Les tristes recances

 

Sabadell, Març del 2021

Ja n'he parlat en un altre comentari de la comunitat mennonita. En aquest cas, de la mà de la mateixa autora, la història es centra en una família, actual, però també d'alguna manera, condicionada per les seves creences.

L'argument gira entorn del suïcidi. És una reflexió, al meu entendre exhaustiva que intenta arribar al fons dels punts de vista tant de la persona que el seu objectiu és treure's la vida, com de la família, de manera especial de la germana que es debat entre el dubte d'ajudar-la a tenir la millor mort possible i el desig de impedir-li-ho. 

Però abans ens fa una presentació de l'entorn en què es mouen l'Elfrieda i la seva família:

L’Elfrieda és concertista de piano.

(...)

Els meus avis van venir d’un poblet mennonita de Sibèria el 1917, l’any de la revolució bolxevic. (...) Els mennonites havien après a callar, a aguantar el patiment.

Les coneixem a raó d'una trucada de la mare feta des de l'hospital on han ingressat l'Elfrieda: el motiu, un dels molts intents de suïcidi:

De vegades, la meva germana deixa de parlar. El nostre pare també ho feia. (...) En realitat no havia pas canviat d’estat d’ànim, simplement callava. Ens escrivia notes.

(...)

L’última vegada que la meva germana va intentar suïcidar-se, ho va fer amb la idea d’evaporar-se lentament en l’espai. Un intent furtiu de deixar aquest món morint-se de gana.

(...)

Aquest cop, el mètode no havia estat deixar-se morir de gana, sinó les pastilles. (...) D’on va treure les pastilles?, vaig preguntar a la meva mare.

No ho sap ningú.

No m'hi veig en cor de parlar de les raons que pot dur a una persona en aparença sana a llevar-se la vida.  Em resulta més fàcil posar-me en el lloc de qui li han diagnosticat una malaltia terminal i/o està patint sense cap esperança no ja de guariment sinó de millora.

També puc entendre situacions personals complicades com poden ser l'abandó o els mals tractaments.

Amb tot el que he dit no vull excloure els patiments psicològics ni tampoc qualsevol altre supòsit que no hagi recollit ni tan sols imaginar, però que per la persona que el pateix sigui el suficient important com per desitjar acabar.

En aquest cas, semblaria que la protagonista no entrava en cap dels supòsits que he tractat d'enumerar, segurament de manera maldestre.

Ella, és jove, culta, bonica, té èxit laboral i encara més, en el gens fàcil camp de l'art, com a pianista, està casada i pel que sabem no té cap conflicte de parella, té una família acollidora, només amb un precedent que no s'aclareix si és l'origen de tot plegat i és què el pare ja es va suïcidar...

Aleshores?:

Tenia una malaltia terminal l’Elf? Alguna cosa l’havia condemnada genèticament des del primer dia que havia vingut al món a desitjar la mort?

(...)

Quan el meu pare es va suïcidar vaig anar a veure’n un (terapeuta), que em va suggerir d’escriure una carta al pare. Li vaig donar les gràcies i me’n vaig anar pensant que aleshores el pare ha era mort. Que no la rebria la carta. Quin sentit tenia, doncs? 

Les imatges que ens presenta amb tota la cruesa l'autora, fan reflexionar respecte al que la germana comença a plantejar-se. 

Evitar el patiment de qualsevol, i més encara d'una persona estimada hauria de ser la nostra màxima aspiració. Fins i tot quan aquesta persona ens està demanant que l'ajudem a morir?. Veiem com ens relata un dels diversos intents de l'Elf:

(La mare) Ha trobat l’Elf estirada al terra de la cambra de bany. S’havia tallat les venes i s’havia pres lleixiu. (...) Estava tota ensangonada. I conscient, viva. (...) És a cures intensives, amb respirador, perquè amb el lleixiu se li ha tancat la gola. Els canells se li curaran.

(...)

El cervell és un òrgan que té la funció de resoldre problemes, de manera que si el problema és la vida, la impossibilitat de viure, un cervell racional i en funcionament ha de trobar la manera de posar-hi fi. (Resol aquest pensament el conflicte de la família?)

(...)

Vaig sospesar les opcions que tenia. Totes eren terribles.

L'Elf planteja la seva por a morir sola, demana a la germana que l'acompanyi en un viatge on li podran practicar l'eutanàsia. No té forces per comentar-ho amb el marit, ni amb la mare, només confia en la germana. 

No té cap altre argument per tractar de convèncer-la, que el fet de voler morir. La germana sap que ho tornarà a intentar tants cops com li sigui possible. 

Totes dues tenen present el precedent del pare que va acabar tirant-se al pas del tren..

Què pot fer?:

No podia suportar veure l’Elf a Psiquiatria. Aquella presó, deia. No hi fan res. Si no es pren les pastilles, no parlen amb ella. S’esperen l’assetgen, l’assetgen, s’esperen i l’assetgen.

(...)

Yoli, va fer, em fa por morir sola.

(...)

Deixa’m-hi pensar una mica, entesos? I tu també pensa-hi, però pensa-hi de debò.

(...)

Si heu d’anar a parar en un hospital, val més que mireu de concentrar el dolor al cor i no al cap.

(...)

L’Elf i jo havíem suplicat i suplicat i suplicat als de l’hospital d’East Villaage que no deixessin anar el pare, però ho van fer i va desaparèixer per sempre més. Nosaltres som la família i prou. I els metges estan enfeinats a encabir totes les hores possibles per pagar-se les pròximes vacances.

Preparar una fugida cap a l'estranger on el suïcidi no estigui castigat, era una opció. Tot seria legal, i  la família ho hauria d'entendre.

Ho parla amb una bona amiga. Dubta:

Pel sol fet que una cosa sigui legal no vol dir que estigui bé.

(...)

Tu creus que no et pesaria si ho fessis?, em va preguntar

I si no ho fes?, vaig respondre.

Una cosa i l’altra, va dir.

El Montseny
Novembre del 2015

“El suïcidi és un fet de la naturalesa humana que, independentment del que s’hagi dit o fet sobre aquest tema, exigeix la comprensió de totes les persones, i a cada època s’ha de replantejar de nou.” Goethe. 

Les tristes recances

Miriam Toews

Traducció de Carme Geronès

300 pàgines