diumenge, 30 de març del 2014

Joan Vinyoli

Encara les paraules

 

ABANS QUE NEIXI L'ALBA


...mentre che'l danno e la vergogna dura...
MICHELANGIOLO, Rime, 247
És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut

         o be, de nit, abans

que neixi l'alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.

          I vénen els records

de tantes culpes que no has
mai expiat

          i veus el derrotat

exèrcit dels homes
arrossegant els peus feixugament
per les planúries fangoses
sota la pluja, mentre xiulen
els trens.
Que tot és dur, cruel, sense pietat
i sempre el mal i la vergonya duren.

Joan Vinyoli 


 

dijous, 27 de març del 2014

Algú pensa en el nostre bé?


No us deixeu enganyar. Els poderosos no fan res pensant en el nostre bé, només pensen en el seu particular, en el bé de l'imperi.

Pretendre comentar o resumir aquesta extensa obra seria sens dubte una tasca complexa i en el meu cas, inabastable.

El professor Josep Fontana és, sens dubte, un prestigiós historiador. Ell mateix a la Introducció ens fa avinent el per què va emprendre aquesta aventura de tan gran magnitud.

Em remeto doncs a les seves paraules:

Este libro tiene su origen en una preocupación personal. Su autor tenía 14 años cuando terminó la segunda guerra mundial y creció con la esperanza que se cumplieran las promesas que habían hecho en 1941, en la Carta del Atlántico, los que iban a resultar vencedores en la lucha contra el fascismo, en un programa en que nos garantizaban, entre otras cosas, "el derecho que tienen todos los pueblos a escoger la forma de gobierno bajo la cual quieren vivir" y una paz que había de proporcionar "a todos los hombres de todos los países una existencia libre, sin miedo ni pobreza".

Cuando se han cumplido ya setenta años de aquellas promesas la frustración  no puede ser mayor. (...) Y lejos de la prosperidad global que se nos anunciaba, vivimos en un mundo más desigual, puesto que la divergencia entre los niveles de vida de los países desarrollados y los de aquellos que se acostumbraba a denominar "en vías de desarrollo", lo cual parece hoy un sarcasmo, no solo es mayor ahora que en 1945 -lo que implica que la globalización ha actuado como un factor de empobrecimiento relativo- sino que sigue aumentando día a día.

Dit això comença un exhaustiu recorregut pels diferents estadis de la recent història fins arribar a la conclusió que el que ha triomfat és el capitalisme.

No se'n escapa al seu anàlisi la pretesa ajuda humanitària i si bé no pretén posar a totes les diferents organitzacions humanitàries que treballen per tractar d'alleugerir la pobresa, en el mateix sac, sí que ens alerta, però, dels perills d'unes actuacions interessades que ens pot fer reflexionar al respecte.

La mayoría de las instituciones que participan en esta actividad [combatre la fam i la pobresa] la justifican por la necesidad de aliviar el hambre, bien sea directamente con envíos de alimentos, bien promoviendo proyectos que ayuden a paliarla. (...) Algunas se han convertido con el tiempo en negocios de ayuda que consumen la mayor parte de los recursos que reciben en viviendas, vehículos de todo terreno y salarios para sus funcionarios. 
(...)
No se puede negar el carácter altruista de muchos de cuantos intervienen en estas gestiones, ni menospreciar la ayuda real que han prestado a poblaciones que se encontraban en graves dificultades. (...)  En todo caso, conviene prevenir el riesgo de que se utilicen para justificar nuevas formas de dominación informal, al modo en que en su tiempo se empleó la visión de la "carga del hombre blanco" para justificar el imperialismo.

Només em cal concloure recomanant modestament aquesta lectura, llarga i complexa, però sens dubte interessant i aclaridora.

dijous, 20 de març del 2014

Sense sang


Aquest breu relat d'Alessandro Baricco gairebé es pot resumir amb una frase: Una història sorprenent amb un desenllaç inesperat.

He arribat a aquesta lectura com ja m'ha passat altres cops, per una referència recollida en una d'anterior i tot i que l'autor em resultava del tot desconegut, el títol em va semblar suggeridor i el cert és que m'ha sorprès de manera agradable i sens dubte repetiré l'experiència.

El títol és en certa mesura enganyós si ens atenim a la primera part on la violència és extrema:

I a continuació va disparar. Un sol tret. Al buit.
En Gurre va respondre instintivament. La ràfega va alçar el nen de terra i el va rebotre contra la paret, en una barreja de plom, ossos i sang. Com un ocell colpit al vol.

Els protagonistes parlen de la guerra sense especificar. Només és la "seva" guerra, totes les maleïdes guerres, qualsevol guerra, les conseqüències de les quals s'arrosseguen al llarg de molts anys, on els conflictes no resolts no acaben en el mateix moment en què les batalles acaben, on els més vulnerables acaben pagant pels errors dels quals no tenen cap responsabilitat:

- Estàs boig. La guerra ja s'ha acabat.
- ¿Què has dit?
- La guerra ja s'ha acabat.
En Salinas es va vinclar sobre en Manuel Roca.
- Ho decideix qui guanya, quan s'acaba la guerra.
En Manuel Roca va sacsejar el cap.
- Llegeixes massa novel·les, Salinas. La guerra s'ha acabat i prou, ¿no ho entens?
- La teva, no. Ni la meva, doctor.
(...)
Què vertiginós pot ser el temps. ¿On sóc, es va preguntar l'home?. ¿Aquí o aleshores? ¿He estat mai en algun moment que no fos aquest?

Però finalment tot es resol sense sang. No sé ben bé si és que aquelles antigues ferides queden tancades, o senzillament l'esgotament acaba vencent el dolor i la rancúnia. Tot s'acaba...:

En un llarg infern idèntic a l'infern del qual venim. Però sobtadament clement. I sense sang.


dimecres, 19 de març del 2014

Miquel Martí i Pol

El 19 de març de 1929 neix a Roda de Ter Miquel Martí i Pol. Avui hauria fet 85 anys.



He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos, els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.

Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.

He heretat l'esperança
del llibre Obra poètica/1 (1948-1971)


Miquel Martí i Pol


dilluns, 17 de març del 2014

17 de març Dia de la POESIA CATALANA a Internet


Mireu-me bé; sóc l'altre.

Coix de dos peus,

sorrut i solitari.
No vinc d'enlloc
i escric per sobreviure.
Desfaig camins
perquè no sé dreceres.
Reprenc costums.
Si ara pogués, jauria
pels marges clars
amb noies de pell fosca.
Però he crecut
i algú m'ha omplert de vidres
tota la sang.
Mireu-me bé: coixejo.
No tinc sinó
la veu que em representa.
Adollo mots
i els mots em purifiquen.
Emergiré de mi mateix el dia
que un vent terral
m'eixugui els ulls. Són altres
les espases de foc
d'aquesta lluita
que em serva dret 
contra la por i el somni.
Mireu-me bé,
mireu-me bé: sóc l'altre.
                                                                               
                                                                                                Miquel Marí i Pol







dissabte, 15 de març del 2014

La Platja

A raó de la lectura de "La vieja sirena" de'n José Luís Sampedro, he recordat un escrit meu de fa ja una quants anys en el qual també tractava el tema de les sirenes i que he recuperat en un antic arxiu entre d'altres foteses escrites algun cop i que he anat recollint.

La inspiració parteix d'un Cap d'Any que vaig decidir anar a passar uns dies tota sola a Sitges i on vaig conèixer una parella que regentava un petit restaurant, ara desaparegut, amb els quals va sorgir una certa amistat i que em van contar la seva història personal: La noia, molt més jove que ell, va aparèixer un dia per l'establiment cercant feina i va sorgir entre ells una atracció que aviat els va conduir a una convivència que feia un parell d'anys que durava.

El que em va resultar més interessant és que ella mai no li havia explicat d'on venia, ni quina era la seva història, ni ell tampoc no li ho havia demanat, i vivien una existència plantejada exclusivament des del present del dia a dia sense esperar-ne res més.

Així vaig escriure aquest relat, que ara decideixo fer públic en un exercici de vanitat que espero em disculpeu:
-----------------------------------------

I
És desembre, un dia fred, la boira dóna un aire misteriós a la deserta platja, el sol un xic matisat gairebé dóna escalfor a l’oreig. El mar i el cel queden diluïts en una mateixa intensitat.

Recolzada al rocam em disposo a submergir-me en la lectura d’un d'aquells llibres reservats per una ocasió especial. Alguna cosa m’atura. Quasi sense voler-ho els meus ulls es fixen en una figura borrosa que està estesa a la platja; hi ha en ella, després sabré perquè, quelcom que m’atreu. Intento en va resistir-me a la fascinació i començo a apropar-me. La boira comença a esvair-se i puc veure amb més claredat a l’home amb aspecte de llop de mar que roman al mateix lloc, prop del mar que quasi toca amb els seus peus nus.

Per un moment he tingut la visió fugaç d’un cometa saltant al mar, sens dubte un efecte de la llum jugant amb les ones.

L’home m’ha mirat sense sorpresa i amb un gest m’ha convidat a seure al seu costat. Entre els rossos cabells fils platejats; els ulls, d’un blau intens, es claven en els meus: observa que estic mirant els seus peus estremida i respon a la pregunta no formulada:
- “No. No fa fred. Jo no en tinc”.

Desorientada, enceto una disculpa embarbussant-me amb les paraules i inicio una tímida retirada.
-“No. No em molestes, tot el contrari, agraeixo la teva companyonia. M’agrada tenir amb qui compartir els meus pensaments”.
I la seva mirada s’extravia en el mar.
-“Has vingut a descansar?" "Per què el llibre?". "Aquí no et farà cap falta." "És millor llegir el mar, escoltar el vent." " T’agraden les històries?" "Torna demà, més d’hora."

Ha marxat sense acomiadar-se. Tampoc jo ho he fet.

II
He tornat, ell ja m’esperava, m’ha dit:
-“Vine. Et vull presentar. Descalça’t”.

Al voltant ningú, només el mar, la sorra i el sol que avui dóna un nou color a tot l’entorn.

M’ha agafat de la ma i ha tironejat fins que els meus peus s’han enfonsat a l’aigua. Sembla estrany, però no està freda.

De entre les suaus onades ha emergit ella. Una curta cabellera castanya i arrissada dóna un aire entremaliat a la cara colrada, una mica pigada, que està presidida per uns grans ulls negres i una boqueta que ara somriu.
-“Hola. Jo sóc Didi. I tu?
M’està allargant la seva ma molla. Sento que estic amb la boca oberta i intento tancar-la, dir el meu nom, somriure... fer alguna cosa. És en aquest moment que em fixo en les seves cames. Les seves cames! No pot ser! Les sirenes no existeixen!.

Tots dos riuen de la meva torbació , la seva alegria es fon amb la meva perplexitat.

III
Estem ajaguts a la tèbia sorra. El mar segueix xiuxiugueixant la seva música al vent. Didi ha recolzat el seu cap en el pit de Veni que l’acarona mentre distretament juga amb els seus rinxols.

Per una estona semblen ignorar-me, però abans que pugui sentir-me incòmoda, ella comença el seu relat. Ho fa amb naturalitat, com si no s’adonés de la meva perplexitat.

-“Vaig arribar a aquesta platja a l’estiu atreta pel guirigall dels estiuejants i malgrat els consells dels grans que m’avisen del perill, vaig voler veure més a prop aquests éssers estranys que poblaven la terra i es ficaven al mar capgirant tot el meu plàcid món”.

-“Quasi sense adonar-me’n em vaig quedar corpresa de les gracioses figures que jugaven per la sorra o es torraven al sol cobertes tan sols amb minúsculs bocinets de roba de colors. Els seus cossos lluïen, s’acaronaven, saltaven, corrien”.

-“No vaig poder evitar un sentiment d’enveja. Romania amagada i així vaig deixar passar el temps . al capvespre apareixien nous grups que es movien amb frenesí al compàs de músiques estridents, o bé s’abraçaven i es ficaven al mar, deixant a la sorra les migrades vestimentes”.

-“Va ser en va que vaig intentar arrencar-me el meu vestit platejat, només vaig aconseguir fer-me mal. Llavors, amb una barreja de dolor i ràbia, vaig plorar amb desconsol”.

Ara és Veri qui segueix el relat:

-“Així la vaig trobar quan vaig sortir a passejar un bon matí”. “Era tan bonica! I es veia tan trista!. Mai abans no havia vist una sirena plorant, elles sempre solen estar canturrejant. La seva única preocupació és de no deixar-se veure pels caçadors de fantasies”.

-“Em vaig apropar i li vaig acaronar els cabells”.
-“Com ara” –intervingué Didi-.
-“Sí. Com ara” –va afirmar ell-.

-“Tot el que segueix és molt imprecís i poc explicable. L’amor sempre ho sol ser. Ha passat el temps. En un principi vaig intentar convèncer-la que es quedés a viure aquí, prop meu. Sortia amb la meva barca i ella nedava el meu costar. Jo tocava els seus cabells, xerràvem. Això era tot. Tots dos teníem prou, però m’he convençut que no es pot pretendre tancar el vent, que l’amor que ho és de veritat ha de saber ser renúncia”.
- Ara quasi sóc jo qui vol convèncer-la perquè deixi aquesta platja!”.

Didi torçà el seu nas amb un gest de disgust.

-“No puc quedar-me, és cert, tot el meu ser m’impulsa al mar que és la meva essència i la meva vida. Marxaré amb els primers dies de calor, quan la platja comenci a veure’s envaïda, però tornaré al hivern, tots els hiverns”.

Ha arribat l’hora d’acomiadar-nos:
-“No sou de veritat. A ningú no li passen coses així” –mormolo-
-“Ningú no ve a aquesta platja a l’hivern”. Han contestat tots dos a una.

Sitges-Sabadell Desembre 2004


La vieja sirena

Una nova proposta del Club de Lectura, aquest cop una història de José Luís Sampedro, un autor que per mi no era desconegut i del qual en tenia molt bona opinió a raó de la lectura de "La sonrisa etrusca", amb el tema dels darrers dies d'un malalt terminal de càncer, el qual ho afronta amb molta serenor i valentia.

En aquest llibre que ara ens ocupa, la lectura m'ha resultat feixuga i avorrida, amb un tema que escassament m'ha interessat i que resulta una barreja entre una història fantàstica i un recorregut per la història de la fundació de Roma.

El volum forma part de la Trilogia "Los círculos del Tiempo", però no en conec res de la resta dels volums que ho composen: "Octubre, octubre" i "Real sitio".

En general, si alguna cosa m'ha resultat una mica més atractiva, és el relat del naixement al mon mortal de la protagonista de la història un cop abandonada, per decisió pròpia i amb l'ajuda i complicitat de la deessa Afrodita, la seva condició de sirena immortal: 

No nací en Psyra, ni sé dónde, ni nadie podrá saberlo nunca, imposible, lo primero que vieron mis ojos no fue cuna ni madre, sino aquellas tres figuras contemplándome, desnuda sobre la arena, ésa es toda mi memoria, así entré en el mundo, luego sabría que eran mujeres y que hablaban entre sí, pero al principio sólo un canturreo con altibajos, un cauqeteo saliendo de las tres bocas, después sfui capaz de imaginar sus comentarios:
(...)
¿Por qué se toca las piernas?
(...)
Sí, me las tocaba porque descubría mi cuerpo, sobre todo mis piernas, tenía la vaga idea de haberlas usado antes, pero mi mente un vacío, sólo había eso.
(...)
En una playa vivió el único nacimiento que conocía y por eso se explicaba que su alejamiento del mar fuese su mayor privación en el palacio armenio.

 M’ha semblat curiosa la visió que té del món des de les perspectives de deessa i de mortal; els avantatges i inconvenients, començant per la immortalitat de les sirenes i l’avorriment, contraposada amb la mortalitat dels humans i l’aprofitament de la vida i les emocions.

- “Ellos ríen. Ellos gozan. Quiero vivir como ellos. (...) Los immortales existimos, pero no vivimos. 

De la resta poca cosa per comentar, la que fou sirena, ara és una dona molt bella amb uns cabells que són l'admiració de tothom i l'enveja de les altres dones, i que pateix diverses vicissituds al llarg de la seva vida, que passen per una etapa com a esclava, el contacte amb les incipients comunitats cristianes, la relació amb el poder, el triomf i la decadència...Tot amanit amb diversos esdeveniments bèl·lics, més o menys històrics.

dissabte, 8 de març del 2014

El silenci

La suau remor dels rierols, és tot un silenci





M'agrada el silenci. Aquesta afirmació potser no li concedireu cap importància, n'hi ha molta gent que també li agrada i segurament no ho va proclamant, però el meu problema és que jo no hi puc gaudir del silenci ni passejant per un camí o un petit corriol en un bosc apartat, ni contemplant un mar encalmat o un petit riuet que va serpentejant entremig de les polides pedres...


El perquè té una senzilla explicació: des de fa ja molts anys, tants que ni els recordo, que em van diagnosticar acúfens o tinnitus, que de les dues maneres es pot anomenar, i que consisteix en percebre constantment un soroll la intensitat del qual pot variar segons el temps atmosfèric o l'estat d'ànim.  

Recordo que quan l'otorrino m'ho va comunicar, va afegir que no era cap afecció greu en el sentit que d'això no hi havia perill de morir, però que era molt molesta i per la qual encara no s'ha trobat cap remei efectiu, i que la meva resposta va ser si fa no fa: "Bé, no em matarà, però em fotrà la resta de la meva vida".   
El silenci del paisatge nevat
Dels diversos silencis que no puc gaudir,
sens dubte el que més em dol és el dels petits corriols solitaris.

El silenci del mar encalmat
Va ser un cop molt dur, els primers dies no podia evitar vessar un mar de llàgrimes. No volia acceptar que ja mai més podria restar en silenci, el molt estimat silenci s'havia acabat, i tot i que amb els anys m'he anat acostumant, val a dir que quan al davant d'un paisatge algú comenta "Quin silenci!!!" no puc evitar entristir-me i ningú no sap fins a quin punt ho envejo.    





El millor que us puc desitjar és que valoreu el plaer del/s silenci/s, i recordeu que és un bé molt preuat, que com altres que no tenim en compte, no a tothom li està permès.   





























dissabte, 1 de març del 2014

És qüestió de culpa?

I JO, QUINA CULPA EN TINC DE TOT PLEGAT? 

Amb aquest suggerent títol ens planteja Jordi Angusto, economista crític nascut a Barcelona el 1955 i membre actiu del Col·legi d'Economistes de Catalunya,  un interessant assaig on reflexiona al voltant de la crisi alhora que tracta d'aportar alguna esperança de futur.

Els bons amics psicòlegs es neguitejaran sens dubte amb el terme "culpa" per les seves connotacions negatives, ja que són més partidaris d'utilitzar "responsabilitat", però crec que l'autor  ha triat expressament el mot per tal de fer-nos adonar que d'alguna manera, som necessaris còmplices del que anomenem "sistema" i fer-nos reflexionar respecte el què entre tots podem fer per ajudar a superar-ho:


Res no lliga la fam dels uns i l’afartament d’uns altres amb les metralletes? Jo, occidental de mitjana edat, hi tinc res a veure en tot això? Si hi tingués a veure alguna cosa, és saber-me’n part el que em fa preferir una ficció de la qual sóc fora? Per sentir-me a fora i, per tant, espectador innocent?. 

Jo, cal confessar-ho em perdo una mica amb els termes d'economia, ja que a banda del que anomenem "economia domèstica" poca cosa més puc aportar, però en Jordi Angusto ho explica d'una manera força planera que us convido a comprovar.

Serveixi a tal efecte una breu selecció d'algunes de les seves reflexions

I així, avui, sumits en una crisi com feia anys que no patíem, els amants del lliure mercat veuen triomfar les seves teories i postulen aprofitar aquest èxit: desfer l’estat del benestar, creat per frenar i combatre l’amenaça comunista, i avui ja innecessari i molt costós, per tornar a allò més bàsic: que de la cerca dels interessos individuals en resulti un benefici social!. 
(...)
I tal com no hi ha lloc a cap cel per als “pecadors” de cap religió, no n’hi ha a la terra per als qui no siguin competitius!. 
(...)
Paradoxalment, l’home somnia utopies que, quan les vol fer realitat, acaben excloent l’home. 
(...)
De l’extensa gamma d’actituds possibles per relacionar-nos amb l’altre –ajudar, cooperar, competir, enganyar, abusar, manar...-, només n’hi ha una per a l’entesa: cooperar.
(...)
Problemes de distribució a banda, però, produïm i consumim molt més del que ens cal; és físicament i tècnicament factible no créixer i fins i tot decréixer sense posar en perill el que ens és imprescindible; com ho és també distribuir millor el que produïm perquè arribi a tothom. 
(...)
La tecnologia, la globalització –exhaurit un territori, s’inicia l’explotació d’un altre- i sobretot l’espoli del planeta –a base de consumir i malmetre el patrimoni que vam heretar- han allunyat, o potser només han postergat, l’amenaça dels rendiments decreixents fins a fer que avui, a Occident, el principal problema no sigui la manca sinó l’excés; sobretot l’excés d’uns davant les mancances dels altres. 
(...)
Si la democràcia només consagra el poder de la majoria..., la majoria triarà créixer! 
(...)
Hem volgut fer el bandit, guanyar nosaltres a costa d’Europa, i acabarem sent uns desgraciats o, pitjor encara, uns estúpids; hem perdut nosaltres i ara farem perdre els que van creure en nosaltres! Uns diners que havien de servir per millorar la nostra competitivitat, malbaratats en infraestructures inútils que, a més, no podrem mantenir; o en cases que no hi ha qui pugui pagar.

I per si no hem trobat la la resposta a la pregunta inicial, el mateix autor ens la facilita: 

I certament n’he trobat de culpes: bàsicament, delegar i callar massa! Perquè, malgrat que pugui semblar un il·lús, continuo pensant que allò que fem cadascun de nosaltres té un impacte agregat inimaginable.