SUNSET PARK

Aquest any m'he decidit a inscriure'm a un dels Clubs de Lectura que organitzen les biblioteques de Sabadell i del que ara no faré cap valoració.

La primera lectura proposada ha estat el que ara m'ocupa. N'he llegit d'altres del mateix autor: Paul Auster que sense cap mena de dubte m'han agradat més. No obstant això, la seva lectura és força amena i no és difícil identificar algunes de les seves dèries.

Segons em sembla en Paul Auster té una visió un tant fosca de la vida, d'alguna manera, en el llibre que comento, sembla que ens envia el missatge que estem predestinats i que poca cosa podem fer per canviar el nostre destí. Fins i tot gairebé es podria resumir amb una dita "Qui la fa, la paga".

En les descripcions que es van desenvolupant al llarg del relat, sempre s'hi troben connotacions que afegeixen una mena de regust amarg.

Cada casa és una història de fracàs –de fallida i impagament, de deute i execució hipotecari- i ell s’ha proposat documentar els últims rastres que queden d’aquestes vides escampades per tal de demostrar que les famílies desaparegudes van ser aquí, que els fantasmes d’aquesta gent a qui no veurà ni coneixerà mai encara són presents en les coses abandonades i escampades en aquestes cases buides. 

Ja m'hi vaig referir en una altra ocasió del tema de la mort .

En aquest cas, ens parla de la mort d'una noia jove.

El taüt és a la tarima, un taüt blanc envoltat de flors vermelles, però no és un servei religiós. No ha vingut cap rabí a oficiar, no es reciten pregàries i ningú dels qui pugen a la tarima no intenta extreure cap significat ni cap consol de la mort de la Suki.

I en aquest altre de la mort de la seva mare:

El cos. Això és el que pensa ara mateix, en el cadàver de la seva mare estirat al llit ara fa cinc anys, i en el terror que va sentir quan li va mirar el rostre, la pell d’un blau grisós, els ulls mig oberts i mig tancats, l’aterridora immobilitat del que havia estat una persona viva.

També les seves reflexions vers el sentit i l'esdevenir de la vida ens deixen aquesta visió un tant fatalista o àcida que va trenant al llarg de tot el relat.

Neixes del cos d’una dona, i si aconsegueixes sobreviure al naixement, la teva mare ha d’alimentar-te i cuidar-te per assegurar que continuïs vivint, i tot el que et passa des del moment en què neixes fins al moment en què et mors, cada emoció que sorgeix dintre teu, cada rampellada de ràbia, cada onada de desig, cada raig de llàgrimes, cada atac de rialles, tot el que puguis sentir al llarg de la vida, ja ho ha sentit tothom que ha vingut abans que tu, tant si ets un cavernícola com un astronauta, tant si vius al desert del Gobi com al cercle polar àrtic.

Però si hi ha un relat que a mi personalment m'ha copsat més i que no em resisteixo a transcriure és el de l'inici d'una crisi de pànic d'una de les protagonistes, provocada pel seu estat d'ansietat.
Auster coneix bé aquest estat, ell mateix ha confessat en altres escrits que ho pateix, però no sempre és fàcil poder-ho plasmar amb tanta claredat com ho fa ell.

No recorda quan va ser l’última vegada que va dormir sis hores, sis hores seguides sense despertar-se amb un somni angoixós o descobrir que els ulls se li han obert a l’alba, i sap que aquests problemes de son són un mal senyal, un avís inequívoc que s’acosten dificultats, però malgrat el que la seva mare no para de dir-li, no vol tornar a medicar-se. Prendre’s una d’aquelles pastilles és com empassar-se una petita dosi de mort. Quan comences amb aquestes coses, els dies se’t converteixen en un soporífer règim d’oblit i confusió, i no hi ha ni un sol moment en què no sentis que tens el cap ple de boles de cotó i de papers arrugats. No vol tancar la seva vida per sobreviure a la seva vida. Vol que els seus sentits estiguin desperts, tenir pensaments que no s’esvaeixin en el moment en què se li acudeixen, sentir-se viva de totes les maneres en què s’hi va sentir una vegada.(...) però malgrat els esforços que fa per mantenir-se en l’ara i l’aquí, dintre seu ha tornar a augmentar la pressió, i comença a sentir fiblades de l’antic pànic, el nus a la gola, la sang que circula massa de pressa per les venes, el cor estret i el ritme frenètic del pols. La por sense objecte, tal com una vegada l’hi va descriure el doctor.

I la vida quotidiana segueix el seu ritme, sense massa sobresalts, amb petites rutines que omplen el temps, sovint amb una actitud passiva, deixant-nos endur, sense posar-hi massa interès o massa atenció, només fins que arribi l'inevitable.

Mirarà una pel·lícula a la televisió, el sedant amb què sempre es pot comptar, el parpelleig tranquil·litzant d’imatges, veus i músiques, la força de les històries, sempre les històries, els milers d’històries, els milions d’històries, i tot i així mai no te’n canses, al cervell sempre hi ha lloc per a una altra història, per a un altre llibre, per a una altra pel·lícula...