El teu gust

 

Cabana de Pedra Seca 
Sabadell

Aquesta és la seva obra pòstuma. Segons en Gonçal López-Pampló, l’editor: El dia de Nadal (2019) encara em va escriure per fer-me unes observacions. El dia 13 de gener de 2020 va morir. Al cap de dos mesos i escaig, la novel·la arribaria a les llibreries. 196

Confesso que he trigat molt en "descobrir-la", és a dir que no havia llegit res d'ella fins fa relativament poc temps i en general tot el que he llegit m'ha agradat.

No podia deixar passar aquest llibre sabent com sabia, que era el seu darrer. Val a dir que segons la meva opinió no és ni de bon tros el seu millor escrit, però té el mèrit que l'autora sabia que seria el seu darrer i s'hi va abocar fins el final. Una dona admirable.

No crec pas que sigui de cap manera autobiogràfica, però, és clar, alguna cosa d'ella segur que podríem trobar en la protagonista que també es decideix a intentar l'aventura d'escriure, potser estic equivocada, però m'ha agradat intuir-la en aquestes frases:

Jo no soc una persona feble; de fet, soc decidida. (...) No soc pusil·lànime, encara que no em definiria a mi mateixa com a valenta. 

(...)

El fet d’escriure vol dir disciplina. I molta fe en tu mateixa. (... )Algun dia m’agradava el que escrivia. I aleshores em sentia envanida i superior.

(...)

Escriure una novel·la és un munt de dubtes, dubtes que no pots confiar a ningú, perquè seria com tirar pedres a la teva pròpia teulada. 

Una història d'amor o potser d'amors, doncs la protagonista, no en sabrem el nom, en té diversos i variats. I és que de vegades l'amor sorgeix de manera inesperada, i aleshores potser succeirà que la persona que ens atrau, a la que desitgem és del nostre mateix sexe:

Va passar amb una naturalitat que no hauria pensat mai. La Roser havia vingut a casa a dinar. (...) Sí, tot de sobte la Roser es va abocar a mi i em va fer un càlid, bell, profund petó carregat d’electricitat.

(...)

Saber compartimentar el temps és com tenir un tresor: menys sofà, menys tele i més carrer. I més llibres. I més conversa.

La nostra era una amistat íntegra i sòlida.

I de la mateixa manera que ha començat, s'acaba, però aquest cop de manera brutal, per un accident provocat per un grup del que podrem definir com a cafres, i aleshores la vida pren un altre sentit o potser deixa de tenir-ne cap:

Vaig passar una temporada esborronadora, pitjor que una malaltia, d’aquelles que et fan emetre crits de dolor i de terror.

(...)

De mica en mica vaig anar recuperant la vida. No l’entusiasme ni l’alegria, però sí la vida. La vida. No hi ha res més.

(...)

Em vaig prohibir estar trista. Mai. Puc estar deprimida per una grip insospitada, o commoguda pel relat d’un amic que es troba acorralat. Però, tenim dret a la tristesa? Estem vius, gaudim d’un pel·lícula, d’un quadre, d’una simfonia. Escoltem paraules belles, i, si no, les busquem. 

Les aventures tornen, les relacions amb altres homes, com abans també, però quelcom agre i dolorós es va obrint camí cada cop amb més insistència i arriba el final, una mica insospitat. O potser no.

Per què, si la meva vida és plàcida i confortable, només m’assalten coses fúnebres i funestes? (...) A més, la facècia de fer-nos passar per amants és cosa nostra. Entre tots dos. Els altres? Que pensin el que vulguin! 

Cabana de Pedra Seca
Sabadell

El teu gust

Isabel-Clara Simó

197 pàgines

Coincidències

 

Un cop més, una crítica de Miriam, l'autora, a la comunitat mennonita, però aquest cop molt menys velada que en les altres dues novel·les que ja havia llegit i comentat aquí i aquí  

Com que jo sempre m'he sentit lluny de les normes que en l'època que em va tocar viure eren moltes i molt rígides, puc imaginar el patiment i la rebel·lia de la protagonista:

Este pueblo es durísimo. Y silencioso. Me vuelve loca el silencio. Me pregunto si es posible morir de silencio. (…) Aquí la gente no ve la hora de morir. Es el acontecimiento principal. La única razón por la cual no la palmamos todos al nacer es porque diñarla reduciría nuestro sufrimiento lo que dura una vida. 

(...)

Eran tantas las extrañas categorías de cosas que no podíamos hacer o sí podíamos hacer, y ninguna de ellas jamás tuvo sentido para mí. 

Seguint amb els meus records i lligant-los d'alguna manera amb el títol del llibre, pel sol fet de ser dona, també era menester fer manifestació pública de "bondat", de saber "guardar la virtut"...però val a dir que si eres conformista no era gaire complicat, mentre fessis evident que complies les normes encara que després, com solia dir la meva mare, fessis de "tu capa un sayo". De fet, la clau estava en "passar desapercebuda", cosa un tant difícil pels esperits rebels de mena com el meu, i és que aleshores, tot i amb algunes excepcions, que devia haver-les, la bondat, més que complicada, acostumava a ser hipòcrita:

Sin embargo, ahí hay cierta bondad, una complicada bondad. A veces se ve en los ojos de los demás cuando te miran y no saben qué decir, la bondat, més que complicada, acostumava a ser hipòcrita.

Igual que la nostra protagonista, jo també d'adolescent tenia el meu grup d'amics i amigues, la majoria de idees força revolucionàries, bé, segurament només de pensament, però a mi m'agradava creure que entre tots canviaríem el món, el nostre món, que era l'únic que coneixíem perquè difícilment ens allunyàvem del barri i com a molt aconseguíem alguna lectura de les que s'anomenaven poc recomanables o ballàvem sardanes i repetíem la lletra de "La Santa Espina", prohibida, per descomptat. Res, tot força innocent:

Corrían los años setenta, y aunque nuestro pueblo era un pueblo secreto (…) algunos de los adolescentes menos oprimidos  eran capaces de recibir señales del exterior gracias  a sus radares invisibles. 

Segueixo amb la lectura. Ara li toca el torn a la família, un tant atípica també:

Trudie (la mare) ya no vive aquí. Se marchó poco después de Tash, mi hermana mayor. Ni Ray ni yo sabemos dónde está ninguna de las dos. 

(...)

El sueño de mi madre era ir a Tierra Santa. La intrigaban los judíos. No había un solo judío en el pueblo. No había negros ni asiáticos. Todos nos parecíamos bastante, como un universo de ciencia ficción.

(...)

Mi madre, Trudie Dora Nickel, de soltera Rosenfeldt, se ha ido. Un hecho irrefutable, aunque dónde pueda estar es asunto mío, ¿no? Quiero decir que no lo sé, pero a quién le importa, no es así como funcionan las historias por aquí. 

(...) 

Y echaron a mi madre. ¡Hala, con la música a otra parte! El término exacto es “excomulgar”. La excomulgaron, decía mi padre. 

 

I acabo amb un breu, però sucós apunt vers la llengua.

A casa, en teoria, la nostra llengua materna era el català, però, ai las! com que segons deien els pares, fins i tot "las paredes tienen oídos", es parlava en castellà i només utilitzaven el català quan tenien alguna discussió, cosa que passava sovint: 

La lengua materna de mis padres era una “lengua no escrita”. Cómo escribes las cosas, le había preguntado yo a Trudie. No las escribimos. (…) Las historias se transmiten. Nos llegan.

Complicada Bondad

Miriam Toews

Traducción de Daniel Najmías

284 pàgines

 

 

El nedador del mar secret. La mort del nadó.

 

Un obstacle al mig del camí
 Sant Quirze. Març 2021

Hi ha lectures que et deixen sense alè, garratibat, i d’altres, com el que ara m'ocupa, que et corprenen. Totes dues sensacions em resulten agradoses, amb mesura, és clar.

Una parella, que viu en un lloc idíl·lic tot i que un tant apartat al mig del bosc, amb un cotxe que ja fa temps que demana el canvi i una nit amb un temps rúfol. 

Ella es posa de part, i cal marxar cap a l'hospital.

Ell, s'apressa a posar el cotxe en marxa i encendre la calefacció per mirar de temperar-lo una mica perquè el trajecte no li resulti tant penosa a la dona. El cotxe es resisteix a engegar-se, insisteix, s'angoixa, i per fi ho aconsegueix. 

Puja a recollir la dona, i un cop tant acomodada com els és possible, es posen en marxa.

Aquest és l'inici d'un relat breu i intens:

Tan al nord com eren, qualsevol motor se’t podia glaçar, qualsevol bateria se’t podia morir d’un moment a l’altre, i, per trobar un altre vehicle havies de fer més de vint quilòmetres de boscatge frondós. 

Malgrat els entrebancs, tot surt bé i arriben a l'hospital on ràpidament l'atendran, però...

El nen ve girat.

L’ambient semblava immers en un somni (...) Però era en una habitació d’hospital i el seu nen venia girat.

Estalvio afegir gaire detalls del procés del part, per abordar el trist final. El nen és mort.

Arribats aquí podem arribar a imaginar el dolor i el desconsol de la mare; de fet, se n'ha parlat molt en diversos escrits, però i el pare?. Ell no sap què pot fer, a l'hospital li diuen que marxi, l'endemà caldrà  fer tràmits administratius, el voldran enterrar? o potser incinerar...? pensa en quedar-se a acabar de passar la nit: en qualsevol pensió, però al darrer moment enfila cap a casa:

En Laski va conduir fins a casa amb les llàgrimes que li rajaven per la cara, mentre el seu esperit corria amb el seu fill pel temps i travessava el matí del món.

(...)

Tot sol, a la casa a les fosques enmig del bosc, amb una tempesta que bufava a fora i l’ombra de la mort a dins, es va arrupir sota els llençols. 

Ell és això que diem un "manetes", ha construït pràcticament tota la casa i ara es planteja construir el taüt pel seu fill:

El va inundat una sensació d’esglai per haver de muntar el taüt; no tenia gota de ganes de fer-ho, ni de construir res més, ni ara ni mai.

(...)

Vaig construir-nos una casa jo, amb una habitació per a ell, i ara li estic fent el taüt. La feina no és pas diferent. Només és qüestió d’anar fent, a ulls clucs, observant el que fem amb deteniment, sense afegir-hi cap pensament. Així fluïm amb la nit.

Ho han parlat amb la mare i ella, massa trasbalsada ha deixat que sigui ell qui prengui la decisió final. I ara l'assalten els dubtes:

Si l’enterrem aquí, estarem lligats a aquesta terra per a tota la vida. Puc fer que l’incinerin en una funerària, posaran les seves cendres en una urna de metall i ens el podem endur quan sortim de viatge. I algun dia, quan siguem al mig del mar, podrem abocar-hi les cendres.

I entre llàgrimes, es posa a treballar, mentre recorda el seu petit que nedava en el mar secret de la seva mare.

El nedador del mar secret

William Kotzowinkle

Traducció de Yannick Garcia

88 pàgines

 

Testament

2013 Barcelona. El carrer del Carme
En aquest espai, ara part de la Rambla del Raval hi havia casa meva

Un escriptor vell i decrèpit, decideix deixar el seu testament a un ajudant amb aspiracions de triomfar. El "testament" no és altra cosa que un recull d'idees encara no ben lligades que pretenien acabar en publicacions.

Són només esbossos, apunts, però l'escriptor pensa que el jove pot aportar-hi el seu punt de vista, pot fer-los seus i concloure així els relats inacabats.

En serà capaç?

L'ajudant, que és qui en té cura de l'ancià al que sembla menysprear, pren l'encàrrec amb una certa indolència, però amb curiositat:

No puc deixar de sentir certa curiositat per conèixer alguna de les coses que va escriure quan encara ho podia fer.

(...)

És una desferra humana, com ho serem tots si no tenim la sort de tancar la barraca abans de fer-nos tan vells i decrèpits com ho és ell, ara. 

El primer escrit porta per títol: "El temps de la Syra" i no li acaba de despertar cap interès. Val a dir que a mi, que d'alguna manera m'hi he afegit al joc, tampoc no m'ha interessat massa:

Tal com està explicat, no he acabat de veure com es podrien lligar uns amb els altres, ni on els  portaria el camí que prendrien en el seu combat diari per la supervivència. 

Altra cosa ha estat el següent: "La vorera": al que mentalment he afegit com a subtítol "moderna" ja que des del primer moment m'ha recordat el meu barri del Carrer del Carme a Barcelona.

En aquest relat hi apareixen diversos personatges que considero com prototips dels actuals veïns d'algun barri dels que es deien obrers i ara mateix no sé com caldria anomenar-los. Veiem:

- El vell que es pensa que es beneficia la mossa que el cuida, i que en aquest cas l’autor ha decidit que sigui una filipina de formes exuberants, quan en realitat li estan foten el pel. N’hi ha un munt de casos com aquest en tots els barris treballadors.

- Parella d’avis en què la dona té una malaltia degenerativa, a ell li diagnostiquen un càncer terminal... i decideix posar fi a la vida de tots dos estimbant-se amb el cotxe.

- Portera que té dèria per recollir gats abandonats. ( En aquest cas és una portera, però podria ser qualsevol persona, normalment que viu sola).

- El bar del barri que té un lloro xerraire a la porta. ( Em recordava El Resolis, que, tot i que mai no havia tingut cap lloro, sí que recreava l'ambient que ens descriu en Carbó) 

- La dona amb Alzheimer que crida els veïns perquè (suposadament) s’ha quedat tancada a casa i no troba les claus i té hora a la perruqueria:

I mentre fa camí. Havent-se-li esborrat de la memòria gairebé del tot l’incident del pany, prem amb una mà fortament el manyoc de claus, perquè té la vaga idea que les ha de conservar costi el que costi perquè li faran servei  per tornar a entrar al seu pis.

- L’avi que llegeix les contraindicacions de la medicació. Totalment hilarant i potser també trist:

A mesura que avança en la lectura no para de preguntar-se qui cony és capaç de saber que té al·lèrgia a la dexclorfeniramina maleato, als inhibidors de la monoamino-oxoldassa, a la cetirizina diclorhidrato (...) S’ha de tenir molt en compte que un ús continuat pot estimular i potenciar la toxicitat d’altres medicaments que prengui de la família dels diürètics... ( i així segueix tota una pàgina).

- Un altre avi que a més pateix trastorns de memòria:

El vell combatent republicà ara gairebé amb cent anys i amb trastorns de memòria, entre d’altres: 

No va dubtar ni un minut i va ser dels primers a inscriure’s al cos de voluntaris que, per influència que la Falange exercia sobre el govern, van batejar com a División Azul. Era l’única manera d’entrar a Rússia, fer tots els papers de l’auca i, a la primer oportunitat, per difícil que fos, passar-se a l’altre bàndol, al seu, al dels comunistes.  

- Els sense papers explotats per màfies que els utilitza per demanar caritat.

- El metge, els transvestits, el lladregot... Tots tenen cabuda en l'imaginari de l'escriptor. I alguns d'ells a la meva memòria

2013 Barcelona. El carrer del Carme
La que va ser la "meva" vorera

 

Testament

Joaquim Carbó

478 pàgines 

Josep Carner III

I acabo aquest breu recull de poemes de'n Carner amb, el tema del qual pot semblar més prosaic, però només en aparença. 

Personalment, sempre he sentit fascinació per les cases tancades, per les construccions abandonades. És inevitable que la imaginació es posi a treballar, a especular. Ell també ho va fer, o potser sabia alguna cosa que nosaltres desconeixem?:

 UNA CASA TANCADA

Casa sense ningú, casa feresta,

és bròfec en la nit el teu desús.

M’has fet girar la testa.

¿Per què m’atreus i quin missatge em duus,

oh tu, negra amenaça redreçada

on cap finestra encesa no somriu,

tan tancada i barrada,

tomba immensa d’un atri sens caliu?

S’acala de ton ràfec la visera,

l’herba creix en el porxo taciturn,

ploren tos arbres en el vent nocturn

i xiula l’espitllera.

Tu, devastada de dolçors humanes,

sens cap memòria ni frisor gentil,

fores, amb flors a totes les baranes,

casa de nuvis en un temps d’Abril;

va haver-hi fresses a la teva escala

d’envejosos, d’amants, de tafaners,

musica i riures a la teva sala

i corredisses en els teus vergers;

ran de tos llibres vells la idea nova,

damunt la taula el vi de joventut,

i en el recer d’endomassada alcova

el llit gemegadís del goig hagut.

Gaudien, tos balcons, esbatanant-se;

tos llums, de nit, cridaven a l’estrany.

Però la Malfiança

passà el forat del pany.

Un cortinatge dens hom posaria

a cada porta, per a fer-hi nit,

i hi podria escoltar la Gelosia,

sufocant el glatit.

Eren els murs de tanca massa baixos,

els finestrals oberts massa arriscats.

El dubte dels servents tancà els calaixos.

La por dels lladres comandà els reixats.

Semblava, pel defora, cada passa

una incerta amenaça del carrer,

i semblava el silenci una amenaça,

espera d’altra passa que ja ve.

Tot es barrava, al vespre, a consciència,

tement que no hi hagués, de l’ombra al mig,

les emboscades de la intel·ligència

i l’estranya escomesa del desig.

Van apagar-se, en el costum, els besos,

va néixer entre cauteles la buidor,

i ja van veure en solitud, opresos,

com un abisme l’esdevenidor.

Ells vigilaren sense defallences,

i tot ho cuirassaren; i a la fi,

ben enllestides totes llurs defenses,

els va fer por la casa, i van fugir.

 

 

El cor quiet

Josep Carner

Josep Carner II

I seguint amb el poeta, en el mateix llibre, s'hi dedica un apartat als arbres. 

D'aquí aquest breu poema que m'ha semblat tan tendre i suggeridor que no me'n puc estar de compartir-lo:

Pels entorns de La Salut
Abril 2021

IDIL·LI

D'ençà que va enamorar-se

de la font l’arbre del pont,

d’ençà que va enamorar-se

i la font li correspon,

que ell el cel només el mira

en l’ull suau de la font.

Font vella de la Salut
Abril 2021

El cor quiet

Josep Carner

Josep Carner I

En Josep Carner patia d'insomni i sovint, mentre tothom a casa dormia, ell sortia a caminar pels carrers deserts.

Va escriure alguns poemes dedicats a les nits. He triat aquest perquè m'ha commogut la referència que fa als seus fills i la seva esposa:

 

EL BEAT SUPERVIVENT (Fragments)

La meva pipa jau, i no perilla,

a un racó de la boca. És mitjanit.

Enllà dorm el meu fill, ençà, ma filla

i dolça alena missenyora al llit.

-¿Què fa, tot sol? Dotze hores són tocades

-diuen, veient la ratlla de claror

sota la porta, negres, ensonyades

les cambres del voltant del menjador.

¿Què faig? Em plau eixa sobirania

d'una clapa de llum entre foscors;

encara visc, mentre ma gent somia, 

com un supervivent misteriós.

Em distreu aquell pom de violetes,

aquell rellotge o el meu foc encès;

ja del llibre les tímides lletretes,

desentrenat com só, no em diuen res.

(...)

Oh cambres de mos fills, plenes de fades!

oh seny de la muller, ple de destí!,

oh, a mon voltant, mirades confiades

que en mi reposen com si fos diví!

Qui un temps va ésser l'indolent donzell

de sa naixent solemnitat s'espalma

i estic empallegat amb un reialme 

i somric jo mateix de mon mantell.

Dotze hores són tocades, tot ho esmenta,

la llum amiga es torna indiferenta;

obro la porta; a la fosca enllà

camino lent, amb por de profanar,

perquè la nit és, com la mort, viventa.

 

 

El cor quiet

Josep Carner

 

El crit

Barcelona
Juny 2020

 

Barcelona
Juny 2020

"El crit" és el relat d'un fet vist des de diferents punts de vista. El fet: l'atemptat a la Rambla de Barcelona i els protagonistes, ara els presentaré:

La Judith, casada, amb un fill:

La coneixem el 5 de setembre, en una visita a la psicòloga per tractar de resoldre un trauma que pateix des del 17 d'agost del 2017:

La Judith esguarda la psicòloga amb desconfiança.

Està en l'habitació d'un hotel (no importa el nom) de La Rambla. El seu acompanyant és un amic del seu fill del qual tracta d'amagar el nom:

Havia quedat amb... amb ell. Vaig dir a casa que tenia un dinar. A última hora, em va sortir un dinar de veritat amb el meu marit i una colla d’amics...

(...)

En el moment en què vaig descórrer les cortines, la furgoneta envestia un nen. Molta altra gent, però vaig veure un nen. 

A l'Eduard, el marit, el coneixem una mica més tard. L'1 d’octubre, una data senyalada.

Es troba en un centre de votacions on hi ha passat la nit custodiant la instal·lació i defensant les urnes davant l'envestida dels qui les volen arrabassar: Sempre s’han d’amagar coses, llibres o urnes. Urnes per votar.

La Judith també hi és quan s'ha produït un dels episodis violents que es van viure aquell dia:

L’Eduard tremola lleugerament , i no sap ben bé si és de la ràbia o de la por que, vulguis que no, se t’encomana. Com la por de la Judit, que no hauria dit mai que fos tan espantadissa. 

(...)

L’Eduard ha estat a punt, però molt a punt, de tornar-s’hi. No hauria aconseguit res, només rebre més, però almenys s’hauria desfogat.

Ell també té els seus secrets:

La Xènia li ha canviat la vida en els últims temps. L’Eduard amb una sola dona no fa. Sempre n’ha necessitat dues. La Judit i una altra.

(...)

Quina sensació més estranya. Això que li passa, de necessitar Xènies, deu ser cosa de psicòleg.

(...)

Realment, el 17 d’agost no va veure res en directe. Es van estar tancats en aquell restaurant fins a les onze de la nit, i després els van evacuar per la porta del darrere. I llavors ho havia vist tot a la televisió. 

Ara és el torn de la Xènia, filla de l'alt conseller delegat d'un important banc; aquest cop és 11 d’octubre:

La Xènia va viure una infantesa de cotó fluix, d’aquelles ben treballades per part d’una mare advocada i d’un pare que va anar escalant posicions dins del consell d’administració del banc, fins a aconseguir que el fessin conseller delegat.

Com tots els personatges ella també té un secret, bé, en aquest cas en té més d'un, però ara el principal té a veure amb en Gerard, que ha aparegut a la seva vida d'una manera que ella creu inesperada. Treballa al banc amb el seu pare i s'ha presentat de manera suposadament casual, després d'una violenta discussió amb el pare. Han congeniat ràpidament i han iniciat una relació íntima que ella comparteix amb l'Eduard:

En Gerard ha estat com una droga. La Xènia precisament mai no s’ha drogat i no ha begut mai gaire, només unes quantes cerveses en nits de festa. 

(...)

Val a dir que la Xènia compartia un objectiu amb el seu pare, i és que també havia procurat que ningú no li sabés el cognom perquè no la identifiquessin amb ell.

I és clar, en Gerard, que coneixem en una trobada el dia de Tots Sants, tampoc no és el que aparenta:

En Gerard va intentar marxar de casa als vint-i-cinc anys, i no se’n va sortir. Havia penjat els estudis a l’últim curs de batxillerat davant la desesperació dels pares. De tots dos.

(...)

En Gerard havia crescut anant a les manifestacions de l’Onze de Setembre amb la mare i l’oncle, i després s’havia trobat en aquella de l’Estatut d’autonomia retallat per Madrid el 2010, embolicat amb una estelada. I després havia dit que prou.

Només ens quedava per presentar la Matilde, la psicòloga. La coneixerem el 29 de novembre i per descomptat amb el seu secret inconfessable:

La Matilde va créixer en un ambient que no té res a veure amb el que ha viscut a Barcelona des que va aterrar aquí per estudiar.

(...)

Havia buscat i havia trobat feines de cambrera i de dependenta a Barcelona mateix. Però li robaven molt de temps, li pagaven poc i algunes vegades no podia anar a algunes classes.

No segueixo perquè arribant a aquest punt, la història fa estona que ha deixat d'interessar-me. Massa casualitats, massa relacions, massa ganes de complicar-ho tot per resoldre-ho tot també.

En principi semblava que podia tenir un cert interès conèixer diferents personatges que havien viscut d'una manera o altre uns dies que van deixar empremta en molts de nosaltres, però tot acaba dissolent-se d'una manera innecessària per l'afany de deixar-ho ben lligat.

Gairebé es repeteix el plantejament de condensar qualsevol opció ja sigui vici, casualitat o problema, en un mateix grup com va fer a "El jersei" que si seguiu l'enllaç hi trobareu el que vaig opinar en el seu moment.

Barcelona
juny 2020

El crit

Blanca Busquets

230 pàgines

Paul Auster

Un recull d'entrevistes en què en Paul parla de la seva passió per escriure i el com i per què ho fa:

Traduir el permet treballar amb les eines essencials del teu ofici, aprendre a viure íntimament amb les paraules, veure amb més claredat el que estàs fent. (...) No és necessari ser brillant ni original, no és necessari que intentis fer coses que en realitat no ets capaç de fer. 

(...)

Per tal de poder escriure sobre mi mateix, em vaig haver de tractar com si jo fos algú altre (...) Durant el procés d’escriure i de reflexionar sobre tu mateix, et converteixes en algú altre. 

No sé si quan torni a llegir un dels seus llibres en serè conscient del que ell mateix explica que m'està oferint:

El que jo intento fer en tots els meus llibres és deixar prou espai en la prosa perquè el lector hi pugui entrar.

Certament una cosa sí que puc afirmar i és que m'agrada la aparent senzillesa amb què explica les històries en les que resulta fàcil introduir-se i identificar-se:

Si vol, l’escriptor pot escriure de tal manera que aclapari el lector amb tants detalls que a aquest no li quedi aire per respirar. (...) Quan jo escric, la història sempre és el que més em preocupa, i sento que ho he de sacrificar tot per ella 

(...)

Començo a cegues amb unes quantes imatges, uns quants xiuxiuejos al cap (el murmuri de la veu d’un personatge, un gest). Després la història comença a desenvolupar-se dins meu, i sovint triga anys que la pugui començar a escriure.  

I ja entrant de ple en el terreny de les confessions, comparteix les seves interioritats:

Sovint em demano per què escric (...) No és que escriure em proporcioni un gran plaer, sinó que no fer-ho m’és fatal 

(...)

Jo sempre havia somiat escriure novel·les (...) Cap a la meitat de la dècada dels setanta, vaig parar completament d’escriure narrativa. Pensava que estava perdent el temps.

No va ser fàcil la seva dedicació completa al món de la literatura, car hi havia impediments econòmics, però una sobtada desgràcia va fer que d'alguna manera se li aplanés el camí:

Però després, de manera completament sobtada, sense cap avís, el meu pare va morir d’un atrac de cor, i jo vaig heretar alguns diners.

(...)

Sí, després va venir l’herència. (...) És una equació terrible, després de tot: pensar que la mort del meu pare va salvar la meva vida.

I coincidint en aquests temps que ens està tocant viure, acabo amb un parell de referències a la solitud i al confinament que la casualitat ha fet que em semblin ocurrents.

Val a dir que en el que es refereix a la solitud i estic totalment d'acord:

La majoria de gent té tendència a pensar que la solitud és una cosa més aviat trista, però jo no li atribueixo cap connotació negativa. És un simple fet, una condició de l’ésser humà i, fins i tot, quan estem envoltats d’altra gent, les nostres pròpies vides les vivim essencialment sols: la vida veritable té lloc dins de nosaltres mateixos.

Del confinament, segurament em podríem comentar molt més, i és que en Auster es torna a referir a un confinament gairebé espiritual del que fuig arrossegat pels seus pensaments. 

Tot i això, en els temps que vam patir el confinament més dur, els meus pensaments, sovint empesos per les lectures, no van deixar de volar i fugir a llocs a voltes coneguts i d'altres a paisatges somniats i irreals. I ajuda, vaja si ajuda:

 

Cada dia m’embranco en un viatge cap al desconegut, però això no obstant, m’estic tota l’estona assegut allà, a la meva habitació. La porta està tancada, no em moc mai; malgrat tot, aquest confinament m’ofereix una llibertat absoluta, per ser qui vulgui ser, per anar allà on em portin els meus pensaments.

Experiments amb la veritat

Paul Auster

Traducció d’Hèctor Hernández i Maria Gomil

187 pàgines