dissabte, 12 d’agost de 2017

NOSALTRES EN LA NIT


Una història tendra i commovedora per la seva gairebé ingenuïtat escrita per Kent Haruf, quan va saber que li quedava poc temps de vida i que malauradament mai no va veure publicada ja que va morir poc abans. 
S'ha dit que tant bon punt va saber que s'acostava el seu final, li va comunicar a la seva esposa que pensava escriure un llibre sobre ells dos. El resultat va ser "Nosaltres en la nit".

Un argument un tant insòlit amb dos protagonistes indiscutibles: L'Addie More, mestressa de casa i en Louis Waters, professor jubilat, tots dos veïns des de fa més de quaranta anys, vidus i amb els fills ja independents, que viuen a Holt, un petit poble fictici, que està inspirat en el de Yuma, (Colorado), que era el poble de residència de l'autor.

Un vespre, en Louis rep la visita de la seva veïna Addie que ve a fer-li una proposta inesperada que no és altra que convidar-lo a dormir amb ella per poder gaudir de companyia i compartir una estona on parlar de qualsevol cosa abans de dormir-se:

He decidit que no faré cap cas del que pensi la gent. Ja ho he fet durant prou de temps... tota la vida. Ja no vull viure més així. 
(...)
Em sentia sola. Volia algú amb qui parlar a la nit. 
(...)
Tinc setanta anys i m’és ben igual, el que pensi la gent.

Una mica astorat per l'inesperat de la proposta, en Louis li demana un temps per rumiar-s'ho abans de prendre cap decisió i passats uns dies li comunica que hi està d'acord.

I així comencen una relació un tant diferent i agosarada, ja que al tractar-se d'un poble on tothom es coneix, aviat són el blanc de tot tipus de rumors, que tots dos es prenen amb un punt de bon humor i de rebel·lia vers els tafaners als qui s'enfronten obertament:

A mi no m’agradaria gens, guanyar-me la fama de mentider i de xafarder en un poble de la mida del nostre. Una reputació així ja no te la treus mai més de sobre.
(...)
M’agrada el component d’amistat que té, m’agraden les estones que passem junts. Estar aquí en la foscor de la nit. Com xerrem. Sentir-te respirar aquí al costat si em desperto.

La relació va avançant i fins i tot i té cabuda alguna petita incursió al sexe, no sempre reeixit, però sí amb molta tendresa i complicitat.

Tots dos repassen les seves vides i comparteixen records i experiències, mentre la relació, gairebé exclusivament nocturna es va fent més estreta fins que intervenen els fills respectius que, com la majoria de veïns no veuen amb bons ulls aquesta relació. La filla d'ell li recrimina, mentre ell se l'escolta i pensa...: Estic fent el que vull i no faig mal a ningú. (...) L’hauré d’escoltar (a Holly la filla). Però no canviarà res. No faré pas el que em digui, igual que ella tampoc no fa el que li dic jo amb els nois amb qui surt.

El fill de l'Addie va una mica més enllà, i quan necessita deixar-li el seu fill perquè ell té problemes amb la dona i no se'n pot fer càrrec, se sent escandalitzat per aquesta relació de la mare i, de manera egoista, li planteja un ultimàtum: O deixa la relació, o no tornarà a veure el net.

Així les coses, l'Addie haurà de prendre una decisió, una de les més difícils de la seva vida i sigui quina sigui li produirà un greu i insuperable dolor.


dimarts, 8 d’agost de 2017

LA VENEDORA D'OUS



Una història tendra la que ens narra  Linda D. Cirino, la de l' Eva, una camperola senzilla que viu una vida igualment senzilla de dona casada amb dos fills en un petit mas, en l'alemanya nazi del 1936.

Se n’ha perdut fins la memòria, de quan la meva família va començar a treballar la terra. (...) No som dels hisendats, ni pagesos rics.
(...)
Quan hi vam venir (al mas) jo tenia setze anys. Vol dir, doncs, que ja fa més de mitja vida que hi som.

De cop i volta, la seva vida pren un gir quan el seu marit és obligat a allistar-se a l'exèrcit mentre els seus fills passen a formar part del moviment de les Joventuts Hitlerianes, totalment entregats i gairebé fascinats pels postulats feixistes.

Ella queda al càrrec del mas i es veu obligada a carregar-se tot el pes de l'economia familiar treballant gairebé dia i nit per poder subsistir.

Quan van cridar el meu home a files, allò sí que va ser un canvi! (...) Em va deixar dit com havia de portar les coses mentre ell no hi fóra. Segons deia, me’n podia sortir. La canalla m’hi hauria d’ajudar, és clar. 

Però aquest, tot i ser important, no serà l'únic canvi que experimentarà la vida de l'Eva. Un bon dia s'adona que al galliner s'hi amaga un home, en Nathanael, un jove estudiant jueu fugit. Lluny de tenir-li por o delatar-lo a la resta de la família o els veïns, accepta donar-li empara i així s'estableix entre els dos una relació que poc a poc anirà fent-se més i més íntima, al temps que va descobrint la tendresa de l'amor, el plaer del sexe compartit i el patiment dels jueus perseguits.

Això de ser jueu, un jueu, bé. I què? Era el primer que coneixia i, si no m’ho hagués dit, no me n’hauria adonat.  (...) El seu aspecte era el d’una persona desesperada que necessitava ajut, i prou. 
(...)
Per primer cop en la meva vida jo i un altre pensàvem a donar-nos plaer, i això era el que ens hi feia trobar tanta felicitat. 
(...)
Per primer cop a la meva vida, anteposava el plaer a les obligacions.
(...)
A mesura que transcorria el temps, Nathanael i jo teníem més coses per dir-nos. La relació s’enriquia dia a dia.

El jove, que mai no havia conegut les feines del camp, aviat es fa càrrec de petites responsabilitats. De fet, és l'únic que ajuda tant com pot i sempre d'amagat, la mestressa ja que els fills sempre estan massa ocupats amb el partit.

De mica en mica l'Eva es va fent més conscient de la realitat de la política que els envolta: Parla amb en Nathanael i també amb els altres venedors del mercat on ven els seus productes, molt atenta, escolta, rumia i treu les seves pròpies conclusions:

Com més anava al mercat, més coses aprenia. D’ençà que havia vingut la Gestapo, estava més al cas dels comentaris que s’hi feien. 

Però la seva situació cada cop es complica més: al jove amagat s'hi afegeix una petita que, recollida en principi per unes monges, també passa a ser responsabilitat de l'Eva contràriament al parer dels fills que, quan descobreixen que es tracta d'una nena jueva arriben a insinuar a la mare que potser l'hauran de denunciar, tot en bé del Partit.

Així les coses i de forma un tant casual, l'Eva troba la manera que els seus dos protegits puguin fugir i comença a confegir un pla un tant agosarat i perillós, però es debat entre el dubte de fugir plegats amb ells i continuar la seva història d'aquest amor tot just descobert, o bé sacrificar-se i restar al mas tot esperant el retorn del marit i tenint cura dels fills.

Si voleu conèixer la seva decisió i també el final de la història només cal que us decidiu a llegir -lo.




dijous, 27 de juliol de 2017

El setè àngel



Una mica en la línia de "L'impossible", aquest relat de David Cirici, ens posa en la pell dels refugiats que fugen dels seus països i el dur calvari que han d'afrontar fins i tot un cop arriben a terra i es veuen traslladats d'un lloc a altre, sovint de manera un tant arbitrària.

Els nens, els més desemparats i vulnerables. Quan per diferents raons es queden sense cap adult que se'n faci càrrec corren el risc de caure en mans de traficants i abusadors que o bé tracten d'utilitzar-los en benefici propi (per facilitar-se els tràmits davant les administracions), o els venen a qualsevol xarxa de pedòfils, traficants d'òrgans, o com a esclaus:

Hi havia màfies que segrestaven els nens i ja no apareixien mai més. 
(...)
Ens diuen que, possiblement, passin de 10.000 els menors que, si bé van ser registrats a l’entrar a Europa, han desaparegut de tot control i no se sap on són. (...) són molts els que sobreviuen en condicions de marginació, integrant grups de delinqüència juvenil o prostituint-se.

Tot això ens presenta l'autor i per fer-ho es val d'un accident fortuït que ocorre quan L'Ernest, un publicista d'èxit divorciat,  navega amb el seu veler entre les illes de Patmos i d’Icària en companyia del seu fill Marc, la seva nova parella i el fill petit d'aquesta. 
En Marc, de set anys, cau al mar enmig d'un temporal i és gairebé miraculosament rescatat per una balsa carregada de refugiats que van a la deriva, i així comença la seva particular  i arriscada aventura:

Tot era gent, i polseguera, i una claror intensa que picava als ulls, i la sensació que les coses passaven i no hi havia res a fer, com si des que havia caigut al mar se l’hagués emportat un corrent tossut que l’arrossegava sense remei. 
(...)
Centenars d’històries confuses, de drames. Nens colpits pel que havien viscut. Gent alterada, embogida pels mesos de terror. Pels bombardeigs, els franctiradors, els segrestadors, els coneguts que de sobte et denunciaven

L’Ernest, el pare, se sentirà responsable, i després d'una recerca totalment infructuosa, acaba acceptant que el seu fill s'ha ofegat i comença la difícil recerca del seu cadàver, mentre que les seves vides es van creuant sense que cap dels dos hi tingui coneixement. (D'aquí la semblança amb L'impossible):

Ho sentia, merda, ho sentia. Però reconèixer que hi havia gent que estava pitjor, i que a més de perdre un fill havien perdut casa, feina i país, tampoc no el consolava. Si aquella gent patia com ell, el mon era una merda. 
(...)
Ara mateix acceptaria morir-se, ara mateix acceptaria l’anunci d’una mort dolorosa si amb això retornava la vida al seu fill. (...) Ara, tot era com un vidre trencat, escampat pertot arreu. 

La periodista Maria Figueiredo, tot i que: No havia sabut aprofitar les entrevistes. No podia escriure res sensat amb aquell neguit. Tenia una impaciència malaltissa. gairebé sense pretendre-ho, tindrà un paper molt rellevant en tota aquesta història:

El “Diario de Noticias” havia enviat la Maria Figueiredo a cobrir les arribades dels refugiats a les platges de l’illa de Samos. 
(...)
Però no es tractava de fer pena. Es tractava de remoure consciències i d’assenyalar culpables. 

La història de'n Marc i l'Ernest tindrà un final que no desvetllaré, la dels refugiats, dissortadament encara segueix vigent i sense resoldre's:

Heu de pensar que nosaltres (els refugiats) fem aquest viatge desesperats. Venim de la guerra. Venim d’una cosa que no es pot explicar. Venim de patir tortures. Venim de veure com ens maten els germans o els fills. 




dimarts, 25 de juliol de 2017

Pobles abandonats



Els pobles abandonats sempre solen despertar curiositat i fascinació; fins i tot pot ser que especulem respecte el perquè de l'abandó si aquest no està relacionat directament amb la construcció d'algun pantà.

La Maria Barbal, havia sentit el pare referir-se a un seguit de pobles petits i encantadors del Pallars, que amb el temps es van anar quedant abandonats i així va ser que un dia va decidir fer un recorregut, que ella mateixa anomena com "Un recorregut literari per pobles abandonats del Pirineu". Uns "Camins de quietud", tal com va titular el llibre que més tard va publicar.

Hi ha diverses raons per les que un poble queda abandonat; ja m'he referit a una d'elles, sovint forçada i entenc que dolorosa, l'aïllament n'és una altra, tot i que a dia d'avui les comunicacions han millorat considerablement, l'atracció per les grans ciutats i, com no, les capitals, fa que molts joves, i no tan joves, hagin optat al llarg de la història a provar fortuna a la recerca d'un altre tipus de vida que, algun cop de manera equivocada, consideren més pròspera.

N'he visitat més d'un d'aquests pobles: Les runes de Corbera d'Ebre que ens interpel·len en el seu silenci etern, les del que s'ha anomenat "Poble maleït" de La Mussara, l'antic poble submergit pel pantà de Sau... De tots ells m'he endut un record intangible.

Passejar-se entre les runes del què en altre temps havien estat llars mai no et deixa indiferent, algun cop fins i tot el cementiri conserva sepultures mig enrunades en les que es pot llegir la data del traspàs.

Considero que cal moure's en silenci, amb respecte, tant pel que va ser com pel que encara hi resta, en especial, la memòria.

Com diu l'autora, amb la seva preciosa manera d'expressar-se:

Em recordo que el meu pare va dir-me que, quan les persones abandonen un poble, els pardals en fugen. 
(...)
Una altra característica dels pobles abandonats és que, fins i tot a les persones que hi viuen a prop, no els ocupen paraula. 
(...)
Igual que els cementiris, els pobles morts haurien de merèixer respecte. 

Pantà de Sau.
www.nació digital.cat

La Mussara

Antic cementiri de
La Mussara


Poble vell de Corbera d'Ebre

dimecres, 19 de juliol de 2017

MENTIDES PERILLOSES



Sóc de les que no li agraden les mentides que considero engany, suporto malament que algú em menteixi, m'enganyi, ni que sigui en alguna qüestió de poca importància i aquest algú l'esmento en el sentit més ample possible. És clar que si la mentida prové del meu entorn més proper o apreciat, el meu rebuig i ressentiment són encara més profunds. Ni tan sols crec en el que algú anomena "mentides pietoses", la veritat pot causar un dolor momentani, mentre que la mentida deixa un dolor més profund i durador. Tampoc s'escapa del meu rebuig l'auto engany. 

Jean-Claude, el protagonista d'aquest llibre d'Emmanuel Carrère on es relata un fet verídic, i que va anomenar "L'adversari", mentia gairebé com una forma natural de viure i relacionar-se, és així que va estar 18 anys enganyant tothom fins que finalment, les seves mentides el van conduir a assassinar els pares, la dona i els fills, agredir la seva amant i fins i tot, encara que no es va poder demostrar, es va sospitar que havia tingut alguna cosa a veure en la mort suposadament accidental del seu sogre. Ell va fer un intent de suïcidi prenent-se un munt de medicaments caducats i calant foc a la casa. Va sobreviure, el van poder jutjar i va ser condemnat. Quan va sortir del coma, al principi ho va negar tot. Tot plegat, uns fets que van commoure la societat i van ser tema als noticiaris al gener de 1993.

Assabentat pels noticiaris i mogut per la necessitat d'entendre, en Carrère, escriu una carta a la presó adreçada a l'autor confés dels assassinats. Després de dubtar durant sis mesos, vaig decidir escriure-li, a través del seu advocat. És la carta més difícil que he hagut d’escriure mai. Obtindrà resposta anys més tard, i al 1999 es decideix a escriure el llibre.

Els amics no s'ho podien arribar a creure, fins que l'evidència aclaparadora els va caure al damunt com una pesada llosa.

Luc `[un bon amic] va saber en l’espai de cinc minuts que havien trobat al cotxe de Jean-Claude una nota escrita per ell on s’acusava dels crim, i que tot el que es pensaven que sabien de la seva carrera i de la seva activitat professional era una enganyifa. “Un banal accident o una injustícia poden provocar la bogeria. Perdó, Corinne, perdó, amics meus; perdó a les bones persones de l’associació Saint-Vicent que volien trencar-me la cara”
(...)
Luc, al principi, es va negar rotundament a creure-ho. Quan acaben de dir-vos que el vostre millor amic, el padrí de la vostra filla, l’home més recte que coneixeu ha matat la seva dona, els seus fills, els seus pares i que a més a més us mentia en tot des de feia anys, ¿no és normal continuar confiant-hi, fins i tot contra proves aclaparadores? 
(...)
Una mentida, normalment, serveix per tapar una veritat, alguna cosa potser vergonyosa, però real. La seva no tapava res. Sota el fals doctor Romand no hi havia l’autèntic Jean-Claude Romand. 
(...)
Fals metge, enganxat a la por i a la rutina, estafant insignificants jubilats cancerosos, no tenia cap oportunitat. 
(...)
Perquè menteix. És la seva manera de ser, no hi pot fer res i em sembla que ho fa més per enganyar-se ell mateix que per enganyar els altres. 


diumenge, 16 de juliol de 2017

Una visita impactant

Ha tancat la Model, després de 113 anys i d'un natural deteriorament més que evident, i també després de diversos anuncis que per una o altra raó mai no s'acabaven de concretar, ha tancat definitivament les portes.

A partir del 3 de juliol d'aquest any, fins el 26 de novembre, sota el títol genèric de "La Model ens parla", el Departament de Justícia de la Generalitat, ha organitzat una exposició i visita a una part de les instal·lacions.

Com molts dels veïns de Barcelona i segurament de tot Catalunya, havia passat més d'un cop pel davant i sempre resultava impressionant i alhora un xic intimidant aquell edifici i també n'érem més o menys conscients d'algunes de les històries referents als presos anomenats "polítics" que s'havien esdevingut al seu interior i que, segurament, en major o menor mesura, encara s'esdevenien. Qui no havia sentit parlar d'aquella "Cinquena Galeria".

Alguns dels espais de la visita no deixa indiferent, el muntatge que hi han fet hi contribueix i les fotografies, inevitables, que vaig fer durant els recorregut no poden recollir ni de bon tros les emocions que en molts moments m'hi van assaltar.


La noia del ball



Fa temps vaig comentar una publicació de Jordi Coca en què ens parlava les seves vivències en el que vaig nomenar "Un pare dictador" i que no és altre que "Sota la pols".

En el llibre que ara comento, el mateix autor en un diàleg figurat amb la seva mare, rememora, com una mena de continuació, les relacions i els records de la seva infantesa i un cop més m'ha dut records de la meva pròpia infantesa i de la difícil relació dels meus progenitors.

Pràcticament així comença el seu relat la protagonista, nascuda en una petita illa de Menorca que ha hagut d'abandonar i traslladar-se a Barcelona, a raó de la mort de la mare, en el qual tracta d'explicar-li al seu fill, que n'esdevé el narrador, la seva vida:

Deuria tenir disset anys i sempre anava cansada, bruta de la borra dels telers, amb la pols de les màquines que m’havia de treure dels cabells. Però tinc una mirada alegre tot i el cansament de treballar tantes hores, tantes hores teixint sense parar, marejada per l’enrenou eixordador que a estones em percudia el cap: zas bum, zas bum..

Es tracta d'una vida senzilla i plena de dificultats, com la de tantes dones i homes a l'època de la guerra i la dura postguerra, amb l'afegitó d'un marit tirà i dominador:

Durant més de quaranta anys he viscut amb la sensació que ell em manava, que em feia anar a on volia i que jo no podia triar ni decidir res. 
(...)
Va ser com una possessió, com un domini complet i obscur que per realitzar-se plenament necessitava paciència.

A ella li agrada el ball, d'aquí el títol, se sent alliberada quan es deixa endur per la música, com si d'alguna manera els peus adquirissin vida pròpia, les cabòries s'esfumen mentre es mou de manera compassada o esvalotada seguint amb traça qualsevol ritme.
La meva mare també era bona balladora, sempre que podia, que només era quan no hi havia el pare, estava amb la música de la ràdio engegada i ballant fins i tot amb l'escombra. Era feliç quan ballava:

A mi la música sempre m’ha fet sentir que volava. Ballar era una mica com no tocar de peus a terra, era fer-se lleugera, etèria, i t’evadies dels problemes reals. La música entrava com un aire fresc, et sostenia en un núvol de sons, et despertava els sentiments i t’inundava d’emocions.

A ell sembla molestar-li.
El meu pare també tenia les seves idees pròpies al respecte i li ho tenia pràcticament prohibit:

“Per gust únicament ballen les putes”, em deia el teu pare.

I com a rerefons de tot això, els darrers dies de la república, la guerra, l'anarquisme idealista i el més violent, la postguerra, la dictadura, la repressió, i un cop més la violència...

D’una banda era com si no passés res i de l’altra cada dia hi havia notícies que ens feien témer el pitjor. (...) A la fàbrica uns deien que tot era culpa dels anarquistes, però els altres afirmaven que els militars volien que tornés el rei, que allò de la república no funcionava...
(...)
A Barcelona tot ho dominaven els anarquistes i hi havia tants rumors que ja ni sabies què era veritat o què no ho era. I de vegades tu veies coses... 
(...)
I també hi havia els desapareguts, aquells dels que no se sabia res, els que havien estat engolits per les primeres setmanes de guerra sense deixar ni rastre. 
(...)
El món sencer era un hospital trist, una sala llarga per un extrem de la qual s’enduien els cadàvers de totes les edats que després eren colgats precipitadament... 

Té paraules molt contundents respecte la postguerra, com les que jo podia escoltar algun cop una mica a esquitllen-tes a casa meva:

De mica en mica vaig notar que en aquella nova etapa (postguerra) també hi havia por i que tothom callava. 
(...)
Allò era pitjor que la guerra. Agafaven qui fos, els apallissaven i els feien tornar a casa baldats. D’altres es perdien a les comissaries o a les casernes dels militars i no se’n sabia res més. Les famílies anaven a preguntar i mai no obtenien resposta. 
(...)
Doncs això va ser exactament el mateix: havien guanyat la guerra, ens van demostrar que eren més forts que nosaltres, van prohibir parlar català, no ens volien deixar respirar tranquils, es tractava que tinguéssim por, que veiéssim fins a quin punt estàvem a les seves mans. 

D'aquesta manera es va viure, malviure o gairebé sobreviure, durant molts, massa, anys:

I vivíem així, fent coses petites però que bé s’havien d’organitzar. 
(...)
 I els rojos, segons es deia aleshores, érem tots els que no pensàvem com ells. 

dijous, 29 de juny de 2017

La cova de Santa Llúcia

L’any 1936 va esclatar la Guerra Civil i el 1938, uns dies abans de començar la Batalla de l’Ebre, la cova va ser habilitada com a hospital de campanya de les tropes republicanes. La cova fou equipada amb uns 80 llits, un quiròfan i un dipòsit de medicaments, i també s’hi van improvisar unes dependències comunitàries per als metges i els malalts. Durant el temps que va servir d’hospital es van fer curacions de tota mena, tant a soldats republicans com a presoners de guerra i gent dels pobles bombardejats. Els veïns de La Bisbal hi portavent fruita i verdura que intercanviaven per llaunes, pa, xocolata... Els que hi van morir es troben enterrats en una fossa comuna al cementeri del poble.

A Priorat.
Una terra per descobrir, sense presses...

Aquesta és una part del relat que podeu trobar bussejant per Internet, en el meu cas va ser a raó d'una de les diverses lectures fetes referents a diversos aspectes de la Guerra Civil espanyola que vaig saber-ne l'existència.

Fa pocs dies que la vaig visitar. Cap itinerari organitzat, gairebé en solitud, em vaig deixar embolcallar per la grandiositat del paisatge mentre recorria tot l'espai, mentre tractava d'evocar tot el que en aquell indret havia succeït: el treball abnegat dels metges i infermeres, els crits i el dolor dels ferits, la infàmia de la guerra, la mort... Tot va anar passant pel meu cap.

I vaig fer fotografies, no sense dubtar si m'era moralment permès violar la pau d'aquell lloc gairebé místic, però malgrat tot, aquí deixo una mostra, amb tot el respecte, del què va ser la meva experiència:










dissabte, 24 de juny de 2017

En els llimbs?


Entre les diverses obres de'n Jean-Paul Sartre (París, 21 de juny de 1905 - París, 15 d'abril de 1980), destaquen les obres de teatre que s'han qualificat com a teatre de l'absurd.

En aquest cas, he triat "A porta tancada" escrita al 1944, en una traducció de'n Pedrolo, tota una garantia. La peça, força breu, en un sol acte té quatre protagonistes, tres dels quals, Inés, Estelle i Garcin, els podem considerar com a convidats i un criat el nom del qual desconeixem.

El lloc de trobada és una habitació tancada sense finestres ni miralls, amb els llums permanentment encesos, on els tres convidats són conduits, no sabem des d'on ni amb quin objectiu per un criat que tant bon punt els va acompanyant, un per un, els deixa en la més absoluta solitud.

Aviat s'adonen que no tenen gana, ni set, ni son

Cap d'ells no es coneix i en un principi manifesten no saber el per què s'hi troben en aquella situació, que d'antuvi relacionen amb l'infern, però a mesura que avancem en la lectura coneixem, o més bé intuïm, que estan en una mena d'antesala que els ha de conduir al seu destí etern, perquè el cert és que tots tres són morts i que han dut unes vides poc o gens edificants.

Confesso que malgrat el plantejament potser absurd, m'ha resultat una lectura força interessant i servant les distàncies, m'ha dut un record de la meva mare, una dona força pragmàtica i gens religiosa, però que en algun moment de la seva curta vida, li va impactar el relat cristià que feia referència a la possibilitat de la vida eterna després de la mort. Segons el seu raonament, la possibilitat d'anar al cel havia d'estar molt bé, però li semblava una contradicció, ja que si des d'aquell lloc suposadament privilegiat no podia veure els seus fills terrenals, la felicitat no li seria pas complerta; altrament, si ens veia i en algun moment patíem cap dificultat o mal el seu patiment seria molt més gran que el gaudi de l'eternitat.

En conclusió: tot plegat no la va convèncer de cap de les maneres.



dimarts, 20 de juny de 2017

Joan Fuster

Vint-i-cinc anys sense Joan Fuster


CINC INVOCACIONS


Tornes ja en nostra sang a ser com eres,
oh pàtria! Comencen dins la nit
a alçar-se fixament el mur i el crit,
i el cel enyora el colp de tes banderes.


Van recobrant el gust de les dreceres
els nostres peus amargs. El branc florit
s'hi estableix, com l'havíem pressentit. 

Pertot desperten relles i fogueres.

Els rems, la pau, les roques poderoses,
els infants amb què et salves i vesteixes,
et reprenen. Oferts, som veritat.


Mare enmig de les tombes precioses,
tu ens anomenes un per un i ens deixes
la llengua plena del teu nom daurat. 



Joan Fuster 
(Sueca, la Ribera Baixa23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992)

Imatge manllevada de Mag Poesia



dissabte, 17 de juny de 2017

INSTRUMENTAL


Una organització molt original en què cada capítol ve precedit per un enllaç que ens condueix a un fragment de música que, segons informa el propi autor, es pot escoltar de forma totalment gratuïta.

Però el veritable interès està en el fet que James Rhodes, un pianista reconegut. ens fa partícips de la dura història dels abusos sexuals patits al llarg de cinc anys de la seva infantesa. Per primer cop, almenys que jo conegui, es tracta obertament el tema de la pederàstia des del punt de vista de la víctima.

Al febrer d'aquest mateix any, a "Què va fallar"vaig comentar un llibre en el que es recollia el punt de vista d'un pederasta confés i m'ha semblat especialment interessant conèixer el sentir d'una víctima.

Son molt greus les seqüeles que pateix un infant violat, molts sentiments de culpa, de sentir-se brut i malfiar-se de tothom: en James confessa que després d'un llarg període d'auto-lesions, drogues, desequilibris de tota mena i llargues estades en diferents clíniques, va salvar la seva integritat emocional i mental per mitjà de la música:

Aparte del alcohol, también estuve en contacto con las drogas en torno a los catorce años.
(...)
Salí de mi último hospital mental en 2007, hasta las trancas de medicamentos, sin carrera profesional, sin mánager, sin discos, sin conciertos, sin dinero y sin dignidad. 
(...)
Solo hay dos cosas en la vida que tengo garantizadas: el amor que me inspira mi hijo y el amor que me inspira la música. (…) Y lo que apareció en mi existencia cuando tenía siete años fue la música.
Concretamente, la música clásica
(...)
Ahora sé que la música cura. Sé que me salvó la vida, que me mantuvo a salvo, que me dio esperanza cuando no la había en ningún otro sitio. 

I a mode de resum, unes frases que m'han copsat especialment: 

Si un violador le repite a un niño de cinco años que le van a pasar cosas espantosas si se lo cuenta a alguien, eso se asimila sin ser cuestionado, se acepta como si fuera una verdad absoluta. 
(...)
Utilizar términos como “acoso sexual” o “abuso sexual” no solucionan en absoluto los horrores de una violación infantil.
(...)
Es muy fácil suponer que los abusos terminan cuando el abusador ya no está presente, y cuesta mucho oír que para quienes los han sufrido, entonces la cosa no ha hecho más que empezar.  

I encara, una altra que, adreçada al violador greument malalt i que va restar impune, no pot ser més demolidora:

Lo último que me contaron los de la policía metropolitana fue que el tipo había tenido un derrame cerebral y no lo habían considerado apto para someterse a juicio. (…) Nada de lo que me hiciste fue inofensivo, divertido o cariñoso, a pesar de lo que decías. No fue más que una aberrante y penetrante violación de la inocencia y la confianza. 

dilluns, 5 de juny de 2017

En memòria de Federico García Lorca

Tal dia com avui al 1898 naixia al Municipi de Fuente Vaqueros,  Granada, Federico García Lorca.
A causa d'una denúncia anònima, el 16 d'agost de 1936 va ser detingut a la casa d'un dels seus amics. El aleshores governador civil de Granada, José Valdés Guzmán, va donar l'ordre d'execució.
Segons algunes investigacions, Federico García Lorca va ser assassinat en el camí que va de Víznar a Alfacar, i les seves restes romanen enterrades en una fossa comuna anònima. Malgrat diversos intents, el seu cos encara no ha estat trobat.

“Fábula y rueda de los tres amigos”
Enrique,
Emilio,
Lorenzo.

Estaban los tres helados:
Enrique por el mundo de las camas;
Emilio por el mundo de los ojos y las heridas de las manos,
Lorenzo por el mundo de las universidades sin tejados.

Lorenzo,
Emilio,
Enrique.

Estaban los tres quemados:
Lorenzo por el mundo de las hojas y las bolas de billar;
Emilio por el mundo de la sangre y los alfileres blancos,
Enrique por el mundo de los muertos y los periódicos abandonados.

Lorenzo,
Emilio,
Enrique.

Estaban los tres enterrados.
Lorenzo en un seno de Flora;
Emilio en la, yerta ginebra que se olvida en el vaso,
Enrique en la hormiga, en el mar y en los ojos vacíos de los pájaros.

Lorenzo,
Emilio,
Enrique.

Fueron los tres en mis manos
tres montañas chinas,
tres sombras de caballo,
tres paisajes de nieve y una cabaña de azucenas
por los palomares donde la luna se pone plana bajo el gallo.

Uno
y uno
y uno.

Estaban los tres momificados.
Con las moscas del invierno,
con los tinteros que orina el perro y desprecia el vilano,
con la brisa que hiela el corazón de todas las madres,
por los blancos derribos de Júpiter donde meriendan muerte los borrachos.

Tres
y dos
y uno.

Los vi perderse llorando y cantando
por un huevo de gallina,
por la noche que enseñaba su esqueleto de tabaco,
por mi dolor lleno de rostros y punzantes esquirlas de luna,
por mi alegría de ruedas dentadas y látigos,
por mi pecho turbado por las palomas,
por mi muerte desierta con un solo paseante equivocado.

Yo había matado la quinta luna
y bebían agua por las fuentes los abanicos y los aplausos.
Tibia leche encerrada de las recién paridas
agitaba las rosas con un largo dolor blanco.

Enrique,
Emilio,
Lorenzo.

Diana es dura,
pero a veces tiene los pechos nublados.
Puede la piedra blanca latir en la sangre del ciervo
y el ciervo puede soñar por los ojos de un caballo.

Cuando se hundieron las formas puras
bajo el cri cri de las margaritas,
comprendí que me habían asesinado.
Recorrieron los cafés y los cementerios y las iglesias,
abrieron los toneles y los armarios,
destrozaron tres esqueletos para arrancar sus dientes de oro.
Ya no me encontraron.
¿No me encontraron?
No. No me encontraron.
Pero se supo que la sexta luna huyó torrente arriba,
y que el mar recordó ¡de pronto!
los nombres de todos sus ahogados.

Federico García Lorca
De: “Poeta en Nueva York” – 1929-1930

Fotografia manllevada de
www.printerest.com