dimarts, 24 de desembre del 2013

La transició

Paloma Aguilar Fernandez va realitzar la seva tesi doctoral al març de 1995 en la qual es fonamenta el llibre que posteriorment va publicar al 1996 "MEMORIA Y OLVIDO DE LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA"




En el seu estudi repassa tots els factors que van incidir d'una o altra manera en la transició. És sens dubte un estudi molt acurat, però vist ara, amb el pas dels anys hi ha aspectes que potser jo tampoc no els veig com a les hores.

El meu record de la transició, potser induïda per tota la propaganda que se'n va fer, és que em va semblar, tal com deien, "modèlica" i n'estava molt satisfeta per aquest fet. Pensava que potser per primer cop els espanyols havíem sabut fer les coses ben fetes, sense enfrontaments i fins i tot sense tensions. Els pares havien mort i jo tenia presents els seus auguris referents al tarannà dels governants que no van poder evitar la guerra, massa recent encara en la seva memòria, i amb sorpresa vaig veure que tot s'esdevenia pacíficament. Què n'estava d'equivocada! Fins i tot he trigat molts anys a saber que quan demanava l'amnistia pels presoners polítics, m'amagaven que aquesta amnistia es feia extensible als seguidors del dictador.

El pasado no es ni totalmente  inmutable ni absolutamente precario, sino que es una imagen sobre la que se añaden, intermitentemente, nuevos elementos. Aunque es cierto que el pasado se reconstruye para legitimar el presente, este pasado, en algunos aspectos y bajo ciertas condiciones, muestra una firme resistencia ante los esfuerzos por ocultarlo y modificarlo. Más pronto o más tarde acaba aflorando.

No fa gaire que s'han fet públiques noves informacions referents al redactat de la Constitució i és que mentre els polítics estaven reunits tractant de cercar un text amb el què es poguessin arribar a un mínim d'acords, en una sala propera hi estaven reunits representants dels militars als quals calia anar-los informant de tot el procés per tal que poguessin introduir les seves esmenes o donar la seva aaprovació. Tot s'havia de fer d'acord amb els seus interessos.
No se n'ha parlat de les altes instàncies eclesiàstiques, però intueixo que també hi devien anar imposant les seves condicions.

Extremadamente compleja es la relación que se establece entre el olvido, el perdón y la reconciliación. Por una parte se podría decir que la reconciliación ideal es aquella que parte del perdón mutuo y explícito así como del reconocimiento de las responsabilidades por la falta cometida. Si esto se llevara acabo con sinceridad no sería necesario olvidar para poder convivir en armonía, ya que el problema habría quedado resuelto y la posibilidad del conflicto zanjada. En este caso, sería posible ejercer la justicia contra los principales responsables del hecho en cuestión y la memoria podría jugar un papel muy positivo al impedir que dichos acontecimientos volvieran a producirse.

Tot i reconèixer que eren moments un tant delicats, també és cert que per arribar a una reconciliació efectiva hauria calgut fer un repàs i potser clarificar diferents aspectes que no ho afavorien i dels que l'autora en fa un recull:

El Valle de los Caídos
Independentientemente de la autoría original de la idea, Franco la convirtió en un proyecto propio.
(...)                                                       
La mayor parte de la mano de obra, según testigos presenciales, eran  tanto prisioneros de guerra como encarcelados por motivos políticos; de hecho, la mayoría de la población penal en los primeros años del régimen lo era por motivos políticos.
(...)
La memoria oficial no pudo imponerse a la conciencia de la mayoría, y el Valle de los Caídos es recordado como un ostentoso y desafortunado panteón que Franco se hizo a sí mismo y a los vencedores de la guerra.

I per si amb tot això no n'hi hagués prou, posteriorment també hem sabut que al Valle hi van portar sense el consentiment de les famílies, morts republicans que en un exercici de cinisme van soterrar al costat de la tomba de l'artífex de l'aixecament i principal responsable de tantes morts.
Famílies senceres es van sentir humiliades i varen tractar infructuosament de recuperar els seus difunts, però aquest dret els ha estat negat de forma sistemàtica.


La Corona
Con la aprobación de la Ley de Sucesión de 1947 España se había convertido en un reino y en 1969 Franco nombraba su sucesor al Príncipe Juan Carlos, quien hubo de comprometerse, públicamente, a defender las Leyes Fundamentales y a que el denominado “espíritu del 18 de julio” rigiera su actividad pública.

El desastre del "café para todos"

La estructura territorial del Estado
Mientras que los partidos nacionalistas catalanes y vascos defendían la autonomía para las regiones con entidad histñórica diferenciada, casi todos los partidos de ámbito estatal apoyaron, amparándose en la necesaria solidaridad interregional y en la negativa a amparar discriminaciones en la Constitución, la implantación del esquema autonómico en todo el territorio español.

El desfile de la Victoria
El dia 6 de mayo de 1977, el desfile tradicional cambió, definitivamente su denominación, por el Día de las Fuerzas Armadas.
En 1978 se estableció “con caràcter oficial y permanente el Día de las Fuerzas Armadas”, acompañado de un acto de homenaje a la bandera que se celebró la víspera.

Jo vaig néixer als quaranta, però mentre a l'escola rebia una instrucció molt manipulada, per sort a casa tenia el tímid contrapunt (havia molta por encara), que m'ajudava a mesurar les coses, com també ho ha fet la meva inquietud personal per anar esbrinant tot el què m'ha estat possible al llarg d'aquests anys.

Parece que los que recibieron las narraciones más maniqueas, en los años cuarenta y primeros cincuenta, al haber podido acceder posteriormente a otras interpretaciones, o al haber recibido en sus hogares visiones distintas, han podido haber rechazado lo que les contaron de niños. Y es que cuando existen memorias alternativas a la oficial, sumamente distintas de la primera, no es fácil que ésta se imponga sobre las demás, a pesar de la represión y de la uniformidad de los mensajes.

dilluns, 23 de desembre del 2013

Tornant al Teatre

El Teatre és una de les meves afeccions preferides. M'agrada aquesta sensació de trobar-te immers en la història, gairebé formant part del mateix escenari, amb els actors que pots figurar-te que se t'estan adreçant a tu directament: en una paraula, creient-te la història.

He estat un temps sense anar-hi, en part per motius personals i d'altra que tampoc no trobava obres que em cridessin massa l'atenció, però en poc temps ha coincidit que he assistit a tres espectacles diferents:


Una obra com feia temps que no veia, amb la magistral Emma Vilarasau i tot un planter d'actors immillorables. En principi tenia els meus dubtes donat la llarga durada (3 hores), però em vaig acollir a les facilitats d'una oferta d'Omnium Cultural de Sabadell que a més de l'entrada incloïa el desplaçament en autocar fins gairebé la porta del Teatre Goya a Barcelona.

Les tres hores em van passar en un no-res, ja des de les primeres escenes i quan va arribar el descans anunciat em semblava que m'hi havia acabat de seure malgrat que pràcticament ja en feia dues hores.

Al ser un argument ambientat en la guerra civil, on els bombardeigs es fan molt evidents, no vaig poder evitar el pensar en les angoixes i tribulacions que van haver de viure els meus pares. No desvetllaré l'escena final que ens va deixar a tots els assistents completament fascinats del què s'esdevenia a l'escenari, si us agrada el teatre i en teniu ocasió no us la deixeu escapar.

L'oncle Vània:  


Aquesta obra s'ha representat a Sabadell, al Teatre del Sol. No era el primer cop que anava a aquest teatre, tot i que ara feia força temps que no ho havia fet ja que han estat una llarga temporada programant musicals, que no són del meu grat.

Haig de confessar que a mi els autors russos em resulten una mica feixucs i em costa d'entrar en els arguments i en el llenguatge una mica envitricollat i aquest cop no va ser pas massa diferent. Amb això tampoc no vull dir que m'avorrís, però tampoc no em va entusiasmar. Els actors, tret d'alguna excepció com ara en el paper del mateix Vània, com de la neta i el metge, no estan precisament massa encertats i en algunes escenes el ritme decau força, però tot i així va ser una vetllada agradable.

Consell Familiar:  


Aquest cop de nou a Barcelona a la Sala Beckett, un espai força conegut i apreciat per mi, però que ara ja feia uns quants anys que no trepitjava.

Ben interpretada, però una mica superficial, no ha estat ben bé el què m'esperava i tret d'algun moment força reeixit, no passa de ser un divertiment una mica allunyat d'altres obres de petit format que estava acostumada a gaudir en aquesta sala. Penso que la idea és bona, però que podia donar una mica més de sí tot aprofitant el moment històric que estem vivint.

En resum, he recuperat les bones sensacions d'endinsar-me en diferents situacions i històries i com era d'esperar amb diferents resultats, tot tal i com ho havia deixat. Hi tornaré.

dissabte, 14 de desembre del 2013

LOLITA

Aquest mes al Club de Lectura la proposta ha estat "Lolita" de'n Vladimir Nabokov.

Molt se n'ha parlat de la idea que la Lolita és una petita perversa que engalipa un home madur, fins i tot ha transcendit que totes les nenes una mica descarades i/o coquetes molt sovint se les anomena "Lolites" per extensió. Reconec que jo mateixa he emprat aquest terme per referir-m'hi.

Però la meva visió després de llegir-la és totalment oposada a aquesta idea.

D'entrada afirmo que en general no m'ha agradat l'estil de l'autor, ja que només començar es pot detectar que utilitza un llenguatge molt alambinat, altisonant i afectat.

Potser hi haurà que pensarà que m'he sentit escandalitzada per la història: res més lluny de la realitat. Per l'època i el barri on vaig néixer i vaig créixer vaig conèixer alguna història no tant de "Lolites" com de més o menys camuflats pederastes, i tot i que no parlo ara d'experiències personals ja que a més que jo vaig ser una pre-adolescent força desmanegada, per sort la meva família era treballadora, però podien tirar endavant, n'hi havia algun cas que per diverses raons havien de dependre dels "favors" d'algun dels personatges que de tant en tant es passejaven fent el pinxo pel barri i que podien encapritxar-se d'alguna menor.

I fet aquest aclariment, m'hi poso amb el relat:

El protagonista absolut, encara que el títol  pugui dur a confusions, és l'Humbert, un tipus presumptuós i embafador, molt pagat d'ell mateix, però, segons el meu entendre ja no només amb baixa altura moral, sinó tampoc intel·lectual.
L'autor constantment el disculpa tractant-lo com a malalt, que també ho és, però aquest afany constant per voler-nos convèncer fa que encara em resulti més carregós desagradable intranscendent, vulgar i en més d'una ocasió fregant el ridícul.

El lector debe comprender que, dueño y señor de una nínfula, el encantado viajero está, por así decirlo, más allá de la felicidad. Pues no hay en la tierra dicha comparable a la de magrear a una nínfula.

De la petita Lolita, poc o res se'ns explica, no sabem el què pensa o sent, sembla que a l'autor només l'interessa el punt de vista del pederasta confés, que un i altre cop troba motius de disculpa dels seus pensaments i accions.

¡No somos demonios sexuales! ¡No violamos como los buenos soldados! Somos caballeros tristes, suaves, de mirada perruna, lo suficientmeente bien integrados para controlar nuestros impulsos en presencia de adultos, pero dispustos a dar años y años de vida por una sola oportunidad de tocar a una nínfula. Hay que subrayarlo: no somos asesinos. Los poetas nunca matan. 
(...)
 Si me llevan a la muerte, recuerden, cuando lo hagan, que sólo un arrebato de locura podría darme la fuerza bruta para comportarme como una bestia. (...) A veces intento cometer un asesinato en sueños.

En un  moment donat, recorre a la religió, però sempre des del seu punt de vista auto-complaent i és clar, no troba consol perquè no li resol el problema com ell voldria.

En términos de eternidad, importa un comino que una niña norteamericana llamada Dolores Haze [Lolita] fuera privada de su niñez.

Per referir-se a les petites desitjades, però que d'alguna manera acusa de ser les responsables de les seves passions, utilitza l'apel·latiu de "Nínfules" i ens les descriu així:

Hay muchachas, entre los nueve y los catorce años de edad, que revelan su verdadera naturaleza, que no es la humana, sino la de las ninfas (es decir, demoníaca), a ciertos fascinados peregrinos, los cuales, muy a menudo, son mucho mayores que ellas (hasta el punto de doblar, triplicar o incluso cuadruplicar su edad). Propongo designar a esas criaturas escogidas con el nombre de nínfulas. 

I referint-se a la "seva" Nínfula no es planteja en cap moment els sentiments que ella pugui experimentar, sinó, un cop més, ens parla des del seu egoista i complaent  punt de vista:

Pero yo era débil e insensato, y mi nínfula colegiala me tenía a su merced. A medida que disminuía el elmeneto humano, es decir, la pasión y la ternura, sólo aumentaba la tortura del deseo; y Lolita sacó partido de ello. 

La primera part del relat transcorre amb relativa celeritat; en 10 setmanes entra de llogater a la casa on viu la Lolita amb la mare, coneix la nena, es casa amb la mare i es queda vidu. I és a partir d'aquest moment que la història es va allargant i recargolant d'una manera que em sembla innecessària, amb descripcions fins i tot estrafolàries.

Sovint s'ha comentat que aquesta és una novel·la d'amor, però si analitzem les confessions del protagonista, considero que res més lluny de la realitat:

Sabía que me había enamorado de Lolta para siempre; pero también sabía que ella no sería siempre Lolita. El uno de Enero tendrá trece años. Dos años más y habría dejado de ser una nínfula para convertirse en una “jovencita”, y poco después pasaría a ser el colmo de los horrores: una “universitaria”. El término “para siempre” sólo se aplicaba a mi pasión, a la Lolita eterna reflejada en  mi sangre. 
(...)
Sería un mentiroso si dijera, y el lector muy tonto si lo creyera, que la conmoción producida por la pérdida de Lolita me curó la pasión por las nínfulas. Mi naturaleza maldita no podía cambiar, por más que hubiera cambiado mi amor por ella. 

I acabo aquestes reflexions, obviant el ridícul episodi del crim que serveix d'excusa per les confessions del protagonista, i em vull fixar en el que per mi m'ha resultat el més significatiu de la història i és el retrobament dels dos protagonistes.
I és que Lolita, la suposada Nínfula perversa, que se n'ha aprofitat del seu "enamorat", en realitat quan es burla i el menysprea es fa molt evident el poc que l’importa. Ara, passats els anys, ja ni tan sols està enfadada ni l’odia; senzillament, l’ignora, li etziba allò que més el pot doldre i és que li és del tot indiferent.

En sus ojos gris pálido, tras las extrañas gafas, nuestros pobres amores se reflejaron un instante, y fueron valorados y descartados como algo aburrido, como una reunión pesada, como una merienda campestre a la que sólo hubieran acudido las personas más insulsas y que, encima, hubiera sido interrumpida por la lluvia, como un pedazo de barro seco que se hubiera adherido a su niñez y del cual no hubiera podido desprenderse.


 
Imatges de la pel·lícula del 1962
I l'autor, que segons ell mateix ens explica, 
caça papallones i les enfila per exhibir-les la qual cosa, dit sia de pas, ja em resulta repulsiva, ens adverteix del què opina dels qui no els agradi la seva història, i que jo interpreto com que al qui no li agradi és poc menys que un ignorant.

“En un país libre no debe esperarse que ningún escritor se inquiete por el límite exacto entre lo sensual y lo voluptuoso. Eso es rdículo”
(...)
“Para que estas declaraciones no se tomen como una ventilación de quejas o agravios, me apresuraré a agregar que, además de las almas de cántaro que leyeron el original de Lolita, o su edición de la Olympia Press, con un espíritu de “¿Por qué tuvo que escribir esto?”, o “¿Por qué tengo que leer historias acerca de maníacos?”, hubo algunas personas sensatas, sensibles y de sólidos principios que entendieron mucho mejor mi libro que cuanto pueda explicar aquí acerca de su mecanismo”

diumenge, 8 de desembre del 2013

LA FORJA DE UN REBELDE - La Forja

Arturo Barea va néixer a Badajoz l'any 1897. Quan només tenia dos mesos, a raó de la mort del seu pare es van traslladar amb la mare i els germans a Madrid.

Amb el títol genèric de "La Forja de un Rebelde" es relaten tres etapes en la vida de l'autor. Val a dir que també es troba editat en tres volums corresponents a cada una de les etapes.

Aquesta primera part, La Forja, que comprèn des del seu naixement fins aproximadament el 1913, la va escriure el 1941, a partir dels seus records i comença quan el protagonista (el mateix Barea) és encara un nen que ha perdut el pare i viu amb els seus dos germans a cavall entre les golfes on malviuen amb la mare i la casa d'uns oncles acomodats que el tenen acollit com si d'un fill es tractés, mentre la mare els fa de minyona a més de bugadera per tal de treure la família endavant.

Amb un estil molt clar i planer, descriu i reflexiona a l'entorn dels llocs i esdeveniments d'aquestes primeres etapes de la seva vida fins a arribar als 15 anys. Una vida que malgrat el suport dels seus oncles, amb una posició econòmica més folgada, és dura.

I comença amb petites, però assenyades descripcions dels llocs per on es van desenvolupant aquests primers anys de la seva vida.

Brunete:
Es un pueblo aburrido. No hay campos con árboles, ni con frutas, ni con flores, ni con pájaros, y los hombres y los chicos son callados y brutos. Lo único que les divierte son los toros.
Y en eso demuestran lo brutos que son.

Navalcarnero:
En la iglesia, en medio, hay dos hileras de bancos y delante de ellas un grupo de sillas. En los bancos se sientan los señoritos y en las sillas las señoras. En el resto de la iglesia se colocan los demás, los labradores y los pobres. Sobre las losas de piedra, los labradores que tienen dinero, colocan una estera redonda de esparto y el ella una silla con asiento de paja, para la mujer. Los pobres se arrodillan sobre las piedras. 

Madrid:
En la sacristía [los curas] regañan por las misas y por ver a quién le toca salir al confesonario. Hay un cura muy grande que tiene muy mal genio y que le gusta tanto jugar a las cartas que los días que le toca su guardia se mete en la oficina de mi tío a jugar al tresillo. Siempre anda dando cachetes a los monaguillos y regañando con todo el mundo. (...) 
Dentro [del cine] está lleno de bancos de madera y en el fondo está el telón y el explicador. El explicador es un hombre muy gracioso que va explicando la película y que hace chistes con las cosas que aparecen en la pantalla. 

Quan ens ha situat geogràficament s'atura a descriure la vida a l'escola i l'església, dos puntals fonamentals per l'educació del moment. Malgrat ser un bon estudiant, o potser justament per això, la seva visió dels mètodes d'ensenyament no deixa de ser crítica i decebedora.

Antes que aprender la letra A se aprende a estar en fila, callado. Luego se aprende a leer. (...) se coge un puesto en la fila de la vida y mecánicamente se sigue detrás de los que van delante y delante de los que van detrás sin rebelarse. Pobres de los que intentan ganar puestos. 
(...)
Me enseñaron el catecismo y la historia sagrada, esto ante todo. Me enseñaron a leer y después me enseñaron que no debía leer más que lo que ellos me dejaran.  

Molt aviat es comença a qüestionar la religiositat de la seva tia en particular i la seva pròpia. El mateix que em passaria a mi uns quants anys més tard, té preguntes a les quals no li responen o bé la resposta li sembla insuficient o massa enrevessada:

Poco a poco voy viendo que no soy yo solo el que quiere saber la verdad de Dios y de la religión. Los libros que voy leyendo hacen las mismas preguntas. La Iglesia los excomulga, pero no les contesta. 

Dia a dia, observa injustícies i en el seu interior es va rebel·lant:

Hasta ahora he creído en Dios, tal como me lo han enseñado todos. Los curas y la familia. Como un señor muy bueno que todo lo mira y todo lo resuelve bien. (...) Pero ahora ya no puedo evitar el comparar todas las cosas que veo con esta idea de un Dios absolutamente justo, y me asusto de no encontrar su justicia por ninguna parte. 

En Barea ens sorprèn amb les sensacions olfactives, així quan mor la seva tia i seguint el costum de l'època, el difunt es vetlla a casa i un cop tornen després de l'enterrament, ens dibuixa un quadre molt sensorial.

La habitación donde estuvo expuesto el cadàver de la tía sigue desnuda, oliendo aún a flores y a cadaverina en un olorcillo sutil y pegajoso. 

Des de ben jove ja se li desperta la necessitat de pertinença a una classe. Ell es manifesta i s'enorgulleix de ser proletari, però les pressions socials, les aparences, el fan dubtar. En certa mesura m'ha recordat  el meu pare quan gairebé cinquanta anys després, per qüestió de la feina sempre anava amb la camisa blanca amb el coll emmidonat i amb corbata i no duia barret perquè segons deia li feia una mica de vergonya, però se'n moria de ganes.
Amb prou feines disposàvem d'un sou digne que ens permetessin afrontar les necessitats més bàsiques, però la seva indumentària sempre havia de ser impecable, cosa que només s'aconseguia a força de rentar i planxar les mateixes peces setmana a setmana.

Yo sería socialista de buena gana, pero la cuestión es saber si soy un obrero o no. Esto parece muy sencillo, pero no lo es. Indudablemente, si cobro por trabajar, soy un obrero, pero no soy obrero más que en esto. Los mismo obreros nos llaman “señoritos” y no quieren nada con nosotros. Claro que tampoco podríamos nosotros ir por la calle con los obreros, ellos con su blusa y sus alpargatas y nosotros con nuestro traje a medida, las botas brillantes y el sombrero. 



LA FORJA DE UN REBELDE - La Llama

Aquest tercer llibre que completa la trilogia, correspon al període anterior a la Guerra Civil i la mateixa i el va acabar d'escriure a la tardor del 1944.

Molt compromès amb la causa Republicana, a partir del mateix 1936, va treballar activament  a la Oficina de Censura Republicana ubicada a l'edifici de La Telefònica, a Madrid on atenia de vegades dia i nit als periodistes estrangers que s'hi havien desplaçat enviats pels diferents diaris, alhora que també va fer diverses xerrades per ràdio amb el pseudònim de "La voz incógnita de Madrid".

La seva vida sentimental va ser un tant agitada i l'any 1938 es divorcia de la seva dona i es casa amb Ilsa, una jove que ha conegut en la seva tasca de censor i amb la que comparteix idees i esperances.

Malgrat tota la feina, les condicions de vida i les seqüeles físiques i psicològiques del servei al Marroc, segueix amb la seva dèria de dedicar-se a escriure i pel que ens diu troba un cert consol quan amb una vella màquina d'escriure que ell mateix repara, aconsegueix aïllar-se de tot el què l'envolta i va abocant tots els seus sentiments i les seves vivències.

Me acogí al pensamiento de que tenía el deber de no mostrar miedo, y de esta manera me encontré obsesionado con otra clase de miedo: el miedo de tenr miedo.
(...)
No podía dormir, estaba embrujado. Quería gritar a los generales que se llamaban ellos mismos “salvadores del país” y a los diplomáticos que se llamaban a sí mismos “salvadores del mundo” que vinieran. Yo los cogería y los encerraría en los sótanos de la Telefónica. 

Observador atent, recull i registra tots els esdeveniment que van succeint-se al seu voltant.

Todo a mi alrededor era destrucción, repugnante y asquerosa como una araña pisada; y era la destrucción de un pueblo; la destrucción bárbara de un rebaño de gentes, azotadas por el hambre, por la ignorancia y por el miedo de ser, sin saber por qué, espachurradas, destruidas. 
(...)
Suponiendo que revolución significaba el derecho a matar impunemente, ¿dónde íbamos a parar? ¿Nos íbamos a matar unos a otros por una palabra, por un grito, por un ademán? Entonces la revolución, la esperanza de España, se iba a convertir en la orgía sangrienta de una minoría brutal. Si el Gobierno era demasiado débil, tenían que ser las organizaciones políticas las que tomaran el mando y organizaran la lucha. 

Sovint reflexiona sobre les seves idees polítiques i també vers el què és la vida en general. En aquest cas aprofita una conversa amb un amic per manifestar-nos algunes de les seves inquietuds.

Yo soy un socialista por la misma razón que tú eres anarquista y Manolo un comunista: porque estamos hartos hasta la coronilla de esta cochina vida. Un buen día te pare tu madre, sin que tú te enteres de lo que ha pasado. Y cuando te empiezas a enterar de dónde estás, de lo primero que te enteras es de que padre está sin trabajo, madre esperando un hermanito y el puchero vacío. Te mandan a la escuela a que los frailes te den de comer de limosna, y en cuanto te empinas un poco, antes de que sepas mal leer te dicen que eres ya un hombrecito y te ponen a trabajar.

Com ja va fer en el primer llibre, analitza el paper de la Església, i un cop més es mostra decebut pel paper que ha pres aquesta institució en el conflicte i analitza així la conversa amb un sacerdot conegut:

El padre Lobo tenía su propia batalla mental. Lo que le hería más hondo no era la furia desatada contra las iglesias y los curas por gentes brutales, enloquecidas y llenas de rencores, sino el conocimiento de la culpabilidada de su propia casta, la clerecía, en la existencia de esta brutalidad y en la ignorancia y la miseria abyectas que existían en el fondo de ellos. Debía ser infinitamente duro para él el saber que los príncipes de su Iglesia estaban haciendo lo mejor para mantener a su pueblo oprimido, que estaban bendiciendo las armas de los generales y los señores, y los cañones que bombardeaban Madrid.

I comencen les dures batalles, el front es troba just al final del carrer on està ubicada la seu de la Telefònica, però no és només al front on es lliuren les batalles, a la mateixa ciutat la població civil pateix escassetat d'aliments i episodis violents.

La comida comenzó a escasear de una manera alarmante.
Y entonces ocurrió que los mismos sindicatos y grupos que habían hecho obligatorio el aceptar sus vales, se encontraron con que no podían rehusar el dar de comer a sus propios miembros. 
(...)
Los partidos políticos estaban divididos en grupos locales y los sindicatos en grupos profesionales, así como en grupos locales. (...) La gente acudía en masa a los centros de organización, se hacían introducir por uno o dos miembros y obtenían el carnet.
Los verdaderos fascistas encontraron útil este sistema. Eligieron los grupos que eran menos rigurosos en sus exigencias e ingresaron en gran número. Algunos pagaron grandes sumas por carnets con fecha de dos o tres años antes. Con todo este soporte, los fascistas conducían sus propios coches y los usaban para salvar a sus amigos y para matar a sus enemigos. 

I com que la major part de la guerra Barea la pateix a Madrid, té suficients elements per fer una descripció acurada de la situació.

El sitio de Madrid comenzó la noche del 7 de noviembre de 1936; terminó dos años, cuatro meses y tres semanas después, simultáneamente con el fin de la guerra. 
(...)
Aquellos días [en Madrid] eran días de hambre y de frío. Los camiones que llegaban a la ciudad traían material de guerra, no comestibles. Apenas quedaba carbón y los cartones que sustituían a los cristales rotos de las ventanas no defendían contra las heladas crueles. 
(...)
Febrero fue un mes duro y amargo. Mientras se desarrollaba la batalla del Jarama, y mientras los periodistas más escépticos discutían las posibilidades de la rendición de Madrid en cuanto se cortara su comunicación con Valencia, los rebeldes y sus auxiliares italianos tomaron Màlaga. Madrid estaba sufriendo hambre y los túneles del metro, al igual que los sótanos de la Telefónica, estaban abarrotados por miles de refugiados. 
(...)
En vísperas de Navidad comenzó el colapso del frente en las orillas del Ebro. El camino de Barcelona estaba abierto. Madrid aún se sostenía. El enemigo no lanzó ningún ataque sobre la ciudad sitiada; la dejó en las garras del hambre y del aislamiento.

Una reflexió del qui, com i el perquè:

 Nuestra guerra había sido provocada por un grupo de generales que, a su vez estaban manejados por los sectores de las derechas españolas más fanáticamente determinados a luchar contra cualquier desarrollo del país que fuera una amenaza para su casta. Pero los rebeldes habían cometido el error de recurrir a ayudas exteriores y convertir una guerra civil en una escaramuza internacional. España, su pueblo y su Gobierno, no existían más en una forma definida; eran el objeto de un experimento en el cual los países partidarios de un fascismo internacional y los países partidarios de socialismo o comunismo tomaban parte activa, mientras los demás países nos contemplaban como espectadores vivamente interesados. Lo que estaba ocurriendo era un claro preludio del rumbo futuro de Europa y posiblemente del mundo. 




I potser una amarga esperança...

No teníamos otra solución. Ante España no había más que dos caminos: la terrible esperanza, peor aún que desesperación, que estallara una guerra europea y obligara a alguno de los otros países a intervenir contra la Alemania de Hitler; y la desesperada solución de sacrificarnos nosotros mismos para que otros pudieran ganar tiempo y hacer sus preparativos, y así, cuando un día llegara el fin del fascismo, tener el derecho de pedir nuestra compensación. En cualquiera de los dos casos teníamos que pagar con la moneda de nuestra sangre y la destrucción bàrbara de nuestro propio suelo.

Arturo Barea moria 24 de desembre de 1957. Fins el 1951 no s'editaria la primera versió en castellà de la trilogia que a España seria prohibida i només s'aconseguia de forma clandestina, fins el 1977 que es permet la publicació i difusió.

LA FORJA DE UN REBELDE - La ruta

En aquest segon llibre Barea ens relata la seva experiència en els quatre anys (del 1920 al 1924) que va fer el servei militar destinat al Marroc, aleshores en Guerra, com a sergent on va participar en 81 operacions militars i va rebre dues condecoracions.
Al 1924 deixa l'exèrcit i passa a la reserva com a oficial.

En aquests anys que es refereixen, va haver de viure episodis d'una gran violència i extrema crueltat que sens dubte el van marcar per la resta de la seva vida.

Desastre
Las unidades del ejército español en Marruecos iban a la batalla sin medio alguno de orientación. Se mandaba a los hombres al frente, y se dejaba a su instinto el averiguar hacia dónde avanzar y sobre todo cómo regresar a sus bases; y unidad tras unidad se perdían en la noche. 
(...)
Yo no puedo contar la historia de Melilla de julio de 1921. Estuve allí, pero no sé dónde; en alguna parte en medio de tiros de fusil, cañonazos, rociadas de ametralladoras, sudando, gritando, corriendo, durmiendo sobre piedra o sobre arena, pero sobre todo vomitando sin cesar, oliendo a cadàver, encontrando a cada nuevo paso un muerto, más horrible que todos los vistos hasta el momento antes.

També ens relata les condicions precàries en què es trobaven les tropes, perduts enmig del no res, patint tota classe de privacions:

El blocao
Blocaos, como entonces los conocíamos, eran barracas de madera, de unos seis metros de largo por cuatro de ancho, protegidas hasta la altura de un metro y medio por sacos terreros y muy raramente por plancha de blindaje, y rodeadas por alambre de espino.
(...)
En un rincón había una lata de petróleo. Más tarde me contaron la historia: los hombres la usaban para orinar, porque si no tenían que salir afuera. Cuando los ataques del enemigo eran muy frecuentes, la usaban para todo. Cuando la lata estaba llena, tenía que vaciarla fueraa de la alambrada el que le tocaba el turno. Esto, frecuentemente, provocaba un tiro, algunas veces una baja, y entonces se perdía la lata. 

En aquella guerra es va començar a significar el personatge que més tard esdevindria l'artífex de la Guerra Civil, em refereixo com és evident a Franco, que ja demostrava el seu caràcter hostil i despietat.

El embrión de dictador
El Tercio es algo así como estar en un presidio. Los más chulos son los amos de la cárcel. Y algo de eso le ha pasado a ese hombre [Franco]. Todo el mundo le odia, igual que todos los penados odian al jaque más criminal del presidio, y todos le obedecen y le respetan, porque se impone a todos los demás, exactamente como el matón de presidio se impone al presidio entero. (...) Hay muchos que quisieran pegarle un tiro por la espalda a Franco, pero ninguno de ellos tiene el coraje de hacerlo. (...)
-¿Franco? Créeme, es un poco duro ir con Franco. Puedes estar seguro de tener todo a lo que tienes derecho, puedes tener confianza que sabe dónde te mete, pero en cuanto a la manera de tratar... Se le queda mmirando a un fulano con unos ojos muy grandes y muy serios y dice: -“Que le peguen cuatro tiros” 
“Y da media vuelta y se va tan tranquilo. (...) Además es un solitario. Yo creo que todos los oficiales le odian, porque los trata igual que a nosotros [la tropa] y no hace amistad con ninguno de ellos”. 

I Barea emmalalteix, no l'han ferit, però degut al seu greu estat es fa necessari ingressar-lo i malgrat que com ell mateix diu, el fet de ser sergent a Ceuta suposa que pertany a una relativa "classe social" ho fa en un hospital que no té les mínimes condicions sanitàries, on davant la indiferència de les autoritats militars i sanitàries és fàcil acabar deixant la vida i ens ho descriu en un breu relat.

El hospital
Un soldado de sanidad entró y comenzó a marchar de cama en cama. Ponía un termómetro en la boca del enfermo, lo dejaba allí un rato, lo sacaba, lo frotaba con un trapo, lo ponía en la boca del inmediato. Escribía algo en la cabecera de cada cama. Otro ordenanza le seguía con un cubo vacío y otro lleno. Vaciaba las jarras de porcelana de cada mesilla de noche en el primero y las llenaba sumergiéndolas en el segundo.

Però què és la guerra? Com la viuen els soldats? Sens dubte ells no han triat anar a lluitar i molt menys en una terra tan hostil.
Saben realment per què lluiten, per què estan exposant la seva vida, què és el que defensen? No són voluntaris, no han vist amenaçada la seva casa o la seva família; aleshores, què hi fan allà?

Los soldados españoles en Marruecos se hacían la misma pregunta. No podían evitar el intentar entendrer por qué se encontraban en África y por qué tenían que arriesgar sus vidas. Los habían hecho soldados a los veinte años; los habían destinado a un regimiento y los habían mandado a África a matar moros. Hasta aquí, su historias era la misma de todos los soldados que son movilizados por una ley y mandados al frente de batalla. Pero en este punto comenzaba su historia puramente española.
(...)
Lo que un soldado ve de una guerra puede compararse con lo que un actor ve de un film en el que toma parte. El director le dice que se coloque en un lugar determinado, que haga determinados gestos, que diga determinadas palabras. Le pone en un campo y le hace repetir una secuencia de frases y de gestos; diez veces le hace abrir la puerta de la sala que no tiene más que tres paredes, y besar la mano de la senyora de la casa. Cuando el actor ve la película terminada, difícilmente se reocnoce a sí mismo y tiene que forzarse para reconstruir mentalmente las escenas que repitió un sinnúmero de veces. El actor así llega a tener dos distintas impresiones: una es parte de su propia vida y consiste en una serie de posturas, de maquillajes, efectos de luz, ensayos y repeticiones, de órdenes del director de escena. La otra serie de impresiones se produce cuando ve la pelícukla terminada, en la cual ya ha dejado de ser él mismo y es una personalidad distinta, es parte de un argumento, es una persona con una vida artificial que depende de la forma en la cual las escenas que és interpretó se encadenan con las escenas que ejecutaron otros. 
(...)
Una de las cosas que me impresionaban profundamente era el hambre de tantos reclutas; la otra, su ignorancia. Entre los hombres de algunas regiones, el analfabetismo llegaba al ochenta por ciento. 

I després de totes les les vicissituds viscudes, posa fi a la seva etapa al Marroc i ho fa amb unes reflexions fruit de tot el què ha pogut observar i patir al llarg d'aquells anys:

Marruecos es la mayor desgracia de España, un negocio desvergonzado y una estupidez inconmensurable al mismo tiempo. Yo he estado allí [a primera línia] dos años, y que me digan a mí qué es lo que civilizamos nosotros, los soldados, mejor dicho, la clase de soldados que se manda a Marruecos, son la gente más miserable e inculta de España, tan incivilizados como los moros. O más. ¿A qué los mandan a Marruecos? A matar y a que los maten. Marruecos es bueno sólo para los oficiales y para los contratistas. 




I una reflexió final, a raó del llibre que està llegint, que podia ser un al·legat per la pau, ens deixa el cor encongit.

Adiós a las armas
El día que se termine Marruecos, habrá que encontrar otra guerra para los generales o, si no, la inventarán ellos. Y si las cosas se ponen muy mal, acabarán haciéndose la guerra entre ellos mismos, igual que hace cien años.

dissabte, 30 de novembre del 2013

La Guerra dels que no hi van anar

Grafit a Sabadell



 En aquesta obra, molt documentada. Esther Miralles recull diversos testimonis d'ambdós bàndols que per diverses raons van decidir no respondre a la crida del Govern de Catalunya per incorporar-se al front o bé van desertar i van restar amagats fins el final.

Al llarg de la guerra es va passar de la mobilització voluntària a la mobilització forçosa, i d’aquesta a la repressió. Però malgrat totes les mesures posades en marxa, malgrat els tribunals, els decrets, les amenaces i la persecució, la lluita contra la deserció va ser una més de les batalles perdudes de la República. La menys explicada, la més desconeguda. 

La vida que van dur durant aquell llarg període no va ser gens fàcil tant per ells com per llurs familiars, però en alguns casos la por i en d'altres la resistència, els van dur a prendre aquesta decisió.

L’experiència de la guerra va comportar un gran trasbals en la vida quotidiana de les persones. Va ser una època en què es van haver de reescriure els codis de relació entre els parents, els veïns, els amics, els coneguts i els desconeguts sota unes tensions que van posar a prova les fidelitats, els interessos, els límits.

Sigui en solitari, sigui en grup, els emboscats depenien per a la seva supervivència –per molta requisa que duguessin a terme- de persones que no estaven emboscades i que de forma voluntària els donaven suport, malgrat els riscos que corrien. 

No podem oblidar que la llarga durada de la guerra va obligar a fer successives crides a les lleves  més joves i les  més grans, és ben sabut que una de les batalles més definitives es va lliurar en terres catalanes: la coneguda com a batalla de l'Ebre i que la major part dels que hi van participar eren els anomenats "Lleva del Biberó". Joves inexperts que van veure truncades les seves expectatives de futur i pares que veien com marxaven els seus fills cap a un destí incert, sovint mal equipats i desorientats.

Però també entre els emboscats n'hi havia diferències. I és que segons si les simpaties es dirigien cap un o altre bàndol podien trobar més facilitats i més suport econòmic.

Com que molts joves, afirmava, [el sots comissari general de Guerra de l’Exèrcit de l’Ést, Crescencio Bilbao] són de dretes, es crea una situació difícil pels alcaldes i els elements del Front Popular. Els d’esquerres se’n van al front a donar la salut i la vida per la causa, mentre que la gent de dretes, els feixistes, els de bona posició social, fan que els seus fills marxin a l’estranger o s’amaguin.
(...)
Els que s’evadien
Normalment, els grups, que podien arribar a ser molt nombrosos (hi ha qui parla de caravanes de més de dos-cents individus), marxaven de nit i descansaven de dia, amagats gràcies a l’ajut actiu de diferents cases de pagès situades al camí i ja conxorxades amb els guies. En aquests punts de suport els fugitius hi trobaven aigua, menjar, pa per al camí i fins i tot sabates de recanvi! Sovint es tractava de grans masies, completament afins amb la causa franquista, que així com ajudaven els fugitius mantenien molts emboscats als seu voltant. 
(...)
Bel·ligerants o passius? Emboscats i espionatge
Molts petits grups acabaven conformant una tupida xarxa per on circulaven cap al Cuartel General de Burgos, gràcies als guies i als evadits, informacions estratègiques com moviments de tropes, armament republicà, polvorins, fàbriques, estacions elèctriques, dipòsits de combustible o centres de comunicacions i, en sentit invers, instruccions i ordres molt concretes per entorpir l’acció republicana i crear caos i confusió a la reraguarda. 
(...)
Sovint, els guies participaven de la xarxa d’informació a favor dels serveis secrets franquistes, o sigui, no només pujaven persones, sinó també informacions estratègiques i, a més, feien de correu entre aquests serveis i elements de la cinquena columna a la rereguarda republicana. 

Però un cop acabada la guerra, quan possiblement esperaven un reconeixement a la seva resistència i en alguns casos a les seves aportacions a la causa rebel, es van trobar amb un règim repressor i malfiat que, només pel fet de ser catalans, els va tractar com a sospitosos de "desafecció" i les famílies, un cop més, van haver de recórrer a la recerca de favors i avals per poder-los rescatar de les presons.

Els emboscats són portats presoners lluny de casa.
No esperaven ser rebuts amb els braços oberts pels soldats de Franco, ni molt menys ser reconeguts com a herois resistents, però molt probablement sí que creien que el fet d’haver-se emboscat, desobeint les ordres i aguantant la pressió dels republicans, els reportaria un mínim reconeixement del règim. Però no va ser així. Oblidaven que, abans que res, eren catalans, per tant, rojo-separatistas, o sigui culpables mentre no demostressin el contrari. Els emboscats van ser tractats com els altres soldats enemics: tots ells eren presoners de guerra. 

I un apunt final. Va haver-hi que va voler fer un negoci de la guerra: Alguns guies demanaven sumes importants i també alguns desaprensius van comerciar amb l'escassedat d'aliments, però un cop acabada la guerra es van trobar amb la sorpresa que els diners que havien acumulat no els servien de gaire.

Durant la Guerra Civil l’economia va ser un front de batalla més. El Banc d’Espanya, com el mateix país, va quedar dividit en dues zones de tal manera que al llarg del conflicte van existir dos Bancs d’Espanya, cadascun dels quals emetia la seva moneda, que no era reconeguda a l’altre bàndol. En finalitzar la guerra, el règim només acceptava bescanviar els bitllets emesos pel govern abans del 18 de juliol del 1936.

divendres, 29 de novembre del 2013

SUNSET PARK



Aquest any m'he decidit a inscriure'm a un dels Clubs de Lectura que organitzen les biblioteques de Sabadell i del que ara no faré cap valoració.

La primera lectura proposada ha estat el que ara m'ocupa. N'he llegit d'altres del mateix autor: Paul Auster que sense cap mena de dubte m'han agradat més. No obstant això, la seva lectura és força amena i no és difícil identificar algunes de les seves dèries.

Segons em sembla en Paul Auster té una visió un tant fosca de la vida, d'alguna manera, en el llibre que comento, sembla que ens envia el missatge que estem predestinats i que poca cosa podem fer per canviar el nostre destí. Fins i tot gairebé es podria resumir amb una dita "Qui la fa, la paga".

En les descripcions que es van desenvolupant al llarg del relat, sempre s'hi troben connotacions que afegeixen una mena de regust amarg.

Cada casa és una història de fracàs –de fallida i impagament, de deute i execució hipotecari- i ell s’ha proposat documentar els últims rastres que queden d’aquestes vides escampades per tal de demostrar que les famílies desaparegudes van ser aquí, que els fantasmes d’aquesta gent a qui no veurà ni coneixerà mai encara són presents en les coses abandonades i escampades en aquestes cases buides. 

Ja m'hi vaig referir en una altra ocasió del tema de la mort .

En aquest cas, ens parla de la mort d'una noia jove.

El taüt és a la tarima, un taüt blanc envoltat de flors vermelles, però no és un servei religiós. No ha vingut cap rabí a oficiar, no es reciten pregàries i ningú dels qui pugen a la tarima no intenta extreure cap significat ni cap consol de la mort de la Suki.

I en aquest altre de la mort de la seva mare:

El cos. Això és el que pensa ara mateix, en el cadàver de la seva mare estirat al llit ara fa cinc anys, i en el terror que va sentir quan li va mirar el rostre, la pell d’un blau grisós, els ulls mig oberts i mig tancats, l’aterridora immobilitat del que havia estat una persona viva.

També les seves reflexions vers el sentit i l'esdevenir de la vida ens deixen aquesta visió un tant fatalista o àcida que va trenant al llarg de tot el relat.

Neixes del cos d’una dona, i si aconsegueixes sobreviure al naixement, la teva mare ha d’alimentar-te i cuidar-te per assegurar que continuïs vivint, i tot el que et passa des del moment en què neixes fins al moment en què et mors, cada emoció que sorgeix dintre teu, cada rampellada de ràbia, cada onada de desig, cada raig de llàgrimes, cada atac de rialles, tot el que puguis sentir al llarg de la vida, ja ho ha sentit tothom que ha vingut abans que tu, tant si ets un cavernícola com un astronauta, tant si vius al desert del Gobi com al cercle polar àrtic.

Però si hi ha un relat que a mi personalment m'ha copsat més i que no em resisteixo a transcriure és el de l'inici d'una crisi de pànic d'una de les protagonistes, provocada pel seu estat d'ansietat.
Auster coneix bé aquest estat, ell mateix ha confessat en altres escrits que ho pateix, però no sempre és fàcil poder-ho plasmar amb tanta claredat com ho fa ell.

No recorda quan va ser l’última vegada que va dormir sis hores, sis hores seguides sense despertar-se amb un somni angoixós o descobrir que els ulls se li han obert a l’alba, i sap que aquests problemes de son són un mal senyal, un avís inequívoc que s’acosten dificultats, però malgrat el que la seva mare no para de dir-li, no vol tornar a medicar-se. Prendre’s una d’aquelles pastilles és com empassar-se una petita dosi de mort. Quan comences amb aquestes coses, els dies se’t converteixen en un soporífer règim d’oblit i confusió, i no hi ha ni un sol moment en què no sentis que tens el cap ple de boles de cotó i de papers arrugats. No vol tancar la seva vida per sobreviure a la seva vida. Vol que els seus sentits estiguin desperts, tenir pensaments que no s’esvaeixin en el moment en què se li acudeixen, sentir-se viva de totes les maneres en què s’hi va sentir una vegada.(...) però malgrat els esforços que fa per mantenir-se en l’ara i l’aquí, dintre seu ha tornar a augmentar la pressió, i comença a sentir fiblades de l’antic pànic, el nus a la gola, la sang que circula massa de pressa per les venes, el cor estret i el ritme frenètic del pols. La por sense objecte, tal com una vegada l’hi va descriure el doctor.

I la vida quotidiana segueix el seu ritme, sense massa sobresalts, amb petites rutines que omplen el temps, sovint amb una actitud passiva, deixant-nos endur, sense posar-hi massa interès o massa atenció, només fins que arribi l'inevitable.

Mirarà una pel·lícula a la televisió, el sedant amb què sempre es pot comptar, el parpelleig tranquil·litzant d’imatges, veus i músiques, la força de les històries, sempre les històries, els milers d’històries, els milions d’històries, i tot i així mai no te’n canses, al cervell sempre hi ha lloc per a una altra història, per a un altre llibre, per a una altra pel·lícula... 


diumenge, 17 de novembre del 2013

Un cop més... Joan Margarit



L'amor, sempre l'amor


L'amor és una de les grans experiències humanes i un dels temes fonamentals de la poesia universal.(...) Des dels seus inicis, ja llunyans en el temps, Joan Margarit ha estat el poeta català que d'una manera més constant, sincera, complexa i exhaustiva ha explorat l'amor en totes les seves múltiples dimensions, amb totes les seves llums i ombres, amb tota la seva càrrega de felicitat i dramatisme.(...) Els poemes de Margarit semblen immediats i directes, però sempre acaben sent molt més profunds i complexos. 

De la Introducció per D. Sam Abrams 11 febrer 2013
                                                          
PRIMER AMOR

En la Girona trista dels set anys, 
on els aparadors de la postguerra
tenien un color gris de penúria,
la ganiveteria era un esclat
de llum en els petits miralls d’acer.
Amb el front descansant damunt del vidre,
mirava una navalla, llarga i fina,
bella com una estàtua de marbre.
Com que els de casa no volien armes,
vaig comprar-la en secret i, en caminar,
la sentia, pesant, dins la butxaca.
A vegades l’obria a poc a poc
i sorgia la fulla recta i prima
amb la conventual fredor de l’arma.
Presència callada del perill:
vaig amagar-la, els trenta primers anys,
rere llibres de versos i després
dins un calaix, entre les teves calces
i entre les teves mitges.
Ara, a punt de complir els cinquanta quatre,
torno a mirar-la oberta al meu palmell,
tan perillosa com a la infantesa.
Sensual, freda. Més a prop del coll.
D'Els motius del llop (1993)
                                                                                                                            Joan Margarit

dilluns, 11 de novembre del 2013

Miquel Martí i Pol



Avui fa deu anys que en Miquel Martí i Pol va morir a l'hospital de la Santa Creu de Vic, tenia 74 anys.
Miquel, et recordem.


Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no els val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible. 
(Del llibre L’àmbit de tots els àmbits

diumenge, 10 de novembre del 2013

IDEALISTES SOTA LES BALES

Quan de petita em demanaven allò tan típic de "què vols ser quan siguis gran?" a diferència de les altres nenes que acostumaven a dir "perruquera" , "infermera" o "secretària", jo, en principi, volia ser corresponsal de guerra. De ben segur que no sabia el què volia dir, per començar perquè "la guerra" era per mi una paraula amb escàs significat, si de cas es referia a les aventures dels tebeos o el cinema, on sempre es debatien entre els "bons" i "els dolents" i, és clar, jo sempre em comptava en el bàndol dels bons sense saber ni remotament a què es referia, però que sempre eren "guapos" i valents i se'n sortien de tota mena d'entrebancs.

Si algun cop tot de passada, a casa es feia algun comentari de la guerra, mai no acabava d'esbrinar res, però per alguna estranya raó em semblava que ser corresponsal havia de ser quelcom divertit. És clar que havia una altra professió, més raonable, que em temptava i era ser mestra, que és el què finalment vaig acabar estudiant i exercint.

Amb els anys vaig anar descobrint el què en realitat podia significar aquesta feina, tant de risc com de compromís: en el moment que escric això ens han arribat noves notícies de periodistes assassinats i/o presoners en diferents conflictes armats.

En Paul Preston, ens relata l'agitada vida dels periodistes que van cobrir la guerra civil espanyola i ho fa recollint les diferències en el tracte entre els dos bàndols, així com la seva significació i compromís durant i després de la guerra. 

A diferència de l'actualitat en què fins i tot ens retransmeten les incursions bèl·liques en directe com si d'una pel·lícula o un videojoc es tractés, les comunicacions amb els respectius diaris eren complicades i difícils. Només els era premés fer-les des de les respectives oficines de premsa a les hores que tenien convingudes i després de passar per una més o menys rigorosa censura, segons en quin bàndol desenvolupaven la seva tasca.

La capital del mundo: los corresponsales en el asedio a Madrid

Cuando sus soldados [de Franco] entraron en Toledo el 27 de septiembre, a los corresponsales de guerra que iban con ellos se les impidió presenciar la sangrienta matanza provocada por los legionarios y los “regulares indígenas” marroquíes. No tomaron ningún prisionero. Los cadáveres quedaron espercidos por las angostas calles y formaron riachuelos de sangre. Webb Miller, de United Press, dijo al embajador de Estados Unidos que había visto cadáveres de milicianos decapitados. Cuatro días después, los demás generales de Franco le recompensaban nombrándole Caudillo y jefe del Ejército y el estado rebeldes. 
(...)
El aparato de prensa de la República facilitaba más que impedía el trabajo de los corresponsales. La oficina de prensa de Madrid formaba parte del Ministerio de estado, y se estableció unos días después del golpe militar en el edificio de trece plantas de la Telefónica. 
(...)
En general, los corresponsales que estaban en la zona nacional sabían que solamente los representantes de publicaciones alemanas, italianas y poruguesas podían esperar un trato privilegiado. A cambio, estos periodistas escribían el tipo de artículos que complacían a los rebeldes, plagados de alabanzas sobre el heroísmo nacional y relatos horribles acerca de las atrocidades “rojas”. 

Jay Allen

Entre las muchas crónicas importantes que escribió antes y después del golpe militar de julio de 1936,  fue el autor de tres de los artículos más relevantes y más citados que produjo la guerra, junto con los reportajes de Mario Neves sobre la masacre de Badajoz y la crónica de George Steer sobre el bombardeo de Guernica. 
(...)
Cuando terminó la Guerra Civil, Jay Allen trabajó febrilmente para obtener ayuda para los centenares de miles de refugiados que habían cruzado a pie las montañas con el objetivo de llegar a Francia y concienciar de la amenaza que se cernía sobre los vencidos a manos de los victoriosos franquistas. 

 Louis Fischer

Fischer creía que la guerra en España era crucial para la paz mundial y las libertades democráticas: “Simpatizaba tanto con la causa republicana que pensé que no bastaba con limitarse a aescribir sobre el tema. Quería hacer algo más palpable, así que me alisté en las Brigadas Internacionales”. Se unió a estas tras abandonar Madrid el 7 de noviembre, y más tarde escribiría al respecto: “Estoy tan orgulloso de eso como de cualquier otra cosa que haya hecho en mi vida. Una nación se desangraba. Se instalban ametralladoras sobre la torre de marfil. Escribir no era suficiente”.


Como enviado especial de The Times y acompañante de las fuerzas republicanas en Bilbao, George Steer, que había presenciado el horror de los bombardeos en abisinia, describió los sucedido en Durango como “el bombardeo sobre una población civil más atroz de la historia hasta el 31 de marzo de 1937.

Puede que Henry Buckler no escribiese ninguna de las crónicas de guerra más famosas, como el relato de la matanza de Badajoz de Jay Allen o la descripción de Guernica de George Steer. Sin embargo, además de las sobrias noticias enviadas durante toda la guerra y de la ayuda dispensada en abundancia a colegas menos experimentados, aportó algunos de les documentos más imperecederos de la República y la Guerra Civil española un testimonio monumental de su labor como corresponsal. 

Herbert Southworth, que en otro tiempo había formado parte del grupo pro-rrepublicano que ejercía presión en Estados Unidos en favor de la República Española, haría más por la causa antifranquista que cualquiera de sus amigos más famosos. Mucho después de que los demás cayeran en el olvido, él dejó sentir su presencia hasta el punto de ser calificado de enemigo público número uno del régimen de Franco. 

Gracias en buena medida a los corresponsales, millones de personas que sabían poco sobre España acabaron por sentir en sus corazones que la lucha por la supervivencia de la República española era de algún modo su propia lucha.