diumenge, 31 de desembre del 2017

La senyora Stendhal



Vaig assistir a la presentació a Sabadell d'aquest llibre de Rafel Nadal, conduida per en Tian Riba. Bons comunicadors ambdós, la xerrada va ser molt amena i amb les seves intervencions en Tian va ser un excel·lent contrapunt.

Tant bon punt com ha arribat a les Biblioteques de Sabadell, m'he fet amb un exemplar i he pogut gaudir d'una lectura que no m'ha decebut en absolut.

Ambientada en un poble al peu de les Guilleries de la Catalunya de postguerra, el protagonista/narrador principal és en Lluc, qui el darrer dia de la guerra perd la seva mare a causa d'una bala perduda, i és recollit per la senyora Stendhal, que viu amb el seu fill adolescent, en Dani, i el seu pare Dídac, un antic guerriller, ja ancià.

Cada matí seguíem la mateixa rutina i jo em podia llevar feliç per primer cop des que la mare havia mort, aquell maleït últim dia de la guerra

En Lluc aviat és un membre més de la nova família, de qui parla com si de la seva pròpia i natural es tractés, tot i conèixer i entendre la seva situació:

La companyia de la senyora Stendhal i la seva família em feia sentir com al pis de la mare i tornava a ser feliç com quan ella encara hi era. 
(...)
L’avi no era pas el meu avi. Era l’avi d’en Dani i el pare de la senyora Stendhal, però jo també li deia “avi”. 

Però la vida és dura, tot i que la senyora Stendhal fa tot el possible perquè el noi creixi en un entorn afectuós, també pateix les angúnies de la postguerra i els odis i les rancúnies dels vencedors.
I en Lluc, massa petit encara, se sent impotent en veure que la seva mare adoptiva sovint és assetjada per en Sabater, un dels membres destacats del poble, mentre que el seu fill Dani, seguint l'exemple de l'avi Dídac, revolucionari, simpatitza amb els maquis:

Em moria de ganes de créixer: hauria volgut ser prou gran per haver salvat l’avi i prou fort per protegir la senyora Stendhal de l’esbirro d’en Sabater i de tots aquells homes que la voltaven.

Arriba un moment que l'avi no pot suportar tota la pressió que pateix la seva família i en sentir-se en part responsable, decideix posar fi a la seva vida:

El cos de l’avi penjava de cara a les muntanyes; el vent el balancejava lentament, endavant i endarrere, cap a un costat i cap a l’altre, i els peus dibuixaven cercles concèntrics en l’aire; a l’altura de la meva cara. Tenia els ulls esbatanats i la boca oberta, com si vogués cridar.

A l'escola, en Lluc només se sentia bé amb un dels mestres:

El mestre prim m’agradava. Era amable amb tots els nens i ens llegia coses que no enteníem però que ens semblaven boniques. 

Però aviat la senyora Stendhal, es veu forçada a dur-lo a un internat on passarà molts anys:

A l'internat, lluny d'en Dani, tot resultava previsible. Avorrit. Les coses succeïen fatalment i jo no podia fer res per canviar-les. 

Faig un salt en el temps per trobar-nos amb en Dani mort i un Lluc ja adult que segueix les passes d'aquest i de l'avi:

En els últims dos anys, des que m'havia unit als maquis, no havíem obtingut cap èxit militar, però tampoc no havíem cedit en el control de les muntanyes. 

El desenllaç de la història que no desvetllaré, és un tant sorprenent, però situats en l'època que retrata, resulta força versemblant:

Les coses no són mai com semblen; per comprendre-les t’hi has d’acostar a poc a poc, amb desconfiança, i te les has de mirar des de totes les perspectives imaginables




diumenge, 17 de desembre del 2017

Una biblioteca diferent



L'autèntic orígen de tot plegat:

La biblioteca de Brautigan és un tipus de biblioteca diferent. Segueix la visió de l'escriptor nord-americà del segle XX Richard Brautigan proporcionant una casa per "els volums no desitjats, lírics i encantats de l'escriptura americana". Més de tres-cents manuscrits inèdits es recullen aquí, entre 1990-1996, i començant de nou el 2013, tots presentats per autors amb poca o cap oportunitat de veure les seves obres publicades comercialment. Cada manuscrit té la seva pròpia i única història per compartir. 

Hi podeu trobar més informació en qualsevol d'aquests dos enllaços: 

Basant-se en aquest fet real, en David Foenkinos, ha bastit aquesta història en què per un suposat atzar una parella formada per un aspirant a escriptor i la seva parella Delphine, editora, de pas per Crozon (Bretanya) visiten una peculiar biblioteca i tot furgant entre els llibres que en el seu moment van ser rebutjats, s'hi topen amb el que consideren una petita joia literària.
Admirats per la troballa, decideixen publicar-la alhora que organitzen una extensa i eficient campanya publicitària:

Al cap d’un dies, el llibre va passar al primer lloc en la llista dels més venuts de ficció. 
(...)
El llibre va prosseguir el seu camí, sempre al capdamunt de les llistes
(...)
L’èxit del llibre, trobat enmig dels rebutjats, deia molt a tota una població desitjosa de ser llegida.

La família del suposat autor, un senzill pizzer mort fa poc temps, no surt del seu astorament donat que aquest no destacava per la seva afecció a les lletres:

A la Madeleine (la vídua) li costava acceptar la idea que el seu marit no li hagués dit res de la seva passió literària. 
(...)
Oh, estic cansada de tota aquesta història (la vídua). Tothom es torna boig amb aquest llibre.

La publicació també té efectes en diferents vides de l'entorn familiar i veïnal: La filla, abandonada fa uns anys pel marit, de forma sorprenent rep la trucada del seu ex que li proposa tornar-hi. Tot plegat una mentida perquè ensuma el negoci. Magali, la bibliotecària, té un afer amb un jove escriptor fracassat i es planteja fugir amb ell abandonant el seu marit:

Segurament, en algun moment, a tothom li fa fàstic la pròpia vida, el propi ofici, però jo he estimat els llibres, he estimat en José, (el seu marit) i segurament encara l’estimo si sóc honesta. (Reflexiona la Magali, la bibliotecària) 

Tot plegat confegeix gairebé una ben travada història detectivesca amb un final un tant sorprenent, ja que un cop publicat el llibre i en plena efervescència La ciutat s’ha omplert de curiosos. I això és bo per al comerç, apareix una carta que el suposat autor del llibre li va adreçar a la seva filla fa uns anys i que serà  clau per desvetllar l’enigma i el desllorigador de tot.

Tothom qui escriu té un cor palpitant. Un cop perduda l’esperança, s’imposa l’amargura d’allò inacabat, o encara millor; el mossec dels records. 

dimarts, 12 de desembre del 2017

PLAISONG


Fa poc he llegit i comentat "Nosaltres en la nit" d'aquest mateix autor, Kent Haruf. Em va causar tan bona impressió que decidit reincidir i val a dir que tampoc no m'ha decebut.

En aquest cas, l’acció transcorre a Holt, Colorado i els protagonistes són:

Els germans Ike i Bobby que a més d’estudiar i ajudar el pare, reparteixen diaris
El dissabte passaven a cobrar. (...) Duien un llibret amb paperets que s’arrencaven amb les dates dels mesos i de les setmanes, i una bossa de lona amb un cordill per posar-hi els diners. 

El pare: Tom Guthrie Professor a l’Institut
Després de mirar-la bé (a Ella) va adonar-se que ella també estava millor ara. No tan bé com havia estat feia temps, però tornava a tenir els cabells bonics, acabats de rentar i raspallar enrere, i duia uns pantalons amples de llana i una brusa blanca i bona. 

La mare sempre malalta, que només coneixem com Ella:
Havia estat una dona bonica amb cabells marrons i suaus i braços esvelts i la cintura prima. Però ara feia cara de malalta. Tenia els ulls enfonsats darrere uns cercles foscos i la cara demacrada, prima i xuclada, com si fes dies que no es recordava de menjar o com si no hi hagués res que es fiqués a la boca i que fos bo, ni tan sols per mastegar-lo i empassar-s’ho. 
(...)
No recuperava el que et donava (al marit), el que jo volia a canvi. 

La Victòria Roubideaux: jove estudiant embarassada a qui la mare fa fora de casa i es refugia a casa de la Maggie: 
Victòria no sabia què fer. Havia emprès un canvi sobtat. Tenia disset anys i duia una criatura a dintre i estava sola la major part del dia en un apartament de Denver mentre Dwayne, el noi que havia conegut l’estiu passat i que de fet no estava gens segura de conèixer de debò, anava a treballaar a la central de Gates. 

La Maggie: també professora a l’Institut amb un pare amb demència, enamorada de Guthrie amb qui finalment té una relació íntima:
Dintre el llit ella desprenia una escalfor increïble, i era suau, i la dona més generosa que ell havia congut mai. I semblava que li fregava tot el cos amb setí. 

Els germans Mc.Pheron: Harold i Raymond. Grans i solters que a petició de la Maggie acullen la Victòria a casa seva.
Els seus pares varen morir en un accident de camió quan aquests vells eren més joves que tu (Victòria) ara. 

Judy, una companya de treball que té una aventura esporàdica amb en Guthrie
Aleshores ella va sortir del lavabo amb una camisola i res a sota i ell va poder veure els medallons foscos de les arèoles i els contorns dels pits, petits, i el delta fosc dels pèls. (...) Va ficar-se al llit amb ell. Feia molt de temps. Feia gairebé un anys que Ella i Gurthrie no dormien junts. Va notar l’escalfor de Judy al seu costat, al llit. 

Tota la trama, gairebé coral, dons els personatges acaben conformant una mena de comunitat en la qual s'ajuden mútuament, tot i que estrictament, només en algun cas viuen sota el mateix sostre.
De fet, les històries més o menys compartides tenen en comú l’institut que podem considerar com un protagonista més. 

Una lectura un tant diferent i interessant.







divendres, 8 de desembre del 2017

Panóptic


Diverses vegades he escoltat o llegit alguna referència a aquest llibre. Normalment em deia que l'havia de llegir, però anava passant el temps i mai no semblava trobar l'ocasió per fer-ho.
Enguany, tot el tema de la manca de llibertat ha esdevingut, si més no per mi i per altres persones del meu entorn, quelcom de dolosa actualitat; a més he seguit escoltant veus que anomenaven algun paràgraf del mateix i de manera decidida el vaig anar a cercar al catàleg de les biblioteques de Sabadell.
Amb gran disgust vaig poder comprovar que no es trobava en disposició en cap d'elles i vaig ampliar la meva diguem-ne recerca, cap a altres biblioteques.
Bé, el fet és que he aconseguit llegir-lo i val a dir que no m'ha deixat indiferent. Escrit per Michel Foucault el 1975, està estructurat en quatre parts: 

Suplici:
¿Qué es un suplicio? “Pena corporal, dolorosa, más o menos atroz”, decía Jaucourt.
(...)
Escrita, secreta, sometida, para construir sus pruebas, a reglas rigurosas, la instrucción penal es una máquina que puede producir la verdad en ausencia del acusado. 
(...)
La protesta contra los suplicios se encuentra por doquier en la segunda mitad del siglo XVIII: entre los filósofos y los teóricos del derecho; entre juristas, curiales y parlamentarios; en los Cuadernos de quejas y en los legisladores de las asambleas. 

Castic:
El derecho de castigar ha sido trasladado de la venganza del soberano a la defensa de la sociedad. (...)
El arte de castigar debe apoyarse, por tanto, en toda una tecnología de la representación. 

Disciplina:
La disciplina no es ya simplemente un arte de distribuir cuerpos, de extraer de ellos y de acumular tiempo, sino de componer unas fuerzas para obtener un aparato eficaz. 
(...)
En resumen, puede decirse que la disciplina fabrica a partir de los cuerpos que controla cuatro tipos de individualidad, o más bien una individualidad que está dotada de cuatro características:
Es celular 
 Es orgánica
Es genética
Es combinatoria.
(...)
El poder disciplinario, en efecto, es un poder que, en lugar de sacar y de retirar, tiene como función principal la de “enderezar conductas”; o sin duda, de hacer esto para retirar mejor y sacar más.
(...)
El castigo disciplinario tiene por función reducir las desviaciones.

Presó:
La prisión, lugar de ejecución de la pena, es a la vez lugar de observación de los individuos castigados. En dos sentidos. Vigilancia naturalmente. Pero conocimiento también de cada detenido, de su conducta…
(...)
Es dócil un cuerpo que puede ser sometido, que puede ser utilizado, que puede ser transformado y perfeccionado.

En la introducció, Foucault fa el que podríem considerar com una declaració d'intencions:

Objetivo de este libro: una historia correlativa del alma moderna y de un nuevo poder de juzgar; una genealogía del actual complejo científico-judicial en el que el poder de castigar toma su apoyo, recibe sus justificaciones y sus reglas, extiende sus efectos y disimula su exorbitante singularidad.
(...)
Es feo ser digno de castigo, pero poco glorioso castigar. 

Com es pot apreciar, m'he detingut més en l'apartat de la disciplina i és que els darrers esdeveniments a casa nostra ha fet que hi trobi molts punts en comú, com ara per exemple, aquesta: '"enderezar conductas" o "reducir desviaciones". És clar que tot plegat pot conduir a més d'una lectura o interpretació. Jo em quedo amb les meves i, com no podria ser d'altra manera, deixo que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. 

El Panòptic:
I encara em resta comentar quelcom respecte el títol que he triat per aquesta entrada: El Panòptic.  Ideat i dissenyat per Jeremy Bentham., es va concebre com un sistema perfecte per exercir la vigilància. Les persones vigilades mai no veuen el vigilant, ni poden saber en quin moment són observats.
Quan vaig visitar la Model, un cop tancada pel aleshores Conseller de Justícia Carles Mundó, (quines ironies), em va impressionar aquesta estructura que té una funció molt específica i que no és altra que la de controlar, i com Foucault comenta, i confesso que per la meva sorpresa, no es troba només en edificis penitenciaris:

El hecho de ser visto sin cesar, de poder ser visto constantemente, es lo que mantiene en su sometimiento al individuo disciplinario.
(...)
El que está sometido a un campo de visibilidad, y que lo sabe, reproduce por su cuenta las coacciones del poder. 
(...)
El Panóptico es un lugar privilegiado para hacer posible la experimentación sobre los hombres, y para analizar con toda certidumbre, las transformaciones que se pueden obtener en ellos. 
(...)
Es polivalente en sus aplicaciones; sirve para enmendar a los presos, pero también para curar a los enfermos, para instruir a los escolares, guardar a los locos, vigilar a los obreros, hacer trabajar a los mendigos y a los ociosos.

Panòptic de la Model






dissabte, 2 de desembre del 2017

Calígula



Segons el Pròleg escrit per Jaume Mascaró PonsEl 1937 Camus viu un moment peculiar. D’una banda s’acaba de separar de la seva primera dona, Simone Hié, amb qui ha compartit dos anys de tensions i confrontacions. Per l’altra, està iniciant una etapa de replantejaments: deixa el Partit Comunista (...) i canvia de grup teatral.

De Calígula, la història ens diu que fou un emperador romà, que si bé en el principi del seu controvertit regnat sembla que va ser apreciat pel seu poble i els seus cercles pròxims, aviat va donar mostres d'una conducta extravagant i cruel.

En aquesta obra, Camus ens presenta l'etapa en què, a raó de la mort de Drusil·la, la germana-amant, i de la que en alguns estudis se'l fa responsable directe, l'emperador, consumit pel dolor, sofria constants atacs irats i almenys en aparença fora-senyats.

Però quan llegim o escoltem les reflexions que l'autor posa en la seva boca, ens podem adonar que, d'alguna manera, el salva:

No és pas més immoral robar directament als ciutadans, que anar deixant caure impostos indirectes sobre el preu dels productes de primera necessitat. 
(...)
Sempre som lliures a costa d’algun altre. És molest, però és normal. 
(...)
No hi ha res com l’odi per fer que la gent es torni intel·ligent. 
(...)
Un tirà és un home que sacrifica els pobles en nom de les seves idees o de la seva ambició. Jo, no en tinc d’idees, i ja no aspiro a res més pel que fa als honors i al poder. 
(...)
I si em resulta tan fàcil matar, és perquè no em resulta difícil morir. 

Quèrees: No m’agrada gens res d’això. Però tot anava massa a l’hora. Aquest emperador, era perfecte. 
(...)
Reconeguem, almenys, que aquest home exerceix una influència innegable. Obliga a pensar. Obliga tothom a pensar. La inseguretat, això és el que fa pensar. I és perxò que hi ha tants odis que l’empaiten. 

Fa uns dies vaig tenir ocasió de veure la impactant representació que s'ha fet en el Teatre Romea, sota la direcció de Mario Gas, amb un excel·lent Pablo Derqui com a protagonista, que ha estat la que m'ha conduït a la lectura de l'obra per tal de poder copsar amb deteniment tots els matisos dels profunds diàlegs i reflexions. 



dissabte, 18 de novembre del 2017

La bogeria


Narcís Oller va escriure aquesta obra el 1899, els estudioses destaquen que ho va fer  basant-se en l'aparició dels Centres Psiquiàtrics, els estudis experimentals de l'època, els nous trastorns psicològics que van aparèixer a conseqüència de la revolució industria, i, en especial, per les teories de Cesare Lombroso publicades el 1890.

En la introducció, Josep Camps, especifica:

La bogeria va ser redactada al llarg de tres o quatre setmanes a Puigcerdà, a l’estiu del 1898. 
(...)
Veu la llum a inicis del 1899 amb el subtítol de “novel·la de costums del nostre temps” i constitueix un dels intents de l’escriptor per cercar solucions a la crisi en què es trobava immersa la narrativa naturalista. 

Tot i que en principi, en Narcís Oller, que tot sembla indicar es va basar en un fet real conegut per ell, havia previst nomenar-la "El boig" va acabar decantant-se per "La bogeria" per tal d'estendre el tema a les conseqüències de la malaltia en general.

El protagonista principal és en Daniel Serrallonga, un tant excèntric, molt interessat per la política, admirador incondicional del general Prim, vist des de la perspectiva de tres punts de vista: el narrador, personatge també, un amic i el doctor:

... devia llavors tenir uns vint-i-cinc anys, però descolorit, xuclat de cara, amb barba espessa arranada i d’un roig pebre i sal com els cabells que duia també molt curts (...) No abandonava mai el seu bastó de porra de ferro ni es treia dels llavis l’aquilotada pipa.
(...)
Sent de bona família, i estan a meitat dels estudis, ho deixa tot i exposa la pell mil vegades pel que no li va ni li ve.
(...)
Durant les Corts Constituents, el nostre heroi formà invariablement al costat del general Prim, a qui va aconseguir conèixer. (...) Es vota la monarquia i arriba l’assassinat d’en Prim.
(...)
Vista la impossibilitat d’imposar-se... per remei, es dona al joc, abandona el despatx, contreu deutes, excita la dona enganyada i s’exalta contra ella i li dóna mala vida perquè, mare abans que tot, no vol acompanyar-lo per aquell camí de ruïna venent ni empenyant. 
(...)
Per a mi en Daniel ja va venir al món amb la sentència feta. 

I pràcticament acaba amb una dura reflexió respecte el determinisme que sembla haver marcat la vida de'n Serrallonga: No feia tres mesos que l’havien tancat al manicomi, i... ja mort? i de tots aquells que de la mateixa manera que el protagonista, s'han vist empesos a un final tràgic: 

Amb intenció o sense, però sempre amb una imprevisió cruel, començant pels de la família i acabant pel darrer xaval del carrer, la societat en massa és qui empeny i estimba a aqueixos fossars de carn viva que en diem manicomis el noranta per cent dels que hi pateixen. 




dimecres, 15 de novembre del 2017

Clons


Kazuo Ishiguro, el flamant Nobel de Literatura aquest 2017, i del qual, confesso no havia llegit res, ens presenta en aquesta fantasiosa història uns éssers quasi humans, creats, clonats, específicament per servir de "recanvis" amb els seus òrgans vitals.

En certa mesura m'ha recordat els robots de Blade Runner, només que a diferència d'aquells, ells no cerquen la raó de llur existència ni tampoc es demanen qui és el seu creador; senzillament semblen conformats o potser convençuts del seu destí i, com a molt, i en algun cas un tant excepcional, només tracten d'allargar el moment d'arribar a terme, eufemisme que acostumen a emprar per referir-se al moment de morir un cop ja han fet totes les donacions possibles:

Com que cada un de nosaltres era una còpia aproximada d’una persona normal, hi havia d’haver, per a cada un de nosaltres, en alguna banda, un model que feia la seva vida. 
(...)
Si hem d’acabar fent donacions i prou, i després en hem de morir, ¿per què tantes classes? ¿Per què tants llibres i tants debats?

Els protagonistes són tres amics: la Kathy, en Tommy i la Ruth:, que coincideixen primer en una aparentment exclusiva Institució, Hailsham i més tard, ja adolescents, a la Residència, i entre els quals s'establirà una estranya relació d'amistat, sexe i dependència. El relat es confegeix a través de la visió de la Kathy, que en fer trenta-un anys fa una mirada als seus primers anys:

Era al mig d’una fondalada suau, amb prats que s’enfilaven cap a totes bandes.
(...)
A primària érem quinze a cada aula.
(...)
Sempre començàvem el dia lectiu amb una assemblea, que acostumava a ser breu: unes quantes comunicacions, i potser algun poema llegit per un alumne. 
(...)
A Hailsham els tutors eren molt estrictes amb el tabac.
(...)
La majoria dels alumnes amb qui havia intimat més a Hailsham van anar a parar a la Residència aquell estiu. (...) els primers mesos, rara vegada vam ultrapassar els límits de la Residència. Ni tan sols fèiem passejades pels voltants o ens acostàvem al poble veí. 

El sexe, sempre consentit entre companys, hi és molt present. Tot i això, i donat que en realitat no tenen capacitat de reproduir-se, els alerten de no mantenir relacions fora dels seus cercles. Cal tenir present que, per raons obvies, calia mantenir-los en un òptim estat de salut.

Quan recordo les relacions sexuals a la Residència, sempre em veig a mi mateixa fent-ho en habitacions glaçades i enmig d’una foscor absoluta, normalment sota una pila de flassades. 

Ja sabem que el seu destí final era el de fer donacions, tot i això hi havia una altra feina que els estava permesa abans no entressin en aquest fatídic circuït i era el de fer de cuidadors dels seus companys en les recuperacions entre donacions:

En conjunt, la feina de cuidadora m’ha omplert.(...) Després hi ha la solitud. T’eduques envoltat de gent, no has conegut una altra cosa, i de cop ets cuidador. Et passes hores i hores tot sol, recorrent el país amb cotxe, anant de centre en centre, d’hospital en hospital, dormint en pensions. 

Puc concloure que és una història obscura i un tant inquietant, però que tot i que el tema que tracta es podria abordar d'una manera escabrosa, en cap moment no hi trobem cap referència truculenta, ans al contrari, està tractada amb molta tendresa.

Només una de les educadores té la gosadia o la feblesa d'anunciar-los el perquè de la seva existència i el seu futur, aquesta serà pràcticament l'única referència que trobarem al llarg de tot el llibre. La resta, l'haurem d'imaginar o endevinar:

La senyoreta Lucy:
Sou alumnes; sou diferents... Per això el fet de conservar la salut, de mantenir-vos sans per dintre, és molt més important per a cada un de vosaltres. 
(...)
Cap de vosaltres no anirà als Estats Units ni serà una estrella de cine. (...) Us fareu grans i, abans que us feu vells, abans d’arribar a l’edat madura, començareu a donar els òrgans vitals. És per a això que us han creat a tots. (...) Us han portat al món amb un objectiu, i el vostre futur, el de tots vosaltres, està decidit. 


dimarts, 31 d’octubre del 2017

Sobre la llibertat



Entenc que sempre és oportú reflexionar vers la llibertat, tot i això possiblement aquest és un moment excepcional per conèixer i meditar vers les idees exposades aquí per en John Stuart Mill:

La llibertat de pensament, consciència i expressió:

En tot allò que només té a veure amb si mateix, la seva independència és, de dret, absoluta. Sobre si mateix, el seu cos i la seva ment, l’individu és sobirà.
(...)
Per molt que una persona que tingui una opinió forta no vulgui admetre la possibilitat que sigui falsa, hauria d’admetre el fet que, per molt vertadera que sigui, si no és discutida obertament i sense por, serà sostinguda com un dogma mort, i no com una veritat viva. 

La llibertat d'acció:

La persona que té desitjos i impulsos propis -que són l’expressió de la seva natura, tal com ha estat desenvolupada i modificada per la seva pròpia cultura- és percebuda com una persona amb caràcter. (...) Si, a part de tenir impulsos propis, aquests són forts i estan governants per una voluntat ferma, llavors diem que té un caràcter enèrgic.
(...)
Però l’home -i encara més la dona-, que poden ser acusats de fer “el que no fa ningú”, o de no fer “el que fa tothom”, són objecte del mateix menyspreu que rep aquell que comet un delicte moral greu.

Un aspecte controvertit el de la llibertat individual, dons tot i defensar-la, no deixa d'alertar quan aquesta llibertat individual, mai no pot ser admesa quan perjudica la llibertat o els interessos dels altres:

L’individu no és responsable davant de la societat per les seves accions, sempre i quan aquestes només concerneixin els seus propis interessos i els de ningú més.
Per aquelles accions que són perjudicials per als interessos dels altres, l’individu ha de retre compte els altres i pot ser sotmès a penalitzacions socials o legals si la societat opina que un dels dos tipus de càstig és necessari per a la seva protecció. 

Al llarg de tot el volum, trobem diversitat de punts i idees que ens fan reflexionar; en recullo uns pocs dels que més m'han cridat l'atenció i que de ben segur donarien per més d'una llarga conversa i/o discussió més o menys filosòfica:

Estic tan en contra com qualsevol altra persona del fet que la totalitat o bona part de l’educació de les persones hagi de recaure a mans de l’Estat. (...) Una educació estatal és una estratagema per emmotllar totes les persones per tal que siguin exactament iguals les unes a les altres. 
(...)
Cap persona no ha de ser castigada simplement per estar beguda; en canvi, un soldat o un policia poden ser castigats per estar beguts quan estan de servei. 
(...)
Si un funcionari públic o qualsevol altra persona veiés algú intentant creuar un pont que saben que no és segur i no hi hagués temps per advertir-lo del perill que corre, podrien forçar-lo a retrocedir sense infringir la seva llibertat perquè la llibertat consisteix a fer allò que un desitja i ell no estaria desitjant caure al riu. 
(...)
El que s’anomena moral cristiana té tots els atributs d’una moral reaccionària. (...) En els seus preceptes és més habitual trobar un “no faràs” que un “has de fer”

I ho deixo aquí. Reflexionem:

Portar una persona al món és, en si mateix un dels actes més responsables de la vida humana. 

dissabte, 21 d’octubre del 2017

MAC


Un argument prometedor el d'Enrique Vila-Matas que a mesura que m'he anat endinsant en la història ha perdut força l'interès.

Sánchez, escriptor de certa nomenada, renega d’un dels seus llibres “Walter y su circunstancia” y Mac, que pretén arribar a ser escriptor mentre escriu el seu diari, decideix reescriure'l, però en realitat tot el que fa és narrar-nos el llibre de contes original, i es limita a especular al respecte mentre només divaga, i divaga molt:

En esto de proponerse una novela es recomendable ir paso a paso, moverse con afilada cautela. Con decir que yo voy a obrar con mucha precaución, y eso que sólo aspiro a reescribir la de Sánchez…
(...)
Los libros de relatos -que tan parecidos pueden ser a un diario personal, construido también a base de días semejantes a capítulos, y de capítulos a su vez semejantes a fragmentos.
(...)
Me fascina el género de los libros “póstumos”, últimamente tan en boga, y estoy pensando en falsificar uno que pudiera parecer “póstumo e inacabado” cuando en realidad estaría por completo terminado.

A més, sembla que vol demostrar que té una gran cultura literària, cosa que no poso en dubte, però com a lectora, entenc que no és necessari fer-ne constants al·lusions gairebé amb calçador.
La sensació que m'ha deixat és que té un nodrit arxivador amb referències de diferents autors i obres i que, de tant en tant, en tria un i el situa dins la narració, massa cops sense venir a tomb.

D'en Mac, el protagonista, sabem que ha deixat la seva productiva feina i que ara depen dels ingressos de la seva esposa, i que es passa els dies passejant pel seu barri, observant els seus veïns i fent anotacions en el seu diari:

Hace tan sólo unas pocas semanas, era el propietario de un sólido tinglado inmobiliario. 
(...)
Los vecinos siempre inspiran miedo, aunque tengan explicaciones para todo.

I acabo fent meva la tesi de l'autor, tot i que en el meu cas, referint-me al seu llibre. Espero que em disculpeu la petita maldat:

A veces, un comienzo extraordinario perjudica al resto de un relato, porque siempre acaba ocurriendo que éste no puede estar todo el rato a la misma altura. 

No havia llegit res de Vila-Matas i, francament no crec que ho torni a fer.

dissabte, 14 d’octubre del 2017

Transparència











Sens dubte, un tema molt actual el de la transparència. Actualment la majoria de partits polítics, d'aquells que solen dir que fan nova política, i que en realitat almenys en el que a mi respecte, poca diferència he trobat amb la vella, acostumen a parlar de transparència, fonamentalment abans d'accedir a algun tipus de poder.

Bé, em va semblar interessant esbrinar quelcom més al respecte i és per això que vaig decidir llegir aquest parell de llibres, un tant relacionats entre ells, per si m'aclarien les idees.

Val a dir, que en realitat, la conclusió potser més apressada que n'he tret, és que no sempre és bona una dosi excessiva de transparència.

I com no en sento prou qualificada per definir-me, el millor serà que deixi alguns apunts de cada un dels dos llibres perquè cadascú tregui llurs conclusions al respecte.


MISTERIO Y TRANSPARENCIA – Josep Otón Catalán

La transparencia forma parte de la nueva generación de valores que la sociedad postmoderna reclama. 
(…) 
La reivindicación de una mayor transparencia es una constante en el actual debate ciudadano. Se ha convertido en un requisito básico que afecta a múltiples ámbitos de la vida social. 
(...)
“Transparente” ha pasado a ser sinónimo de “público” en el sentido que se aplica a toda información que no está restringida y a la cual puede tener acceso cualquier ciudadano. 
(...)
La transparencia puede ser un arma de doble filo, ya que no está exenta de provocar peligrosos equívocos. 
(...)
A menudo el exceso de información no deja de ser una forma sofisticada de ocultación tras una aparente trasparencia. La sobreinformación desinforma. 
(...)
Lo transparente es una presencia que percibimos como ausencia. En el fondo, nos atrae porque nos introduce en el misterioso mundo de las presencias invisibles. 
(...)
En un mundo que idolatra la transparencia, la religión es percibida como un reducto del oscurantismo, de la superstición y de la opacidad. (...)El hermetismo de lo sagrado contrasta con la presunta transparencia de lo profano. 
(...)
Una información a destiempo puede dar al traste con todo un proceso de transparencia. 
(...)
La presentación de un texto, por claro que sea, de nada sirve para el que no sabe leer. Una información resulta irrelevante para quien no sabe interpretarla. La revelación no es unívoca. Reclama una predisposición del que la acoge, de lo contrario, le resultará ininteligible. 
(...)
Lo transparente no deja de ser un mito de la sociedad mediática, que se vanagloria de verlo todo y de mostrarlo todo. Pero esa supuesta sinceridad forma parte de la falacia postmoderna. 

-------------------------------

LA SOCIEDAD DE LA TRANSPARENCIA – Byung-Chul Han

Quien refiere la transparencia tan solo a la corrupción y a la libertat de información desconoce su envergadura. La transparencia es una coacción sistémica que se apodera de todos los sucesos sociales y los somete a un profundo cambio. 
(...)
Está demostrado que más información no conduce de manera necesaria a mejores decisiones. La “intuición”, por ejemplo, va más allá de la información disponible y sigue su propia lógica. 
(...)
Más información o una acumulación de información por sí sola no es ninguna verdad. Le falta la dirección, a saber, el “sentido” (…) Transparencia y verdad no son idénticas. (…) La hiperinformación y la hipercomunicación dan testimonio de la “falta de verdad”, e incluso de “la falta de ser”. Más información, más comunicación no elimina la fundamental imprecisión del todo. Más bien la agrava. 
(...)
A la sociedad de la transparencia toda distancia le parece una negatividad que hay que eliminar; constituye un obstáculo para la aceleración de los ciclos de la comunicación y del capital. 
(...)
La sociedad de la transparencia es enemiga del placer (…) La coacción de la transparencia elimina espacios de juego del placer. La evidencia no admite ninguna seducción, sino solamente un procedimiento.
(...)
La sociedad de la transparencia no solo carece de verdad, sino también de apariencia. Ni la verdad ni la apariencia son tan aparentes. Solamente es por completo transparente el vacío. 
(...)
La transparencia tampoco hace clarividente. La masa de información no engendra ninguna verdad. Cuanta más información se pone en marcha, tanto más intrincado se hace el mundo. La hiperinformación y la hipercomunicación no inyectan ninguna luz en la oscuridad. 

En fi, ho deixo aquí; a mi m'ha semblat força complicat tot plegat:

Lo transparente no deja de ser un mito de la sociedad mediática, que se vanagloria de verlo todo y de mostrarlo todo. Pero esa supuesta sinceridad forma parte de la falacia postmoderna. 


divendres, 13 d’octubre del 2017

El projecte Plan


Com en totes les guerres, durant la Guerra Civil espanyola, els infants van ser uns dels grans castigats. En aquest llibre, en Jordi Finestres ens narra com al 1937, un grup de tres anglesos i un australià, encapçalats per el periodista John Langdon-Davies, van encetar un projecte que es va conèixer com a Plan, possiblement la primera ONG del món, i que en un principi va acollir a 200 petits de diferents edats orfes o que per diverses raons les seves famílies no els podien atendre:

A les acaballes del 1939, Plan apadrina uns dos-cents vint menors atrapats en el temps i en la història, sense possibilitat, de moment, de tornar a casa. En la majoria dels casos, el pare ha mort i la mare està en parador desconegut o en algun camp de refugiats, sense notícies dels fills. 

Van crear, amb col·laboració del Govern Català, El govern de Companys, a través de la Conselleria de Sanitat i Assistència Social, havia creat, l’octubre del 1936, els comitès d’ajuda als refugiats, però la situació ha estat superada amb escreix i es crea el Comissariat d’Assistència als Refugiats perquè a les acaballes del 1937 el nombre de refugiats a Catalunya voreja els set-cents mil, dels quals una setena part han de ser hospitalitzats per diverses malalties. i l'apadrinament de diferents ciutadans britànics i nord americans, un seguit de cases d'acollida, la primera de les quals a Puigcerdà, coneguda com La Torre Moner:

La colònia de Puigcerdà és una gran torre on “els rics catalans es tancaven a l’estiu” (...) Coneguda originàriament com a Torre Moner, el cognom de l’antic propietari, “ara nosaltres hi hem posat el nom de Torre Anglaterra”. El jardí té forma de quadrilàter i està rodejat d’una reixa de ferro amb tres portes. Hi ha pereres, pomers, pruners i avellaners. 

En John:
Sap com despertar la consciència dels auditoris. Té una bona oratòria i transmet aquell punt d’emoció necessari. 

L’Eric s’encarrega dels contactes institucionals. (...) Manté un ritme frenètic, fa desenes de discursos en teatres, hotels, centres socials, al carrer... (...) La seva oratòria no deixa ningú indiferent. 
(...)
No va tornar a Plan després del seu ingrés a l’exèrcit britànic el 1944, tot i que va deixar una llavor que anys més tard va donar els seus fruits. 

Nick Baron:
És indiscutiblement, l’home que tot ho pot aconseguir, entra i surt constantment de Puigcerdà, on es fa sentir a cop de clàxon del seu inseparable camió carregat de queviures, roba i mantes que sol trobar en els llocs més inversemblants de Barcelona com ara hotels que abans havien acollit persones adinerades, que avui ja no s’hi allotgen. És “l’home dels miracles” com el bateja en John. 
(...)
S’allista al batalló britànic de les Brigades Internacionals a Albacete (...) És destinat al Front d’Aragó. Hi arriba el 15 de març. Setze dies després, la seva unitat és víctima d’una emboscada de l’enemic. (...) Acabada la guerra, el maig del 1939, els guanyadors van confirmar que el Nick havia estat abatut pels rebels. 

Una dona amb una personalitat immensa. (...) La mare de tots, la professora, l’amiga, l’espatlla sobre la qual plorar i el somriure necessari. 

Són diversos els cops que han de traslladar-se, a mesura que els bombardeigs es fan més constants i propers, i diverses les vicissituds que han de patir:

1941: El retorn
A través d’una delegació extraordinària de repatriació de menors, sota les ordres de la Falange, s’organitza el retorn, amb una intensa campanya a la premsa. (...) cal emmarcar-lo com un acte de propaganda per mostrar la cara més amable de la dictadura a les nacions europees (...) Molts d’ells trigaran mesos a tornar amb els seus. 

L’any 1951 es posa punt i final al programa d’apadrinament dels nens que van ser evacuats de diverses poblacions de la Península al començament de la Guerra Civil. 


"Villa San Antonio".
Fotografia manllevada des de
Ajuntament de Puigcerdà





dimecres, 11 d’octubre del 2017

Admirat Cabré

Quan llegeixo, tinc per costum tenir a mà un paper i alguna cosa per escriure. És una de les meves maneres de concentrar-me en la lectura mentre vaig anotant tot el què em sembla rellevant.

En el cas d'aquest llibre de'n Jaume Cabré, tot i la seva brevetat, m'ha resultat tant interessant, que pràcticament ho hauria copiat tot.

Senzill, clar i proper, aquest admirat escriptor que, tot i que ho penso no goso de qualificar públicament com a erudit en el camp de les Arts, ens fa partícips de les seves incerteses a l'hora d'escriure, mentre desgrana tot un seguit d'exemples que fan que el que és una lliçó magistral resulti tan amena que jo hauria desitjat que no s'acabés.

Se'm fa difícil compartir alguna mostra de tot el què he recollit i que voldria compartir per tal d'engrescar-vos a llegir-lo.

D'entrada, una declaració del perquè ha decidit escriure aquest llibre:

Amb Les incerteses reincideixo en la necessitat de fer una aturada mental, mirar enrere, pensar en tot el que he llegit, he escrit i he viscut, i provar de donar explicacions que potser seran inútils perquè ningú no me les ha demanades. 

I, tal com una de les seves novel·les sens dubte més reeixides, ell també es confessa:

De vegades penso que, sense pretendre-ho prèviament, escric novel·les cada cop més llagues perquè és la millor manera d’haver-me guanyat una temporada generosa dedicada a la lectura sense remordiments pel fet de no escriure.
(...)
El plaer de narrar històries és tan intens avui com fa mil anys. Només és comparable, per intensitat i per antigor, al plaer d’escoltar-les.

Jaume Cabré és un apassionat de l'Art. En totes les seves obres apareix d'una o altra manera, la música, la pintura o qualsevol altre manifestació artística, i no ho fa d'una manera forçada, com algun cop he observat en altres autors que sembla que ens volen enllumenar amb els seus coneixements, no, si mai heu assistit a alguna xerrada explica com li va arribar la inspiració, veient un gest casual, escoltar una interpretació, flairant una aroma...

La vida narrativa dels objectes em fascina. Aquella sabata al mig del carrer..., què hi fa? El paper rebregat... I el guant..
(...)
Una mateixa història, escrita d’una manera o d’una altra, dóna com a resultat dues novel·les diferents. 
(...)
Un relat és allò que hi ha entre la situació inicial i la final dels personatges. Entre tots ens han explicat una història concretada en fets, i hem viscut (això és el més important) l’efecte d’aquesta història en els personatges.
(...)
Si no ho heu experimentat, no sabeu com n’és, d’enriquidor, reconèixer paisatges, expressions, tòpics, manies i generositats en autors allunyats només en el temps. 
(...)
La literatura (...) actua així: dir el màxim amb el mínim de material artístic. Qualsevol història mai no comença des del principi. 
(...) 
Escrivim per moltes raons, la majoria inconfessables o ignorades per nosaltres mateixos. 
(...)
Escriure és fer un viatge cap a l’interior d’un mateix. És un itinerari cap al propi interior amb el qual convides el lector a fer un viatge similar. 

I en aquests dies que hem patit una repressió violenta pel sols fet de tractar d'exercir la nostra llibertat, venen molt a tomb algunes de les reflexions amb què ens obsequia l'autor:

La llibertat no és una foguera ni una bomba al voltant de la cintura: la llibertat és una llibreria. 
(...)
La llibertat és poder llegir, poder pensar, poder dir en veu alta, poder decidir havent aprés a reflexionar... Tot plegat ens fa més persones. I la lectura es converteix en el nostre gran aliat i ens ajuda a aprendre a valorar el silenci. 
(...)
Aquesta societat que hem d’aguantar està abocada a la producció sistemàtica de mediocritats. I alerta amb les mediocritats: “Els esperits mediocres solen condemnar tot allò que està lluny del seu abast”. Ho va dir La Rochefoucald. 
(...)
El dia que no ens preguntem per a què serveix l’art, sinó que en gaudim sense més preguntes, serem una mica més lliure. 



dilluns, 2 d’octubre del 2017

Sóc mestra

Sóc mestra, fa anys que m'he jubilat, però sóc mestra. 

Aquest vespre, malgrat el cansament de les hores passades en defensa del dret a votar, no podia conciliar el son; pel meu cap passaven un i mil cops les imatges, els neguits i les emocions viscudes, però per sobre de tot pensava en les escoles malmeses per la desfermada fúria inexplicable del que coneixem com a "Cuerpos y Fuerzas de Seguridad del Estado" i en els meus companys mestres. Avui dilluns les classes havien de realitzar-se malgrat les portes destrossades, armaris esbotzats, ordinadors rebentats, material escolar escampat, brut, trepitjat... taules i cadires trencades... i tot, pensava, davant la mirada interrogant i segurament esporuguida dels alumnes.

De ben segur que els membres de la comunitat educativa, s'han passat una bona part de la nit tractant d'esmenar les conseqüències de tot aquest desori, però de bon matí arribarien els alumnes i els caldrà una explicació. Difícil situació: Com es pot explicar que tots aquests disbarats no han estat pas causats per ningú del que coneixem com a delinqüent, sinó que ha estat justament els qui, en principi, ens haurien de defensar d'aquestes situacions i actuacions? Com dir-los que hi ha hagut dues menes de policies: la que ha vingut de fora, acomiadada amb crits de "A por ellos" i els Mossos, que han tractat d'impedir tots aquests excessos? 

El més segur és que hagin vist les imatges de les violentes agressions físiques, algun cop vers alguna persona propera o coneguda, i això sense cap enfrontament: ràbia i odi en estat pur, esgrimint armes, front persones pacífiques assegudes i aixecant les mans, el "delicte" dels quals era demanar votar.

No sé com m'hauria sortit, però des d'aquí, avui més que mai, vull reiterar el meu suport i estimació per la tasca dels que d'una manera o altra segueixen sent els meus companys.


Manllevo del diari ARA.Cat i Nació Sabadell, les imatges de la càrrega a l'Escola Nostra Llar de Sabadell, només com a exemple del què ha succeït a diversos centres:





dijous, 28 de setembre del 2017

Un déu particular


He llegit aquesta història de l'Arundhati Roy, una activista i escriptora que, confesso, era desconeguda per mi. Hi he posat molt interès i grans dosis de concentració, perquè l'argument és força enrevessat i molt em temo que no he arribat a copsar tot el què segurament vol comunicar.

Encara que ella mateixa ens diu que "El secret de les Grans Històries és que no tenen cap secret. Les Grans Històries són les històries que ja t’han explicat i que sempre vols que et tornin a explicar" no he arribat a sentir que estava llegint una gran història, sinó més aviat una de força confusa, però suposo que ha estat problema meu. Ja se sap: quan no s'hi entra en una història, no s'hi entra.

Els protagonistes principals són:

Els bessons Estha i Rahel:
Mai no s’havien assemblat gaire, Estha i Rahel, i fins i tot quan encara eren petits i escarransits, de pit pla, budells plens de cucs i pentinats com Elvis Presley. 
(...)
Estha tenia els ulls una mica esbiaixats i somnolents, i les puntes de les seves dents noves encara formaven una línia desigual. 
(...)
Rahel va créixer sense cap punt de mira. Sense que ningú no li arreglés un matrimoni. Sense ningú disposat a pagar-li una dot, i per tant sense cap marit obligatori que amenacés el seu horitzó. 31
Mai no els havia fet vergonya mirar-se els cossos l’un a l’altre, però és que mai havien estat prou grans (i alhora junts) per saber què era la vergonya. 

Ammu, la seva mare, amb una vida plena de relacions incestuoses, que no obstant tenen una justificació:
Aquell any faria vint-i-set anys, i al fons del seu estómac s’hi concentrava la consciencia freda que ella la seva vida ja l’havia viscuda.
Va errar. Es va equivocar de marit.
El seu marit va resultar que era no tan sols un gran bevedor: era un perfecte alcohòlic amb totes les tortuositats i l’encant tràgic dels alcohòlics.
(...)
Ammu es va morir en una llardosa habitació de la Pensió Bharat d’Allepey, on havia anat perquè li fessin una entrevista de selecció per fer de secretària d’algú. Va morir sola. Amb un sorollós ventilador al sostre per companyia i sense cap Estha estirat al seu darrere que li parlés. Tenia trenta-un anys. Ni jove, ni vella, una edat mor-ible. 
(...)
L’església es va negar a enterrar Ammu. Per diverses raons. 

Baby Kochamma:
Exmonja, tieta àvia petita per força. (...) A Baby Cochamma no li agradaven els bessons, perquè considerava que eren unes criatures desemparades, orfes de pare, destinades al fracàs. I encara pitjor, eren uns Híbrids. 
(...)
Dins el cap hi guardava una llista meticulosa de Coses Que Havia Fet Per Als Altres, i de Coses Que Els Altres No Havien Fet Per A Ella. 

Pappachi, un home atractiu, fins i tot en la seva vellesa, que suposadament estimava, però maltractava amb tota naturalitat, Ammachi, la seva esposa:
Havia estat Entomòleg Imperial a l’Institut Pusa. (...) L’any que es va jubilar, havia ascendit a un nivell equivalent a director.
(...)
Fins al dia de la seva mort, fins i tot amb la calor sufocant que feia a Ayemenem, cada dia del món Pappachi es posava un vestit molt ben planxat de tres peces i el seu rellotge d’or de butxaca. Al seu tocador, al costat de la colònia i del raspall de plata dels cabells, hi tenia una fotografia d’ell mateix de jove, amb els cabells plens de brillantina, que s’havia fet a l’estudi d’un fotògraf, a Viena.

I fins aquí. No en sóc capaç de fer ni una aproximació de l'argument, però vull acabar amb un parell de frases que, potser, descriuen el sentit del títol: 

El Déu de les Coses Petites.
No deixava petjades a la sorra, ni ondes a l’aigua, ni imatge als miralls.