dissabte, 30 de novembre de 2013

EMBOSCATS La Guerra dels que no hi van anar


 En aquesta obra, molt documentada. Esther Miralles recull diversos testimonis d'ambdós bàndols que per diverses raons van decidir no respondre a la crida del Govern de Catalunya per incorporar-se al front o bé van desertar i van restar amagats fins el final.

Al llarg de la guerra es va passar de la mobilització voluntària a la mobilització forçosa, i d’aquesta a la repressió. Però malgrat totes les mesures posades en marxa, malgrat els tribunals, els decrets, les amenaces i la persecució, la lluita contra la deserció va ser una més de les batalles perdudes de la República. La menys explicada, la més desconeguda. 

La vida que van dur durant aquell llarg període no va ser gens fàcil tant per ells com per llurs familiars, però en alguns casos la por i en d'altres la resistència, els van dur a prendre aquesta decisió.

L’experiència de la guerra va comportar un gran trasbals en la vida quotidiana de les persones. Va ser una època en què es van haver de reescriure els codis de relació entre els parents, els veïns, els amics, els coneguts i els desconeguts sota unes tensions que van posar a prova les fidelitats, els interessos, els límits.

Sigui en solitari, sigui en grup, els emboscats depenien per a la seva supervivència –per molta requisa que duguessin a terme- de persones que no estaven emboscades i que de forma voluntària els donaven suport, malgrat els riscos que corrien. 

No podem oblidar que la llarga durada de la guerra va obligar a fer successives crides a les lleves  més joves i les  més grans, és ben sabut que una de les batalles més definitives es va lliurar en terres catalanes: la coneguda com a batalla de l'Ebre i que la major part dels que hi van participar eren els anomenats "Lleva del Biberó". Joves inexperts que van veure truncades les seves expectatives de futur i pares que veien com marxaven els seus fills cap a un destí incert, sovint mal equipats i desorientats.

Però també entre els emboscats n'hi havia diferències. I és que segons si les simpaties es dirigien cap un o altre bàndol podien trobar més facilitats i més suport econòmic.

Com que molts joves, afirmava, [el sots comissari general de Guerra de l’Exèrcit de l’Ést, Crescencio Bilbao] són de dretes, es crea una situació difícil pels alcaldes i els elements del Front Popular. Els d’esquerres se’n van al front a donar la salut i la vida per la causa, mentre que la gent de dretes, els feixistes, els de bona posició social, fan que els seus fills marxin a l’estranger o s’amaguin.
(...)
Els que s’evadien
Normalment, els grups, que podien arribar a ser molt nombrosos (hi ha qui parla de caravanes de més de dos-cents individus), marxaven de nit i descansaven de dia, amagats gràcies a l’ajut actiu de diferents cases de pagès situades al camí i ja conxorxades amb els guies. En aquests punts de suport els fugitius hi trobaven aigua, menjar, pa per al camí i fins i tot sabates de recanvi! Sovint es tractava de grans masies, completament afins amb la causa franquista, que així com ajudaven els fugitius mantenien molts emboscats als seu voltant. 
(...)
Bel·ligerants o passius? Emboscats i espionatge
Molts petits grups acabaven conformant una tupida xarxa per on circulaven cap al Cuartel General de Burgos, gràcies als guies i als evadits, informacions estratègiques com moviments de tropes, armament republicà, polvorins, fàbriques, estacions elèctriques, dipòsits de combustible o centres de comunicacions i, en sentit invers, instruccions i ordres molt concretes per entorpir l’acció republicana i crear caos i confusió a la reraguarda. 
(...)
Sovint, els guies participaven de la xarxa d’informació a favor dels serveis secrets franquistes, o sigui, no només pujaven persones, sinó també informacions estratègiques i, a més, feien de correu entre aquests serveis i elements de la cinquena columna a la rereguarda republicana. 

Però un cop acabada la guerra, quan possiblement esperaven un reconeixement a la seva resistència i en alguns casos a les seves aportacions a la causa rebel, es van trobar amb un règim repressor i malfiat que, només pel fet de ser catalans, els va tractar com a sospitosos de "desafecció" i les famílies, un cop més, van haver de recórrer a la recerca de favors i avals per poder-los rescatar de les presons.

Els emboscats són portats presoners lluny de casa.
No esperaven ser rebuts amb els braços oberts pels soldats de Franco, ni molt menys ser reconeguts com a herois resistents, però molt probablement sí que creien que el fet d’haver-se emboscat, desobeint les ordres i aguantant la pressió dels republicans, els reportaria un mínim reconeixement del règim. Però no va ser així. Oblidaven que, abans que res, eren catalans, per tant, rojo-separatistas, o sigui culpables mentre no demostressin el contrari. Els emboscats van ser tractats com els altres soldats enemics: tots ells eren presoners de guerra. 

I un apunt final. Va haver-hi que va voler fer un negoci de la guerra: Alguns guies demanaven sumes importants i també alguns desaprensius van comerciar amb l'escassedat d'aliments, però un cop acabada la guerra es van trobar amb la sorpresa que els diners que havien acumulat no els servien de gaire.

Durant la Guerra Civil l’economia va ser un front de batalla més. El Banc d’Espanya, com el mateix país, va quedar dividit en dues zones de tal manera que al llarg del conflicte van existir dos Bancs d’Espanya, cadascun dels quals emetia la seva moneda, que no era reconeguda a l’altre bàndol. En finalitzar la guerra, el règim només acceptava bescanviar els bitllets emesos pel govern abans del 18 de juliol del 1936.

1 comentari:

  1. El meu pare sempre havia explicat el cas d'un home de Sant Hipòlit que va sortir viu d'un afusellament a la Trona i va passar la resta de la guerra civil amagat a casa. Va tornar a aparèixer al poble després de l'entrada dels nacionals.

    ResponElimina