Ràbia

A raó d’escoltar una entrevista amb l’autor en què comentava que després que li mataren el gos amb verí i que desconeixia qui o per quina raó ho havia fet, va escriure aquest llibre, va despertar tot el meu interès.

En realitat, m'ha semblat tota una interessant reflexió vers la mort en general. 

Tot i que en cap moment s'anomena el nom de l'illa on resideixen els protagonistes, tots els indicis fan que la puguem identificar amb Mallorca. L'autor situa l'acció a Bellavista, una localitat turística que no té ni una platja autèntica, sinó que han emprat un conglomerat trinxat d'una pedrera propera per simular la sorra. 

El protagonista té una gossa, na Taylor, molt coneguda en tot el barri, és molt tranquil·la, mostra molt afecte i paciència amb les criatures, i normalment celebra quan la porten de passeig, però que de cop i volta comença a mostrar símptomes de trobar-se malalta i a comportar-se d'una manera estranya i preocupant:

Ajaguda als meus peus, na Taylor va tornar a vomitar, però ja només treia baves.

(...)

Les escasses hores de vida que li quedaven a na Taylor van consistir en una agonia que li va anar minvant les forces, fins a deixar-la exhausta i acabar amb ella. 

Sense que ni una primera visita al veterinari hagi pogut resoldre la intoxicació de la gossa, i amb la dificultat afegida de tornar a contactar amb ell, el narrador es troba en la difícil situació d'enterrar la que va ser una companya estimada.

No disposa de vehicle ni tan sols de carnet, raó per la qual cerca ajuda entre els amics de tertúlia del bar del barri:

Va ser una sort que en Paco m’ajudés a enterrar-la.

(...)

Tota la meva vida n’havia estat sempre, d’absurda, però de sobte havia arribat a un absurd rotund i inconfessable, un absurd total en què l’únic que em quedava per fer era tancar els ulls i deixar-me dur, com qui es gronxa dins una barca enmig de l’onatge.

I, tal com he comentat, les reflexions vers la mort, adquireixen un to molt més profund:

La vida  consisteix a veure’ns morir els uns als altres. A quina espècie pertanyem, això al capdavall és indiferent. Tot allò que viu mor, i en fer-ho, primer es panseix i després es desfà, fins a desaparèixer per complert.

(...)

La visió d’un cadàver, també el d’un animal, transmet un desvaliment insuperable.

Jo no he tingut mai mascota, tret d'un gatet quan els meus fills eren petits i que se suposava (s'havien "compromès") que se'n farien càrrec. Ja podeu pensar que mai no va ser així.

Dit això, no puc entendre la violència o la crueltat amb ningú, siguin persones o animals. I per descomptat, igual que a l'autor, em costa d'entendre com algú pot matar cap ésser viu:

No entenc quin sentit té matar la mascota d’algú altre, vaig reflexionar. Fer mal, va respondre de seguida na Bali. 

(...)

Matar pot ser trivial; morir també, però res no suprimeix l’espant. 

(...)

Tinguem-ho present, recordem-ho: tots els subjectes cruels, o estúpids, o repulsius, han estat en el seu dia criatures adorables. Tenim tendència a creure, sense adonar-nos-en, que els infants venen del futur i que d’alguna manera ens hi ha de dur. 

(...)

El rostre, el nom, la identitat del qui mata no tenen interès ni rellevància, són intercanviables. 

Febrer del 2022

I acabo amb aquesta llarga reflexió que subscric totalment:

Quan algú mata algú altre, queden dues certeses: els morts no tornaran a la vida, i, en futures ocasions, segur que hi haurà algú, qui sigui, disposat a exercir de botxí. La voluntat de matar va inclosa dins la naturalesa humana; després pot ser qualsevol qui la dugui a terme, generalment en funció de les circumstàncies. En una majoria de casos, éssers valuosos acaben sent eliminats per d’altres que no valien res. 

Ràbia

Sebastià Alzamora

195 pàgines 

Llibre de preludis

Sant Privat d'en Bas

Vagi per endavant, que tot i que ha estat una lectura distreta, m'esperava una altra cosa, que tampoc no soc capaç de concretar. 

Ens trobem davant uns relats, que parlen de vampirs, bé, d'aprenent de vampir, d'una ex novícia neboda dei un compositor que només cerca descansar, i tot això en el si d'un balneari, on sempre he considerat (coses meves) com un lloc on poden succeir coses impensables.

També hi trobarem personatges i llocs coneguts si som lectors habituals d'en Jaume Cabré. Ha estat un exercici afegit el d'anar "descobrint" les referències conegudes.

I acabo aquesta disquisició afegint que el final inesperat és una de les característiques comunes dels relats.

Lubowski o la desraó:

Adela Turmeda era la criatura més exquisida que podia donar de sí una ciutat com Feixes, seu de bisbes ferrenys i fabricants impulsius, de gent enriquida per les guerres europees o socarrimada pel ressentiment. 

(...)

Maria Franch -la neboda oblidada- fou instal·lada, sense intervenció del seu oncle, a la cambra del costat de la de Lubowski. 

Maria s’havia fet, al cap de dos dies, la mestressa del menjador i dels porxos discretament ombrejats.

Era una dona que, quan entrava  en una sala o quan saludava algú a l’escala, a qualsevol hora, semblava embolcallada de l’aire fresc, radiant, de qui acaba d’arribar del bosc. 

(...)

Lubowski se sentia desorientat. 

(...)

Corrien veus. És impossible que en un balneari no corrin veus. Eren de tots colors. 

I, finalment, després d'una nit de concert, on han assistit tots els personatges que hem conegut, succeeix l'inesperat:

Agafà Adela pels braços. (...) li va ser cosa molt senzilla -gloriosa síntesi fatal- trobar l’indret exacte del coll on havia de mossegar.

Nocturn:

Tot va començar en l’època en què jo vivia encara a Barcelona i Robert Balló s’havia donat a conèixer com a compositor.

(...)

Abans que el públic esclatés en un impressionant aplaudiment i després de la darrera nota del concert per a piano de Balló, s’escoltaren dos segons de silenci profund.

(...)

A mig matí de l’endemà, en comptes d’estar escrivint l’article, era davant d’aquella torreta del Guinardó que indicava el paper. Era una casa vella, aïllada de les altres per un jardí minúscul i ostentosament abandonat.

I l'autor del missatge assegura que en Robert Balló és un impostor que s'ha fet seva l'obra de l'interlocutor:

Em va dir que un dia el tal Cervera el va animar a fer un concert per a piano i es va estar tres mesos embogit treballant, Balló mateix l’hi va orquestrar, que d’això no en sé gens, deia.

(...)

Va ser idea del senyor Cervera, un nom fals, per sortir a la llum pública al cap d’un parell d’anys sense por que no em busquessin les pessigolles, i ell mateix em va triar aquest de Robert Balló, i jo anava signant Robert Balló.

I és així que de nou, l'inesperat...:

No ho sé; mai no he sabut què cal fer. El que no vull és tornar a fugir. 

(...)

Desfer-se d’un cadàver és la cosa més esgarrifosa que pot succeir a una persona.

(...)

Em vaig establir a Venècia, on vaig dilapidar el patrimoni en una mena de vida depravada, incerta, trista, de fugitiu al capdavall. 

Sang de violí:

Falten dues hores -cal que ho digui- perquè comenci la meva actuació. Soc al Royal Festival Hall de Londres.

(...)

He arribat al límit humà de la perfecció en la interpretació, en la qualitat del so, en la potència i la diafanitat dels matisos del meu instrument. 

(...)

Tot va començar, deia, quan jo tenia vint anys. Després d’una carrera brillant i dos anys d’estudis a París i un aquí, precisament, a Londres, vaig tornar a Vic.

Trobem de nou el conegut Balló. Sens dubte, un virtuós, amb un violí extraordinari i, potser, quelcom més:

Mestre Balló tenia una facilitat total per lligar i fer parlar l’instrument que mai no havia copsat enlloc. (...)

A partir del meu robatori he seguit la carrera més brillant que un concertista hagi pogut somiar mai; a quaranta anys ja no tenia res més a dir amb l’instrument perquè en les meves mans, ja fos aquest violí com qualsevol altre d’extrema qualitat, no podia donar res més de si.

(...)

Fa, doncs, vint-i-set anys que visc com volia haver viscut, aparentment. El preu ha estat caríssim.

I, és clar, com no podia ser d'altra manera, l'inesperat...:

Avui sortiré amb l’Stradivarius: mai no l’he tocat en públic; sempre m’ha servit d’aliment a  mi tot sol.

El llibre conté més històries (Preludis), però jo ho deixo aquí i us animo a llegir-lo, que segur hi trobareu més incògnites que us resultaran interessants.

Sant Privat d'en Bas

 

Llibre de preludis

Jaume Cabré

189 pàgines

El jardí llunyà

Imaginem el jardí...
Ordesa, setembre del 2020

No és només un llibre de poesia, ni tampoc un llibre de relats, ni és només històric tot i que també, ni tampoc ens conta llegendes, però en realitat és una mica i molt més de tot això i és que l'autor ha volgut donar a conèixer uns grans poetes d'Al-Àndalu, dels quals ha traduït l'obra.

Només he gosat fer un petit recull i una molt insignificant mostra de la poesia.

Si us complau el que llegiu, gaudiu-ne llegint tot el llibre.

Pòrtic:

Imaginem el jardí...

(...)

Imaginem un oasi a la vora del desert. 

Si hem estat capaços d'imaginar-nos el jardí, seguim imaginant:

Imaginem una llibreria de vell a Perpinyà una vesprada d’estiu durant els primers anys setanta del nou-cents.

Imagineu un bloc runós i de tapes de cartró amb les vores ratades, entre un munt de papers i lligats en un prestatge.

Imaginem.

Imaginem un jovenot de cabells llargs i ulls curiosos que troba i fulleja aquest quadern valencià.

Imaginem que vol comprar-lo i se l’endú per quatre xavos. 

(...)

Imaginem que, amb els retocs ortogràfics necessaris, així com altres correccions d’estil, el text vingut del desert és el que llegirem si passem pàgina. 

Entrada:

Sense passat, és clar, no hi ha futur: tot es fa oblit i va a la perdició. (...) Perquè en la vida humana -en els somnis i desitjos humans-, només hi ha dos paradisos; l’un, si la sort acompanya, el vivim en la infantesa, quan el temps no existeix de tant com se’n té a les envistes en forma d’il·lusions; l’altre el somiem de vells i a l’altra banda, on ja no hi ha temps i tot és pura pau. 

Els poetes:

L'autor ens presenta un total de vint-i-set poetes, la majoria homes, i ens fa una molt breu semblança de cada un d'ells.

De les diverses i belles poesies que acompanyen totes les dades abans referides, n’he triada una, molt breu, sense cap més raó, que potser m’ha colpit:

Si de vora meu un dia lluny marxares, em passaria

el temps mirant els senyals lluents del llamp

o demanant per tu als viatgers que per ma casa passaren.

                                                                                         Ibn Al-Jannan

I ja ho deixo aquí, no sabria com podria comentar res més:

Ara, com a punt final, imagine Alexandria, imagine Jerusalem, imagine Sarajevo.

 

El jardí llunyà

Josep Piera

155 pàgines 

El cartògraf d'absències

 Nota de l’autor:

Aquesta és la història d’un periodista i poeta portuguès, un home ingenu al qual lliuren proves d’una massacre comesa l’any 1973 per les tropes portugueses a Moçambic. Aquell home bo i ingenu era el meu pare. En aquell moment la guerra d’alliberament nacional havia arribat a les portes de la nostra ciutat, Beira. La resposta en algun dels barris blancs va ser la bogeria. 

És una introducció força extensa, però l'he considerada necessària per copsar mínimament el complicat desenvolupament d'aquesta història.

I coneixerem el protagonista i l'inici del que serà la història:

Soc de visita a Beira, la meva ciutat natal; hi he vingut convidat per una universitat.

(...)

L’endemà al matí em porten una inesperada capsa a l’habitació de l’hotel. La poso damunt del llit. Sobre el llençol cauen documents mecanografiats, fotografies, papers vells gargotejats. D’entre tota aquesta paperassa sobresurt una carta en paper de color dirigida a mi.

Sorprenentment, qui li envia tota la documentació i ha redactat la nota que l'acompanya, es presenta com Liana, la neta del policia que va detenir el seu pare.

I és aleshores que s'activen tots els dolorosos records:

Me’n recordo del dia que la policia feixista va venir a casa a confiscar exactament aquest llibre. Devia tenir set anys quan van picar a la porta. Eren dos homes amb americana i corbata, que movien el barret com si fos un vano.

El relat es diversifica entre l'època actual (2019 en el llibre) i l'anàlisi i els records que provoquen els diferents documents del "PIDE" que l'autor ha rebut de la dona misteriosa.

En recullo uns quants del 2019:

Jo tenia uns catorze anys quan, a casa nostra, ens va despertar un tret. 

(...)

I tot seguit un nou tret. En aquell moment va quedar clar: passava alguna cosa a casa d’en Vitorino i la Rosinda.

(...)

Ajagut al llit, em venen a la ment els pits de la Camila. I me’n recordo que, encara adolescent, espiava des de la meva finestra la jove veïna i, a força d’imaginar-me-la nua, els ulls m’ocupaven tot el cos. 

(...)

Un dia, els agents de la policia secreta van venir a buscar la màquina d’escriure. (...) Els policies se’n van anar de casa nostra transportant als braços aquell aparell tan sospitós.

(...)

L’endemà la policia va tornar la màquina d’escriure, la van abandonar a l’estoreta de l’entrada de casa. La va recollir el meu pare,

I mentre esbrinem la història del pare, coneixerem, junt amb la Liana, la veritat d'una mort que es va documentar com un accident o un intent de suïcidi:

La nit que va morir l’Ermelinda Campos el vell guarda del cementiri estava a punt d’adormir-se quan una ombra va enfosquir la llum de la lluna.

(...)

És curiós veure com la gent s’altera davant d’un cos sense vida. Els ulls creixen, les paraules es deslliguen de les parles, les mans es desenganxen de la resta del cos.

(...)

No és per respecte, que tanquem els ulls dels qui se’n van. Ens fa por que els morts ens continuïn observant.

(...)

L’Almalinda es va retirar amb la mateixa absència amb que sempre havia viscut. I només damunt meu s’abat aquesta despresència. 

I com he avançat més amunt, un secret es desvetlla quan l'interrogador s'interroga:

Aquesta vegada l’interrogat soc jo. Soc jo qui m’interrogo. Aquest és el meu judici final.

(...)

Soc un policia, un agent de seguretat, un defensor de l’ordre. Com acceptar aquell desordre interior?

(...)

La meva filla la va matar la meva gent. (...) Ser agent de la DGS comença sent una tria. I acaba sent una condemna. 

N'hi ha molt més que la fosca història del pare, s'apunten pinzellades, aparentment molt documentades de les massacres que va patir Moçambic al llarg del que es coneix com la guerra de la Independència:

Com que el temps no ens anava a favor, ens vam veure forçats, com ja sabeu més bé que ningú, a efectuar detencions en massa. 

(...)

Com que no podíem distingir els uns dels altres, vam anar exhaurint la capacitat de la presó local. Tot seguit vam anar omplint tendes amb més presoners. D’aquestes tendes en dèiem “sales d’espera”. Quan aquests recintes estaven plens, dúiem els presos en camions per descarregar-los al darrere de l’hospital. Allà els negres cavaven les pròpies tombes i, al costat d’aquestes foses, se’ls executava. (...) Allà hi havia vells, dones, noiets.

(...)

A partir d’un cert moment, es van començar a cridar els militars no només per escoltar els carregaments, sinó per participar en els afusellaments. Uns quants soldats, al començament, fins i tot s’hi van presentar voluntaris. 

El Priorat, 2017

I acabaré tal com he començat, amb una nota de l'autor:

Aquesta narració ficcional està inspirada en persones i episodis reals. Dit d’una altra manera: en aquest llibre ni la gent, ni les dates, ni els llocs no tenen cap més pretensió que la de ser ficció.

El cartògraf d'absències

Mia Couto

Traducció de Pere Comellas Casanova

372 pàgines

Saturn

Tot comença amb una dedicatòria que m'ha semblat impactant: “Als vulnerables i als que estan de dol” 

I és que aquesta història, un tant complicada, és una colpidora reflexió respecte el dolor i la pèrdua.

Som a l'any 1977 en Harry acaba de morir de leucèmia, deixa una dona i una filla de quinze mesos, que estranyament ha copsat la pèrdua des de la seva apartada habitació:

Els primers símptomes s’havien manifestat menys d’un anys després de casar-se. (...) Es faria vella sense ell. Ell volia que es fes vella. 

(...)

El cor se li va aturar a migdia. Acabava de fer trenta-quatre anys. (...) Li van tancar la boca després dels ulls. El van despullar. El van rentar. Després van portar el seu cos a casa. El van tapar i van tapar tots els miralls i tots els retrats amb un llençol blanc.

I aquella petita òrfena de 15 mesos, serà qui ens expliqui la història de la família, perquè no comença aquí, ens haurem de remuntar a força temps enrere de l'home que acaba de morir. Els seus orígens ens duran fins a Algèria, on el seu pare era el propietari d'una famosa clínica. En Harry, el petit de dos germans, s'havia resistit a seguir la trajectòria que li havien marcat, però, ningú no es pot oposar als desigs dels poderosos:

Perquè el que en Harry vol, el que realment vol, no és únicament que l’estimin, sinó que el temin com temen el seu germà.

(...)

Els estudis de medecina que segueixen en Harry i l’Armand són una carnisseria pedagògica. Teniu divuit anys. Us fan veure que si voleu triomfar haureu d’esclafar els altres.

(..)

Quan un dia, a taula, en Harry expressa el desig de dedicar-se a la psicoanàlisi, perquè l’única cosa que li agrada de debò, a la clínica, és ser al costat dels qui pateixen anímicament i ajudar-los a sentir-se millor, o potser estudiar cinema, (...) I a continuació no se’n parla més.

(...)

Abandona la facultat de medecina. Agafa un tren cap a París. No tornarà a classe. 

(...)

En Harry, quan havia interromput els estudis de medecina, havia esperat que alguna cosa, de totes aquelles a què havia girat l’esquena, s’enfonsaria. (...) Però el seu gest no havia esquerdat gens ni mica el vernís de la mediocritat. 

Ell coneix l'Ève, una dona extravagant i excessiva que no sembla que hagi dut ni dugui una vida massa edificant, però s'enamora perdudament d'ella:

En Harry sap que ella hi ha anat perquè té diners. (...) Tenia, als ulls, una dolçor amb la qual no recordo que m’hagués mirat mai. (...) Els meus ulls es perden, un moment més, per la foscor de la cara de la mare, després tot desapareix. Tot s’apaga. En Harry la mira. Ella dorm.

(...)

En Harry la vol tenir sempre al seu costat i que el món en vegi la bellesa.

(...)

Passen tot l’hivern contents. L’Ève i en Harry viuen junts.

(...)

Després ve la primavera. 

Recordeu que és la filla qui ens relata la història. I tot i que ha arribat la primavera, i en Harry ha volgut presentar la seva promesa a la família, tot sembla indicar que en no ser ben acceptada, no hi haurà possibilitat que segueixi endavant la seva relació, quan el germà gran, el que ara sembla manar en la família, s'enfronta a ella:

Soc el germà d’en Harry. I en nom dels meus, en nom de l’estat en què ha deixat el meu germà, li juro que no formarà mai part de la nostra família. No l’acollirem més.

(...)

No va tornar. Es va volatilitzar d’un dia per l’altre sense endur-se res. 

Però:

El 19 de desembre del 1975, els meus pares es casen en secret. (...) Al món de la tragèdia ordinària, aquí és on tot comença. 

Retrobem la nena quan han passat els anys i ja és tota una dona de vint-i-sis anys que recorda i evoca...:

De petita, havia presenciat, darrer les reixes tancades del castell dels avis, tota mena de baralles entre L’Ève, la mare, i l’oncle Armand.

(...)

Em sepultaven constantment sota munts de regals sumptuosos que jo ni tan sols havia demanat, que no havia ni somiat, de manera que vivia en un món en el qual els objectes apareixien tan bruscament com la gent desapareixia. (...) Em deien que era òrfena. Em deien que em faltava alguna cosa. Però jo no sabia què. Saps el que has perdut quan recordes que ho tenies. No saps què has perdut del que sempre ha estat perdut. 

(...)

No recordo res. Només recordo que, de petita, ja no recordava res: ni l’escalfor dels seus braços, ni el contacte dels seus dits, ni la seva rialla, ni la seva manera de caminar, de cantar, d’agafar-me a coll per ensenyar-me les estrelles, de fumar, d’empipar-se, de fer petons a la mare, de parlar amb mi. No el veuria mai mentre fos viva.

(...)

Jo pensava escriure, volia escriure, des de petita intentava escriure, no volia fer res més. (...) No, no volia la vida que volien per a mi, i l’àvia se’n podia anar a pastar fang.

La noia, que ha deixat enrere la vida acomodada, rep la notícia de la mort dels seus parents i que ella heretarà una important quantitat de diners:

No era digna d’aquells diners, que tanmateix acceptava amb la força consumada de la ignomínia d’aprofitar-me’n.

Considera la possibilitat de retornar la herència, quan, un tant sobtadament, emmalalteix. El seu estat s'agreujarà fins el punt de témer no només pel seu estat mental, herència de la seva mare, sinó, per la seva vida i és menester utilitzar el capital rebut per poder assumir el costós tractament:

Van passar dos mesos. Havia deixat de trucar per telèfon,. Havia deixat de fumar. Havia deixat de parlar. I de canviar-me de roba. Les meves opinions i els meus gustos ja no m’incumbien. (...) M’havia donat de baixa de tot el que havia estat la meva vida. 

(...)

Va arribar la tardor del 2002. 

(...)

La certesa que no podia matar-me perquè ja estava morta es va anar instal·lant gradualment, alhora que la sensació inexpressable d’estar totalment refugiada es un cap gegantí que contenia totes les vides dels vius i dels morts.

(...)

El dimecres 27 d’abril del 2005, els metges, després de constatar una guarició sobtada que no es poden explicar, decideixen interrompre els neurolèptics, els timoreguladors i els antidepressius. No he tornat a prendre mai més. 

Cementiri de Sabadell

Tot i que no desvetllaré cap detall essencial, sí que subratllaré que no sempre les coses són el que semblen i que les possibles "culpes" sovint estan repartides entre els diferents actors que hi han intervingut

I és que:

Ara que totes les persones de qui es parla aquí, o quasi totes, són sota terra, em queda el record del que, en ells, va ser bell, va ser digne, va ser valent, i gran, i també uns quants objectes, uns quants plats, cartes d’amor del pare a la mare i cartes d’insults de l’oncle a la mare, que, en el fons, formen les dues cares de la mateixa medalla. 

Saturn

Sarah Chiche

Traducció d’Anna Casassas Figueras

 212 pàgines

Si puede, no vaya al médico

Ja em disculpareu, però començo aquesta entrada parlant de mi. 

Sempre m'he sentit saludablement afortunada, he gaudit i gaudeixo del que considero una bona salut, segurament hi té molt a veure la dieta que, com gairebé tothom de la meva edat, que vam néixer en temps de postguerra en el sí d'una família humil, va haver de seguir de manera forçosa. I no em vull descuidar de les cullerades d'oli de fetge de bacallà, un reconstituent que, encara que sembli mentida, a mi m'agradava.

Bé, tot aquest preàmbul és per parlar-vos d'un llibre una mica contradictori en alguna de les seves afirmacions, però que en general, m'ha semblat prou interessant com per a reflexionar.

En faré un recull, que per força haurà de ser una mica extens donada la característica del llibre:

El siglo XXI vive de espaldas a la muerte y paga un alto precio por ello. 

Una afirmació que podem trobar al començament i que considero una mica inexacta. No només al segle XXI, es viu d'esquena a la mort. Penso que tot i les èpoques més dures de la humanitat, en què realment l'esperança de vida era molt curta, això no volia pas dir que es reflexionés massa en la certesa de la mort.

Bé, deixo les interferències i passo a recollir alguns dels punts que m'han semblat més significatius, tot i afegir, que res com llegir el llibre.

Ens diu l'autor que:

Este libro pretende interpretar la medicina de hoy desde la perspectiva cultural que acabamos de trazar. Defiende, por tanto, que la medicina no debe considerarse una ciencia aislada sino un ingrediente cultural esencial que se inscribe dentro de unas coordenadas sociológicas concretas: consumismo hedonista, desinterés por el sentido de la vida (y del mundo en general), comercialización del miedo a enfermar, exclusión de la muerta de la ecuación de la existencia y culto a la tecnología globalizada como instrumento salvífico. 

(...)

Este libro está escrito con la intención de que llegue a todos aquellos que estén interesados por su salud y por el devenir de la sanidad dentro del crítico contexto cultural en el que se halla la civilización occidental. 

No he pogut evitar recordar la polèmica amb les vacunes de la COVID:

Las vacunas han hecho posible la práctica desaparición de terribles enfermedades que acabaron con las vidas de millones de seres humanos como la poliomielitis, el tétanos, la viruela o la difteria. Junto con los modernos hábitos de limpieza corporal y de higiene doméstica. 

El problema són els abusos que massa cops se solen fer:

El descubrimiento de los antibióticos tuvo mucho que ver con el aumento de la esperanza de vida en el siglo XX.

(...)

Hoy son poco frecuentes las muertes por meningitis, peritonitis, tuberculosis, neumonías o infecciones urinarias.

No hi ha cap dubte que la ciència, com tot, també té limitacions:

La tecnodependencia es un sello característico de la cultura actual. (…) No hay duda que la digitalización de las historias clínicas, los análisis, los informes varios y las imágenes radiológicas ha supuesto un avance en el proceso de eliminar el papel y facilitar el acceso al hospital de los pacientes

 (...)

El cirujano puede ser muy hábil, pero sin una cabeza pensante cometerá errores. (…) Hay muchos más cirujanos técnicos que cirujanos que piensen bien, y eso es porque no estudian, han quemado de manera simbólica los libros. 

En aquest punt no hi puc estar d'acord, potser perquè vaig patir la mort massa prematura de la mare a causa de la metàstasi d'un càncer de mama cap al fetge. Potser, només potser, si haguessin fet controls puntuals, s'hauria pogut salvar:

El cribado del cáncer de mama morirá poco a poco. Ya se han publicado recomendaciones conservadoras.

(...)

Que la hipocondría social es una gran oportunidad de negocio está fuera de toda duda. Negocio para la industria que provee de maquinaria y reactivos para los análisis, para los centros de chequeos, en especial para aquellos que se han hecho con las revisiones de altos cargos directivos de empresas potentes, y negocio y puestos de trabajo para el personal sanitario dedicado a este tipo de actividades. 

Una alerta vers la proliferació de "visitadors mèdics":

Hace unos años se supuso ingenuamente que la época de los visitadores médicos pasaría y que estos desaparecerían de manera progresiva de los hospitales y centros de atención primaria. (…) La agresividad industrial parece haber crecido de manera paralela a la pereza de los médicos por informarse a través de fuentes más fiables que un representante.

Un seguit de temes que em semblen especialment preocupants:

Hoy día, los congresos son ante todo una industria que implica a un gran número de actores.

(...)

No, en medicina hay que innovar con prudencia, porque lo que está en juego es la vida de las personas y, desafortunadamente, la innovación asilvestrada en este terreno ha implicado un nuevo tipo de aventurismo técnico.

(...)

El principio de precaución es hoy más necesario que nunca, pues los cirujanos innovadores a menudo ocultan sus complicaciones posoperatorias. 

(...)

Crece la preocupación por la cantidad de exploraciones y tratamientos, tanto médicos como quirúrgicos, innecesarios e inútiles que se producen como consecuencia de la presión industrial, la hipocondría social, los cribados del cáncer, el exceso de médicos, la medicina biométrica, la gratuidad de los servicios, el afán de lucro y la conveniencia política. 

(...)

Deseamos que se nos atienda y se nos cure con todo lo que haga falta cuando enfermamos como consecuencia de nuestros estilos de vida, pero no asumimos que los principales responsables de cuidar nuestra salud somos nosotros mismos y no los médicos. El cuidado de sí mismo constituye el primer  nivel para una buena salud, no el sistema sanitario, que está ahí pero lejos, para cuando las cosas se ponen mal de verdad. 

I un punt sempre d'actualitat: Sanitat Pública/Sanitat Privada?

En realidad, la sanidad pública no es gratuita, sino que la sufragamos entre todos.

(...)

A pesar de los argumentos esgrimidos a favor de la sanidad pública, su futuro es incierto. (…) Para mejorar su funcionamiento y asegurar su futuro, deben introducirse cambios estructurales orientados a la calidad y la eficiencia, y profesionalizar la gestión sanitaria.

(...)

La medicina pública es ruinosa en términos estrictamente empresariales. 

(...)

Seamos claros: cuando enferman, los directivos y los cargos políticos son los primeros en averiguar en quién deben confiar y no necesariamente se hacen tratar en el hospital donde trabajan. 

(...)

El mayor inconveniente que le encuentra cualquier ciudadano a la medicina privada es el coste: por moderado que sea, supone siempre un esfuerzo para la economía familiar. 

 

I acabo, no sense insistir en recomanar-vos la lectura:

¿Un sistema sostenible?

El mundo que nos acoge no se nos ha dado en propiedad, por lo que debemos tratarlo con cuidado y, cuando nos llegue el momento de partir, dejarlo tan bien como lo encontramos o mejor. 

Los ciudadanos hemos de poder decidir el futuro que deseamos para nuestra salud. ¿Cuánto querremos aferrarnos a una vida inútil que ocupa espacio, recursos y tiempo? ¿Abusaremos del préstamo solidario del que estamos disfrutando? ¿Cuánto vamos a dilapidar de la herencia que recibimos de las generaciones que nos precedieron en detrimento de las que nos han de suceder? 

 Si puede no vaya al médico

Antonio Sitges-Serra

Prólogo de Manuel Cruz

318 páginas

Traça un perímetre

Diu la Viquipèdia: 

El perímetre d'un objecte o figura geomètrica és la longitud del seu contorn. La paraula prové del grec perí ('al voltant de') i metros ('mesura'). El terme designa tant el contorn en si com la seva longitud. El perímetre d'un cercle té nom propi i s'anomena circumferència.

Estructurada en el que l'autor ha volgut denominar com a quatre moviments, aquesta història massa confusa i embolicada, ens narra l'evolució en la vida d'uns joves que viuen a la perifèria de la gran ciutat, amb tot el que aquest fet comporta. 

Ells agafaran camins diversos, però acabaran traçant un perímetre que ens permetrà tornar a trobar-los passats uns anys i moltes vicissituds.

El que primer coneixem és la història de la mare d'uns dels membres d'aquest estrany grup. El relator l'anomena, "La Pagesa" :

La que anomenaven Pagesa havia tingut una vida gossa, gossa. De gossa solitària, amb paparres. Havia estat embarassada potser una dotzena de vegades i havia parit set fills.

(...)

Ningú no havia sabut mai ben bé com la Pagesa es guanyava la vida. 

I ja tenim conformat el perímetre:

Nosaltres. Tres germans de sang. El Boris, l’Olga i jo. Quatre, comptant-hi el Coix, que es va fondre més tard amb nosaltres. (...) Dels quatre ell era l’únic que vivia fora del perímetre que traçaven l’avinguda.

(...)

Ell va ser l’últim a entrar al cercle que formàvem els altres tres. 

(...)

Per a nosaltres, la ciutat estava encerclada per uns murs invisibles.

(..)

De mica en mica vam prendre consciència d’uns límits que abans ni tan sols ens podíem imaginar. 

I així arribem al Segon moviment:

He actuat sempre fora de la llei perquè la llei ens recorda la condició de mortals. (...) Hi ha lleis que són justes, i cal aprofitar-les. I hi ha lleis que són injustes. Però estan totes barrejades sense raó.

(...)

Vols definir l’ésser humà? És l’únic animal que té rancor. I por del seu propi rancor. I rancor de la seva pròpia por. I així es passa el dia fugint de sí mateix, fins que les lleis que s’inventa l’atrapen en un espai mesurat i confortable. 

Han passat uns anys quan arribem al Tercer moviment:

Són un petit poble, una colònia nòmada. A partir dels cent mil passos, l’enyorança i les expectatives d’arribar a algun lloc es comencen a confondre; de vegades, a  mitja veu, es diuen que, a l’altra banda, esperen retrobar-se amb éssers estimats. L’empenta que tenien al començament flaqueja, la seva determinació vacil·la, dubten sinó han errat el camí i alguns plantegen girar cua.

(...)

El senyor X és l’amo de molts dels camins que travessen Turquia d’est a oest.

(...)

Tots els qui treballen per a ell tenen clar, si no són massa rucs o massa ambiciosos, quin és el camí segur. 

I així arribem al Quart moviment. El tancament del cercle que hauria de suposar el retrobament o el tancament de la història, que lamentablement jo no he sabut copsar.

Cada jornada  repetíem els mateixos moviments. Actuàvem com els microorganismes d’un cos encarregats de metabolitzar els fluxos econòmics. (...) Un cop acabada la nostra jornada regular de transport, jo continuava, sol, traginant fora de llei material de rebuig de la circulació econòmica. 

(...)

Tres adolescents enamorats de tres maneres diferents de la mateixa noia; només dos s’havien fet grans: un per descobrir fins on portava el fil de poesia i delinqüència que havia travessat el barri, l’altre, jo mateix, per prendre’n nota i narrar-ho 

En general, m'ha semblat una història innecessàriament confosa, potser perquè no he acabat de trobar-li el sentit i perquè he perdut constantment la connexió amb el relat del grup.

Grafit a Dénia

Traça un perímetre

Cesc Martínez

252 pàgines