És qüestió de culpa?

I JO, QUINA CULPA EN TINC DE TOT PLEGAT? 

Amb aquest suggerent títol ens planteja Jordi Angusto, economista crític nascut a Barcelona el 1955 i membre actiu del Col·legi d'Economistes de Catalunya,  un interessant assaig on reflexiona al voltant de la crisi alhora que tracta d'aportar alguna esperança de futur.

Els bons amics psicòlegs es neguitejaran sens dubte amb el terme "culpa" per les seves connotacions negatives, ja que són més partidaris d'utilitzar "responsabilitat", però crec que l'autor  ha triat expressament el mot per tal de fer-nos adonar que d'alguna manera, som necessaris còmplices del que anomenem "sistema" i fer-nos reflexionar respecte el què entre tots podem fer per ajudar a superar-ho:

Res no lliga la fam dels uns i l’afartament d’uns altres amb les metralletes? Jo, occidental de mitjana edat, hi tinc res a veure en tot això? Si hi tingués a veure alguna cosa, és saber-me’n part el que em fa preferir una ficció de la qual sóc fora? Per sentir-me a fora i, per tant, espectador innocent?. 

Jo, cal confessar-ho em perdo una mica amb els termes d'economia, ja que a banda del que anomenem "economia domèstica" poca cosa més puc aportar, però en Jordi Angusto ho explica d'una manera força planera que us convido a comprovar.

Serveixi a tal efecte una breu selecció d'algunes de les seves reflexions

I així, avui, sumits en una crisi com feia anys que no patíem, els amants del lliure mercat veuen triomfar les seves teories i postulen aprofitar aquest èxit: desfer l’estat del benestar, creat per frenar i combatre l’amenaça comunista, i avui ja innecessari i molt costós, per tornar a allò més bàsic: que de la cerca dels interessos individuals en resulti un benefici social!. 

(...)

I tal com no hi ha lloc a cap cel per als “pecadors” de cap religió, no n’hi ha a la terra per als qui no siguin competitius!. 
(...)

Paradoxalment, l’home somnia utopies que, quan les vol fer realitat, acaben excloent l’home. 
(...)

De l’extensa gamma d’actituds possibles per relacionar-nos amb l’altre –ajudar, cooperar, competir, enganyar, abusar, manar...-, només n’hi ha una per a l’entesa: cooperar.
(...)
Problemes de distribució a banda, però, produïm i consumim molt més del que ens cal; és físicament i tècnicament factible no créixer i fins i tot decréixer sense posar en perill el que ens és imprescindible; com ho és també distribuir millor el que produïm perquè arribi a tothom. 
(...)
La tecnologia, la globalització –exhaurit un territori, s’inicia l’explotació d’un altre- i sobretot l’espoli del planeta –a base de consumir i malmetre el patrimoni que vam heretar- han allunyat, o potser només han postergat, l’amenaça dels rendiments decreixents fins a fer que avui, a Occident, el principal problema no sigui la manca sinó l’excés; sobretot l’excés d’uns davant les mancances dels altres. 
(...)
Si la democràcia només consagra el poder de la majoria..., la majoria triarà créixer! 

(...)

Hem volgut fer el bandit, guanyar nosaltres a costa d’Europa, i acabarem sent uns desgraciats o, pitjor encara, uns estúpids; hem perdut nosaltres i ara farem perdre els que van creure en nosaltres! Uns diners que havien de servir per millorar la nostra competitivitat, malbaratats en infraestructures inútils que, a més, no podrem mantenir; o en cases que no hi ha qui pugui pagar.

I per si no hem trobat la la resposta a la pregunta inicial, el mateix autor ens la facilita: 

I certament n’he trobat de culpes: bàsicament, delegar i callar massa! Perquè, malgrat que pugui semblar un il·lús, continuo pensant que allò que fem cadascun de nosaltres té un impacte agregat inimaginable.