Seguirem vivint

En aquesta entrada parlaré de la mort des d'una doble vessant que d'alguna manera tenen una relació. No pas com quelcom morbós sinó només compartint alguns punts de vista que en els últims dies i pràcticament per casualitat, m'han colpit de manera especial.

Si seguiu  Aquest enllaç podreu  escoltar l'Elisabet Pedrosa, l'autora de "Seguirem Vivint", un dolç, trist i encoratjador relat, en què d'una forma serena comenta com va enfrontar la mort de la petita Gina de només onze anys, i les reflexions que aquest fet li van suggerir.

En l'entrevista, personal, molt sincera i emotiva, que va concedir a la Sílvia Cóppulo al Suplement de Catalunya Ràdio el gener del 2015, ens parla del llibre i molt més. 

M'endinso en el comentari del llibre en què ja en les primeres pàgines del mateix ens avisa:

No és un llibre políticament correcte, perquè el que sentim no sempre és agradable d'escoltar. És un llibre que parla de mort pura i dura, sense eufemismes, i mirant-la a la cara amb acceptació i naturalitat.
(...)
Escriure és com un acte fisiològic d'expulsió, necessito treure per sobreviure i per mantenir el senderi

Poca cosa puc comentar mentre entro de ple al recull d'algunes petites pinzellades que penso que es comenten per si mateixes:

Cada mort és una història i cada dol també, no pretenc alliçonar ningú sobre com s'ha de portar. 
(...)

Així és el dol, imprevisible i tortuós, però s'ha de transitar.
(...)

Quants dies les cèl·lules és un record de la persona a qui pertanyen? Ploren, els òrgans, quan ja no són regats perla vida?

Malgrat haver patit aquesta pèrdua tan sensible, l'Elisabet, reflexiona sobre el tema del patiment i la mort com una possible alliberació i lliure elecció:

Hem de saber trobar la justa mesura entre viure i morir, entre acompanyar i deixar anar. 
(...)
Volem protegir els altres del dolor, sobretot els més petits, però no ens sentim equivocats?  Si els protegim del dolor no els ensenyem a viure.

(...)
Sento que a la mort hi ha d'haver una última elecció personal, la llibertat íntima de morir, de llançar la tovallola, de deixar de bategar el cor, i lliurar-se més enllà.
(....)
És realment la percepció que tenim del fet de morir el que ens fa mal. (...) De vegades, la mort també pot ser una alliberació.  Per algunes persones costa més viure que morir.

Potser aquest cop m'he extralimitat en la transcripció de petits fragments, però és que certament, no hi puc estar més d'acord i us les vull fer extensives. Si us animeu a llegir-lo, si us vaga podrem compartir comentaris:

Al nostre país la mort la callem. No sabem com encarar-la, i això no ens permet treure el que sentim. 

(...)

Entendre la mort ens pot ajudar -com a societat- a perdre-li la por.
(...)

És essencial posar paraules a la mort, paraules i silencis per respirar la vida. 
(...)

Cada religió, cada cultura i cada individu fa la seva interpretació del fet de morir. 
(...)
No té gaire sentit enfadar-se ni viure la mort d'algú estimat com si ens robessis alguna cosa. Viure la mort des de la ràbia, des del ressentiment, resistir-se, només porta a una gran frustració. La vida no es pren ni és dona, es viu mentre es pot, i si pot ser amb plena consciència. 

I, com he avançat, segueixo el relat amb un enllaç que correspon a un "Sense Ficció", un programa de TV3, que en aquesta ocasió ens presenta un Equip del PADES  (Programa d'Atenció Domiciliària, Equips de Suport) que en l'actualitat disposa de 72 equips i   que atenen persones a la fase terminal i els ajuda, a ells i les seves famílies, des de diferents enfocaments professionals, un superat de la millor manera possible el difícil pas. Si no ho heu fet, el podeu veure en aquest enllaç:  Final de la vida .      

Tal com es diu al mateix reportatge, és  "  Una història sobre la dignitat, l'amor i l'esperança a través del seguiment d'un equip de cures pal·liatius de Nou Barris"

Ja com a conclusió, un parell de les reflexions de les moltes que podem trobar al llibre:

Hem de ser cocreadors de la nostra mort, no esperar-la passivament, i que ens arribi per exemple a través d'una malaltia degenerativa. Molt abans d'arribar a aquests extrems ens hem de demanar "És humà, és necessari arribar a aquests extrems?  No és la nostra por de rendir-nos el que fa prolongar una última etapa de la vida que no és humana ni per a la persona o per als familiars Xavier Melloni  
(...)
Alguna cosa hem de fer amb el dolor, l'absència i la frustració.