dissabte, 2 de novembre de 2013

REFLEXIONS VERS LA MORT


Han vingut per ella, per l’Enriqueta. Jo no pinto res. Només represento el nom de la família, l’apellido. Algo és algo. Et passes la vida pensant que ets el pal de paller de la família i resulta que la teva dona, la que no sortia mai de casa, la que semblava un zero a l’esquerra, té més poder de convocatòria que tu. I si hagués passat al revés? Si m’hagués mort jo antes que no pas ella, estarien tan emocionats com ara al recordar-se de mi? (p. 57)
Jo sempre m’he considerat l’últim pet de l’orgue i allà dalt [el mirador del Tibidabo] et dónes conte que tots som uns qualsevol. No som re, no valem més que un cagalló de ratolí i quan fotem el camp del món no passa re. Et ploren quatre gats i encara gràcies. La vida continua exactament igual sense tu. Apaga i vámonos. (p. 291)  
 L’HOME DE LA MALETA- Ramon Solsona

Ja fa temps que pensava escriure les meves reflexions al voltant de la mort; un tema del qual solem parlar poc o gens i que malgrat saber amb certesa que a tots ens arribarà sempre el defugim.

Com tothom d'una certa edat, m'ha tocat viure la mort de persones més o menys properes i estimades, fins i tot diferents maneres d'acomiadar els difunts.

En la meva infantesa, cada 1 de novembre anàvem al cementiri de Montjuïc a Barcelona a portar un ram de flors al nínxol on reposava la meva avia paterna, recordo que eren unes flors grans i vermelloses que resistien molt bé el temps  perquè no es marcien. Allà ens reuníem la família amb els meus oncles, i el meu germà era l'encarregat de la delicada operació de treure'n les de l'any anterior i dipositar-ne les noves. No era una tasca fàcil perquè s'havia d'enfilar en una llarga escala no massa sòlida i maniobrar fins que el ram quedava convenientment lligat i ben centrat seguint les instruccions que des de sota li anaven fent els adults.
El ritual acabava amb una rotllana on suposadament dèiem una oració en silenci en record de la difunta, que jo no havia conegut.
Si coneixeu aquest cementiri ja sabreu que és un gran laberint, una autèntica ciutat dels morts i si bé la resta de l'any gairebé ningú no el visitava a no ser per acompanyar nous enterraments, aquest dia calia fer una acció per tal de deixar constància que se seguien recordant i no era gens estrany escoltar o manifestar alguna crítica si quedava alguna tomba sense el perceptiu ram de flors. Tot un cerimonial o un costum.

Quan passo per algun poble gran o petit, tinc el costum de visitar el cementiri, la mare també ho havia fet algun cop i deixava unes flors a la fosa comuna quan n'hi havia: Deia que ho feia en record dels "seus" morts que no sabia on eren enterrats.

En principi la mort ens hauria de fer a tot iguals, però encara més enllà hi han mostres d'ostentació, grans mausoleus, molts amb gran valor arquitectònic sense cap mena de dubte, però  que al cap i a la fi, la seva funció és la mateixa que la de qualsevol senzilla tomba: en algun cas la vanitat arriba molt més enllà de la vida. Sembla que no vulguem ser conscients que un cop morts el cos que queda ja no val res, és una deixalla que com a mostra de respecte i consideració cal fer-hi quelcom més enllà de conservar el record, que és el que realment ens hauria d'importar.

No tothom reaccionem igual davant la mort d'un ésser estimat, els plors i les lamentacions sí que són habituals, però també podem sentir ràbia i impotència i més d'un cop m'he demanat si ens lamentem per la persona que ens ha deixat, o justament perquè ens ha deixat i ens sentim abandonat, o orfes. 

Tal com queda dit, la mort ens hauria de fer a tots iguals, però vull recordar que malgrat els anys transcorreguts del final de la Guerra, encara queden moltes famílies que no han pogut recuperar els seus morts, perduts en alguna cuneta o fosa comuna, i donar-los sepultura. Vagi el meu sincer homenatge, amb un petit exemple del poble de Menasalbas.


"Lo malo de la muerte es haber estado y ya no estar, eso es lo peor de todo, haber estado y ya no estar. Parece una cosa obvia pero es aquí donde radica exactamente la cuestión". José Saramago


4 comentaris:

  1. Hola Carme, Et torno a llegar amb tot el meu interés. No tornaré a dir què m'agrada molt, perquè tu saps què és així. Referent a la mort, jo puc presumir què a vilafranca, quan era regidor, em cal l'honor d'igualar als rics i als pobres. A propoasta meva es va aprobar una moció on s'igualaven. Pasava què els dels panteons no tenien què pagar només que la quota de manteniment, però res (com si diguèssim de rescat del sol) quan passaven 40 anys. Els pobres, els del nixols, quan passaven 40 anys, tenien què tornar a pagar els rescat de la propietat del níxol. Amb la moció que vaig prtesentar jo, els pobres tampoc han de pagar res. Algo és algo. En aquest grup què s'està formant de Mestres jubilats, es vol crear un grup de parli sobre la mort. Dimarts sabré més coses. Ja t'informaré. Fernando

    ResponElimina
  2. És un bon avenç sens dubte pel que cal felicitar-te. Tots els gestos que es facin en el sentit de llimar diferències, són benvingudes.
    Trobo interessant la creació d'aquest grup, en prenc nota.

    ResponElimina
  3. Hola Carme. Torno a llegir aquest escrit. Només et diré que el valoro. Salutacions

    ResponElimina