Aigua dolça

 

Un trastorn mental presentat en forma de relat fantàstic és el que amb "Aigua dolça" ens presenta Akwaeke Emezi, una escriptora nigeriana totalment desconeguda per mi.

Les diferents presències en forma de veus que sent dins seu la turmentada protagonista del relat, ens els mostra com a esperits que, si fem el difícil exercici de reflexionar respecte d'aquesta dolència, podríem arribar a convenir que té un punt de vista força acceptable.

Elles, les veus, o ells, els esperits, es presenten, potser a causa d'una fallada en el moment de la concepció, com a dominants:

Quan es fa la transició d’esperit a carn, figura que les portes han d’estar tancades. (...) Quan ella (el nostre cos) per fi va poder arribar al món, viscosa i més fragorosa que un poble de tempestes, les portes van quedar obertes. (...) Érem alhora vells i nounats. Érem ella, però al mateix temps no ho érem. No érem conscients, però estàvem vius. (...) érem clarament, “nosaltres”. 

L'Ada, ben aviat comença a patir les conseqüències d'aquesta invasió dels seus pensaments, del seu interior i ho fa en forma de malsons recurrents:

L’Ada tenia molts malsons, uns somnis aterridors que la portaven una vegada i una altra al llit dels seus pares.

(...)

Ella no sabia que vivíem dins seu, encara no. (...) Les portes estaven obertes i ella era el pont. Estàvem descontrolats.

(...)

El problema de tenir déus com nosaltres que se’t desperten a dins és que la nostra gana també augmenta i algú ens ha d’alimentar.

Superada l'etapa infantil, l'Ada entra en l'adolescència, ja de per sí complicada, amb l'afegitó de les presències que habiten en el seu interior i que la fan prendre unes decisions abruptes que ella efectua gairebé a mena de "sacrifici" sagrat cap els déus que la posseeixen: 

Als setze anys, va trencar un mirall per escarbotar-se la carn amb el vidre. Als vint (...) feia servir un bisturí nou sobre el seu braç esquerre, sembrat de cicatrius.

(...)

L’Ada només era una nena quan van començar els sacrificis. Es tallava la pell sense saber del tot per què, no entenia els misteris de l’autoveneració.

Seguim l'Ada a través de les diferents etapes més o menys vitals, tot i que, malgrat les consultes a metges i especialistes i diferents tractaments, mai no superarà el fet de la dominació interior que li xucla la voluntat i la vida:

Ada: Ni tan sols tinc la boca per explicar aquesta història. (...) Jo no volia estar sola; per això els vaig triar. Mireu, en molts aspectes, jo ni tan sols soc real. 

I és que:

Els humans no recorden el temps anterior a tenir cos i, per tant, donen les coses per descomptades. 

Certament, ella en algun moment de la seva confusa existència, tracta de rebel·lar-se, de ser ella mateixa, però tanmateix, desconeix qui és en realitat i els esperits s'alarmen i acaben imposant-se:

Ella no estava segura que fóssim reals (...) És per això que, quan va començar a buscar informació sobre els seus “símptomes”, va se com una traïció.

(...)

No us imagineu el que representa compartir una vida i un cos, veure com s’escolen els dies, els mesos i els anys, la gent que entrava i sortia de la nostra òrbita, presenciar l’intent de fugida de l’Ada, contemplar-ne el fracàs, veure com va acabar estimant-nos encara més.

Fins i tot, arriben a agafar el rol de protectores. Ells, els esperits, són la veritat, la raó, els que vetllen per la integritat del cos que els acull i al que tracten d'emmotllar segons els seus desigs i necessitats:

És així com jo feia de protectora de tots nosaltres, mirant d’estar lluny de metges, diagnòstics i medicaments que sens dubte haurien insuflat dins l’Ada si li haguessin vist l’aspecte exacte del cervell. (... ) No és fàcil convèncer un humà que es llevi la vida: n’estan molt de la vida, encara que els faci desgraciats.

(...)

L’Ada s’allunyava de la mare humana a mesura que s’acostava a nosaltres.

No queda cap escletxa per l'esperança, tret de llevar-se la vida perquè:

La qüestió, Ada, és que no oblidis que no ens podem separar. (...) Nosaltres som tu. 

Gaudiu de la lectura.

 

Aigua dolça

Akwaeke Emezi

Traducció d’Albert Torrescasana

252 pàgines