Una enrevessada història que comença com un amor de joventut i que deriva en un judici vers un grup de dones que com a vigilants de les SS van ser responsables de la mort d'un nombrós grup de dones durant la retirada. Poc creïble, però de bon llegir.
Coneixem el protagonista, molt jove, només amb quinze anys, a raó d'una indisposició en què és auxiliat per una dona.
Un cop refet de la malaltia que el manté un temps considerable sense poder sortir de casa, i atiat per la seva mare, s'adreça a la desconeguda samaritana per fer-li sentir el seu agraïment amb un gran ram de flors. Tot força innocent, fins que es complica, quan l'ajuda a pujar carbó, cau enmig de la pila, ella li ofereix un bany...:
Li vaig donar l’esquena en aixecar-me i sortir de la banyera. (...) Se’m va apropar tant que vaig sentir els seus pits a l’esquena i el seu ventre a les natges. També estava nua.
(...)
Durant aquella nit me’n vaig enamorar.
L'enamorament, que mai no queda clar si és mutu, acaba de manera abrupta amb la desaparició d'ella mentre ell segueix endavant amb la seva vida, noves coneixences, i va avançant en els estudis de dret:
Durant molt temps el meu
institut només va ser de nois. Quan passà a ser mixt, les noies eren tan poques
que no les van separar entre les classes paral·leles; totes van anar només en
una, després en dues i tres classes, en arribar a ser-ne el terç del total de
cadascuna.
(...)
Amb tot, sempre vaig
enganyar-me a mi mateix, perquè m’adonava que traïa Hanna quan feia com si
confiés als amics tot l’important de la meva vida i sobre Hanna callava.
(...)
Mai no vaig saber què feia
Hanna quan era fora de la feina i quan no era amb mi.
(...)
No l’havia pas oblidada,
Hanna, però amb el temps el seu record va deixar d’acompanyar-me, restà enrere,
com resta enrere una ciutat quan el tren continua endavant.
(...)
Vaig tornar a veure Hanna a
l’audiència.
No era el primer procés sobre
els camps de concentració, ni cap dels importants.
Ja hem arribat al punt culminant del relat: Ell, estudiant, amb el grup d'alumnes que, seguint les matèries d'estudi, assisteix a un judici i allà està ella, acusada:
No la vaig reconèixer fins que
va ser cridada (...) Duia un vestit gris de màniga curta. La vaig reconèixer,
però no vaig sentir res. No vaig sentir res.
(...)
El jutge va deixar que Hanna confirmés
amb monosíl·labs que fins a la primavera del 1944 havia estat destinada a
Auschwitz, i fins a l’hivern de 1944-45, en un petit camp de concentració prop
de Cracòvia.
(...)
Aleshores vaig tenir un
ensurt. Em vaig adonar que havia trobat natural i justa la detenció de Hanna,
Estorat, assisteix al judici on va descobrint una desconeguda Hanna, de fet, ell ho desconeixia tot d'ella, mentre que va rememorant situacions viscudes i es va creant una opinió:
No vaig deixar d’assistir un
sol dia al judici.
(...)
Durant totes les setmanes del
judici no vaig sentir res, tenia els sentits com adormits.
Hanna era l’acusada número
quatre.
(...)
Les cinc dones acusades havien
estat guardianes d’un petit camp a prop de Cracòvia.
(...)
Sí, ella tenia preferides, sempre
una de les joves, de les dèbils i delicades (...) les noies només li llegien en
veu alta, un vespre i un altre i un altre.
L'alerta se li dispara: En el temps que va durar la seva relació, la Hanna sempre li feia llegir en veu alta, mentre s'asseia escoltant en silenci, atenta i fascinada.
Aleshores, tot i que no li resta cap responsabilitat al fet de què és acusada amb les altres quatre antigues companyes, hi troba el per què de tot plegat:
Sí que era imaginable el
desconcert i la manca de recursos que Hanna descrivia.
(...)
Hanna no sabia de llegir i
escriure.
(...)
Però, vergonya per no saber de
llegir i escriure com a raó del comportament de Hanna al judici i al camp de
concentració?
(...)
A la fi de juny es va dictar
sentència. Hanna va rebre cadena perpètua. Les altres penes temporals.
I el nostre protagonista, tot i no disculpar-la, ni tan sols visitar-la, reprèn el seu antic paper de lector;
Vaig començar amb l’Odissea. La
vaig llegir després que Gertrud i jo ens vam separar. (...) Vaig llegir per a
ella. Vaig llegir per a Hanna en casset.
(...)
Quan jo mateix vaig començar a
escriure, també li ho llegia.
(...)
No vaig escriure mai a Hanna. Però
no vaig deixar de llegir per a ella.
De fet la història no acaba aquí. Només dir que el final, que no desvetllaré, m'ha semblat el més encertat de tota la història.
El lector
Bernhard Schlink
Traducció de Carme
Gala
170 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada