gaudit d'una història fantàstica molt ben travada que ens mantindrà alertes fins al punt i final.
   

En medio de la penumbra casi total que cubre la tierra, sólo se ve un movedizo foco de luz en el centro de la pequeña explanada que forma el mirador, (…) La luz es una lámpara de butano. 
(...)

No sabemos… no sabemos cómo funciona eso (…) no sabemos por qué desaparece la gente… No sabemos nada… 

També en parla a: Fragments personals

Parlem d'Heràclit

Per mi, gairebé el millor de tot el relat de'n Pep Coll, és la presentació força original en què un estudiant descobreix de manera gairebé màgica o miraculosa, un manuscrit inèdit de'n Heràclit on aquest relata la seva vida.

Val a dir que m'esperava una altra cosa i reconec que aquest ha estat un problema meu per no haver-me informat millor abans de llegir-lo, però el cas és que d'aquest autor n'havia llegit un parell de novel·les "Les senyoretes de Lourdes" i "Dos taüts negres i dos de blancs" que m'havien agradat i, com és segur que es pot intuir per aquesta introducció, aquest cop no ha estat el cas.

De fet, de'n Heràclit només se'n conserven algunes pàgines de la seva única obra titulada “Sobre la natura” i que sembla ser que va resultar pràcticament destruïda en un incendi al temple d'Artemis l'any 356 aC, gairebé un segle després de la seva mort. En aquesta ficció, el narrador és el seu esclau que té la condició d'escrivà, Eleudos, que d'aquesta manera es guanyarà la seva llibertat:

“cavall!!” Aquest fou el primer mot que va pronuncia Heràclit d’Efes, silenciós de petit i poc parlador de gran.
(...)

Heràclit, de gran, no va reconèixer cap mèrit al seu mestre, Homer. Ans al contrari.
(...)

En arribar el jove Heràclit a la majoria d’edat, es traslladà al campament militar aixecat fora muralles.
(...)

Heràclit volia esdevenir “filòsof”, un nom i un ofici fets a mida que ell es va empescar.
(...)

Heràclit creia que la coacció és necessària en tota mena de govern, posa-hi el nom que vulguis. També en el govern popular o democràcia, que no vol pas dir “govern del poble”.   
(...)

Va dedicar la vida a la recerca de la saviesa i als 50 anys:

La seva recerca de la saviesa prengué un altre tombant. Volgué investigar-se a sí mateix.
(...)
Heràclit sortia a caminar amb la intenció de sanejar el cos, d’esventar els humors corromputs que per dins li emmetzinaven l’ànima. (...) Els dies ventosos pretenia airejar els humors pestilents que ofeguen l’ànima.
(...)
La pervivència de la seva ànima més enllà de la mort neguitejava el vell Heràclit cada dia més

I tal com he indicat que el començament ha estat pràcticament el que més m'ha interessat, podria dir el mateix del final on l'autor ha trobat una manera original i efectiva de tancar el relat altrament força insuls. 

He de confessar, en primer lloc, que amb el temps en van anar esfumant els meus somnis juvenils sobre el manuscrit trobat. (...) Si en una novel·la convencional l’autor intenta bastir de cap i de nou una ciutat damunt d’un solar ben ras, en una biografia novel·lada sobre un personatge antic es tracta d’aixecar els edificis damunt d’un jaciment arqueològic. El novel·lista malda per reconstruir la nova ciutat a imatge i semblança de la que ell imagina que havia pogut ser l’original. 

El mundo de los prodigios

Tercera part de la "Trilogia de Deptford". "El mundo de los prodigios" de'n Robertson Davies, alhora que resol (o no) el misteri de la mort del magnat Boy Stauton ens narra  de manera molt detallada, la complexitat de la vida dels artistes dels espectacles itinerants als que gairebé per atzar, pertany el protagonista, en Eisengrim o Dempster, que tots dos noms corresponen a la mateixa persona, i que en l'actualitat potser només algunes companyies circenses mantenen:

Yo nací en 1908 (...) Cuando una madre traía al mundo a su hijo, presa de la angustia, llegaba hasta las puertas mismas de la Muerte para que el hijo pudiera disfrutar de la vida.
(...)
Comencé a dedicarme a la magia el 30 de agosto de 1918. Ese fue el día en que descendí a los infiernos, de donde no volví a sacar la cabeza hasta pasados siete años
(...)
Hacíamos diez actuaciones al día. Teníamos una hora a mediodía para comer, y otra hora libre, entre las seis y las siete

En un gir que m'ha semblat a més de sorprenent molt encertat, i que comento perquè tampoc no té cap més incidència en la resolució de la història, es desvetlla un dels misteris com ara l'origen de la pedra a la boca del difunt Boy Stauton que resulta ser la mateixa que en el seu moment, ell havia posat dins la bola de neu que va tirar i va impactar en el cap de la mare de Dempster, (ara Magnus Eisengrim) i que va originar el seu part prematur i tot un seguit de circumstàncies doloroses:

Éramos una familia sumamente religiosa, y a mi padre no le hacía gracia la feria.

(...)
Mi madre había hecho algo, yo nunca averigüé el qué, por lo cual la mayoría del pueblo la odiaba, y eso lo sabían los niños, de modo que era perfecto odiarme y torturarme

En Dempster, encara una nen, va desaparèixer un bon dia de forma un tant misteriosa i sense deixar cap missatge, i els comentaris dels conciutadans van anar en el sentit que s'havia enrolat en un circ perquè era un entusiasta de la vida circense, però la realitat va ser una altra i com el mateix protagonista ens revela:

Violado por el ilusionista del circo que acaba llevándoselo oculto para que no lo descubra. Marcará su futuro y toda su vida.
(...)
No es que me fugase con el circo, es que el circo se marchó conmigo. 
(...)
Cada violación es única para el agresor y para la víctima.
(...)

El mundo de los prodigios (aquest era el nom de l'espectacle itinerant) era propiedad de Gus y de sus hermanos, Charlie y Jerry. Eran estadounidenses.

Ha passat el temps, ara s'ha convertit en un vanitós mag internacionalment reconegut, i una companyia cinematogràfica l'han vingut a cercar perquè interpreti el paper de Jean Eugène Robert-Houdin,  en una pel·lícula on es  pretén rememorar la vida i secrets professionals d'un altre gran mag mort ja fa uns anys. I així, entre rodatge i rodatge, s'estableix una certa relació entre els diversos membres de l'equip, i en Eisengrim desgrana la part de la història que només ell coneix i que vindrà a completar les narrades en les dues anteriors novel·les de la trilogia:

Sin Eisengrim, esta película no valdría nada. (…) A fin de cuentas, como él mismo dice, es un magnífico ilusionista al estilo clásico. (…) Pero lo que creo que se nos ha pasado por alto es que, además, o por encima de todo, es un actor especialísimo.
(...)
Por más sinceros que tratemos de ser en nuestros recuerdos, no podemos dejar de falsearlos en función del conocimiento que hemos adquirido con posterioridad
(...)

No hizo falta demasiado tiempo para pasar de ser un chico extremadamente inocente a ser un chiquillo muy enterado de bastantes cosas.
(...)
El hijo del párroco de Deptford, el hijo de la loca, se había convertido en un joven de mundo con bastante experiencia en los bajos fondos, que sabía robar carteras y traficar con drogas. Sabia defenderme con una botella rota en la mano y había aprendido la manera que tienen los franceses de boxear a puntapiés. Sabia hablar y leer francés, un poco de alemán y de italiano, además de que me manejaba con soltura en un inglés infame y barriobajero que sonaba a lo peor de Willard y de Charlie debidamente combinados.
(...)
Yo he tenido mis altibajos, y los bajos sin duda que han sido abismales, pero ahora mismo soy famoso a escala limitada y soy un maestro de mi oficio, que es algo muchísimo mejor.

En conclusió:

De un modo especial y absolutamente inapropiado, fui feliz. Incluso me las ingenié para aprender un par de cosas que fueron para mí de un valor incalculable.
(...)

A lo largo de veinte años he sido, de común acuerdo, el mayor mago del mundo. Es un lugar que he ocupado con estilo. 

Reescriure la història

Aquest és el primer llibre que llegeixo de'n Joan-Lluís Lluís. Ha estat una lectura agradable, sense massa complicacions. En general considero que la història podia haver donat més de sí, mentre que en determinats capítols, sembla que l'acció s'allargui de manera innecessària.

Suposo que no deixa de ser temptador pensar com hauria pogut ser la història en el cas que Franco hagués mort i per descomptat perdut la guerra. 

Però ens endinsem en el relat: Agustí, que és el nostre protagonista es presenta:

A l’hora de començar aquest relat hauria d’explicar primer de tot qui era abans, abans que aquests cinc avions enviats per Franco intentessin matar-me. 

(...)

Tenia cinc anys i jugava a fora, a la vorera, quan un camió que transportava ferralla va derrapar pel carrer i va encastar-se en una paret, a pocs metres de mi.

(...)

Vaig perdre l’ull al carrer de la Mare de Déu del Claustre de Solsona, un matí de setembre de 1921

(...)

El pare era sabater, la mare era la dona del sabater. I jo, que em dic Agustí Vilamat i Prunell, era el tercer de quatre fills i dues filles. 

A partir d'unes revistes infantils, "La Mainada", que li regala un notari, antic client del seu pare, esdevé un amant de la llegua catalana, un estudiós apassionat que veu truncada la seva vocació per l'esclat de la guerra:

A nou anys hauria estat normal que trobés que aquesta revista pensada per a nens de nou anys era una tresor.(...) Vaig percebre com la llengua escrita m’abrigava, com em feia seu mentre jo la feia meva. 

(...)

Ja feia sis anys que La Mainada havia deixat d’existir i jo i la seva esposa érem les dues úniques persones a Solsona que sabíem per què aquesta fi havia portat el senyor Emili a un nivell de malenconia tan profund. 

Desplaçat a Barcelona on té una feina com a corrector lingüístic, es veu sorprès per l'esclat de la guerra i travessa la frontera on se sent profundament decebut pel fet que la llengua catalana és escassament present:

Al moment de travessar el poble del Pertús, passada la frontera, m’havia decebut molt no veure ni una sola indicació en català.

El fet d'haver perdut un ull fa que no sigui cridat a files, però ell sempre està compromès amb Catalunya i la República: Un borni pot enrolar-se en un exercit, ni que sigui un exercit clandestí, i pretenent disparar amb èxit contra els invasors?, i tot i que la seva passió és la llengua acabarà incorporant-se a un grup de republicans dissidents on estableix una estreta amistat amb l’Esteve, un anarquista de Manresa amb qui després de diverses aventures i de trobar refugi durant un temps en el mas de'n Mateu i la seva esposa, arribaran a formar part de l'Exèrcit Lliure de Catalunya, amb el nom de Maquis Trinxeria:

No tenen armes, aquests republicans de nou engrescats, però pensen que els francesos els en deixaran.
(...)
Ens parla de'n Mateu Vilaseca: Vivíem a casa seva. Fa dues setmanes que va trobar-nos, famolencs i lladres de tot el que es podia robar.
(...)
Durant més d’un any he estat el professor de català del maquis Trinxeria. Sense cap llibre, amb poc paper i pocs llapis.

I és pràcticament a partir d'aquest punt que en Joan Lluís decideix reescriure la història i ho fa incorporant Franco, que d'alguna manera pressionat per Hitler, acaba de declarar oficialment la guerra a França i a la Gran Bretanya, al temps que reviu els darrers dies del President de la Generalitat a l'exili:

La declaració de guerra de Franco als Aliats havia tingut com a conseqüència que els representants del govern espanyol republicà a l’exili deixessin de vagarejar i anessin a parar a Londres, on es decidia la pertinença, la capacitat d’influència i el futur possible de les diverses forces de resistència al feixisme.
(...)
Han matat el meu president i l’han matat perquè era el meu president. I a Perpinyà se n’alegren.
(...)
L’assassinat i les burles van ser dues bufetades que van despertar de cop les consciències dels que fins llavors, deien desitjar que Catalunya i Espanya estiguessin fraternalment unides.
(...)

Voler informar-se llegint els diaris ha esdevingut tan estúpid com intentar treure’s la set amb un glop d’aigua de mar. Tan sols provoca frustració, nàusea i més set. (...) El castellà passa a ser l’única llengua oficial, si bé els diaris diuen que per palesar la seva infinita compassió Franco autoritza els seus nous súbdits a emprar el francès, de manera provisional, amb l’administració.

Malgrat que la seva voluntat era la de matar tants franquistes com pogués, gairebé arribant al final de la història no n'haurà mort ni un:

Si encara no he pogut matar cap franquista potser podré ser aquell que transmet l’ordre de disparar. 

Però el destí li té preparada una oportunitat única quan junt amb el seu company són destinats a una missió especial i molt delicada. Franco ha estat fet presoner:

Ahir al vespre, l’estat major va escollir l’Esteve per portar Franco a la seva presó. 

I entre tantes aventures imaginades, una frase que m'ha colpit. Que cadascú entengui el per què:

Els meus pares em van donar, fa anys, l’oportunitat d’anar a estudiar a Barcelona i per això els he de tenir gratitud (...) Moltes repúbliques per a tothom però poca llibertat per a Catalunya.