La bogeria

Narcís Oller va escriure aquesta obra el 1899, els estudioses destaquen que ho va fer  basant-se en l'aparició dels Centres Psiquiàtrics, els estudis experimentals de l'època, els nous trastorns psicològics que van aparèixer a conseqüència de la revolució industria, i, en especial, per les teories de Cesare Lombroso publicades el 1890.

En la introducció, Josep Camps, especifica:

La bogeria va ser redactada al llarg de tres o quatre setmanes a Puigcerdà, a l’estiu del 1898. 

(...)

Veu la llum a inicis del 1899 amb el subtítol de “novel·la de costums del nostre temps” i constitueix un dels intents de l’escriptor per cercar solucions a la crisi en què es trobava immersa la narrativa naturalista. 

Tot i que en principi, en Narcís Oller, que tot sembla indicar es va basar en un fet real conegut per ell, havia previst nomenar-la "El boig" va acabar decantant-se per "La bogeria" per tal d'estendre el tema a les conseqüències de la malaltia en general.

El protagonista principal és en Daniel Serrallonga, un tant excèntric, molt interessat per la política, admirador incondicional del general Prim, vist des de la perspectiva de tres punts de vista: el narrador, personatge també, un amic i el doctor:

... devia llavors tenir uns vint-i-cinc anys, però descolorit, xuclat de cara, amb barba espessa arranada i d’un roig pebre i sal com els cabells que duia també molt curts (...) No abandonava mai el seu bastó de porra de ferro ni es treia dels llavis l’aquilotada pipa.

(...)

Sent de bona família, i estan a meitat dels estudis, ho deixa tot i exposa la pell mil vegades pel que no li va ni li ve.

(...)

Durant les Corts Constituents, el nostre heroi formà invariablement al costat del general Prim, a qui va aconseguir conèixer. (...) Es vota la monarquia i arriba l’assassinat d’en Prim.

(...)

Vista la impossibilitat d’imposar-se... per remei, es dona al joc, abandona el despatx, contreu deutes, excita la dona enganyada i s’exalta contra ella i li dóna mala vida perquè, mare abans que tot, no vol acompanyar-lo per aquell camí de ruïna venent ni empenyant. 

(...)

Per a mi en Daniel ja va venir al món amb la sentència feta. 

I pràcticament acaba amb una dura reflexió respecte el determinisme que sembla haver marcat la vida de'n Serrallonga: No feia tres mesos que l’havien tancat al manicomi, i... ja mort? i de tots aquells que de la mateixa manera que el protagonista, s'han vist empesos a un final tràgic: 

Amb intenció o sense, però sempre amb una imprevisió cruel, començant pels de la família i acabant pel darrer xaval del carrer, la societat en massa és qui empeny i estimba a aqueixos fossars de carn viva que en diem manicomis el noranta per cent dels que hi pateixen.