Saturn

Tot comença amb una dedicatòria que m'ha semblat impactant: “Als vulnerables i als que estan de dol” 

I és que aquesta història, un tant complicada, és una colpidora reflexió respecte el dolor i la pèrdua.

Som a l'any 1977 en Harry acaba de morir de leucèmia, deixa una dona i una filla de quinze mesos, que estranyament ha copsat la pèrdua des de la seva apartada habitació:

Els primers símptomes s’havien manifestat menys d’un anys després de casar-se. (...) Es faria vella sense ell. Ell volia que es fes vella. 

(...)

El cor se li va aturar a migdia. Acabava de fer trenta-quatre anys. (...) Li van tancar la boca després dels ulls. El van despullar. El van rentar. Després van portar el seu cos a casa. El van tapar i van tapar tots els miralls i tots els retrats amb un llençol blanc.

I aquella petita òrfena de 15 mesos, serà qui ens expliqui la història de la família, perquè no comença aquí, ens haurem de remuntar a força temps enrere de l'home que acaba de morir. Els seus orígens ens duran fins a Algèria, on el seu pare era el propietari d'una famosa clínica. En Harry, el petit de dos germans, s'havia resistit a seguir la trajectòria que li havien marcat, però, ningú no es pot oposar als desigs dels poderosos:

Perquè el que en Harry vol, el que realment vol, no és únicament que l’estimin, sinó que el temin com temen el seu germà.

(...)

Els estudis de medecina que segueixen en Harry i l’Armand són una carnisseria pedagògica. Teniu divuit anys. Us fan veure que si voleu triomfar haureu d’esclafar els altres.

(..)

Quan un dia, a taula, en Harry expressa el desig de dedicar-se a la psicoanàlisi, perquè l’única cosa que li agrada de debò, a la clínica, és ser al costat dels qui pateixen anímicament i ajudar-los a sentir-se millor, o potser estudiar cinema, (...) I a continuació no se’n parla més.

(...)

Abandona la facultat de medecina. Agafa un tren cap a París. No tornarà a classe. 

(...)

En Harry, quan havia interromput els estudis de medecina, havia esperat que alguna cosa, de totes aquelles a què havia girat l’esquena, s’enfonsaria. (...) Però el seu gest no havia esquerdat gens ni mica el vernís de la mediocritat. 

Ell coneix l'Ève, una dona extravagant i excessiva que no sembla que hagi dut ni dugui una vida massa edificant, però s'enamora perdudament d'ella:

En Harry sap que ella hi ha anat perquè té diners. (...) Tenia, als ulls, una dolçor amb la qual no recordo que m’hagués mirat mai. (...) Els meus ulls es perden, un moment més, per la foscor de la cara de la mare, després tot desapareix. Tot s’apaga. En Harry la mira. Ella dorm.

(...)

En Harry la vol tenir sempre al seu costat i que el món en vegi la bellesa.

(...)

Passen tot l’hivern contents. L’Ève i en Harry viuen junts.

(...)

Després ve la primavera. 

Recordeu que és la filla qui ens relata la història. I tot i que ha arribat la primavera, i en Harry ha volgut presentar la seva promesa a la família, tot sembla indicar que en no ser ben acceptada, no hi haurà possibilitat que segueixi endavant la seva relació, quan el germà gran, el que ara sembla manar en la família, s'enfronta a ella:

Soc el germà d’en Harry. I en nom dels meus, en nom de l’estat en què ha deixat el meu germà, li juro que no formarà mai part de la nostra família. No l’acollirem més.

(...)

No va tornar. Es va volatilitzar d’un dia per l’altre sense endur-se res. 

Però:

El 19 de desembre del 1975, els meus pares es casen en secret. (...) Al món de la tragèdia ordinària, aquí és on tot comença. 

Retrobem la nena quan han passat els anys i ja és tota una dona de vint-i-sis anys que recorda i evoca...:

De petita, havia presenciat, darrer les reixes tancades del castell dels avis, tota mena de baralles entre L’Ève, la mare, i l’oncle Armand.

(...)

Em sepultaven constantment sota munts de regals sumptuosos que jo ni tan sols havia demanat, que no havia ni somiat, de manera que vivia en un món en el qual els objectes apareixien tan bruscament com la gent desapareixia. (...) Em deien que era òrfena. Em deien que em faltava alguna cosa. Però jo no sabia què. Saps el que has perdut quan recordes que ho tenies. No saps què has perdut del que sempre ha estat perdut. 

(...)

No recordo res. Només recordo que, de petita, ja no recordava res: ni l’escalfor dels seus braços, ni el contacte dels seus dits, ni la seva rialla, ni la seva manera de caminar, de cantar, d’agafar-me a coll per ensenyar-me les estrelles, de fumar, d’empipar-se, de fer petons a la mare, de parlar amb mi. No el veuria mai mentre fos viva.

(...)

Jo pensava escriure, volia escriure, des de petita intentava escriure, no volia fer res més. (...) No, no volia la vida que volien per a mi, i l’àvia se’n podia anar a pastar fang.

La noia, que ha deixat enrere la vida acomodada, rep la notícia de la mort dels seus parents i que ella heretarà una important quantitat de diners:

No era digna d’aquells diners, que tanmateix acceptava amb la força consumada de la ignomínia d’aprofitar-me’n.

Considera la possibilitat de retornar la herència, quan, un tant sobtadament, emmalalteix. El seu estat s'agreujarà fins el punt de témer no només pel seu estat mental, herència de la seva mare, sinó, per la seva vida i és menester utilitzar el capital rebut per poder assumir el costós tractament:

Van passar dos mesos. Havia deixat de trucar per telèfon,. Havia deixat de fumar. Havia deixat de parlar. I de canviar-me de roba. Les meves opinions i els meus gustos ja no m’incumbien. (...) M’havia donat de baixa de tot el que havia estat la meva vida. 

(...)

Va arribar la tardor del 2002. 

(...)

La certesa que no podia matar-me perquè ja estava morta es va anar instal·lant gradualment, alhora que la sensació inexpressable d’estar totalment refugiada es un cap gegantí que contenia totes les vides dels vius i dels morts.

(...)

El dimecres 27 d’abril del 2005, els metges, després de constatar una guarició sobtada que no es poden explicar, decideixen interrompre els neurolèptics, els timoreguladors i els antidepressius. No he tornat a prendre mai més. 

Cementiri de Sabadell

Tot i que no desvetllaré cap detall essencial, sí que subratllaré que no sempre les coses són el que semblen i que les possibles "culpes" sovint estan repartides entre els diferents actors que hi han intervingut

I és que:

Ara que totes les persones de qui es parla aquí, o quasi totes, són sota terra, em queda el record del que, en ells, va ser bell, va ser digne, va ser valent, i gran, i també uns quants objectes, uns quants plats, cartes d’amor del pare a la mare i cartes d’insults de l’oncle a la mare, que, en el fons, formen les dues cares de la mateixa medalla. 

Saturn

Sarah Chiche

Traducció d’Anna Casassas Figueras

 212 pàgines