Sense sang

Aquest breu relat d'Alessandro Baricco gairebé es pot resumir amb una frase: Una història sorprenent amb un desenllaç inesperat.

He arribat a aquesta lectura com ja m'ha passat altres cops, per una referència recollida en una d'anterior i tot i que l'autor em resultava del tot desconegut, el títol em va semblar suggeridor i el cert és que m'ha sorprès de manera agradable i sens dubte repetiré l'experiència.

El títol és en certa mesura enganyós si ens atenim a la primera part on la violència és extrema:

I a continuació va disparar. Un sol tret. Al buit.

En Gurre va respondre instintivament. La ràfega va alçar el nen de terra i el va rebotre contra la paret, en una barreja de plom, ossos i sang. Com un ocell colpit al vol.

Els protagonistes parlen de la guerra sense especificar. Només és la "seva" guerra, totes les maleïdes guerres, qualsevol guerra, les conseqüències de les quals s'arrosseguen al llarg de molts anys, on els conflictes no resolts no acaben en el mateix moment en què les batalles acaben, on els més vulnerables acaben pagant pels errors dels quals no tenen cap responsabilitat:

- Estàs boig. La guerra ja s'ha acabat.

- ¿Què has dit?

- La guerra ja s'ha acabat.

En Salinas es va vinclar sobre en Manuel Roca.

- Ho decideix qui guanya, quan s'acaba la guerra.

En Manuel Roca va sacsejar el cap.

- Llegeixes massa novel·les, Salinas. La guerra s'ha acabat i prou, ¿no ho entens?

- La teva, no. Ni la meva, doctor.

(...)

Què vertiginós pot ser el temps. ¿On sóc, es va preguntar l'home?. ¿Aquí o aleshores? ¿He estat mai en algun moment que no fos aquest?

Però finalment tot es resol sense sang. No sé ben bé si és que aquelles antigues ferides queden tancades, o senzillament l'esgotament acaba vencent el dolor i la rancúnia. Tot s'acaba...:

En un llarg infern idèntic a l'infern del qual venim. Però sobtadament clement. I sense sang.