La Platja

A raó de la lectura de "La vieja sirena" de'n José Luís Sampedro, he recordat un escrit meu de fa ja una quants anys en el qual també tractava el tema de les sirenes i que he recuperat en un antic arxiu entre d'altres foteses escrites algun cop i que he anat recollint.

La inspiració parteix d'un Cap d'Any que vaig decidir anar a passar uns dies tota sola a Sitges i on vaig conèixer una parella que regentava un petit restaurant, ara desaparegut, amb els quals va sorgir una certa amistat i que em van contar la seva història personal: La noia, molt més jove que ell, va aparèixer un dia per l'establiment cercant feina i va sorgir entre ells una atracció que aviat els va conduir a una convivència que feia un parell d'anys que durava.

El que em va resultar més interessant és que ella mai no li havia explicat d'on venia, ni quina era la seva història, ni ell tampoc no li ho havia demanat, i vivien una existència plantejada exclusivament des del present del dia a dia sense esperar-ne res més.

Així vaig escriure aquest relat, que ara decideixo fer públic en un exercici de vanitat que espero em disculpeu:

-----------------------------------------

I

És desembre, un dia fred, la boira dóna un aire misteriós a la deserta platja, el sol un xic matisat gairebé dóna escalfor a l’oreig. El mar i el cel queden diluïts en una mateixa intensitat.

Recolzada al rocam em disposo a submergir-me en la lectura d’un d'aquells llibres reservats per una ocasió especial. Alguna cosa m’atura. Quasi sense voler-ho els meus ulls es fixen en una figura borrosa que està estesa a la platja; hi ha en ella, després sabré perquè, quelcom que m’atreu. Intento en va resistir-me a la fascinació i començo a apropar-me. La boira comença a esvair-se i puc veure amb més claredat a l’home amb aspecte de llop de mar que roman al mateix lloc, prop del mar que quasi toca amb els seus peus nus.

Per un moment he tingut la visió fugaç d’un cometa saltant al mar, sens dubte un efecte de la llum jugant amb les ones.

L’home m’ha mirat sense sorpresa i amb un gest m’ha convidat a seure al seu costat. Entre els rossos cabells fils platejats; els ulls, d’un blau intens, es claven en els meus: observa que estic mirant els seus peus estremida i respon a la pregunta no formulada:

- “No. No fa fred. Jo no en tinc”.

Desorientada, enceto una disculpa embarbussant-me amb les paraules i inicio una tímida retirada.

-“No. No em molestes, tot el contrari, agraeixo la teva companyonia. M’agrada tenir amb qui compartir els meus pensaments”.

I la seva mirada s’extravia en el mar.

-“Has vingut a descansar?" "Per què el llibre?". "Aquí no et farà cap falta." "És millor llegir el mar, escoltar el vent." " T’agraden les històries?" "Torna demà, més d’hora."

Ha marxat sense acomiadar-se. Tampoc jo ho he fet.

II

He tornat, ell ja m’esperava, m’ha dit:

-“Vine. Et vull presentar. Descalça’t”.

Al voltant ningú, només el mar, la sorra i el sol que avui dóna un nou color a tot l’entorn.

M’ha agafat de la ma i ha tironejat fins que els meus peus s’han enfonsat a l’aigua. Sembla estrany, però no està freda.

De entre les suaus onades ha emergit ella. Una curta cabellera castanya i arrissada dóna un aire entremaliat a la cara colrada, una mica pigada, que està presidida per uns grans ulls negres i una boqueta que ara somriu.

-“Hola. Jo sóc Didi. I tu?

M’està allargant la seva ma molla. Sento que estic amb la boca oberta i intento tancar-la, dir el meu nom, somriure... fer alguna cosa. És en aquest moment que em fixo en les seves cames. Les seves cames! No pot ser! Les sirenes no existeixen!.

Tots dos riuen de la meva torbació , la seva alegria es fon amb la meva perplexitat.

III

Estem ajaguts a la tèbia sorra. El mar segueix xiuxiugueixant la seva música al vent. Didi ha recolzat el seu cap en el pit de Veni que l’acarona mentre distretament juga amb els seus rinxols.

Per una estona semblen ignorar-me, però abans que pugui sentir-me incòmoda, ella comença el seu relat. Ho fa amb naturalitat, com si no s’adonés de la meva perplexitat.

-“Vaig arribar a aquesta platja a l’estiu atreta pel guirigall dels estiuejants i malgrat els consells dels grans que m’avisen del perill, vaig voler veure més a prop aquests éssers estranys que poblaven la terra i es ficaven al mar capgirant tot el meu plàcid món”.

-“Quasi sense adonar-me’n em vaig quedar corpresa de les gracioses figures que jugaven per la sorra o es torraven al sol cobertes tan sols amb minúsculs bocinets de roba de colors. Els seus cossos lluïen, s’acaronaven, saltaven, corrien”.

-“No vaig poder evitar un sentiment d’enveja. Romania amagada i així vaig deixar passar el temps . al capvespre apareixien nous grups que es movien amb frenesí al compàs de músiques estridents, o bé s’abraçaven i es ficaven al mar, deixant a la sorra les migrades vestimentes”.

-“Va ser en va que vaig intentar arrencar-me el meu vestit platejat, només vaig aconseguir fer-me mal. Llavors, amb una barreja de dolor i ràbia, vaig plorar amb desconsol”.

Ara és Veri qui segueix el relat:

-“Així la vaig trobar quan vaig sortir a passejar un bon matí”. “Era tan bonica! I es veia tan trista!. Mai abans no havia vist una sirena plorant, elles sempre solen estar canturrejant. La seva única preocupació és de no deixar-se veure pels caçadors de fantasies”.

-“Em vaig apropar i li vaig acaronar els cabells”.

-“Com ara” –intervingué Didi-.

-“Sí. Com ara” –va afirmar ell-.

-“Tot el que segueix és molt imprecís i poc explicable. L’amor sempre ho sol ser. Ha passat el temps. En un principi vaig intentar convèncer-la que es quedés a viure aquí, prop meu. Sortia amb la meva barca i ella nedava el meu costar. Jo tocava els seus cabells, xerràvem. Això era tot. Tots dos teníem prou, però m’he convençut que no es pot pretendre tancar el vent, que l’amor que ho és de veritat ha de saber ser renúncia”.

- Ara quasi sóc jo qui vol convèncer-la perquè deixi aquesta platja!”.

Didi torçà el seu nas amb un gest de disgust.

-“No puc quedar-me, és cert, tot el meu ser m’impulsa al mar que és la meva essència i la meva vida. Marxaré amb els primers dies de calor, quan la platja comenci a veure’s envaïda, però tornaré al hivern, tots els hiverns”.

Ha arribat l’hora d’acomiadar-nos:

-“No sou de veritat. A ningú no li passen coses així” –mormolo-

-“Ningú no ve a aquesta platja a l’hivern”. Han contestat tots dos a una.

Sitges-Sabadell Desembre 2004