dissabte, 14 d’octubre de 2017

Transparència











Sens dubte, un tema molt actual el de la transparència. Actualment la majoria de partits polítics, d'aquells que solen dir que fan nova política, i que en realitat almenys en el que a mi respecte, poca diferència he trobat amb la vella, acostumen a parlar de transparència, fonamentalment abans d'accedir a algun tipus de poder.

Bé, em va semblar interessant esbrinar quelcom més al respecte i és per això que vaig decidir llegir aquest parell de llibres, un tant relacionats entre ells, per si m'aclarien les idees.

Val a dir, que en realitat, la conclusió potser més apressada que n'he tret, és que no sempre és bona una dosi excessiva de transparència.

I com no en sento prou qualificada per definir-me, el millor serà que deixi alguns apunts de cada un dels dos llibres perquè cadascú tregui llurs conclusions al respecte.


MISTERIO Y TRANSPARENCIA – Josep Otón Catalán

La transparencia forma parte de la nueva generación de valores que la sociedad postmoderna reclama. 
(…) 
La reivindicación de una mayor transparencia es una constante en el actual debate ciudadano. Se ha convertido en un requisito básico que afecta a múltiples ámbitos de la vida social. 
(...)
“Transparente” ha pasado a ser sinónimo de “público” en el sentido que se aplica a toda información que no está restringida y a la cual puede tener acceso cualquier ciudadano. 
(...)
La transparencia puede ser un arma de doble filo, ya que no está exenta de provocar peligrosos equívocos. 
(...)
A menudo el exceso de información no deja de ser una forma sofisticada de ocultación tras una aparente trasparencia. La sobreinformación desinforma. 
(...)
Lo transparente es una presencia que percibimos como ausencia. En el fondo, nos atrae porque nos introduce en el misterioso mundo de las presencias invisibles. 
(...)
En un mundo que idolatra la transparencia, la religión es percibida como un reducto del oscurantismo, de la superstición y de la opacidad. (...)El hermetismo de lo sagrado contrasta con la presunta transparencia de lo profano. 
(...)
Una información a destiempo puede dar al traste con todo un proceso de transparencia. 
(...)
La presentación de un texto, por claro que sea, de nada sirve para el que no sabe leer. Una información resulta irrelevante para quien no sabe interpretarla. La revelación no es unívoca. Reclama una predisposición del que la acoge, de lo contrario, le resultará ininteligible. 
(...)
Lo transparente no deja de ser un mito de la sociedad mediática, que se vanagloria de verlo todo y de mostrarlo todo. Pero esa supuesta sinceridad forma parte de la falacia postmoderna. 

-------------------------------

LA SOCIEDAD DE LA TRANSPARENCIA – Byung-Chul Han

Quien refiere la transparencia tan solo a la corrupción y a la libertat de información desconoce su envergadura. La transparencia es una coacción sistémica que se apodera de todos los sucesos sociales y los somete a un profundo cambio. 
(...)
Está demostrado que más información no conduce de manera necesaria a mejores decisiones. La “intuición”, por ejemplo, va más allá de la información disponible y sigue su propia lógica. 
(...)
Más información o una acumulación de información por sí sola no es ninguna verdad. Le falta la dirección, a saber, el “sentido” (…) Transparencia y verdad no son idénticas. (…) La hiperinformación y la hipercomunicación dan testimonio de la “falta de verdad”, e incluso de “la falta de ser”. Más información, más comunicación no elimina la fundamental imprecisión del todo. Más bien la agrava. 
(...)
A la sociedad de la transparencia toda distancia le parece una negatividad que hay que eliminar; constituye un obstáculo para la aceleración de los ciclos de la comunicación y del capital. 
(...)
La sociedad de la transparencia es enemiga del placer (…) La coacción de la transparencia elimina espacios de juego del placer. La evidencia no admite ninguna seducción, sino solamente un procedimiento.
(...)
La sociedad de la transparencia no solo carece de verdad, sino también de apariencia. Ni la verdad ni la apariencia son tan aparentes. Solamente es por completo transparente el vacío. 
(...)
La transparencia tampoco hace clarividente. La masa de información no engendra ninguna verdad. Cuanta más información se pone en marcha, tanto más intrincado se hace el mundo. La hiperinformación y la hipercomunicación no inyectan ninguna luz en la oscuridad. 

En fi, ho deixo aquí; a mi m'ha semblat força complicat tot plegat:

Lo transparente no deja de ser un mito de la sociedad mediática, que se vanagloria de verlo todo y de mostrarlo todo. Pero esa supuesta sinceridad forma parte de la falacia postmoderna. 


divendres, 13 d’octubre de 2017

El projecte Plan


Com en totes les guerres, durant la Guerra Civil espanyola, els infants van ser uns dels grans castigats. En aquest llibre, en Jordi Finestres ens narra com al 1937, un grup de tres anglesos i un australià, encapçalats per el periodista John Langdon-Davies, van encetar un projecte que es va conèixer com a Plan, possiblement la primera ONG del món, i que en un principi va acollir a 200 petits de diferents edats orfes o que per diverses raons les seves famílies no els podien atendre:

A les acaballes del 1939, Plan apadrina uns dos-cents vint menors atrapats en el temps i en la història, sense possibilitat, de moment, de tornar a casa. En la majoria dels casos, el pare ha mort i la mare està en parador desconegut o en algun camp de refugiats, sense notícies dels fills. 

Van crear, amb col·laboració del Govern Català, El govern de Companys, a través de la Conselleria de Sanitat i Assistència Social, havia creat, l’octubre del 1936, els comitès d’ajuda als refugiats, però la situació ha estat superada amb escreix i es crea el Comissariat d’Assistència als Refugiats perquè a les acaballes del 1937 el nombre de refugiats a Catalunya voreja els set-cents mil, dels quals una setena part han de ser hospitalitzats per diverses malalties. i l'apadrinament de diferents ciutadans britànics i nord americans, un seguit de cases d'acollida, la primera de les quals a Puigcerdà, coneguda com La Torre Moner:

La colònia de Puigcerdà és una gran torre on “els rics catalans es tancaven a l’estiu” (...) Coneguda originàriament com a Torre Moner, el cognom de l’antic propietari, “ara nosaltres hi hem posat el nom de Torre Anglaterra”. El jardí té forma de quadrilàter i està rodejat d’una reixa de ferro amb tres portes. Hi ha pereres, pomers, pruners i avellaners. 

En John:
Sap com despertar la consciència dels auditoris. Té una bona oratòria i transmet aquell punt d’emoció necessari. 

L’Eric s’encarrega dels contactes institucionals. (...) Manté un ritme frenètic, fa desenes de discursos en teatres, hotels, centres socials, al carrer... (...) La seva oratòria no deixa ningú indiferent. 
(...)
No va tornar a Plan després del seu ingrés a l’exèrcit britànic el 1944, tot i que va deixar una llavor que anys més tard va donar els seus fruits. 

Nick Baron:
És indiscutiblement, l’home que tot ho pot aconseguir, entra i surt constantment de Puigcerdà, on es fa sentir a cop de clàxon del seu inseparable camió carregat de queviures, roba i mantes que sol trobar en els llocs més inversemblants de Barcelona com ara hotels que abans havien acollit persones adinerades, que avui ja no s’hi allotgen. És “l’home dels miracles” com el bateja en John. 
(...)
S’allista al batalló britànic de les Brigades Internacionals a Albacete (...) És destinat al Front d’Aragó. Hi arriba el 15 de març. Setze dies després, la seva unitat és víctima d’una emboscada de l’enemic. (...) Acabada la guerra, el maig del 1939, els guanyadors van confirmar que el Nick havia estat abatut pels rebels. 

Una dona amb una personalitat immensa. (...) La mare de tots, la professora, l’amiga, l’espatlla sobre la qual plorar i el somriure necessari. 

Són diversos els cops que han de traslladar-se, a mesura que els bombardeigs es fan més constants i propers, i diverses les vicissituds que han de patir:

1941: El retorn
A través d’una delegació extraordinària de repatriació de menors, sota les ordres de la Falange, s’organitza el retorn, amb una intensa campanya a la premsa. (...) cal emmarcar-lo com un acte de propaganda per mostrar la cara més amable de la dictadura a les nacions europees (...) Molts d’ells trigaran mesos a tornar amb els seus. 

L’any 1951 es posa punt i final al programa d’apadrinament dels nens que van ser evacuats de diverses poblacions de la Península al començament de la Guerra Civil. 


"Villa San Antonio".
Fotografia manllevada des de
Ajuntament de Puigcerdà





dimecres, 11 d’octubre de 2017

Admirat Cabré

Quan llegeixo, tinc per costum tenir a mà un paper i alguna cosa per escriure. És una de les meves maneres de concentrar-me en la lectura mentre vaig anotant tot el què em sembla rellevant.

En el cas d'aquest llibre de'n Jaume Cabré, tot i la seva brevetat, m'ha resultat tant interessant, que pràcticament ho hauria copiat tot.

Senzill, clar i proper, aquest admirat escriptor que, tot i que ho penso no goso de qualificar públicament com a erudit en el camp de les Arts, ens fa partícips de les seves incerteses a l'hora d'escriure, mentre desgrana tot un seguit d'exemples que fan que el que és una lliçó magistral resulti tan amena que jo hauria desitjat que no s'acabés.

Se'm fa difícil compartir alguna mostra de tot el què he recollit i que voldria compartir per tal d'engrescar-vos a llegir-lo.

D'entrada, una declaració del perquè ha decidit escriure aquest llibre:

Amb Les incerteses reincideixo en la necessitat de fer una aturada mental, mirar enrere, pensar en tot el que he llegit, he escrit i he viscut, i provar de donar explicacions que potser seran inútils perquè ningú no me les ha demanades. 

I, tal com una de les seves novel·les sens dubte més reeixides, ell també es confessa:

De vegades penso que, sense pretendre-ho prèviament, escric novel·les cada cop més llagues perquè és la millor manera d’haver-me guanyat una temporada generosa dedicada a la lectura sense remordiments pel fet de no escriure.
(...)
El plaer de narrar històries és tan intens avui com fa mil anys. Només és comparable, per intensitat i per antigor, al plaer d’escoltar-les.

Jaume Cabré és un apassionat de l'Art. En totes les seves obres apareix d'una o altra manera, la música, la pintura o qualsevol altre manifestació artística, i no ho fa d'una manera forçada, com algun cop he observat en altres autors que sembla que ens volen enllumenar amb els seus coneixements, no, si mai heu assistit a alguna xerrada explica com li va arribar la inspiració, veient un gest casual, escoltar una interpretació, flairant una aroma...

La vida narrativa dels objectes em fascina. Aquella sabata al mig del carrer..., què hi fa? El paper rebregat... I el guant..
(...)
Una mateixa història, escrita d’una manera o d’una altra, dóna com a resultat dues novel·les diferents. 
(...)
Un relat és allò que hi ha entre la situació inicial i la final dels personatges. Entre tots ens han explicat una història concretada en fets, i hem viscut (això és el més important) l’efecte d’aquesta història en els personatges.
(...)
Si no ho heu experimentat, no sabeu com n’és, d’enriquidor, reconèixer paisatges, expressions, tòpics, manies i generositats en autors allunyats només en el temps. 
(...)
La literatura (...) actua així: dir el màxim amb el mínim de material artístic. Qualsevol història mai no comença des del principi. 
(...) 
Escrivim per moltes raons, la majoria inconfessables o ignorades per nosaltres mateixos. 
(...)
Escriure és fer un viatge cap a l’interior d’un mateix. És un itinerari cap al propi interior amb el qual convides el lector a fer un viatge similar. 

I en aquests dies que hem patit una repressió violenta pel sols fet de tractar d'exercir la nostra llibertat, venen molt a tomb algunes de les reflexions amb què ens obsequia l'autor:

La llibertat no és una foguera ni una bomba al voltant de la cintura: la llibertat és una llibreria. 
(...)
La llibertat és poder llegir, poder pensar, poder dir en veu alta, poder decidir havent aprés a reflexionar... Tot plegat ens fa més persones. I la lectura es converteix en el nostre gran aliat i ens ajuda a aprendre a valorar el silenci. 
(...)
Aquesta societat que hem d’aguantar està abocada a la producció sistemàtica de mediocritats. I alerta amb les mediocritats: “Els esperits mediocres solen condemnar tot allò que està lluny del seu abast”. Ho va dir La Rochefoucald. 
(...)
El dia que no ens preguntem per a què serveix l’art, sinó que en gaudim sense més preguntes, serem una mica més lliure. 



dilluns, 2 d’octubre de 2017

Sóc mestra

Sóc mestra, fa anys que m'he jubilat, però sóc mestra. 

Aquest vespre, malgrat el cansament de les hores passades en defensa del dret a votar, no podia conciliar el son; pel meu cap passaven un i mil cops les imatges, els neguits i les emocions viscudes, però per sobre de tot pensava en les escoles malmeses per la desfermada fúria inexplicable del que coneixem com a "Cuerpos y Fuerzas de Seguridad del Estado" i en els meus companys mestres. Avui dilluns les classes havien de realitzar-se malgrat les portes destrossades, armaris esbotzats, ordinadors rebentats, material escolar escampat, brut, trepitjat... taules i cadires trencades... i tot, pensava, davant la mirada interrogant i segurament esporuguida dels alumnes.

De ben segur que els membres de la comunitat educativa, s'han passat una bona part de la nit tractant d'esmenar les conseqüències de tot aquest desori, però de bon matí arribarien els alumnes i els caldrà una explicació. Difícil situació: Com es pot explicar que tots aquests disbarats no han estat pas causats per ningú del que coneixem com a delinqüent, sinó que ha estat justament els qui, en principi, ens haurien de defensar d'aquestes situacions i actuacions? Com dir-los que hi ha hagut dues menes de policies: la que ha vingut de fora, acomiadada amb crits de "A por ellos" i els Mossos, que han tractat d'impedir tots aquests excessos? 

El més segur és que hagin vist les imatges de les violentes agressions físiques, algun cop vers alguna persona propera o coneguda, i això sense cap enfrontament: ràbia i odi en estat pur, esgrimint armes, front persones pacífiques assegudes i aixecant les mans, el "delicte" dels quals era demanar votar.

No sé com m'hauria sortit, però des d'aquí, avui més que mai, vull reiterar el meu suport i estimació per la tasca dels que d'una manera o altra segueixen sent els meus companys.


Manllevo del diari ARA.Cat i Nació Sabadell, les imatges de la càrrega a l'Escola Nostra Llar de Sabadell, només com a exemple del què ha succeït a diversos centres:





dijous, 28 de setembre de 2017

Un déu particular


He llegit aquesta història de l'Arundhati Roy, una activista i escriptora que, confesso, era desconeguda per mi. Hi he posat molt interès i grans dosis de concentració, perquè l'argument és força enrevessat i molt em temo que no he arribat a copsar tot el què segurament vol comunicar.

Encara que ella mateixa ens diu que "El secret de les Grans Històries és que no tenen cap secret. Les Grans Històries són les històries que ja t’han explicat i que sempre vols que et tornin a explicar" no he arribat a sentir que estava llegint una gran història, sinó més aviat una de força confusa, però suposo que ha estat problema meu. Ja se sap: quan no s'hi entra en una història, no s'hi entra.

Els protagonistes principals són:

Els bessons Estha i Rahel:
Mai no s’havien assemblat gaire, Estha i Rahel, i fins i tot quan encara eren petits i escarransits, de pit pla, budells plens de cucs i pentinats com Elvis Presley. 
(...)
Estha tenia els ulls una mica esbiaixats i somnolents, i les puntes de les seves dents noves encara formaven una línia desigual. 
(...)
Rahel va créixer sense cap punt de mira. Sense que ningú no li arreglés un matrimoni. Sense ningú disposat a pagar-li una dot, i per tant sense cap marit obligatori que amenacés el seu horitzó. 31
Mai no els havia fet vergonya mirar-se els cossos l’un a l’altre, però és que mai havien estat prou grans (i alhora junts) per saber què era la vergonya. 

Ammu, la seva mare, amb una vida plena de relacions incestuoses, que no obstant tenen una justificació:
Aquell any faria vint-i-set anys, i al fons del seu estómac s’hi concentrava la consciencia freda que ella la seva vida ja l’havia viscuda.
Va errar. Es va equivocar de marit.
El seu marit va resultar que era no tan sols un gran bevedor: era un perfecte alcohòlic amb totes les tortuositats i l’encant tràgic dels alcohòlics.
(...)
Ammu es va morir en una llardosa habitació de la Pensió Bharat d’Allepey, on havia anat perquè li fessin una entrevista de selecció per fer de secretària d’algú. Va morir sola. Amb un sorollós ventilador al sostre per companyia i sense cap Estha estirat al seu darrere que li parlés. Tenia trenta-un anys. Ni jove, ni vella, una edat mor-ible. 
(...)
L’església es va negar a enterrar Ammu. Per diverses raons. 

Baby Kochamma:
Exmonja, tieta àvia petita per força. (...) A Baby Cochamma no li agradaven els bessons, perquè considerava que eren unes criatures desemparades, orfes de pare, destinades al fracàs. I encara pitjor, eren uns Híbrids. 
(...)
Dins el cap hi guardava una llista meticulosa de Coses Que Havia Fet Per Als Altres, i de Coses Que Els Altres No Havien Fet Per A Ella. 

Pappachi, un home atractiu, fins i tot en la seva vellesa, que suposadament estimava, però maltractava amb tota naturalitat, Ammachi, la seva esposa:
Havia estat Entomòleg Imperial a l’Institut Pusa. (...) L’any que es va jubilar, havia ascendit a un nivell equivalent a director.
(...)
Fins al dia de la seva mort, fins i tot amb la calor sufocant que feia a Ayemenem, cada dia del món Pappachi es posava un vestit molt ben planxat de tres peces i el seu rellotge d’or de butxaca. Al seu tocador, al costat de la colònia i del raspall de plata dels cabells, hi tenia una fotografia d’ell mateix de jove, amb els cabells plens de brillantina, que s’havia fet a l’estudi d’un fotògraf, a Viena.

I fins aquí. No en sóc capaç de fer ni una aproximació de l'argument, però vull acabar amb un parell de frases que, potser, descriuen el sentit del títol: 

El Déu de les Coses Petites.
No deixava petjades a la sorra, ni ondes a l’aigua, ni imatge als miralls. 




dijous, 21 de setembre de 2017

L'innocent


Cal que ens situem en l'època en què Gabriele D'Annunzio va escriure aquest llibre, l'any 1892. El llenguatge rebuscat, excessiu i fortament masclista, ens fa arrufar el nas més d'un cop, però tot i això la història, d'un romanticisme violent, té un punt d'interès.

Segons va comentar Jordi Llovet, al diari ARA el 10 de juny d'aquest mateix any: 

Gabriele de nom de fonts, D’Annunzio (1863-1938) va ser un escriptor italià molt notable, el currículum del qual només està tacat, que ja és cosa, per la seva filiació feixista durant una colla d'anys. En realitat, això anava de bracet amb la seva manera de ser: prepotent, atrabiliari, poc dialogant i espectacular. Era, com s'havia dit durant molts anys a Barcelona, un “tifa”. Pregonava les seves virtuts, només parlava d'ell mateix, s'estufava contínuament i es considerava superior a la resta de la humanitat. El cert és que va ser un gran escriptor; de la mateixa manera, com vam dir la setmana passada, que Heidegger és un dels filòsofs més importants que hi ha hagut després de Parmènides, Plató i Aristòtil, i, amb tot, va afiliar-se al partit nazi amb tota la tranquil·litat i el convenciment del món.
D’Annunzio va escriure llibres memorables, uns quants dels quals van passar a la pantalla amb excel·lència, com va fer Visconti amb L'innocente.

Tullio Hermil, el protagonista masculí de la història és un ric hisendat, dissolut i prepotent. La seva bella i fràgil esposa Giuliana, perdudament enamorada d'ell, accedeix a tota mena de situacions degradants quan ell, li proposa que el seu matrimoni, fruit del qual ja tenen dos fills, serà només "blanc", és a dir que serà merament com la de dos germans sense cap altre tipus de relació carnal, donat que ell, molt ardent i promiscu, té la necessitat de diverses i variades relacions sexuals amb diferents parelles.

Giuliana, com he dit, ho accepta tot, però, ai las! quan després d'un temps, Tulio, fastiguejat tant de la seva amant, com de les pròpies vel·leïtats,  comprèn que ningú no l'estimarà com ella i tracta de tornar a conquerir-la, amb paraules i voluptuoses demostracions d'encès desig, ella s'adona que està embarassada i no pas del seu marit.

Bàsicament aquest és la primera part de l'argument. Deixo de banda les gairebé embafadores escenes de festeig i els desmais i esvaïments de la dissortada esposa, així com el complicat procés de gestació, fins que neix el nen.

I a partir d'aquest moment, la història pren tota una altra dimensió. El nou nat és l'innocent rebutjat i odiat pels dos esposos i es desencadena un final cruel i convuls que us estalvio perquè el considero una mica truculent, tot i que la lectura m'ha resultat interessant.

I només deixo quatre apunts per si us voleu animar a llegir-lo:

Em vaig distanciar cada vegada més d’ella, em vaig tornar cada vegada més dur, més negligent, més tancat.
(...)
Jo era, en definitiva, un violent i un apassionat conscient. (...) Era un supervisor summament lúcid de mi mateix, però tenia els impulsos d’una naturalesa primitiva i ingovernable.
(...)
Jo coneixia bé, massa bé, aquell torbament que remou millor que cap altre el fang ínfim en l’home; coneixia massa bé aquella mena de baixa concupiscència que resisteix tota defensa, aquella febre sexual formidable que durant uns quants mesos m’havia mantingut lligat a una dona odiada i menyspreada, la Teresa Raffo. (La seva amant)
(...)
Referint-se al nou nat:
Mai no li vaig reconèixer cap gràcia, cap encant; mai no vaig tenir un pensament relacionat amb ell que no fos hostil. 
(...)
No hi havia res en ell que m’irrités tant com la seva veu, com aquells xiscles obstinats que m’havien ferit d’una manera tan crua la primera vegada, aquella trista alba d’octubre. Era un cop intolerable pels meus nervis. 
(...)
Estava convençut que la salvació de la mare depenia de la mort del fill. Estava convençut que quan l’intrús desaparegués, ella es curaria. 





diumenge, 3 de setembre de 2017

Balanç fins a la matinada


Una d'aquelles històries que em recorden alguna pel·lícula de quan era nena i que començaven pel final. El cert és que no m'agradaven, perquè saber com acabarà la història abans no te l'expliquin li treu interès i emoció.

En Rogeli decideix passar revista a la seva vida remuntant-se a fets cada cop més llunyans en el temps. La història comença una nit del 1953 i es remunta fins el 1913, però no ens cal arribar tant lluny per descobrir que: En Rogeli era la indecisió personificada. I que la Rosa, la seva esposa: La Rosa passava per damunt d’ell, hi havia passat sempre, des del principi. Sempre havia dut la iniciativa. D’una manera o altra, sempre havia dut la iniciativa.

Se sent menystingut i abandonat, les seves opinions ningú no les pren en compte, però el cert és que ell tampoc no fa, i aviat sabrem que mai ha fet, res per reconduir aquesta situació:

Àdhuc quan hi ha els altres se sent sol. La vida s’ha anat organitzant així, a còpia excloure'l cada dia una mica més.
(...)
Les coses són com són, es repeteix. A la seva manera és un fatalista. 

Nascut el 1889, treballa com a contramestre, és a dir, el qui repara els telers, en una fàbrica. El 1949, als seixanta anys, demana la jubilació voluntària a causa d'una baixa mèdica.

Des que ha demanat el retir que no deixa de firmar papers incomprensibles. Suposa que per a alguna cosa o altra serviran.
(...)
Veu, de cop, que la vida només és això: renunciar, limitar cada dia una mica més les pròpies possibilitats.

A partir d'ara tindrà molt temps lliure que haurà de compartir amb la família, de forma especial amb la dona, que molt aviat li troba ocupacions domèstiques que a ell l'humilien:

Saps que et dic? Que podries fregar els plats avui. Nosaltres ens n’anirem al llit...Sí, això és. Aquest és l’origen... No va acudir-se-li que els plats podien fregar-se l’endemà, que no 
seria la primera vegada que es quedarien bruts. No va pensar que assentava un precedent. No va pensar en res. Va assentir amb el cap. D’allí ve tot, d’aquell moment de debilitat. 

Feia ja deu anys que una grip inoportuna, serví la Rosa per foragitar-lo de l'alcova de matrimoni amb el pretext del consell del metge en el sentit que li calia estar sol per tal de no contagiar la resta de la família. Aquest serà el principi, o millor, un dels principis, perquè...:

La seva llibertat ha estat retallada a poc a poc. Cada etapa l’ha sorprès, i segueix sorprenent-lo ara, en reflexionar-hi. Cada vegada ha pensat: què dèbil que sóc! Ella l’ha anat encadenant a una sèrie de limitacions, de renúncies, que no fou prou perspicaç per a valorar degudament. 
(...)
En el silenci de la casa, rumia els seus greuges, se sent una víctima. No se li acudeix, però, de revoltar-se. (...) No hi ha res a fer, la cosa és clara.

I mentre va retrocedint en el temps, ens assabentem que un dia es va sentir atret per una nova companya de feina, viuda i encara jove i bonica, que la Rosa hi intervindrà i el farà canviar de fàbrica, que un altre dissortat dia se li acudirà jugar-se tota la setmanada al set-i-mig i, com és d'esperar ho perdrà tot i amb això el seu dret a reservar-se una petita part del sou pels seus vicis, que serà la Rosa qui li racionarà el tabac i les trobades a la taverna amb els companys, que la sogra se li ficarà a casa i que ajudarà la seva dona a collar-lo una mica més encara...

De fet, en Rogeli és un poca-pena i mentre avancem en la seva història, hi ha moments que gairebé pensem que el que li ocorre encara és poc:

Sempre ha volgut avançar-se als esdeveniments inevitables. Mai no li ha servit de res. Els esdeveniments sempre l’han desbordat. 
(...)
La Rosa és de les que se sulfuren tot seguit i després no volen entrar en raó. 

Algunes de les situacions que descriu, amb una precisió mil·limètrica, m'han dut alguns records d'altres que havia escoltat de petita, com ara un enterrament on el difunt es vetlla a casa i l'endemà, els operaris, amb penes i treballs, han de baixar a pes de braços, la caixa per unes escales fosques i tortuoses i l'obertura del nínxol que haurà de contenir les despulles:


Davallen amb una lentitud greu i concentrada. Al seu darrere hi ha el fregadís de peus del seguici que s’atropella. 
(...)
El paleta, que ha sortit no saben d’on, perquè no l’havien remarcat, es posa a obrir-ne un (nínxol) a grans cops de maça. Els maons surten a buit i aquell soroll es propaga cementiri enllà, intermitent. És la remor més solemne que en Rogeli ha sentit fins ara, la més solemne que sentirà mentre visqui. 

Per aquest relat, Manuel de Pedrolo, va rebre el Premi Sant Jordi al 1962

També en parla: Fragments personals




dimecres, 30 d’agost de 2017

Sobre el dolor


En Jordi Montero, amb una llarga trajectòria com a neuròleg, va decidir escriure aquest llibre on recull la seva experiència a l'hospital Universitari de Bellvitge on ha exercit durant quaranta anys fins que s'ha jubilat, i ho fa parlant-nos del dolor; un tema que domina ja que ha estat al front de la Unitat del Dolor:

Si algo me ha enseñado mi práctica médica es que el dolor es algo sumamente complejo, y todos -pacientes, médicos y sociedad- debemos hacer el esfuerzo de comprenderlo. 

No penso pas fer cap mena de resum, entre altres coses perquè em semblaria a més d'agosarat, quelcom impossible. Només us voldria encoratjar a llegir les consideracions d'un home que traspua una gran sensibilitat i bon ofici:

Los médicos nunca descansamos por completo, y muy a menudo nos vemos obligados a realizar un diagnóstico de urgencia.
(...)
Ante la ingente cantidad de pacientes que acuden a las consultas con dolores “sine materia”, los médicos actúan según los protocolos, y estos incluyen una gran cantidad de pruebas y análisis, que defienden a los profesionales de posibles errores en el diagnóstico.
(...)
A lo largo de mi carrera, me he encontrado con multitud de casos en los que, (…) la religión contribuye a complicar la expresión de un determinado cuadro clínico. Son pacientes que confunden las responsabilidades que todos tenemos con la vida que hemos llevado con la culpa por supuestos pecados que ofenden a un Dios que siempre me ha parecido una criatura muy antipática. 
(...)
En la era de la gran red de internet, no es infrecuente que los pacientes acudan a mi consulta con un diagnóstico que ellos mismos han establecido después de leer páginas que, lejos de ser fiables, resultan catastróficas o desfasadas

Personalment em sento molt afortunada doncs mai no he patit aquesta mena de dolors intensos o constants dels que en parla el doctor, però tanmateix també sóc poc donada a consumir analgèsics als primers símptomes de, per posar un exemple, qualsevol mal de cap. No és que m'agradi patir, però sempre considero que millor no abusar de cap tipus de medicació:

Al mismo tiempo que han contribuido a mejorar el bienestar en las sociedades avanzadas, los analgésicos-antiinflmatorios forman parte del guión de la vida y de la relación humana en nuestro tiempo. No queremos sufrir, no queremos pasarlo mal, huimos de lo desagradable.
(...)
Las redes inhibidoras del dolor se pueden activar con la administración de opiáceos, pero también a partir de mecanismos cerebrales. 

El llibre està farcit d'exemples que faciliten enormement la comprensió si més no, per algú com jo poc avesada al llenguatge científic.

El cervell, tot i els avenços indubtables que s'han i s'estan produint, és encara un gran desconegut; l'autor també fa alguna menció al que ens pot oferir el futur i les anomenades "noves tecnologies" i no sempre ho fa en un sentit positiu: 

Las nuevas tecnologías han conseguido que muchas de las funciones que realiza nuestro cuerpo o nuestro cerebro hayan quedado desfasadas. 
(...)
Hablar del futuro es, en realidad, una quimera.

I acabo amb una llarga cita, que fa referència a l'envelliment, potser perquè, per raó d'edat, m'he sentit al·ludida i que em sembla molt digne de reflexió. 

Segurament, tothom voldríem assolir l'eterna joventut, viure molts anys (o fins i tot eternament?) i fer-ho en plenitud de facultats i sense patir cap mal físic, ni, per descomptat, psíquic ni emocional, però hem d'acceptar i assimilar que a hores d'ara i molt possiblement en un futur tampoc, això no és possible:

En este tiempo de cambio todo puede ser reconsiderado, incluso el envejecimiento. Damos por supuesto que se trata de un proceso natural que todos sufrimos, pero en realidad ¿Sabemos lo que es el envejecimiento? (…) La protección que ofrecen los cuidados sociales ha conseguido evitar la ley de la selección natural y ha permitido una prolongación del ciclo vital. (…) Sin embargo, esta empatía entre seres humanos no ha conseguido esquivar las consecuencias del tiempo, y han aflorado enfermedades que, en realidad, son la expresión de un envejecimiento no previsto por la evolución, y que se manifiesta de manera más precoz en determinados órganos o sistemas. Es el caso, por ejemplo, de la diabetes, la enfermedad de Parkinson, la arteriosclerosis, la demencia o la artrosis. Para esconder ante nosotros mismos la evidencia de este fenómeno, la medicina ha elaborado un término verdaderamente curioso e inquietante que induce a la confusión: Enfermedades degenerativas. 



dilluns, 28 d’agost de 2017

QUAN ARRIBA LA PENOMBRA



Un llibre de relats de'n Jaume Cabré que, contràriament al que em sol ocórrer, m'ha atrapat i és que malgrat ser diferents històries, a mesura que ens endinsem en la lectura, podem comprovar que acaben formant part d'un tot, d'una penombra que és més profunda i va molt més enllà que la del final del dia; és una penombra que ens pot envair el nostre esperit a voltes de manera inesperada.

Tretze històries en les quals la mort hi és present, on els quadres esdevenen quelcom de viu que pot arribar a xuclar aquells que els contemplen, on l'escena d'un crim ens relata els fets a través de la mirada d'un volum antic, on un assassí mercenari promociona el que ell considera el seu bon ofici, i fins i tot un mort al llarg dels anys, ens va relatant les seves impressions.

Dir quelcom més fora desvetllar el contingut del llibre, només puc recomanar la seva lectura i si voleu, en parlem després.

I a partir d'ara, res, quatre pinzellades del que podeu trobar si us decidiu a llegir-lo:

Les alegries i els odis arriba un moment que no els pots mantenir sempre desperts i la indiferència s’apodera de tu i tot se te’n fot, com si comencessis a viure en una boira baixa permanent que et fa insensible a la rialla i a la llàgrima. 
(...)
Sota terra els dies són tots foscos i van més de pressa o potser més a poc a poc, no ho sé. 
(...)
L’amo no ho sap, però està examinant l’escena del crim mentre encara és, només una extraordinària i plàcida biblioteca amb llibres de bibliòfil, dos incunables i altres meravelles de la impremta. 
(...)
La meva carrera delictiva va començar als quatre anys, al parvulari. 
(...)
En aquell moment, no es va saber preguntar per què les històries de la vida s’acaben sempre amb la mort, com si no hi hagués cap altre possible final de totes les coses. 


En Cabré confessa:

Normalment, estic embarcat en una novel·la, en una mena de viatge que no sé el temps que em durarà. (...) El sarró dels contes es va omplint a poc a poc, sense fer soroll. (...) Fins que em decideixo a provar de confegir un llibre de relats amb allò que tinc i amb les històries que, només de saber que remeno el sac, em vindran al cap i i m’exigiran de ser-hi presents en forma de contes. 

diumenge, 20 d’agost de 2017

El primer amor



La temptació de creure que la història de la Sara Amat que llegim és autèntica és molt gran, però el mateix autor, en Pep Puig, en una entrevista ens desvetlla la veritat: 

Com que explico una història realment increïble, recolzar-me en elements que són certs m’ajuda a crear més versemblança. Però, és clar, Ullastrell és el poble en tant que jo sóc el Pep de cal Sabater. I no és ben bé el mateix. Cals meus padrins era cal Barber, en realitat. Hi he canviat coses. Tot i ser aquell món, no deixa de ser inventat. Però hi he mantingut aquest vincle per crear una història possible. Una història que no va passar, però podia haver passat. No em podia allunyar d’aquells elements de la realitat. Per a la gent d’Ullastrell el matís és important: jo sóc aquell nen però no el sóc, i la padrina també, etc.
Vilaweb 11/02/2016

El cert és que tot i ser un Premi Sant Jordi del 2015, no m'ha semblat un gran relat i fins i tot he trobat a faltar un llenguatge i una redacció més polits.

Però endinsem-nos en la història de la Sara Amat una nena/noia rebel i poc sociable de tretze anys i de'n Pep, tot el contrari, és el que diríem un bon nen, educat i força formal de dotze Jo havia viscut dins una bombolla hermètica com una nou fins llavors: el meu món era tan simple que no ho podia ser més. Jo era un nen d’abans, innocent, bon nen, un mica enze, que passa els estius a casa la seva àvia (la padrina) viuda que regenta una petita botiga al poble:

La padrina Maria era una santa dona, segurament una de les dones amb el cor més net i caritatiu del poble, però també era de tossudes conviccions religioses. 

Fa anys, quan els alumnes restaven a l'escola primària fins els 14 anys, vaig tenir oportunitat d'observar de molt a prop el comportament i el grau de maduració força diferent entre els nens i les nenes que comencen a entrar en l'adolescència. En aquest cas també és molt evident, que en Pep, encara molt nen, se sent atret i fascinat per la Sara que ja està físicament molt més desenvolupada i que a més acostuma a utilitzar unes actituds i un  llenguatge molt adult i descarat.

La Sara Amat es va escapar del poble el 3 de setembre de 1981, exactament un dijous a la nit, i jo vaig començar el col·legi el 14 de setembre, és a dir un dilluns al matí: entre aquest període de quasi deu dies i onze nits es pot dir que em va passar la vida sencera. 

En efecte, la Sara desapareix del poble un vespre, però lluny de fugir-ne, es refugia a Cal Sabater, on en Pep passa les vacances d'estiu i allà, mentre ell en té cura de procurar-li menjar sense que la seva àvia se n'adoni de res, resta amagada a l'habitació del nen fins que s'acaben les vacances que és quan definitivament decideix marxar:

Per mi la Sara era la guerra i alhora la pau. I jo per a ella devia ser més aviat la pau, perquè, si no, no s’hauria quedat tants dies a cas Sabater. 

Com sol passar, els companys de la colla i també la resta dels adults, reaccionen de manera diferent, però en general amb certa indiferència

De la colla diria que hi havia dos bàndols: els que estaven afectats i els que no ho estaven.
(...)
El poble seguia fent la seva; al matí s’havia trobat a missa per demanar a Déu Nostrosenyor que la Sara estigués sana i estàlvia, i al vespre tothom al cine.

Tot plegat una història força insòlita, en què, almenys en el que a mi respecta, només té interès el fet de la tendra història de l'enamorament de'n Pep i el relat d'aquesta complicada etapa de l'adolescència:

L’adolescència pot ser una etapa molt bonica de les vostres vides; però també pot ser una etapa terrible, o diguem que no gaire bona; alguns tindreu pressa per creuar-la i fer-vos grans; d’altres us ho prendreu amb més filosofia, i a uns poquets us costarà Déu i ajut i d’aquí a molts anys encara hi estareu immersos. No és fàcil l’adolescència. 

dissabte, 12 d’agost de 2017

NOSALTRES EN LA NIT


Una història tendra i commovedora per la seva gairebé ingenuïtat escrita per Kent Haruf, quan va saber que li quedava poc temps de vida i que malauradament mai no va veure publicada ja que va morir poc abans. 
S'ha dit que tant bon punt va saber que s'acostava el seu final, li va comunicar a la seva esposa que pensava escriure un llibre sobre ells dos. El resultat va ser "Nosaltres en la nit".

Un argument un tant insòlit amb dos protagonistes indiscutibles: L'Addie More, mestressa de casa i en Louis Waters, professor jubilat, tots dos veïns des de fa més de quaranta anys, vidus i amb els fills ja independents, que viuen a Holt, un petit poble fictici, que està inspirat en el de Yuma, (Colorado), que era el poble de residència de l'autor.

Un vespre, en Louis rep la visita de la seva veïna Addie que ve a fer-li una proposta inesperada que no és altra que convidar-lo a dormir amb ella per poder gaudir de companyia i compartir una estona on parlar de qualsevol cosa abans de dormir-se:

He decidit que no faré cap cas del que pensi la gent. Ja ho he fet durant prou de temps... tota la vida. Ja no vull viure més així. 
(...)
Em sentia sola. Volia algú amb qui parlar a la nit. 
(...)
Tinc setanta anys i m’és ben igual, el que pensi la gent.

Una mica astorat per l'inesperat de la proposta, en Louis li demana un temps per rumiar-s'ho abans de prendre cap decisió i passats uns dies li comunica que hi està d'acord.

I així comencen una relació un tant diferent i agosarada, ja que al tractar-se d'un poble on tothom es coneix, aviat són el blanc de tot tipus de rumors, que tots dos es prenen amb un punt de bon humor i de rebel·lia vers els tafaners als qui s'enfronten obertament:

A mi no m’agradaria gens, guanyar-me la fama de mentider i de xafarder en un poble de la mida del nostre. Una reputació així ja no te la treus mai més de sobre.
(...)
M’agrada el component d’amistat que té, m’agraden les estones que passem junts. Estar aquí en la foscor de la nit. Com xerrem. Sentir-te respirar aquí al costat si em desperto.

La relació va avançant i fins i tot i té cabuda alguna petita incursió al sexe, no sempre reeixit, però sí amb molta tendresa i complicitat.

Tots dos repassen les seves vides i comparteixen records i experiències, mentre la relació, gairebé exclusivament nocturna es va fent més estreta fins que intervenen els fills respectius que, com la majoria de veïns no veuen amb bons ulls aquesta relació. La filla d'ell li recrimina, mentre ell se l'escolta i pensa...: Estic fent el que vull i no faig mal a ningú. (...) L’hauré d’escoltar (a Holly la filla). Però no canviarà res. No faré pas el que em digui, igual que ella tampoc no fa el que li dic jo amb els nois amb qui surt.

El fill de l'Addie va una mica més enllà, i quan necessita deixar-li el seu fill perquè ell té problemes amb la dona i no se'n pot fer càrrec, se sent escandalitzat per aquesta relació de la mare i, de manera egoista, li planteja un ultimàtum: O deixa la relació, o no tornarà a veure el net.

Així les coses, l'Addie haurà de prendre una decisió, una de les més difícils de la seva vida i sigui quina sigui li produirà un greu i insuperable dolor.


dimarts, 8 d’agost de 2017

LA VENEDORA D'OUS



Una història tendra la que ens narra  Linda D. Cirino, la de l' Eva, una camperola senzilla que viu una vida igualment senzilla de dona casada amb dos fills en un petit mas, en l'alemanya nazi del 1936.

Se n’ha perdut fins la memòria, de quan la meva família va començar a treballar la terra. (...) No som dels hisendats, ni pagesos rics.
(...)
Quan hi vam venir (al mas) jo tenia setze anys. Vol dir, doncs, que ja fa més de mitja vida que hi som.

De cop i volta, la seva vida pren un gir quan el seu marit és obligat a allistar-se a l'exèrcit mentre els seus fills passen a formar part del moviment de les Joventuts Hitlerianes, totalment entregats i gairebé fascinats pels postulats feixistes.

Ella queda al càrrec del mas i es veu obligada a carregar-se tot el pes de l'economia familiar treballant gairebé dia i nit per poder subsistir.

Quan van cridar el meu home a files, allò sí que va ser un canvi! (...) Em va deixar dit com havia de portar les coses mentre ell no hi fóra. Segons deia, me’n podia sortir. La canalla m’hi hauria d’ajudar, és clar. 

Però aquest, tot i ser important, no serà l'únic canvi que experimentarà la vida de l'Eva. Un bon dia s'adona que al galliner s'hi amaga un home, en Nathanael, un jove estudiant jueu fugit. Lluny de tenir-li por o delatar-lo a la resta de la família o els veïns, accepta donar-li empara i així s'estableix entre els dos una relació que poc a poc anirà fent-se més i més íntima, al temps que va descobrint la tendresa de l'amor, el plaer del sexe compartit i el patiment dels jueus perseguits.

Això de ser jueu, un jueu, bé. I què? Era el primer que coneixia i, si no m’ho hagués dit, no me n’hauria adonat.  (...) El seu aspecte era el d’una persona desesperada que necessitava ajut, i prou. 
(...)
Per primer cop en la meva vida jo i un altre pensàvem a donar-nos plaer, i això era el que ens hi feia trobar tanta felicitat. 
(...)
Per primer cop a la meva vida, anteposava el plaer a les obligacions.
(...)
A mesura que transcorria el temps, Nathanael i jo teníem més coses per dir-nos. La relació s’enriquia dia a dia.

El jove, que mai no havia conegut les feines del camp, aviat es fa càrrec de petites responsabilitats. De fet, és l'únic que ajuda tant com pot i sempre d'amagat, la mestressa ja que els fills sempre estan massa ocupats amb el partit.

De mica en mica l'Eva es va fent més conscient de la realitat de la política que els envolta: Parla amb en Nathanael i també amb els altres venedors del mercat on ven els seus productes, molt atenta, escolta, rumia i treu les seves pròpies conclusions:

Com més anava al mercat, més coses aprenia. D’ençà que havia vingut la Gestapo, estava més al cas dels comentaris que s’hi feien. 

Però la seva situació cada cop es complica més: al jove amagat s'hi afegeix una petita que, recollida en principi per unes monges, també passa a ser responsabilitat de l'Eva contràriament al parer dels fills que, quan descobreixen que es tracta d'una nena jueva arriben a insinuar a la mare que potser l'hauran de denunciar, tot en bé del Partit.

Així les coses i de forma un tant casual, l'Eva troba la manera que els seus dos protegits puguin fugir i comença a confegir un pla un tant agosarat i perillós, però es debat entre el dubte de fugir plegats amb ells i continuar la seva història d'aquest amor tot just descobert, o bé sacrificar-se i restar al mas tot esperant el retorn del marit i tenint cura dels fills.

Si voleu conèixer la seva decisió i també el final de la història només cal que us decidiu a llegir -lo.




dijous, 27 de juliol de 2017

El setè àngel



Una mica en la línia de "L'impossible", aquest relat de David Cirici, ens posa en la pell dels refugiats que fugen dels seus països i el dur calvari que han d'afrontar fins i tot un cop arriben a terra i es veuen traslladats d'un lloc a altre, sovint de manera un tant arbitrària.

Els nens, els més desemparats i vulnerables. Quan per diferents raons es queden sense cap adult que se'n faci càrrec corren el risc de caure en mans de traficants i abusadors que o bé tracten d'utilitzar-los en benefici propi (per facilitar-se els tràmits davant les administracions), o els venen a qualsevol xarxa de pedòfils, traficants d'òrgans, o com a esclaus:

Hi havia màfies que segrestaven els nens i ja no apareixien mai més. 
(...)
Ens diuen que, possiblement, passin de 10.000 els menors que, si bé van ser registrats a l’entrar a Europa, han desaparegut de tot control i no se sap on són. (...) són molts els que sobreviuen en condicions de marginació, integrant grups de delinqüència juvenil o prostituint-se.

Tot això ens presenta l'autor i per fer-ho es val d'un accident fortuït que ocorre quan L'Ernest, un publicista d'èxit divorciat,  navega amb el seu veler entre les illes de Patmos i d’Icària en companyia del seu fill Marc, la seva nova parella i el fill petit d'aquesta. 
En Marc, de set anys, cau al mar enmig d'un temporal i és gairebé miraculosament rescatat per una balsa carregada de refugiats que van a la deriva, i així comença la seva particular  i arriscada aventura:

Tot era gent, i polseguera, i una claror intensa que picava als ulls, i la sensació que les coses passaven i no hi havia res a fer, com si des que havia caigut al mar se l’hagués emportat un corrent tossut que l’arrossegava sense remei. 
(...)
Centenars d’històries confuses, de drames. Nens colpits pel que havien viscut. Gent alterada, embogida pels mesos de terror. Pels bombardeigs, els franctiradors, els segrestadors, els coneguts que de sobte et denunciaven

L’Ernest, el pare, se sentirà responsable, i després d'una recerca totalment infructuosa, acaba acceptant que el seu fill s'ha ofegat i comença la difícil recerca del seu cadàver, mentre que les seves vides es van creuant sense que cap dels dos hi tingui coneixement. (D'aquí la semblança amb L'impossible):

Ho sentia, merda, ho sentia. Però reconèixer que hi havia gent que estava pitjor, i que a més de perdre un fill havien perdut casa, feina i país, tampoc no el consolava. Si aquella gent patia com ell, el mon era una merda. 
(...)
Ara mateix acceptaria morir-se, ara mateix acceptaria l’anunci d’una mort dolorosa si amb això retornava la vida al seu fill. (...) Ara, tot era com un vidre trencat, escampat pertot arreu. 

La periodista Maria Figueiredo, tot i que: No havia sabut aprofitar les entrevistes. No podia escriure res sensat amb aquell neguit. Tenia una impaciència malaltissa. gairebé sense pretendre-ho, tindrà un paper molt rellevant en tota aquesta història:

El “Diario de Noticias” havia enviat la Maria Figueiredo a cobrir les arribades dels refugiats a les platges de l’illa de Samos. 
(...)
Però no es tractava de fer pena. Es tractava de remoure consciències i d’assenyalar culpables. 

La història de'n Marc i l'Ernest tindrà un final que no desvetllaré, la dels refugiats, dissortadament encara segueix vigent i sense resoldre's:

Heu de pensar que nosaltres (els refugiats) fem aquest viatge desesperats. Venim de la guerra. Venim d’una cosa que no es pot explicar. Venim de patir tortures. Venim de veure com ens maten els germans o els fills. 




dimarts, 25 de juliol de 2017

Pobles abandonats



Els pobles abandonats sempre solen despertar curiositat i fascinació; fins i tot pot ser que especulem respecte el perquè de l'abandó si aquest no està relacionat directament amb la construcció d'algun pantà.

La Maria Barbal, havia sentit el pare referir-se a un seguit de pobles petits i encantadors del Pallars, que amb el temps es van anar quedant abandonats i així va ser que un dia va decidir fer un recorregut, que ella mateixa anomena com "Un recorregut literari per pobles abandonats del Pirineu". Uns "Camins de quietud", tal com va titular el llibre que més tard va publicar.

Hi ha diverses raons per les que un poble queda abandonat; ja m'he referit a una d'elles, sovint forçada i entenc que dolorosa, l'aïllament n'és una altra, tot i que a dia d'avui les comunicacions han millorat considerablement, l'atracció per les grans ciutats i, com no, les capitals, fa que molts joves, i no tan joves, hagin optat al llarg de la història a provar fortuna a la recerca d'un altre tipus de vida que, algun cop de manera equivocada, consideren més pròspera.

N'he visitat més d'un d'aquests pobles: Les runes de Corbera d'Ebre que ens interpel·len en el seu silenci etern, les del que s'ha anomenat "Poble maleït" de La Mussara, l'antic poble submergit pel pantà de Sau... De tots ells m'he endut un record intangible.

Passejar-se entre les runes del què en altre temps havien estat llars mai no et deixa indiferent, algun cop fins i tot el cementiri conserva sepultures mig enrunades en les que es pot llegir la data del traspàs.

Considero que cal moure's en silenci, amb respecte, tant pel que va ser com pel que encara hi resta, en especial, la memòria.

Com diu l'autora, amb la seva preciosa manera d'expressar-se:

Em recordo que el meu pare va dir-me que, quan les persones abandonen un poble, els pardals en fugen. 
(...)
Una altra característica dels pobles abandonats és que, fins i tot a les persones que hi viuen a prop, no els ocupen paraula. 
(...)
Igual que els cementiris, els pobles morts haurien de merèixer respecte. 

Pantà de Sau.
www.nació digital.cat

La Mussara

Antic cementiri de
La Mussara


Poble vell de Corbera d'Ebre