dimarts, 25 de febrer de 2014

SECRETS

Aquest febrer al Club de Lectura ens han proposat "El jersei" de la Blanca Busquets, una història basada fonamentalment en els records de la iaia Dolors mentre va teixint un jersei a la seva neta i va observant l'evolució de la família.

Molt original la presentació on cada un dels capítols els fa correspondre amb les diverses peces que va elaborant.

La Dolors, la iaia, ha patit una embòlia que l'ha deixat sense parla i amb molt escassa mobilitat, però tot i que algun dels membres de la família no s'adonen ella ho sent, ho observa tot, i ho analitza posant sovint un punt d'ironia:

D’un dia per l’altre, ja es va acabar tot i ja ningú més no li ha deixat fer el que volia.(...) vostè té una memòria històrica que ja m’agradaria tenir a mi, li havia dit el metge mirant enlaire. Però amb el passat immediat es farà un embolic, no s’hi desesperi, i ja li passarà, però ha de tenir paciència.
(...)
la Dolors veu massa coses, o se les imagina, o els altres són cecs i no veuen res de res. 

En principi m'he sentit identificada amb la Dolors que també de jove tenia fal·lera pels llibres i inquietud per anar a la universitat i que per problemes familiars no ho pot realitzar fins molts anys més tard ja casada i amb fills:

En aquell moment [17 anys] hauria donat qui sap què per anar a la universitat, li havia agafat com una fal·lera amb els llibres i amb l’estudi, tot el que era literatura i filosofia, la tornava boja. 
(...)
Es veu que l’Eduard [el marit] no la necessitava per pensar, de manera que la Dolors va decidir posar-se a pensar sola, enterrar-se en els seus llibres i llegir. 

L'argument es va desenvolupant sempre al voltant dels problemes familiars, dels seus secrets, una mica massa condensats en una sola família pel meu gust. Així es parla d'infidelitats a dojo, homosexualitat, anorèxia i, fins i tot un homicidi. Tot ben amanit amb les relacions del dia a dia entre els diferents membres i de les confidències fetes a l'avia, que tot i que cada cop es va deteriorant més físicament, manté el cap força clar, mentre que la família segueix considerant que ella no sent res:

la Dolors ja no l’afecta tenir fama de sorda. Que pensin el que vulguin, la Leonor [la filla] la fa servir de mur de les lamentacions, és evident, doncs mira que bé. Almenys s’assabenta del que li passa pel magí. 
(...)
En Jofre [el gendre] parla fluix i des de la seva habitació, però se'l sent. No, de sorda no en té res, la Dolors. 
(...)
Tothom qui es vol explicar secrets, ara sí que definitivament entra a la seva habitació i, amb l’excusa de fer-li una visita, xerra amb algú altre o amb ella, amb el mur de les lamentacions. 

De tot plegat el que més m'ha fet reflexionar és el tema dels secrets. Crec que d'alguna manera sentim una certa complaença a tenir secrets, quelcom que no compartim amb ningú, o gairebé amb ningú:  Foteses de joventut, grans secrets d'Estat, secrets de confessió, secrets inconfessables... gairebé la relació de tipus de secrets és inesgotable.

No hi veig diferències en la manera de gestionar un secret i una mentida. Els secrets, en certa mesura, són com les mentides: en part cal tenir molta memòria per no contradir-se, i d'altra, de vegades per tapar-los cal anar-los engrandint i tal com passa amb algunes mentides fins i tot podem parlar de secrets "pietosos", si bé aquesta afirmació pot semblar un tant discutible.

Potser podem creure que hi ha secrets que moriran amb nosaltres, que ens els en durem a la tomba, però el més segur és que no siguem els únics a saber-los i que, fins i tot la o les persones que creiem protegir amb el nostre ben intencionat silenci, no siguin alienes al mateix.

Mentir o no mentir. Una mica de tot, pensa la Dolors mentre esguarda en Martí [el nét] Sinceritat mentre parlant clar no es fereixi ningú. 

I ara: ssst..., silenci, no desvetllem cap secret que com deia la mare: "Les parets tenen orelles". Bé, ella ho deia en castellà, però el sentit és el mateix, i algú ens pot estar escoltant o llegint....


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada