dissabte, 20 de maig de 2017

ÚLTIMOS TESTIGOS




La ocupación de Bielorrusia por la Alemania Nazi ocurrió como parte de la invasión alemana de la Unión Soviética el 22 de junio de 1941, con la Operación Barbarroja, y acabó en agosto de 1944 con la Operación Bagratión lanzada por el Ejército Rojo y en donde las tropas alemanas fueron expulsadas hacia territorio de Polonia.
(...)
Alemania impuso un régimen brutal, deportando alrededor de 380 000 civiles para trabajos forzados en el Reich, y matando a otros miles de civiles más. Como las autoridades soviéticas dijeron después de la guerra, al menos 5.295 asentamientos bielorrusos fueron destruidos por los nazis, y la mayoría o todos sus habitantes asesinados. Más de 600 pueblos como Khatyn fueron aniquilados junto con toda su población. En total, 2.230.000 personas fueron asesinadas durante los tres años de ocupación alemana.
Wiquipedia

Un llibre escruixidor en el que l'autora, Svetlana Alexiévich, premi Nobel de Literatura al 2015, es manté al marge mentre dona la veu i el protagonisme als que varen ser nens durant la tragèdia de la invasió per Alemania Nazi de la Unió Soviètica entre el 1941 i el 1944.

No hi gaire res a afegir als testimonis dels quals en transcric una petita i resumida mostra:

Zhenia Bélenkaia, sis anys. Guerra es cuando papá no está. 

Zina Kosiak, vuit anys. Hasta que empezaron a lanzar bombas… Entonces los colores desaparecieron. Todos los colores desaparecieron. Surgió por primera vez esa palabra incomprensible. “muerte”. 

Zina Shimánskia, onze anys. En las vallas y en los postes iban apareciendo pancartas y anuncios ajenos. Mandatos ajenos. Se estableció la “nueva orden”. 

Tamara Parjimóvich, set anys. No se me da bien la felicidad. Me da pánico. Siempre me parece que se acabará de un momento a otro. Y ese “de un momento a otro” me acompaña siempre. Aquel miedo infantil…

Oleg Bóldirev, vuit anys. ¿Qué es mejor: recodar u olvidar? ¿Tal vez lo mejor sea callar? Olvidar me llevó muchos años. 

Nadia Gorbachiova, set anys. Han pasado muchos años… ¡He leído tantos libros! Pero de la guerra no sé más de lo que sabía cuando era niña. 

Liuda Andréiva, cinc anys. La guerra ha quedado grabada en mi memoria con el aspecto de una hoguera… Ardía y ardía. Infinitamente. 

Iura Karpóvich, vuit anys. Vi cosas que no se deben ver… Cosas que un ser humano no debe ver. Y las vi siendo un niño… 

Katia Záiats, dotze anys. La guerra tardó mucho en acabar… Dicen que cuatro años. Durante cuatro años nos dispararon… ¿Cuánto tiempo nos llevó olvidarla? 

Vasia Saúlchenko, vuit anys. La gente que no ha visto a una persona matando a otra es otro tipo de gente… 

Nikolái Beriozka, nascut en 1945
Nací en 1945, pero recuerdo la guerra. Yo conocí la guerra. (…) La guerra ya había acabado, pero mi padre murió por culpa de la guerra. Murió por las heridas.
No tengo que inventarme nada. Yo he visto la guerra. La veo en sueños. En mis sueños lloro porque presiento que me arrebatarán a mi padre. La casa huele a tela militar…

¡La guerra! Maldita guerra… 

diumenge, 7 de maig de 2017

No aconseguireu el meu odi

A França, el 13 i 14 de novembre del 2015 es produïen diversos atacs a la capital, el més mortífer de tots, a les 9.30 del divendres tretze, va estar a la sala Bataclan durant un concert d'un grup de rock, amb un gran nombre de víctimes mortals, cent cinquanta segons la policia.

Antonie Leris, periodista, va veure com la seva vida quedava marcada per la mort de la seva esposa Hélene.
"Només em sento al pit el cor que vol fugir (...) L'Hélene és allà"

I comença la seva recerca desesperada pels hospitals:
"Fins i tot quan ja no hi havia res a buscar, hem continuat"

En aquest llibre, breu i senzill, però molt emotiu, com no podria ser d'altra manera, ens explica el que va viure a partir de les 22.37 d'aquell dia 13 de novembre, en què es va assabentar de l'atemptat, fins el 25 del mateix mes a les 7.45 hores en què decideix dur el seu petit de pocs mesos al cementiri.

Tot i que en cap moment no abusa del sentimentalisme fàcil, és, per causes òbvies, un relat escruixidor:
"Sóc un més entre tants altres"
"Aquí la tinc. M'apropo a ella, em giro, comprovo que estem sols. És el nostre moment. Ens separa un vidre.(...) La nostra vida compartida desfila davant dels meus ulls"
"Tancar els ulls d'una persona morta és tornar-li a donar una mica de vida. (...) Ploro, li parlo, m'agradaria estar-m'hi una hora més, un dia almenys, una vida potser"

M'han fugit les paraules, no puc ni remotament situar-me en el lloc dels familiars que han patit una pèrdua semblant, però no vull acabar sense fer esment a la punyent carta que en Antoine Leiris va fer pública per la xarxa de Facebook, Serena i lúcida.

Penso que per manifestar la meva admiració i alhora retre un humil homenatge, res millor que copiar un fragment de la carta que adreçada als terroristes, va donar la volta al món:

"Divendres al vespre vau llevar la vida d'un ésser excepcional, l'amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes. Si el Déu per qui heu matat cegament ens ha fet a imatge seva, cada bala al cos de la meva dona haurà sigut una ferida al seu cor.
Doncs jo no us obsequiaré amb el meu odi. Tot i que ho heu buscat, respondre a l'odi amb la còlera seria cedir a la mateixa ignorància que ha fet de vosaltres el que sou"

I encara segueix, però jo ho deixo aquí.


dissabte, 6 de maig de 2017

No tornarem mai més


Gairebé podria titular-se "Històries de les putes milícies", amb una primera part, la més llarga per fortuna, plena d'anècdotes d'aquelles que amb major o menor mesura fa uns anys, hem escoltat relatar algun cop als nostres amics i que a les noies ens sorprenien o ens divertien.
La segona part, suposadament escrita vint anys després, al meu parer no està gaire encertada, més aviat dona la sensació que l'autor ha volgut tancar totes les històries de manera un tant precipitada i perd gran part de la força i la vivor.

Ens trobem en un campament de milícies a Castillejos. Un grup de joves, i en algun cas brillants estudiants, estan complint amb l'obligada milícia. Coneixem les seves no sempre divertides aventures així com també les arbitràries i absurdes normes dels codis militars:

El Perles [El Comandant] era el tipus de militar que descoratjava el capità. Amb fanfarrons borratxos com ell, psicòpates com Cifuentes i com Rendueles o perversos com el Zafio i d’altres oficials que burxaven contínuament els soldats de manera arbitrària i imprevisible, la seva vocació flaquejava.
(...)
El Perles va agafar el fusell d’un xicot i va jugar a fer punteria acostant-li el canó a la cara. Es va estar una bona estona posant a prova els nervis del soldat. Després el va espantar fent veure que disparava i li va tornar l’arma
(...)
Ja que no tenia poder per empaitar els comunistes com es merexien, [En Perles] aprofitava l’estada a Castillejos per putejar els caballeros aspirantes.

El fet més significatiu, que és el que dóna la clau de l'argument i que fa conjurar els protagonistes cadets a retrobar-se al cap de vint anys, és un registre que en principi sembla totalment casual i aleatori, de les pertinences dels joves militars:

Apartaven tot allò que era suspecte i cridaven els posseïdors d’exemplars de Playboy; de discos de Joan Manuel Serrat, de Raimon, dels cors de l’exèrcit rus; d’una bala amb la beina; d’un pot amb menjar podrit; d’una llauna de conserva escrita en anglès... (...) d’un paquet amb petards... Però sobretot s’interessaven pels llibres.

Tot plegat tindrà dramàtiques conseqüències en el futur de molts dels joves i fins i tot dels oficials, que coneixerem en part en la segona part del relat.

I acabo amb un paràgraf, que en llegir-lo em va fer exclamar: TELA!!!. A veure que us sembla:

El comandant, el Perles: 
Després d’una victòria treballada amb heroisme, l’exèrcit s’havia abandonat a la bona vida i havia oblidat que la guerra dura sempre, que l’enemic no descansa mai. A l’enemic, duro y a la cabeza, tant en la pau com en la guerra.


dilluns, 24 d’abril de 2017

Autisme


Un llibre un tant estrany aquest de la Alicia Kopf que m'ha captivat per la seva referència a l'autisme de M, el seu germà al que es refereix com: "El meu germà és un home atrapat en el gel. Ens veu a través del glaç, ell; hi és i hi és. O més exactament, dins seu hi ha una fissura on a vegades es posa glaç.", una comparació que m'ha semblat molt encertada i molt diferent d'altres que fins ara havia llegit o escoltat.

Tot el relat, l'embolcalla amb l'estudi dels primers exploradors dels pols entenc que per la similitud amb el silenci i l'inhòspit del paisatge amb l'aïllament emocional del seu germà, malgrat que segons ella mateixa ens confessa:

Perquè no m’interessen els exploradors polars per sí mateixos, sinó la idea de recerca, de buscar alguna cosa en un espai inestable.(...)Els glaciars, com els volcans, també es desperten. Quan ho fan, s’enduen tot el que tenen al davant: pots, carreteres... Els islandesos estan acostumats a tornar a començar. 

Per motius estrictament professionals conec el tema de l'autisme i la difícil relació que s'acostuma a establir en el sí de les famílies amb un membre amb aquest diagnòstic. Més d'un cop he parlat amb algun germà o germana, però mai no he aconseguit que manifestin obertament els seus neguits, en part potser perquè quan els he conegut eren encara massa petits.

En aquest cas, l'autora hi reflexiona i ens fa partícips dels seus pensaments i les seves vivències, no només com a germana, sinó també com a membre de la família:

Tenir un fill així, no ens enganyem, és dur per a la meva mare. Crec que de vegades se sent culpable, encara que l’origen del problema és incert.
(...)
El meu germà sobreviurà als meus pares, que temen pel seu futur. Donar un sentit a això quan no es creu en Déu, és difícil. 
(...)
Tinc la sensació d’haver començat la meva vida just quan va néixer M, set anys abans que jo. La meva aparició no estava prevista. Quan va saber el seu estat, la meva mare va plorar. 
(...)
M, que ja té quaranta anys: despertar-lo, vestir-lo, posar-li l’esmorzar. Un cop ha esmorzat, se li ha de dir que segui al sofà o que esperi en un lloc determinat perquè, si no, es queda esperant dret al mig del pas. (...) Per tant, en el dia a dia habitual, i perquè es pugui adaptar als horaris de les altres persones que treballen i no poden tenir el lavabo inutilitzat dues hores, se li acaba fent o ajudant a fer la majoria de les coses. 
(...)
De vegades intento imaginar com em percep, i si m’estima. Vull dir que si em morís o em passés alguna cosa greu, si ell patiria.
(...) 
Nosaltres hem de prendre cada decisió per ell, perquè el seu cos sí que hi és plenament. 

Lamentablement no ens deixa cap escletxa a l'esperança. És absolutament realista, perquè a mesura que passen els anys:

Ell s’ha anat congelant amb el temps, cada vegada més. 




 També en parla: Fragments Personals

diumenge, 23 d’abril de 2017

Contes


Vagi per endavant que no m'agraden els llibres amb històries curtes o contes. Sóc d'una mena que sovint em costa d'entrar en les històries i quan són curtes, a la que em començo a sentir còmoda ja he arribat al final i em quedo sense gaudir-les, tot i que més d'un cop les torno a llegir.

En el cas de "Dolça companyia, cara solitud" puc afirmar que més que el contingut dels relats, m'ha fascinat, com de costum, la bellesa i el preciosisme del llenguatge emprat per la Maria Barbal.

No puc destacar cap de les històries en particular, però deixo només una mostra i us convido a un petit exercici, com és que la llegiu en veu alta, i podreu gaudir del dolç so i musicalitat de les paraules:

Fa ben poc, les branques del plàtan que toca el nostre pis es blegaven damunt de la barana com si fessin reverències. Semblaven boges. No tenien timó i així com es decantaven cap a mi, que mirava darrere els vidres, de seguit giraven cap a l’altra cantó, esvalotades.
(...)
La memòria és un tresor immens que ens guarda la vida a glops o a grapats i ens retorna, així mateix, a poc a poc, o de bursada, com una inundació d’aigua o de blat. 

dimecres, 12 d’abril de 2017

Una recerca insòlita i infructuosa



Una història que comença pel final, un final incert que no es resoldrà i que es basa en uns confusos records i unes notes recollides en un quadern negre, perdut un temps i retrobat, però que tampoc no aporten gaire llum a la trama:

Aquell diumenge a la tarda, tot passejant, intentava recordar el que havia escrit a la llibreta negra, que em sabia greu no portar al damunt. (...) Així doncs, un diumenge d’octubre a última hora de la tarda els meus passos m’havien conduït en aquesta zona, que qualsevol altre dia de la setmana hauria evitat. 
(...)
Fullejant la llibreta negra, experimento dos sentiments contradictoris. 

Han passat cinquanta anys des de que la Dannie, una bella i misteriosa jove que ha fascinat al Jean, el nostre protagonista, va desaparèixer a París sense deixar cap rastre.
Sabrem que la jove es movia en ambients confusos i certament perillosos. Tot sembla indicar que ella sempre se'n sortia i ho feia desapareixent i deixant al seu darrere els llums encesos, com una mena de presagi o de senyal.
No sabrem del cert ni tan sols si el nom amb què la coneixem és el seu autèntic perquè al llarg de la història aniran apareixent d'altres. Tampoc no sabrem si en realitat ha estat enamorada o tan sols ha utilitzat el protagonista-narrador, en el seu profit.
Anirem descobrint que de la mateixa manera que ha tingut més d'un nom, també ha viscut en diferents llocs, però la coneixem instal·lada en l'hotel Únic, on es relaciona amb un grup un tant tèrbol. També s'ignora de què viu: no treballa, no estudia..., no obstant això sempre té el suficient per subsistir:

Cap al final, la Dannie ja no se sentia gaire còmoda a l’Únic. (...) Com més hi reflexiono ara, més em sembla que havia manifestat signes d’inquietud a partir del dia que em vaig fixar en la presència d’un home que, segons em va dir en Chastaigner, era el gerent de l’Únic Hotel.
(...)
Algunes de les persones que es mouen per l’Únic Hotel tenen relacions estretes amb el Marroc...
Sí, l’Únic Hôtel era el punt de trobada de certs marroquins i els francesos que feien “tractes” amb ells. .. Però quina mena de tractes?

I, és clar, tampoc no podia faltar el passat més fosc de la Dannie, implicada, no sabem ben bé fins a quin punt, en l'assassinat no resolt d'un home:

Estava implicada en la mort d’un home. (...) La víctima va rebre l’impacte de dos projectils. Un dels dos projectils va ser disparat de molt a prop. L’altre no va ser disparat ni de molt a prop ni a poca distància... 

Tot plegat, tombs i més tombs pels llocs de París on havia viscut la sorprenent i poc convencional relació amb la Dannie, per no resoldre ni aclarir res:

No convé remenar el passat. (...) Des de jove -fins i tot des de petit-, no havia fet sinó caminar, i sempre pels mateixos carrers, de manera que el temps havia esdevingut transparent. 
(...)
Per què no me’n va dir res? Ho va intentar, amb mitges paraules, un vespre quan sortíem de l’estació de Lió, i en aquell moment no li vaig prestar massa atenció 
(...)
És que tenim el dret de jutjar les persones que estimem? Si ens les estimem, bé deu ser per alguna cosa, i aquesta alguna cosa ens impedeix jutjar-les. O no? 


dimarts, 11 d’abril de 2017

EMMA


Fa uns anys, ens colpia la noticia que uns joves cremaven una indigent que dormia en un caixer. Aquest greu succés va ser el fil conductor que va inspirar Maria Barbal a escriure aquesta novel·la que ens parla del declivi d'una dona fins a límits insospitats.

Sens dubte no és el millor dels seus relats, però sí que és una història que ens porta a reflexionar respecte la fragilitat de la vida que fins i tot per alguna raó que algú pot considerar banal, es pugui arribar a tocar fons.

La Emma, d'entrada sobreviu a l'atac que sofreix al Caixer, però comencem a conèixer la seva vida, la bogeria d'un amor no ben entès i pitjor correspost i la necessitat de recuperar l'estimació i  el perdó, tot i l'abandó, de la seva filla:

Sis-plau, filla, tu que tan sovint m’havies cobert d’abraçades, no em tinguis ràbia. No vulguis del tot oblidar-me

En una llibreta, a mode diari, va abocant tota la seva dissortada història. No sembla pas que es penedeixi de gaire res més que d'haver perdut el contacte amb la seva filla. Malgrat fer algun feble intent de sortir-se'n del forat al que l'ha dut la seva follia, recau un cop i un altre en la beguda i la desesperació i auto-engany:

De vegades m’ha passat, he notat els sentits atents a algun fet o noticia, deslligats del voltant, absents al present i concentrats qui sap on. I de sobte arriba una paraula: Malalta, i un allau d’imatges t’ataca amb força.

I ens demanem: Com pot ser que una persona, una dona en aquest cas, amb cultura, una situació social i familiar folgada i resolta, amb feina i suficients recursos econòmics, pugui acabar tan brutalment apartada de la societat. Ella d'alguna manera, en fa responsable la seva família política: una sogra estricta, un marit massa preocupat per progressar en política:

No era ningú(...) Jo, després de servir, havia passat a formar part d’una vitrina, i de fora estant em podien mirar: la dona de l’Alexandre, la mare de l’Àngels, la jove de la Júlia.

Possiblement el final es podria considerar com a inesperat, però penso que en aquest cas tampoc no importa massa. Des de la primera línia intuïm que el destí ja està escrit i res no el podrà canviar:

Els meus dies són l’únic que tinc, i s’escapen quasi tan de pressa com els anys passats. Vull pensar en tu mentre tingui vida. 

També en parla: Fragments personals




diumenge, 2 d’abril de 2017

Crematorio

Una lectura un tant difícil, però sens dubte interessant la de CREMATORIO de'n Rafael Chirbes que m'ha suggerit tot un seguit de preguntes:

Com reaccionem davant la mort d'algun ésser estimat o tan sols conegut o proper?
El coneixíem veritablement?
Pel fet de morir ja poden quedar oblidades les parts més fosques de la seva biografia?
Son sinceres totes les mostres de condol, o només són convencions socials, frases repetitives?....

La història que ens ocupa no dona pas resposta a aquestes preguntes i és que en realitat, cal que regirant en el nostre interior, les trobem cadascú de nosaltres.

Los hijos creen que conocen a sus padres; pero, cuando crecen, sus padres ya llevan media vida vivida.
(...)
No son los sentimientos lo más humano. Lo humano es la inteligencia, y seguramente también la capacidad para planear el mal a largo plazo.

Ha mort sobtadament en Matíes, un antic revolucionari que amb els anys va abandonar la lluita per dedicar-se a l'agricultura ecològica: Se acabó la época de lo sucio, ahora es la hora de lo limpio, lo saludable, que dicen por la tele, avui hi haurà la cerimònia de la cremació, que és el que ell havia decidit. El seu germà Rubén, un arquitecte que ha fet una considerable fortuna especulant amb la construcció, Él, es el único dueño de la empresa, el único que decide, y nadie se atreve no ya a burlarse de él, sino a mirarlo a la cara, a mantenerle la mirada, a llevarle la contraria. el recorda i l'enyora, com tothom, a la seva manera:

Mi hermano está muerto: lo pienso, lo recito en voz alta, lo sollozo, lo repito, y no sé por qué sollozo, ni por qué lo digo, ni por qué lo nombro, pero oyéndome nombrarlo vuelvo a ser el niño que, haciendo correr un trozo de tiza sobre la superficie de la pizarra, aprendía sus primeras letras. Muere un viejo y despierta el niño que queda con vida. 
(...)
Ayer presencié la agonía de mi hermano entubado y que, según los médicos, ya no iba a recuperar jamás la conciencia: sin afeitar, y consumido por la enfermedad, parecía tener cien años. 
(...)
Matías ha sido irresponsable, en el sentido en el que la constitución española define al monarca. No ha estado obligado a nada, ni ha tenido que rendir cuentas ante nadie.  
(...)
Si nuestro problema es precisamente que todo el mundo quiere tener un piso más lujoso que el que tiene, y una segunda residencia en algún sitio privilegiado desde la que se vea el mar o algún picacho cubierto de nieve. 

Al llarg dels tretze capítols, van desfilant tots els familiars més o menys propers, i cadascun va rememorant els seus records, per força parcials i sovint interessats, referents a Maties que a voltes evolucionen des de l'amor a l'odi o a la inversa; però en realitat aviat ens adonem que gairebé cap d'ells no és el que vol aparentar i que en el crematori es consumiran molt més que les despulles del finat:

En la última cremación a la que asistió, el horno, situado en el sótano del tanatorio, era idéntico al de una panadería, sin toda la parafernalia barroca con que lo adornan en otros sitios, donde la boca está oculta tras un telón negro, y a los lados se abren cortinas negras, o rojas, decoradas con doradas cenefas. Mientras el ataúd avanza hacia ese decorado, ponen música clásica, que suena por encima del ronquido que producen las llamas al recibir el soplo de aire que llega con la apertura de la puerta. Aquella última vez no hubo nada de todo eso.

I què dir de la hipocresia d'alguns dels qui acudeixen al tanatori?

De todas formas, en cualquier lugar en que se encuentre el cuerpo, no hay nada que hacer que no sea dejarme ver por los demás. 

Però el temps ho guarirà o esborrarà tot. Quan era petita, recordo que hi havia una dita o reflexió, que no sé ben bé l'origen, que les velles solien recitar als familiars en els enterraments, suposo que a mode de consol i que deia: "A mesura que el cos es va podrint, (aleshores no s'incinerava) el record es va esvaint"

El tiempo, la rata que se lo come todo. Una foto en el nicho: de tanto como sufre alguien, no queda nada, no queda una energía en el aire, una fuerza que mueve una turbina, energía para poner en marcha un motor, nada


dimarts, 28 de març de 2017

Miguel Hernández

El 28 de març del 1942, a l'edat de 32 anys, moria per tuberculosi a la presó d'Alacant, on complia una pena de 30 anys, el poeta Miguel Hernández, detingut per defensar la República.


LAS ABARCAS DESIERTAS

Por el cinco de enero,
cada enero ponía
mi calzado cabrero
a la ventana fría. 

Y encontraban los días,
mis abarcas vacías,
mis abarcas desiertas.

Nunca tuve zapatos,
ni trajes, ni palabras:
siempre tuve regatos,
siempre penas y cabras.

Me vistió la pobreza,
me lamió el cuerpo el río,
y del pie a la cabeza
pasto fui del rocío.

Por el cinco de enero,
para el seis, yo quería
que fuera el mundo entero
una juguetería.

Y al andar la alborada
removiendo las huertas,
mis abarcas sin nada,
mis abarcas desiertas.

Ningún rey coronado
tuvo pie, tuvo gana
para ver el calzado
de mi pobre ventana.

Toda la gente de trono,
toda gente de botas
se rió con encono
de mis abarcas rotas.

Rabié de llanto, hasta
cubrir de sal mi piel,
por un mundo de pasta
y un mundo de miel.

Por el cinco de enero,
de la majada mía
mi calzado cabrero
a la escarcha salía.

Y hacia el seis, mis miradas
hallaban en sus puertas
mis abarcas heladas,
mis abarcas desiertas.

que derriban las puertas,


Miguel Hernández


dilluns, 27 de març de 2017

Niveles de vida


Malgrat que no acostumo a deixar cap llibre sense acabar-lo de llegir per molt que em costi, aquest cop vaig estar temptada de fer-ho. Els dos primers capítols fan referència a experiències de vol aerostàtic i més concretament a Sarah Bernath, sens dubte una gran actriu de teatre i cinema, però que personalment no em despertava gran interès:

Sabían que era peligroso. (…) Un globo de gas podía explotar; no tenía nada de sorprendente que uno de aire caliente se incendiara.
(...)
Los aeronautas eran los nuevos argonautas, y sus aventuras eran objeto de una crónica instantánea. 

Obstinada com sóc vaig insistir en la lectura, i, per la meva sorpresa, a partir del tercer i últim capítol, el relat dóna un tomb i s'endinsa en un tema que em resulta especialment interessant, com és el de la mort, el dol, l'aflicció...

L'esposa de Julian Barnes va morir el 2008 a causa d'un tumor cerebral. Des de aleshores, l'escriptor s'ha vist immers en un profund procés luctuós. Escrit a l'octubre de 2012, aquest llibre forma part de la seva llarga etapa de dol.

Vivimos a ras de suelo, en lo llano, y sin embargo aspiramos a elevarnos. Terrestres, a veces ascendemos tan alto como los dioses. Algunos se elevan por medio del arte, otros con la religión; la mayoría, con el amor. Pero al elevarnos también podemos caer en picado.

Sense necessitat de ser pretensiós, és fàcil pensar en deixar una empremta en els éssers estimats, això no obstant, segur que ningú no voldríem de cap manera que algú es pugui doler tant, que arribi a un punt fosc de desesperació com d'entrada s'hi va submergir en Barnes:

La cuestión del suicidio se plantea pronto y es de la más lógica. (…) Dicen (hay un montón de “dicen” sobre el duelo y el comportamiento que origina) que pensar en el suicidio reduce el riesgo de suicidarse. No sé si es verdad: a algunos debe de ayudarles a elaborar su plan. Así que supuestamente pensar en ello es un arma de doble filo. 

El que sí és cert, és que no arribem a assumir que la mort hi és present en les nostres vides, que és quelcom de cert i previsible, però que massa sovint tractem d'ignorar-la. Ja fa un temps en vaig reflexionar aquí.

Afrontamos mal la muerte, ese suceso banal y único; ya no la integramos como una parte de una pauta más amplia. 

Molt s'ha comentat i escrit referent als diferents estadis que passem quan patim una pèrdua: Negació, Ira, Negociació, Depressió i finalment, Acceptació:

Nuestro duelo se ajusta a nuestro carácter. Esto también parece obvio, pero estamos en un tiempo en el que nada parece o se considera obvio. 
(...)
La aflicción, como la muerte, es banal y única.(...) al fin y al cabo, en ciertos sentidos puede convertirse en un espacio moral. 
(...)
Y puesto que los afligidos raramente saben lo que quieren o necesitan, sólo saben lo que no, es frecuente ofender y ofenderse.  
(...)
El duelo reconfigura el tiempo, su duración, su textura, su función: un día no significa más que el siguiente. 
(...)
El dolor demuestra que no has olvidado; el dolor realza el sabor del recuerdo; el dolor es una prueba de amor.
(...)
¿Cuándo cabría esperar que “lo superes”? Los que sufren una pérdida difícilmente sabrían decirlo, puesto que el tiempo es ahora menos mensurable de lo que era. 
(...)
Al cabo de unos meses, empecé a afrontar lugares públicos y a ir a un teatro, a un concierto, una ópera.

Com a conclusió:

Es lo que muchas veces no comprenden los que no han cruzado el trópico del duelo: el hecho de alguien haya muerto puede significar que no está vivo, pero no significa que no exista.





dissabte, 25 de març de 2017

El pont dels jueus



Una mica massa "best-seller" pel meu gust, però tot i això li he trobat un cert encant a aquesta novel·la, que no llibre històric, de'n Martí Gironell que narra amb força fantasia, segons ell mateix adverteix, la construcció del pont de Besalú.

Ens trobem amb en Prim Llombard, un en altre temps reconegut mestre d'obres, que ara ha triat la vida retirada amb el seu fill Ítram, que tindrà un protagonisme especial. El mestre rep l'encàrrec del comte de Besalú de construir un pont fortificat.

Prim ben aviat s'entusiasmarà amb el projecte i junt amb el seu fill es desplaça a Besalú per posar-hi mans a l'obra:

Prim s’entusiasmava amb el que explicava; malgrat que només era una idea esbossada en un plànol, ja la veia executada. 
(...)
Ítram estava totalment absort i bocabadat, fascinat per la traça d’aquells artesans, capaços de crear d’una inofensiva branca d’arbre una arma que ben utilitzada podia ser letal. 

El relat ens mostrarà tots els entrebancs que s'anirà trobant al llarg de la realització del projecte, la majoria provocats pel cambrer del bisbe, el qual, envejós, cobdiciós i lasciu, no dubtarà a emprar fins i tot forces ocultes per tal de boicotejar l'obra:

El germà Florenci donava voltes i voltes a l’acalorada discussió que havia mantingut amb el nou mestre d’obres (...) Era un dels pocs monjos que havia exercit d’arquitecte i havia definit la forma i dissenyat l’estructura del monestir de Sant Pere. No va arribar a ser el responsable ni el tracista de la construcció, però la seva formació no podia acceptar la manera de construir que propulsava aquell foraster. 

Sens dubte, en aquesta fantasiosa narració, els jueus hi juguen un paper important, guiant al jove Ítram a través d'un passadís secret que el permetrà burlar el setge a que han estat sotmesos, i contactar amb els reforços. En respecte a la no sempre amistosa relació dels jueus amb l'església, recullo una reflexió que m'ha semblat encertada:

Sembla que no pugui ser que, per una banda, l’Església no toleri ni accepti els jueus, però, per l’altra, els receptacles on dipositen les relíquies dels seus sants i les eines per a les seves misses les confiïn a les mans dels jueus... Són ben bé l’esperit de la contradicció.

Bàsicament, aquesta és la història, amb un final d'aquells de "van ser feliços i van menjar anissos"

En resum:

Aquesta novel·la parteix d’un fet històric: la construcció del pont de Besalú a principis del segle XI.
(...)
Els noms i les situacions són ficcions creades per l’autor. La ficció també permet a l’autor prendre’s la llicència de fer conviure personatges molt allunyats en el temps que difícilment van arribar a coincidir.
(...)
Respecte als fets que s’expliquen a la novel·la, n’hi ha de verídics i documentats, i d’altres d’inventats.
(...)
La presència de la comunitat jueva a Besalú està documentada a partir del segle XIII. (...) Se sap, però, que al segle XI -en la primera part del qual se situa l’acció de la novel·la- ja hi havia jueus a Besalú. 





dilluns, 13 de març de 2017

Sopa de sèmola.




Els personatges:
  • 3 soldats nazis
  • 1 jueu presoner
  • 1 soldat polonès amb el seu gos
La localització:
Polònia. Una cabana abandonada i pràcticament buida enmig d'un paisatge colgat per la neu

L'època:
Segona Guerra Mundial.

I un dilema:
Lliurar el jove jueu que han capturat, tot i sabent que serà afusellat l'endemà mateix? O deixar-lo marxar?

Havíem perdut el permís per matar-los al lloc mateix on els trobàvem, excepte si un oficial hi era present per fer-nos un informe a l’acte. Ara havíem de portar-los de tornada.
 (...)
Demà també ens escaparíem d’afusellar gent, si és que encara n’hi havia de pendents. Portar-ne un (el jueu) ens donaria el dret de tornar a sortir. Ningú no ens miraria amb recel. (...) Fins i tot podríem esperar que la cuina obrís per a poder tastar les nostres racions, no com aquest matí. Demà tindríem dret a tot això.
(...)
Si tornàvem demà amb les mans buides, Graaf, el nostre tinent, no ens deixaria de cap de les maneres sortir una altra vegada. I ens obligaria a anar a afusellar.

I com a fons de tot això, una miserable sopa de sèmola que no s'acaba de coure donada la precarietat del foc i al seu entorn es va descabellant el dia; les confidències, les cavil·lacions, els dubtes i també el tràfec de mantenir el foc viu sense més combustible que qualsevol fusta que hi puguin trobar a la cabana, ja siguin porticons o mobles:

La fusta es consumeix més ràpid que el carbó, així que resulta enganyós coure amb ella.
(...)
Vaig mirar al meu voltant. Encara quedava la prestatgeria. Després caldria atacar el banc. I després del banc, la taula. I després on menjaríem? Les lloses de ciment encara estaven congelades. Hauríem de menjar a peu dret. 

La llarga i dura jornada arriba a la seva fi. Ha estat un dia ple d'emocions i reflexions, els soldats han de tornar al campament, però quina haurà estat la seva decisió final?

Era de nit quan vam sortir de la cabana. La porta del rebost ja havia cremat. Les brases enceses ens van il·luminar prou per a recollir les nostres coses. A fora, el fred ens va sorprendre com un fet inesperat. 

Tot això i molt més en el breu i intens relat que ens ofereix Hubert Mingarelli



dissabte, 11 de març de 2017

Allò que va passar a Cardós



Ramon Solsona situa l'acció de "ALLÒ QUE VA PASSAR A CARDÓS" a l'any 1965, en ple procés de construcció del gran complex hidroelèctric a la zona.

Durant uns anys el Pallars Jussà va ser el Far West. Com aquelles caravanes de les pel·lícules que van a l’oest a buscar bones pastures i mines d’or, la gent venia en massa atreta per les obres hidroelèctriques de la companyia Barcelona Traction, Light and Power i la seva filial Riegos y Fuerzas del Ebro, més conegudes com la Canadenca. 
(...)
Els enginyers i els geòlegs havien determinat que el Pirineu era una immensa mina d’aigua que  permetia grans acumulacions i salts pronunciats òptims per a la producció d’electricitat a gran escala. (...) Amb la finalitat d’abastir el gran mercat urbà de Barcelona i el seu entorn, es van invertir grans quantitats de diners en unes obres de llarga durada i d’una gran complexitat tècnica. 
(...)
La gent es pensa que l’electricitat es fot amb uns embassaments de collons com el de Tremp o el d’Escales, però hi ha una altra manera més malparida i que porta una feinada de collons, amb un exèrcit de treballadors que s’estan cinc o deu o quinze anys foten unes obres de collons que no es veuen. (...) Per fotre tot allò tan dret i amb la neu fins al nas, s’havia passat moltes gana, que aquestes feines les acaben fotent sempre els pelacanyes.

No desvetllo res si començo aquest recull amb el fil conductor de tota la història i que no és altre que l'assassinat d'un guàrdia civil:

Ho recordo tot perfectament. Que jo estava encegat, que la gelosia s’havia convertit en un impuls justicier, que cada vegada era més a prop d’ell i que no m’acabava de decidir a plantar-li cara amb la piqueta. (...) Que vaig agafar embranzida i que li vaig descarregar la piqueta a l’esquena amb totes les meves forces. Que el tall de l’eina va entrar ben endins. Que vaig notar com es trencaven els ossos, segurament de les costelles. (...) Que es va arrossegar un tros molt curt. (...) Que llavors vaig fugir corrents i em vaig esquitllar a la Taverneta, pel darrere. 

Gairebé aquest fet és l'excusa de la que l'autor se serveix per explicar-nos el penós procés del munt de treballadors vinguts d'arreu d'España cercant un salari digne, de la mateixa manera que també marxaven a collir olives:

El dinero no te duraba ná. En cuanto cobrabas, ibas al economato y a la cantina a pagar las deudas, te borraban de la lista y enseguida volvías a comprar de fiao. Y el catorce de cada mes, igual, que te daban un anticipo y ocorria lo mismo..
(...)
To iba bien hasta que acabava malamente. (...) No tenia que pasar ná, però, joé, a veces pasaban coses. 
(...)
La vida era molt dura, molt, però ja naixíem resignats. Alabat sia Déu, dèiem, i au, afanya’t cada dia per poder menjar i tenir un sostre, que gaires més coses no les podíem tenir.
(...)
Al llegar el invierno cerraban los campaments de arriba y bajábamos todos a trabajar a Graus y a Tavascan. Y algunos se iban a su peublo a ganarse las perras recogiendo aceitunas

Són molts els personatges que van desfilant al llarg de la història. L’As de Copas, Rossita. Santi Vallory. Jaume, l'Ojos Lindos, En Grapau, Mossèn Antonino...

 A banda de la incidència en el desenvolupament de la història, el Mossèn té alguna escena impagable com, per citar un exemple, volent “evangelitzar” i batejar un músic negre que arriba al poble per actuar:
-Hay misioneros en tu tribu?
-Yo soy de la capital, de Bata... 
No paga la pena seguir amb tot l'interrogatori. Senzillament delirant!! Malgrat tot acaba per donar-li l'absolució després de comprovar que el que ell considera un salvatge sap més doctrina que qualsevol dels seus feligresos.

A més de les persones també adquireix gran importància "El Teleclub": 
Van obrir el gran al poble, que també feia de cine, de teatre, de sala de ball i de tot, vaja. Encara hi és i tot està com abans, amb aquelles tres arcades de pedra, la barra, la llar de foc, un raconet amb unes butaques per llegir llibres i diaris... (...) Del teleclub en van sortir uns quantes parelles. 

I, com no, l'estraperlo:

Les obres movien molts diners i molts interessos. 
(...)
Los puestos de fronteres eran los más solicitados, se imagina por qué? (...) El sueldo de un guardia civil, y más en aquella época, era de misèria. (...) Pero los que habían estado en fronteres, no todos, eh, cuidado, que no digo yo que siempre fuera así, tenían sus ahorrillos y vivían mejor. 
(...)
Pasa mucho dinero delante de nuestras narices y el valor de los terrenos sube. 
(...)
A l’Espanya oficial els capellans, els militars, els policies, els falangistes, els grans estraperlistes de coll i corbata no podien figurar mai a les notícies de successos. Ni mataven ells ni els matava ningú. I no robaven ni estafaven. Ni protagonitzaven escàndols. Els delictes de sang eren cosa de gent rústica i de gitanos. 

A mode de conclusió:

Les obres hidroelèctriques del complex de Cardós duraren quinze anys, des de 1959 fins a 1974. Responien al model que anomenaven Cabdella, que consisteix a enllaçar els llacs glaciars de l'alta muntanya per aplegar grans cabals i fer baixar l'aigua fins a les centrals des de grans altures per convertir la força de la gravetat en força motriu.
El gruix dels treballs va consistir a perforar les muntanyes amb una xarxa de gairebé 75 quilòmetres de túnels, per algun dels quals hi podrien circular camions; pous profundíssims; cambres de càrrega; xemeneies d’equilibri, i tres cavernes subterrànies que allotgen quatre centrals. 




dimarts, 7 de març de 2017

La Sagrada Família



Era encara una nena quan el meu pare, gran admirador d'aquesta obra pel que representava que estès sostinguda pel poble català, em va dur un matí que suposo era el dia establert per fer la col·lecta amb la venda de les banderetes que es penjaven amb una agulla de cap a la solapa. Recordo vagament que aleshores només hi havia una de les façanes, un gran espai buit, un munt de pedres, runes i forats, i unes torres inacabades que es podien visitar.

Ens vam enfilar per unes abruptes escales que no conduïen enlloc i que només permetien veure per algunes petites obertures un bocí de Barcelona.

No em va agradar gens ni mica la visita.

Em considero una admiradora del geni de Gaudí; per cert, el pare, en la seva passió nacionalista, sostenia que la seva mort atropellat per un tramvia no havia estat del tot accidental, però segueixo:

Repeteixo que admiro el Modernisme i, com no, Gaudí, i quan es va encetar la polèmica de si calia continuar les obres de la Sagrada Família o bé deixar-les inacabades, em vaig decantar per deixar-les tal i com estaven ja que no hi havia manera de mantenir l'esperit que en Gaudí havia iniciat i que en absència de plànols ni apunts no es podia continuar.

Tot i això, l'elecció de'n Subirachs com a continuador no em va desagradar; les seves escultures també em semblen del tot dignes de figurar en aquest lloc emblemàtic.

Vaig seguir encuriosida la retransmissió de la jornada de santificació del temple, amb les espectaculars imatges que ens van oferir i aleshores vaig considerar que calia tornar-la a visitar, malgrat la meva trista experiència d'infantesa.

I de nou, val a dir que amb cert escepticisme, vaig visitar aquesta gran obra. La primera impressió, abans d'entrar, va ser comprovar que a l'entorn del temple, seguien les runes i pedrots, que hi havia un munt d'empreses i treballadors de molt tipus dedicats a organitzar i conduir els visitants, molts controls i escorcolls de les bosses de ma i no gaire visitants (era un dia laborable).

La façana del naixement, l'única construïda en vida de Gaudí, em va aclaparar no tant per la seva grandiositat, sinó per l'atapeïment dels elements. Em va semblar feixuga i un tant intimidant.
L'interior, un espai que més que donar sensació d'acolliment el dona d'espectacle: Un gran espai buit, amb grans columnes de ciment i unes vidrieres multicolors, estratègicament il·luminades que gairebé em van semblar un decorat.

Certament els realitzadors televisius hi van saber treure molt profit de tota aquesta posada en escena que vist en directe donaven sensació de fredor.

Com a bona "guiri" no em vaig poder resistir a fer algunes fotografies:














I ja com a conclusió:
Hi ha una extensa exposició fotogràfica de la visita Papal el dia de la consagració, però ni una de les monges netejant l'altar.

Seixanta anys després de la primera visita puc concloure que tampoc no em va agradar.






dilluns, 6 de març de 2017

El paseo


M'agrada caminar, és quelcom que he fet des de ben petita; segurament el fet de no haver tingut mai cotxe hi ha ajudat.

Considero que no sóc el que es pot considerar una bona passejadora perquè tampoc no m'agrada massa anar mirant aparadors que en principi sembla ser l'activitat principal dels qui passegen, però si cal també puc caminar de manera assossegada i anar-me'n delectant amb el paisatge.

Sovint m'assec en algun banc i llegeixo una estona o em distrec observant tot allò que passa al meu entorn i, com no, fabulant respecte la vida de les persones que passen pel meu davant, sense cap més objectiu que passar l'estona.

Això mateix sembla que vol fer el protagonista d'aquest breu relat de'n Robert Walser, però és clar, ell va molt més enllà de la simple quotidianitat i teixeix una història de tots els vianants amb qui es va topant en la seva passejada, com ara un professor, el llibreter, un sacerdot, un joier... i molts d'altres:

Olvidé con rapidez que arriba en mi cuarto había estado hacía un momento incubando, sombrío, sobre una hoja de papel en blanco.
(...)
Quizá, nunca un autor haya pensado en el lector, de manera constante, tan tierna y gentilment como yo
(...)
Me gusta ocultar mis sentimientos a los ojos de los congèneres, sin que, no obstante, me esfuerce aprensivamente en hacerlo, lo que consideraria un gran defecto y una gran tonteria. 
(...)
Con mi traje inglés regalado amarillo claro, me veía, he de confesarlo abiertamente, como un gran lord. 

Però les seves observacions i reflexions van més enllà de les persones: en el fragment que ara reprodueixo ens parla dels cotxes, i ho fa d'una manera més que curiosa:

Siempre miro sombrío a las ruedas, al conjunto, y nunca a los ocupantes, a los que desprecio, en modo alguno de forma personal, sinó por puro principio; porque no comprendo ni comprenderé nunca que pueda ser un placer pasar a sí corriendo ante todas las creacions y objetos que muestra nuestra hermosa Tierra. 

I així, tot passejant acaba el dia i amb ell aquest curiós relat:

Había caído la tarde, y llegué, por un bello y tranquilo camino, y aquí termino el paseo. 

diumenge, 26 de febrer de 2017

El día de mañana


Ignacio Martínez de Pisón, del qual, confesso mai no havia llegit res, m'ha sorprès amb aquesta història, que narrada per diferents personatges, mai pel propi protagonista, m'ha resultat molt original.

Mentre coneixem la vida i l'ascensió social i econòmica i la posterior caiguda en desgracia del protagonista, Justo o "el Rata", l'autor va trenant la historia de la Barcelona dels seixanta, una Barcelona que en certs aspectes vaig gaudir i patir.

En Justo arriba a Barcelona procedent d'un poble cercant els millor metges per a la seva mare greument malalta.
Força agraciat físicament i amb un cert carisma té molt bona acceptació per part de les noies de les quals se'n serveix en el seu propi benefici:

Lo de ese hombre era increíble. ¿Qué veían las chicas en él? ¿Qué tenía Justo que siempre las más guapas se encapricharan de él? 
(...)
Araceli estaba convencida de que Justo se había limitado a jugar con ella, como un gato con un ratón (…) y al final, cuando ya no la necesitaba, la había abandonado.

Molt ambiciós, aviat comença a relacionar-se amb molta habilitat en diferents cercles de poder, fins a arribar a ser confident de la policia, al principi amb no gaire valor, però a mesura que intima més en les seves relacions, va adquirint més seguretat i les seves informacions són més valuoses:

Para nosotros [la policia] era el Rata, simplemente el Rata (…) Justo ni siquiera era un confidente valioso, no al principio. Él creía que sabía muchas cosas, pero no sabía casi nada, y lo poco que sabía no valía una perra gorda. 
(...)
Ahora Justo me pasaba información muy buena, buenísima. 
(...)
El mayor de esos éxitos fue el de la Asamblea de Cataluña. Llevábamos más de dos años detrás de ellos, y al final los cogimos. Ciento trece, nada menos.  (…) Y si la cosa salió bien fue gracias a Justo. 
(...)
Un buen confidente valía su peso en oro, mientras que uno malo sólo servía para provocar errores calamitosos.  Mi misión, que primero había consistido en orientarle, ahora consistía en protegerle. 

Però de la mateixa manera que ell ha utilitzat les seves relacions, la policia també l'ha utilitzat a ell fins que arriba el moment que deixa de ser-los útil:

Justo empezaba ya a no tener ningún valor como confidente. Estaba quemado ¿me explico?
(...)
En 1974, Justo llevaba ya cinco años pasándome información, y cinco años son muchos cuando te ganas la vida como confidente.

Però tal com he avançat, no és només la història de Justo el més interessant. Les reflexions de tots els personatges que hi van apareixen al llar del relat, ens aporten molta informació, en especial del que fa referència a la repressió policial i als moviments que podem considerar alternatius o de resistència:

Una mostra dels incorfomistes lluitadors:
Muchos de los habituales del Taita (…) Un local estrecho, oscuro, con un cuartito al fondo en el que se fumaba hachís… ¡Hachís! (…) se conocían de los veraneos en Cadaqués. Era casi una pequeña sociedad, un grupo cerrado que se veía diariamente, en Barcelona durante el año y en Cadaqués durante las vacaciones. 
(...)
Entonces desconfiábamos de casi todo el mundo. Si alguien se presentaba como funcionario, funcionario a secas, tenía por fuerza que ser de la policía. Si no, se habría presentado como funcionario de Correos o de Agricultura o de lo que fuera. Pero, claro, esto no lo hizo un policía, sino un confidente, un chivato. Y chivato podía serlo cualquiera… 

I una altra de la policia:
¿Cómo no íbamos a ser franquistas si fue Franco el que nos sacó de la calle y nos dio cama, comida, educación, trabajo…?
(...)
Estábamos en el año 69. Los altos mandos eran todavía de la vieja escuela: gente que había hecho la guerra, que había conocido las cárceles republicanas o había sobrevivido a una condena a muerte, o había perdido algún hermano a manos de los rojos. 
(...)
Era verdad que, tras la muerte de Franco, estaban cambiando muchas cosas. También en jefatura, a la que había llegado un comisario nuevo, Landa. Si en Vía Layetana había gente especializada en comunismo, anarquismo, separatismo, etcétera, Landa se estaba especializando en la ultra derecha, pero no para reprimirla sino para organizarla. 

I ja arribats a aquest punt, les coses van canviar: ja no en tenien prou amb els delators:
El activista amateur, el alborotador tradicional perdía protagonismo en la nueva estrategia de desestabilización, y lo que se buscaba era formar un cuerpo de terroristas liberados o, lo que es lo mismo, de pistoleros a sueldo, de mercenarios. 

dijous, 16 de febrer de 2017

És molt senzill


Vaig llegir-lo fa uns quants anys, sense saber que ho feia d'una edició censurada. Ara l'he tornada a llegir i tot i que m'hauria agradat poder comparar-la amb la versió anterior, no he trobat el llibre, suposo que el vaig prestar i...

ACTE DE VIOLÈNCIA de Manuel de Pedrolo, no és un relat que es pugui comentar amb quatre frases manllevades del text; és, sens dubte, tot ell un manifest per la llibertat i la revolta, però això sí, malgrat el títol, es tracta d'una revolta pacífica:

"Es molt senzill: quedeu-vos tots a casa"

Aquesta és la consigna, clara i directa adreçada al poble i que tothom gairebé sense excepció se la fa seva i en els tres dies que recull el relat, només podem parlar de violència per part dels "guardians de l'ordre", al servei del Jutge Domina.

En aquest moment les forces d’ordre públic estan desconcertades, no saben qui combatre. Es tracta d’un moviment general i difús que se’ls escapa.

L'any 1957 va haver a Barcelona una vaga de tramvies que va ser seguida majoritàriament pels treballadors, que eren sense cap mena de dubte els usuaris del servei. El detonant va ser l'augment del preu del bitllet i ben aviat els tramvies van quedar buits, mentre tothom, no es quedava a casa perquè calia treballar per poder menjar, però es desplaçava caminant.
El meu pare, que cada dia havia de fer quatre viatges amb tramvia, també va participar de la vaga i recordo que arribava a dinar tot esbufegant per la caminada i menjava en un tres i no res per poder tornar a l'hora a la feina.

No recordo cap consigna ni frase contundent, la qual cosa no vol dir que no hi hagueren, però jo era massa jove per assabentar-me d'aquesta mena de coses. Sé que feia anys que les coses anaven de mal en pitjor: Cal recordar que estàvem en plena postguerra i que havíem estat vençuts; gairebé el mateix que ens comenta l'autor que passa al país imaginari de la seva història:

Sembla mentida que, després de tants anys, s’hagi trobat la manera de fer cristal·litzar un estat d’opinió per mitjà d’una simple frase... Mitja dotzena de partits subterranis han intentat més d’una vegada galvanitzar la població amb tot d’accions més o menys directes, si més no clarament dirigides, i mai no s’han sortit amb la seva. Ara en canvi, algú troba un mot d’ordre que ha caigut en gràcia, s’ha repetit de boca en boca, i heus ací el resultat: tothom obeeix. 
(...)
En aquest moment ja fa quaranta-vuit hores que la població, obeint una consigna espontània que ha arribat a totes les llars, “És molt senzill: quedeu-vos tots a casa”, s’ha tancat voluntàriament en l’estretor dels pisos, refusant-se al treball i a tota obediència civil. És un moviment pacífic i impressionant que la policia no ha aconseguit de desarticular per causa de la ferma voluntat que anima els oprimits. Les forces policíaques, i darrerament l’exèrcit, han emprès una vasta campanya de coacció, procedint a detencions domiciliàries entre la massa treballadora... 

Bé, potser m'he precipitat afirmant que no hi ha cap acte de violència per part del poble, molt cap al final del tercer dia i quan pràcticament s'ha aconseguit el propòsit de la vaga, en cal fer-ne un, però descobrir-lo fora donar-vos massa pistes del desenllaç de tot plegat i m'estimo més deixar-ho així:

Encara que tot hagi començat pacíficament, la gent no tindrà tanta paciència. Quan comencin a sentir-se la panxa buida, ja ho veuràs... Només els quedaran dues opcions: afluixar o carregar-se el Jutge. (...) I en Domina, que ho sap, no em penso pas que s’esperi.