 |
| Tortosa Setmana Santa 2013 |
Començo recordant, val a dir que sense cap mena de nostàlgia, les consignes (en deien aprenentatges) rebudes de petita a l'escola, referents als "pecats capitals".
Eren set: La luxúria, la golafreria, l'avarícia, la mandra, la ira, l'enveja i l'orgull.
Com segur endevinareu, jo, i vull creure que la majoria de companyes, les repetíem com a lloros sense entendre ni importar-nos massa el significat.
Però no n'hi havia prou amb això, car a cada pecat, mortal, no ho oblidem, hi havia la corresponent virtut:
La humilitat, la generositat, la castedat, la paciència, la temperància, la caritat i la diligència.
He tingut curiositat a llegir els set llibrets, breus, però intensos, que des de la vessant filosòfica i algun cop històrica s'han publicat entenc que amb el propòsit d'impulsar-nos a reflexionar:
1- La luxúria i contra ell castedat:
No és el pecat més mal vist,
perquè secretament tots el podem comprendre i disculpar, però sí que és el
pecat més temut i contra el qual s’ha escrit més literatura. Sobretot perquè
posa en perill la família, sobre la qual s’aguanten les comunitats polítiques.
I perquè, més enllà d’aquest aspecte públic, la luxúria conté en ella mateixa
un component demoníac.
(...)
Ortega y Gasset distingeix
entre “instint sexual” i “amor sexual”. Segons ell, en l’instint sexual la
voluptuositat seria anterior al seu objecte.
Anna Punsoda
70 pàgines
La gola és un pecat carnal:
cosina del plaer i deutora de l’estómac, ve de la carn i s’instal·la en la
carn. (...) La golafreria ha passat de ser una ofensa a Déu a ser un pecat
social.
(...)
La gola és un pecat d’homes.
Masculina ha estat a bastament recreada, sovint amb connotacions morals i
sempre amb dimensions físiques.
Adrià Pujol Cruells
70 pàgines
En un pecat tan relatiu, de
fet, que, al llarg de la història, ha pogut transitar amb força naturalitat,
fins i tot, cap al terreny de la virtut. Un pecat fluctuant, doncs, entre el
vici i la virtut. Que és una manera força estranya de ser pecat.
Oriol Ponsatí-Murlà
68 pàgines
4-La mandra o peresa i contra ella diligència:
Com el dolor, la mandra és un senyal d’alarma que ens obliga a aturar-nos.
(...)
Si la nostra mandra ens impedeix tant treballar, com consumir, estem entrant en el camí de la contemplació i cal que el seguim amb alegria i sense complexos.
Oriol Quintana
67 pàgines
5- La ira i contra ella paciència:
La ira és la passió més
vehement: és com un alçament de totes les nostres potencialitats físiques i morals.
(...)
Aïrar-se és desapoderar-se;
reprimir-se la ira és senyal de poder sobre un mateix i sobre el món. (...)
Però, en canvi, els esclats d’ira són una marca típica del poderós: de Déu, del
governant, del directiu.
Raül Garrigasait
63 pàgines
6- L'enveja i contra ella generositat:
L’enveja t’empeny a desitjar
sense aconseguir.
(...)
Si envegem alguna cosa és
perquè en realitat no sabem ben bé el que volem. Diria que l’antídot contra
l’enveja és saber què vols i no tenir mandra de fer-ho.
Marina Porras
76 pàgines
7- La supèrbia o orgull i contra ella humilitat:
El símptoma més molest de la
supèrbia, i el primer que es detecta des de fora, és no escoltar. És una
manifestació física.
(...)
Quan diem que algú és superb
diem una cosa diferent que quan diem que algú és vanitós o que peca d’orgull.
(...)
La supèrbia és el pecat
polític per excel·lència perquè el superb és l’enemic de l’ordre públic, cosa
que obliga el sobirà a ser-ho encara més, de superb.
Jordi Graupera
79 pàgines
 |
| Terol 2015 Processó del Silenci |
I si volem resumir-ho:
Ningú es va plantejar que l'home és home per les seves passions desordenades, i que això ja està bé. Cap humanista va creure que l'home fos prou bo tal com era.
(...)
I les persones no podem entendre la plenitud sense diversió i sense plaer; segurament no podem entendre una vida autènticament humana sense algun punt de luxúria, de gola, d'ira i de mandra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada