diumenge, 9 de febrer de 2014

El poder de les imatges



Algo se vuelve real –para los que están en otros lugares siguiéndolo como “noticia”- al ser fotografiado. (...) El conjunto de imágenes incesantes (la televisión, el vídeo contínuo, las películas) es nuestro entorno, pero a la hora de recordar, la fotografía cala más hondo. 
(...)
Desde que se inventaron las cámaras en 1839, la fotografía ha acompañado a la muerte. 

Susan Sontag fa un recull de l'evolució de les imatges referides a conflictes bèl·lics i de l'atracció que generen. En aquest sentit afirma que tot i que ja s'havien publicat amb anterioritat dibuixos i pintures amb la guerra com a protagonista, i fins i tot també fotografies de morts i ferits,  la Guerra Civil Espanyola, va ser la primera en què es van desplaçar nombrosos corresponsals i mitjans gràfics, la qual cosa va permetre copsar imatges inèdites fins a les hores i fer-ne una més gran difusió.

La guerra civil española (1936-1939) fue la primera guerra atestiguada  (“cubierta”) en sentido moderno: por un cuerpo de fotógrafos profesionales en la línea de las acciones militares y en los pueblos bombardeados, cuya labor fue de inmediato vista en periódicos y revista de España y el extranjero.

Sens dubte hi ha una estranya fascinació per les imatges bèl·liques així com per les de qualsevol acte violent o tràgic. Més d'un cop hem pogut veure a la televisió, a raó d'un accident o d'una baralla que ens mostren el bocí de l'acera o la calçada on suposadament s'havia produït, i on de manera insidiosa i morbosa resseguien cercant algun rastre de sang o en el cas dels accidents, les restes de qualsevol objecte. Sembla que aquestes imatges "venen".

Como todos  han advertido, hay un creciente grado de violencia y sadismo admitidos en la cultura de masas: en las películas, la televisión, las historietas, los juegos de ordenador. 

Durant molts anys les fotografies eren molt manipulades; tractaven de recrear situacions, de formar quadres més o menys plàstics per tal d'acostar el lector al que estava succeint, és així que no fa massa temps ens hem assabentat que alguna de les fotografies més conegudes i que havien adquirit una gran notorietat no eren més que composicions creades pel fotògraf.

Em refereixo a la fotografia del petó del soldat amb la infermera


O la del milicià caient abatut pel foc enemic a la Guerra Civil Espanyola..


[Al 1866] Fotografiar era componer (poner sujetos vivos, posar) y el deseo de arreglar los elementos de la foto no despareció porque el tema estuviera inmovilizada o inmóvil. 

Però Susan ens adverteix que a partir de la Guerra del Vietnam i amb l'aparició de les càmeres de televisió retransmeten en directe en els llocs dels conflictes, les fotografies també capten les imatges de manera més ajustada a la realitat del moment.
Tot i així, si bé els "posats" han deixat de ser utilitzats, val a dir que amb les noves tècniques de retoc és possible manipular les imatges possiblement d'una manera més subtil.

Sólo a partir de la guerra de Vietnam hay una certidumbre casi absoluta de que ninguna de las fotografías más conocidas son un truco.
(...)
Para un judío israelí, la fotografía de un niño destrozado en el atentado de la pizzería Sbarro en el centro de Jerusalén, es en primer lugar la fotografía de un niño judío que ha sido asesinado por un kamikaze palestino. Para un palestino, la fotografía de un niño destrozado por la bala de un tanque en Gaza es sobre todo la fotografía de un niño palestino que ha sido asesinado por la artillería israelí. Para los militantes la identidad lo es todo. Y todas las fotografías esperan su explicación o falsificación según el pie.

I per acabar unes breus i sentides reflexions que sens dubte comparteixo:

Recordar es, cada vez más, no tanto recordar una historia sino ser capaz de evocar una imagen. 

Estacionados frente a las pequeñas pantallas –del televisor, del ordenador y de la agenda electrónica- podemos navegar hasta las imágenes y breves reportajes de los desastres en todo el mundo. (...) Aunque las noticias sobre la guerra sean propagadas en la actualidad por todo el mundo, ello no implica que la capacidad para reflexionar acerca del sufrimiento de gente distante sea sensiblemente mayor.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada