La mesura dels nostres dies

Un recull, emocionant i dur de les vivències d'un grup de dones rescatades dels camps de concentració nazis.

La vida que tracta de recuperar-se després de la no-vida als camps de concentració.

Uns relats escruixidors dels que en faré un recull breu.

Dies grisos, paisatges àrids.

Començo amb una visió més general del que va ser la tornada:

Al viatge de tornada jo anava amb les meves companyes, les supervivents d’entre les meves companyes. (...) Jo les veia transformar-se davant dels meus ulls, tornar-se transparents, borroses, convertir-se en espectres. (...) Quan vam arribar ja no les reconeixia.

(...)

¿La meva vida d’abans? ¿Havia tingut una vida abans? ¿La meva vida de després? ¿Estava viva perquè hi hagués un després, per saber què és el després?

(...)

Tot era fals, rostres i llibres, tot em mostrava la seva falsedat i em desesperava haver perdut tota capacitat d’il·lusió i de somni, tota permeabilitat a la imaginació, a l’explicació.

I m'aparto per deixar la veu a alguns dels comentaris de cada una de les veus que ens parlen al llibre:

Gilberte:

Quan vam tornar a París em vaig perdre de seguida. (...) La sensació que m’ha quedat és de gentada, una gentada entre la qual jo em sentia perduda.

(...)

Tornar, ¿i després? No veia el després. (...) Tot em feia por.

(...)

El meu pare m’esperava a l’estació. No havia canviat. (...) A casa tot estava el seu lloc.

(...)

Després... ¿Què vaig fer? De vegades m’ho pregunto. No ho sé. (...) Admiro les que han tingut forces per tirar endavant. 

Mado:

Em sembla que no estic viva. N’han mort tantes que és impossible que no estigui morta jo també. (...) Em miro, forana a aquest jo que imita la vida.

(...)

Vaig voler tenir un nen que no conegués la por en fer-se home. Ara té disset anys. (...) ¿Què puc fer per ell, pels altres nens? Em sento impotent, desarmada, tan indefensa com les nostres companyes mortes allà.

(...)

No sóc una morta vivent. No sóc ni inerta ni insensible. Ni inactiva. De vegades abatuda, abatuda mentalment, més que físicament.

(...)

No estic viva. La gent es pensa que els records es tornen borrosos, que desapareixen amb el temps, el temps al qual res no resisteix.

Marie-Louise:

A les tardes escric. Res! No sóc escriptora, no em prenc per escriptora... Escric per a mi. Però tu deus sentir el mateix: necessitem recordar, i a en Pierre (el marit) li agrada llegir el que escric.

(...)

Parlava amb una veu apagada en consonància amb els colors suaus de la tapisseria, amb el to pàl·lid del seu vestit, amb la llum tamisada pels tuls frunzits i pel fullatge d’un arbre que ocupava tota la finestra. 

Ida:

Quan vam arribar -ningú sabia que arribàvem a Auschwitz- (...) quan vam arribar jo anava alerta, observant, intentant entendre les ordres que venien com udols de totes bandes, sempre ben dreta amb el meu farcellet. (...) Un cop a dins del camp, estava aïllada del tot.

(...)

Buscava la mama a tot arreu. (...) Al camp, anaves aprenent les coses de mica en mica. I, tanmateix, no vaig trigar gaire a comprendre que no tornaria a veure la mama mai més.

(...)

A la tornada, ni tan sols tenia les meves companyes de camp. (...) Quan vaig conèixer en Charles tenia vint anys, (...) Ens vam casar. Al principi va ser dur. Cap dels dos tenia res. 

Alguns dels supervivents dels camps, varen fer coneixença i en van sorgir parelles, però no en tots els casos aquestes relacions varen reeixir.

Potser massa dolor acumulat, potser els cossos havien sobreviscut, però les ànimes estaven mortes o endurides fins a límits irreversibles.

Poupette:

La tornada va ser dura. Ens ho hauríem hagut d’imaginar. (...) Més enllà dels filats, la llibertat. Això era tot.

(...)

Tenia dinou anys quan em vaig casar, però no era la meva edat. (...)  Em vaig divorciar.

(...)

Un cop arreglat tot -el divorci, l’herència- i amb les filles ja grans, vaig fer balanç. (...) Vaig fer un cop de cap: vendre l’hotel, abandonar França, provar sort en una altra banda. Me’n vaig anar a Puerto Rico amb les meves filles. 

Louise:

Després de vint anys de matrimoni ja només hi ha un deportat a la parella: ell. Com que el van deportar, de seguida es cansa. Com que el van deportar no pot anar a dormir tard, s’ha de ficar al llit havent sopat. Com que el van deportar, està delicat, està malalt, està nerviós, és fredolic. Té mal de cap o de panxa, a l’esquena o a les cames. S’ha de cuidar...

(...)

Cap de nosaltres va tornar indemne. Però només ell té dret a estar malalt.

Françoise:

Refer la vida, quina expressió...

(...)

El meu cor només batega a la força. Mai recuperaré el batec de l’amor, el batec viu de l’amor.

(...)

Tenia por de tornar a ser lliure. Ser lliure, ¿per fer què? ¿Com viuria sense ell? 

I també s'hi va trobar temps per retrobar-se, perquè hi van haver ocasions especials que ho requerien. Van ser trobades que podríem qualificar com "estranyes", perquè gairebé eren forçades, confoses, dolgudes...

Com la mort:

La mort de la Germaine:

La Germaine estava estirada, pàl·lida sobre el coixí blanc, transformada de nou, en ella mateixa.

(...)

No s’ha de tenir vergonya, no s’han de tenir remordiments, ¿de què serveix? 

L’enterrament:

Ens havíem de trobar al tren.

(...)

És com si cada una de nosaltres tingués una cara -abatuda, gastada, congelada-, i per sota d’aquesta cara espatllada, una altra -lluminosa, mòbil, la que conservem en la nostra memòria-.

(...)

-¿Tu sents com passen els anys? Jo no. Noto que em faig vella, però no és ben bé això. Vaig envellir de cop quan vaig tornar i des d’aleshores sóc vella. 

“La  mesura dels nostres dies” va ser publicat el 1971 

com a darrer volum d’un cicle.

(...)

Ella era una de les 230 deportades a Auschwitz el 24 de gener de 1943.

 

 

La mesura dels nostres dies

Charlotte Delbo

Traduït per Valèria Gaillard

208 pàgines