divendres, 27 de setembre del 2019

Los asquerosos




No havia llegit res d'aquest autor i no m'ha decebut, és més aquesta història que ens presenta en Santiago Lorenzo, m'ha resultat interessant, de bon llegir.

L'argument comença amb un fet que en segons quins dies i determinades situacions, dissortadament molt actuals, no és de tot insòlit: Un jove, en Manuel, és agredit violentament, per un policia antidisturbis, al mateix portal de casa seva on es trobava casualment a punt per sortir al carrer, quan es topa amb una protesta estudiantil. Ell, davant la gratuita agressió reacciona, i com es dona la circumstància que ja des de ben petit, és un manetes que sempre està a punt per resoldre qualsevol avaria, acaba clavant-li un tornavís que acostuma a dur en una butxaca i li causa la mort:

En julio de 2015 había entrado en vigor un nuevo corpus jurídico que redefinía las relaciones de los ciudadanos con las fuerzas de seguridad. (…) Había más motivo para evitar la policía en 2015 que a los quinquis a los setenta, a los que por edad tuve ocasión de tratar. 
(...)
Desde crío, Manuel se entretenía con un simple lápiz, incluso dibujando con él.
(...)
Manuel era un pequeño manitas que luego fue creciendo. 

Aquest és l'inici de la història d'una fugida que acaba convertint-se en un seguit d'aventures que desemboquen en una mena de viatge interior cap a la solitud i la introspecció quan troba una casa aparentment abandonada a Zarzahuriel, un poble gairebé fantasma:

Él había llegado a Zarzahuriel forzado por las circunstancias y un destornillador. Se había visto empujado a un medio desconocido al que había intentado sobreponerse.
(...)
La madriguera en la que Manuel plantó pica no era así como muy atractiva. (…) Vivir varado en Zarzahuriel debía de tener sus débitos, sus incomodidades y sus sevicias. 

En Manuel, surt molt poc de casa, es mou habitualment entre tenebres i només amb la complicitat d'un amic, aconsegueixen travar una xarxa per subministrar-li els queviures i estris necessaris sense despertar cap sospita, a través d'un supermercat que té el servei a domicili.

En las horas de noche, que eran muchas, Manuel se ponía a prueba transitando por la casa a oscuras.
(...)
Adoptó nuevas costumbres de aseo. (…) Dejó de lavarse
(...)
Siempre estaba en danza, nutrido de actividad.

Però quan més adaptat estava a la seva nova situació, quan la solitud era la seva millor companyia, succeeix un fet que el deixa pràcticament al descobert, i és que en una casa molt propera a la que ell ocupa, apareixen uns nous inquilins que ho regiren tot i posen en perill el seu anonimat i que ell bateja com a "mochufas":

Tras un año de dar por hecho que había encontrado el escondite ideal, el terror a ser descubierto, atrapado y procesado se le echó encima como un vómito de lava.
(...)
La Mofucha ensuciaba todo el  día con los motores de sus coche que parecían carros de combate; con sus artilugios eléctricos, sin los que no era capaz de batir un huevo; con las calderas de sus calefacciones anticipadas, no fueran a coger un catarro mientras no estaban.
(...)
En un principio, el peligro que suscitaban los mochufas era que le vieran, rompiendo su clandestinidad. (…) Per ese detalle perdía gravedad al compararlo con el tórrido infierno nuevo; tener que convivir con la patulea.
(...)
Parecía que cada semana venían más. Aumentaban vertiginosamente las actividades camperas: excursiones, parapente, el quad rugiente (que también acabo por comparecer). Y siempre en grupo, como ñus en marcha, necesitados de testigos, y prolongando el gregarismo fiduciario al enviar las fotos testimoniales de sus hazañas.

Bé, possiblement us preguntareu què acaba passant amb el policia que havia matat, i la realitat és que aquest fet acaba passant a un segon terme, perquè el que en realitat sembla importar-li a l'autor és fer palesa una crítica a la violència policial i al dret a la llibertat en solitud, perquè en Manuel només desitjava...:

El billetaje que Manuel sí quería reunir era gratis: tiempo a espuertas, a plazo fijo, en bonos, acciones y activos.
(...)
Su capital no crecía por adición, sino por sustracción. Su riqueza señera era que no necesitaba pelas, ni gente, ni afecto, ni reconocimiento ni ánimos ni amores.

Però pot ser el que en realitat acaba considerant l'autor?:

Todos somos candidatos a asquerosos. Pero puesto Manuel de espaldas a todo, de culo ante el mundo entero, no seria ilegítimo considerar que el verdadero asqueroso puro de toda esta feria fuera él. 


dimarts, 10 de setembre del 2019

Havia de ploure molt

Tinc com una estranya atracció per la pluja. És molt habitual que em caigui a sobre quan no porto paraigua i el cert és que tampoc no sol importar-me gaire acabar ben xopa.

Avui les prediccions parlaven de fortes tempestes, de gota freda... uiiii quina por!!! Jo tenia previst arribar-me a Barcelona. No era imprescindible, però volia acompanyar un familiar a una entrevista amb una Assistenta Social, tot i que tampoc no em semblava massa transcendent, no acostumo a defugir aquesta mena de diguem-ne compromisos? 

Normalment no acostumo a fer gaire cas ni a prediccions ni a segons quins consells, però, ai, las, estic en un moment una mica vulnerable emocionalment i aquest cop he claudicat, i la pluja sembla haver pres el mateix camí perquè, tret de quatre gotes, algun xàfec, que ni ha mullat el terra i poca cosa més, les prediccions gairebé catastròfiques no s'han complert en absolut.

Ara, que és l'hora que havia de ser a Barcelona, no puc evitar sentir-me un tant estúpida, això sí, tot i que aquest matí he sortit a passejar, m'he assegut a prendre un cafè i llegir el diari, no m'he mullat ni una mica, estic confortablement instal·lada a casa, veient per la finestra el fantàstic dia gris i una mica decebuda possiblement per moltes coses que ara, segurament de forma interessada, vull focalitzar en el temps atmosfèric. 

Que els que em llegiu, tingueu un bon dia. I la resta també.