La jornada del escrutador

He passat unes molt bones estones llegint aquest llibre. No he pogut evitar evocar el meu diumenge de fa uns anys que em va tocar fer de Presidenta d'una mesa electoral en unes eleccions municipals.

Un diumenge diferent, llarg i feixuc en què el gruix dels votants es van concentrar en les primeres hores del matí i les darreres de la tarda. A migdia ens vam organitzar per poder anar a dinar a casa i entre badalls vam anar passant la tarda.

Sembla increïble, però encara a hores d'ara el sistema és totalment arcaic i obsolet. Armats amb boli i regle, cal anar assenyalant un per un els votants, després, és clar, de comprovar les dades del DNI. I per això, marca la llei que calen almenys tres persones!!!!

Després arriba l'hora del recompte i això sí que és pesat perquè no sempre quadren els números a la primera i cal recomptar.

I, és clar, si t'ha tocat la presidència, acabes la jornada duent tot el material cap al centre on es recullen totes les dades i les incidències (si n'hi ha). Total, que acabes a les tantes!

De la casuística de la jornada, celebro haver oblidat tots els detalls, pocs de divertits.

Diu l'autor:

Puedo decir que escribir algo tan breve me llevó diez años, mas de lo que había empleado en cualquier otro trabajo mío. La primera idea de este relato la tuve precisamente al 17 de julio de 1953. Estuve en el Cottolengo durante las elecciones unos diez minutos.

(...)

En su vida pública y en sus relaciones laborales no era lo que se dice “un político, y hay que añadir que no lo era ni en el buen sentido ni en el mal sentido de la palabra.

Para transformar un espacio cerrado en colegio electoral (espacio que, normalmente, es un aula escolar, un juzgado, un refectorio, un gimnasio o cualquier oficia municipal) bastan pocos enseres.

(...)

Los primeros votantes eran algunos ancianos -asilados o empleados del asilo, o ambas cosas a la vez-, algunas monjas, un cura, y algunas mujeres viejas.

(...)

Algunos de ellos sufrían moral y físicamente (avanzaban camillas con enfermos y renqueaban las muletas de baldados y paralíticos) pero otros hacían gala de una especie de orgullo, como si, finalmente, se reconociese su existencia.

(...)

Para la mayoría, el acto del voto ocupaba un mínimo lugar en la conciencia; se trataba de una crucecita que había que marcar con el lápiz encima de un signo impreso; algo que había que hacer como se les había enseñado cuidadosamente.

(...)

Los abusos que un escrutador electoral de la oposición puede denunciar con cierta probabilidad de éxito durante las votaciones del Cottolengo se pueden clasificar en un limitado número de casos. (…) Los casos en que hay que estar más alerta son, por ejemplo, cuando un certificado médico autoriza a la asilada medio ciega, o al paralítico, o al que no tiene manos, a ser acompañados a la cabina por una persona de confianza (generalmente un cura o una monja).

(...)

El límite entre los hombres del Cottolengo y los sanos ya no estaba claro: ¿qué tenemos nosotros más que ellos? Extremidades un poco mejor terminadas, un poco más de proporción en el aspecto, capacidad de traducir un poco mejor las sensaciones en pensamientos… poca cosa respecto a lo mucho que ni nosotros ni ellos logramos hacer y saber… poca cosa para la presunción de que somos nosotros los que estamos construyendo nuestra historia… 

(...)

Cierto número de electores del Cottolengo eran enfermos que no podían levantarse de la cama. (…)  Era un dormitorio largo y caminaban entre dos blancas filas de camas.

He considerat oportú i necessari acabar aquest recull amb una nota que el mateix autor va afegir:

La substancia de lo que he narrado es verdad, pero los personajes son completamente imaginarios. (…) he tratado de basarme siempre en cosas vistas con mis propios ojos (en dos ocasiones en 1955 y en 1961), admitiendo que esto puede importar algo en una narración más de reflexiones que de hechos 

Un record, aquest sí que inesborrable.
Aquell 1 d'octubre del 2017
Vaig votar!!!

La jornada de un escrutador

Italo Calvino

Traducción de Ángel Sánchez-Gijón

105 pàgines

Tony Takitani

Una història totalment absurda i sense massa interès, amb la particularitat que s'acompanya d'unes il·lustracions que sembla volen ser molt atractives o originals: tema sobre el qual no em pronunciaré perquè tampoc no tinc prou elements per fer-ho. 

Tot i que el protagonista és en Tony Takitani, el relat comença parlant del seu pare, un músic, amb un cert reconeixement professional, però del que trobem que s'interessa més de la seva vessant personal:

En Shozaburo Takitani (el pare del nostre protagonista) es va passar els anys més turbulents de la guerra -de la guerra xinojaponesa a l’atac de Pearl Harbor i a la caiguda de les bombes atòmiques- tocant tranquil·lament el trombó pels night clubs de Xangai.

(...)

A Xangai se’n va anar al llit amb tantes dones que gairebé va perdre el compte; japoneses, xinesses, russes, prostitutes, casades, guapes, no tan guapes...Com aquell qui diu, s’ho feia amb la primera que passava. 

(...)

Va tornar al Japó la primavera del 1946, prim com una canya i amb el que duia a sobre per tot equipatge.

(...)

Es va casar l’any 1947 amb una noia amb qui eren parents llunyans per part de mare. (...) L’any següent que es casessin van tenir un nen, però la mare es va morir tres dies després del part. 

I a partir d'aquí, sí que comença a parlar de la seva evolució vital:

A en Tony Takitani li agradava molt dibuixar, i cada dia es passava hores i hores tancat a casa practicant la seva afició. Sobretot li agradava dibuixar màquines.

Passats uns anys, coneix una noia, de la qual s'enamora perdudament, o potser fora més exacte dir que s'obsessiona:

Llavors la va anar a veure i li va explicar com se sentia. Li va confessar que havia estat sempre sol, que s’havia perdut moltes coses de la vida i que per fi ella li havia fet obrir els ulls.

(...)

Amb aquell casament, en Tony Takitani va posar fi als seus anys de soledat. (...) Tenia una estranya obsessió per estar amb ella. 

De la mateixa manera que ell té obsessió (un tant malaltissa) per ella, ella la té per qualsevol peça de vestir, les quals acumula fins a límits irracionals, amb la aquiescència del marit que, tot i amoïnat per aquell desfici malaltís de la seva estimada, no li sap negar cap caprici:

Un dia, quan la seva dona no hi era, va comptar els vestits que tenia. Segons els seus càlculs, es podia passar dos anys canviant-se dos cops al dia i no repetir mai el que es posava. Es mirés com es mirés, allò era massa.

Amb tota la benvolença que és capaç, parla amb ella, raonant-li l'inconvenient del seu procedir, i la història segueix amb la dona tractant d’abandonar la seva dependència malaltissa per la roba, morint en un absurd accident de cotxe.

El vidu, amb la casa plena de vestits, cerca una secretària que s’acomodi a dur-la, però se’n penedeix, se’n desfà de tota la roba.

Mentre està tractant de superar el tràngol, també se li mor el pare i és aleshores que descobreix que posseeix una valuosa col·lecció de discs, dels quals també se’n desfà i és així que torna a la seva solitud primera, amb la casa buida i dibuixant.

Grafits a Sabadell

  

Tony Takitani

Haruki Murakami

Il·lustracions d’Ignasi Font

Traducció d’Albert Nolla

75 pàgines

Vive como puedas

A voltes amb el títol, se m'acut que de fet, tothom tractem de viure com bonament podem. I també és evident que n'hi ha que poden permetre's tots els capricis per extravagants que siguin, uns altres que van, anem, passant la vida de manera senzilla, però sense angúnies i  d'altres, massa, que només van sobrevivint.

Però entrem en el llibre. Es presenta el protagonista, amb una bona dosi d'humor, que anirà perdent segons avança la seva història:

Mi nombre completo es Luis Ruiz Puy, tres palabras que pronunciadas juntas suenan con un exótico acento oriental. 

(...) 

Jamás he protagonizado una pelea. Ni con él (Es refereix al seu cosí, Óscar que ara viu amb la seva primera esposa, Carmen,  de la que es va separar, quan els va trobar tots dos al seu llit i no pas dormint) ni con nadie. No sé si soy el ser más pacífico de este mundo, un buen diplomático o sencillamente un cobarde. 

(...)

El piso donde Carmen vive con su mascota, Óscar y mis hijos mayores está en la granvia de la ciudad y fue mi hogar durante más de quince años.

En Luis ha reincidit i s'ha tornat a casar, aquest cop amb la Sandra, naturista acèrrima fins a extrems un tant angoixants i amb molt caràcter:

A partir de mañana vamos a compartir al cincuenta por ciento la educación de los niños -añade Sandra-. Me da igual que tengas mucho trabajo en la fundación o que algún día te encarguen los guiones de un culebrón de cien capítulos. Entiendes?

En Luis té un veí neuròleg, que sovint té raonaments carregats de filosofia, que sempre li ha fet costat i li ha donat més d'un cop de mà i del que ell sembla no prendre-se'l massa seriosament:

Yo, en cambio, cumplo estrictamente mi jornada laboral. Gano menos dinero que ellos pero soy más feliz. Y lo único que he hecho ha sido prescindir de algunos caprichos y sustituirlos por actividades baratas, casi gratuitas, como pasear, disfrutar de un café en una terraza o ir a la biblioteca pública, tomar prestado un libro y salir al jardín a leerlo, como hago todas las tardes desde hace cinco años. (…) Luis nunca ha sabido si Carles es un iluminado o un chiflado, si es un adelantado o un retrasado a su tiempo. Y sigue sin saberlo. 

(...)

A penas sé nada de la vida privada de Carles, lo cual dice muy poco de mí. (…) Mis problemas han eclipsado los suyos durante los más de diez años que somos amigos. 

Però tampoc no trigarà gaire a saber-ne més de la vida privada de'n Carles. I serà tota una sorpresa:

Ningún hombre me había mirado antes con el arrobamiento del desamor y nunca pensé que pudiera ser el objeto de deseo de un homosexual.

I així les coses, rep una trucada de la Carmen, que li demana trobar-se a soles amb urgència. Ella té quelcom que comunicar-li, és un tema seriós i irreversible del qual només vol fer-lo partícip a ell:

Carmen acaba de conocer la fecha de su muerte, así que la incertidumbre ha desaparecido de su vida. Y el miedo se ha convertido en un temporizador. 

(...)

La muerte es otro parámetro que puede medirse con una cinta métrica. Hay muertes cortas y largas, algunas miden milímetros y otras centímetros.

Com he dit de bon començament, el que comença com una història carregada d'humor esdevé una reflexió seriosa envers la vida i la mort i la manera d'afrontar-la.

Un bon final. No tot és riure:

Las lágrimas pueden ser las palabras de una lengua universal que no requiere traducción, como el esperanto o la bioquímica, porque es inherente a todos los seres humanos. Nadie es ajeno a su comprensión. 

 

Vive como puedas

Joaquín Berges

296 páginas 

La Flama del Canigó 2022 a Sabadell

Potser alguns us haureu adonat que avui mateix he compartit una entrada en el mateix sentit que vaig fer fa quatre anys.

Aleshores era el moment que en qualsevol acte reivindicàvem la llibertat dels presos polítics, cosa que es pot comprovar mirant les fotografies en què el color groc hi era present arreu. 

Sense cap mena de dubte la d'avui, tot i que emotiva, ha estat una arribada poc lluïda, malgrat que érem una bona colla que l'esperàvem.

Tot i això no vull deixar de compartir unes poques imatges com a record d'aquest dia, mentre esperem que, un cop més, la Flama ens il·lumini: 

L'arribada de la Flama

L'encesa del pebeter

El pebeter encès

Repartiment de la Flama als representants dels barris

En marxa, cap a encendre les fogueres

Una bona revetlla, amb molt seny, si us plau

La casa herida

Grafit a Sabadell

Eichkamp, és una localitat de Berlín, on els pares i el mateix autor van viure, tal com ell mateix ens relata:

A decir verdad, Eichkamp tan solo es un recuerdo para mí. (…) Eichkamp no fue para mí ningún paraíso, ni mi niñez, un sueño acogedor. Eichkamp solamente fue el lugar donde crecí en tiempo de Hitler y quiero volver a verlo para hacerme por fin idea de cómo eran las cosas con él.

Llegir aquestes reflexions m'han dut a la meva infantesa en una barriada trista de la Barcelona de postguerra, que, sense tenir res a veure amb la que ens descriu en Horst, sí que conserva el regust del pas del temps, dels records, potser un tant o molt distorsionats, que també després de molts anys, un bon dia vaig voler tornar a evocar en una visita:

¿Qué es el tiempo? ¿Qué es el recuerdo? ¿Cómo puedes estar haciendo otra vez todo esto, igual que si tuvieras catorce años?

Però no m'apartaré del relat: 

Eichkamp, era el mundo de los buenos alemanes. (…) Eichkamp era un pequeño universo de color verde. ¿Qué podría querer Hitler de este sitio?

Contràriament al que va passar a casa nostra en què, tot i que una part important de la població va sentir-se representada per la dictadura, una altra, també prou important, defensors i/o simpatitzants de la República, va trobar-se humiliada, perseguida i en moltes ocasions brutalment reprimida. A l'Alemanya de l'època, es va rebre la irrupció de Hitler al capdavant de la política, com a quelcom positiu, gairebé com un alliberador:

Mi primer recuerdo de Hitler es de alborozo. Lo lamento, porque hoy los historiadores ven las cosas de otra manera, pero yo al principio solamente escuchaba vítores.

(...)

También mis padres lo creyeron hasta el final. Octubre de 1944. 

(...)

Al igual que Hitler, mi madre tenía “sensibilidad artística i era católica en cierta manera”. Practicaba un catolicismo personal e indefinible: espiritual, nostálgico y embarrullado.

(...)

Mi padre no hizo carrera con los estudios. Como para tantos alemanes, su oportunidad le vino con la guerra. No es que fuera militarista, de hecho, era una persona pacífica y de buen corazón, pero la guerra lo facilitó todo.

(...)

Su cargo era su mundo, y el cielo, su esposa. Y, en esa época, ella estaba leyendo “Mi lucha", era católica en cierta manera y, “aunque solo por un tiempo", se hizo “política”.

Ja veiem que està descrivint una família representativa d'una certa classe social que sense poder arribar a considerar-se burgesa sí que pertanyia a una raonablement acomodada classe mitjana:

“Chusma” era la palabra favorita de mis padres para todos los que estaban por debajo de nosotros: obreros, personal de servicio, mendigos y los afiladores.

(...)

Mi madre nunca llevaba toca azul ni acarreaba palanganas de acá para allá. (…) Nunca supe cuál era su dolencia, pero solía valerle la ayuda de sirvientas que olían a sudor, costaban treinta marcos al mes, tenían los antebrazos gordos y blandos y, por lo general, acababan despedidas de manera “fulminante” -como decían mis padres- al cabo de cuatro o cinco meses. Siempre se quedaban embarazadas, y de pequeño, asociaba el embarazo con el olor a sudor.

(...)

Mis padres tenían muy claro lo que estaba arriba y abajo. No estaba escrito, solo se dejaba percibir por los sentidos. Los de abajo eran chusma, y los de arriba, inalcanzables.

I el protagonista, el relator d'aquesta història, tot i que va tenir un adolescència contestatària, fins i tot amb petites incussions revolucionàries, ha acabat acomodant-se al sistema, fins el punt que és cridat a testificar contra el seu antic company Wanja:

Es la primavera de 1941 y nuestro país vive arrebatado por un último frenesí de victoria y entusiasmo.

(...)

Soy un soldado alemán y me han llamado desde Francia para testificar contra Wanja. Me han hecho acudir directamente desde Caen.

(...)

Ahí está mi Diablo, ahí está mi pizca de locura y ya no da señales de vida. Lo han capturado y yo estoy en el lado de los libres y de los vencedores. Soy uno de ellos, llevo su uniforme y su pabellón. Qué temeroso, cauto y juicioso he sido siempre, y qué miserable me siento ahora. 

Però, i amb el pas dels anys, què li diu la consciència?:

Voy de camino al juicio de Auschwitz, para esclarecer el mito en mi interior. Quiero sentarme y escuchar, ver y observar. 

(...)

No me alisté voluntariamente en los paracaidistas, me destinó la Luftwaffe. Pero ¿y si me hubieran destinado a Auschwitz? (…) Habría llegado al campo siendo soldado y ese uniforme sería mi oportunidad de seguir vivo… Y, por Dios, ¡yo quería sobrevivir!

(...)

¿Cómo se puede volver a ser un ciudadano de bien, probo y aplicado, después de Auschwitz? ¿Cómo lo han hecho?¿Qué tendrán que decir médicos, psicólogos y psiquiatras al respecto? Ninguno de los acusados ha vuelto a “salir de la norma”. Todos han conseguido rehacer sus vidas y sus hogares, labrar una carrera y convertirse en ciudadanos respetados y meritorios de sus comunidades, prósperos y capaces. 

Hubo una guerra que los alemanes y Hitler perdieron y su derrota restauró el orden del mundo. 

En un interessant Epíleg, ens confessa l'autor:

Escribí este libro en el invierno de 1964 a 1965 y se publicó en 1966. (…) Pero ¿lo escribí realmente? ¿No se escribió solo? Fue un comienzo, una partida, un primer intento de liberación personal.

(...)

Mis propios recuerdos no comenzaron a aflorar lentamente hasta ese otoño de 1964. Cuando un escritor asiste a un juicio, ¿puede acaso identificarse con alguien que sea el acusado? (…) Por atroces que fueran los hechos vistos en el juicio, no pude dejar de preguntarme: “¿Y tú? ¿Qué habrías hecho de tú de haber ingresado por azar en la burocracia de los campos de exterminio? ¿Existen los asesinos natos? ¿No son todos producto de la sociedad? ¿Qué habrías aceptado en silencio? ¿En qué medida te habrías hecho culpable? Verdaderamente, para convertirse en asesino hay que cruzar un umbral, pero ¿dónde habría estado exactamente colocado tu límite?”. Me enjuicié; mirando atrás, también fue una causa contra mí. 

(La revisió està datada a Francfort del Meno, marzo de 1976) quan l'autor tenia 57 anys

 

 La casa herida

Horst Krüger

Epílogo de Martin Mosebach

Traducción de Virginia Maza

268 páginas

 

14 maneres de destruir la humanitat

Podia semblar un resum apocalíptic, o una gran presa de pèl.

Però no és cap de les dues coses, més aviat es tracta d'un escrit molt seriós elaborat amb to d'humor.

No em detindré ara en detallar una per una les 14 maneres que comenta l'autor, només faré un petit recull del que m'ha semblat més escandalós, o potser en allò que ens toca més de prop, o fins i tot del que sembla més d'actualitat. 

Evidentment, cadascú haurà de triar allò que més li cridi l'atenció o que li sembli més urgent o evident.

Grafit a Sabadell

I començo per unes interessants i clarificadores reflexions prèvies:

Reflexions prèvies a la fi del món: 

Sembla evident que els llibres que profetitzen aquests finals orquestrats per les divinitats pretenen atemorir-nos davant els designis dels déus i acceptar amb el cap cot el nostre destí. Però no és el cas del llibre que tens a les mans: no volem imbuir-te de temors i que siguis presa del pànic. 

(...)

Tota espècie té un risc d’extinció i no som ni serem l’única espècie animal que haurà desaparegut de la faç de la Terra. La llista de nominats i expulsats de la casa és i ha estat interminable. 

Adéu al Sol:

El Sol no s’apagarà d’un dia per l’altre i, en tot cas, això no passarà a curt termini. Les estrelles com el Sol neixen i moren, això sí. 

Més aviat, però, passaran altres coses, tot el contrari que el Sol s’apagui. 

Supervolcans i canvis geològics:

L’escorça terrestre en la qual vivim es troba sobre un mantell, una capa amb unes característiques molt diverses provocades per la mateixa pressió gravitatòria. 

(...)

Pel que sí que hem de patir a escala global és pels volcans. El perill no és només a les rodalies del volcà. (...) Un volcà pot expulsar a l’atmosfera prou cendra i components de sofre per impedir el pas dels rajos de sol i provocar una davallada de les temperatures. 

Pandèmia global:

Generalment els patògens que es transmeten fàcilment no solen ser dels més virulents, i viceversa, els que provoquen una elevada mortalitat se solen propagar poc. Això, en part, és perquè són tan agressius que de seguida actuen, fan que l’infectat emmalalteixi i es mori prou ràpidament per no tenir temps per propagar la infecció. 

La resistència als antibiòtics:

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera la resistència als antibiòtics una de les amenaces principals per a la salut, la seguretat alimentària i el desenvolupament mundial. 

Els bacteris tenen una capacitat increïble per resistir i adaptar-se a l’entorn. Hi ha espècies que viuen en les condicions més extremes, ja sigui de temperatura, acidesa o salinitat.

No hi ha territori, per més inhòspit i feréstec que sigui, que no estigui ben poblat de bacteris. 

I ara què fem?

D’una banda, calia fer molta feina de conscienciació de la població. (...) Un àmbit on queda molta feina per fer és el sector ramader. S’ha de limitar molt l’ús d’aquests fàrmacs en granges i evitar que s’emprin per estimular l’engreix ràpid dels animals.

(...)

Espanya té la taxa de consum d’antibiòtics més elevada dels països rics i la tercera més alta en general. 

Canvi climàtic:

L’important no són les dades d’anys concrets, sinó la tendència general, i en aquest sentit els registres evidencien que, ens agradi o no, des de fa més de cinquanta anys s’està produint un augment clar i sostingut de la temperatura mitjana global, més enllà que en moments puntuals hi hagi onades de fred. 

(...)

Una de les conseqüències del canvi climàtic més conegudes és l’augment del nivell del mar. Aquest augment ve donat pel desgel i per las mateixa expansió de l’aigua en escalfar-se, 

Contaminació:

La humanitat ha estat sis vegades a la Lluna. Doncs bé, en aquestes sis incursions hi ha deixat més de cent setanta tones de brossa. (...) Es calcula que hi ha més de set mil tones de ferralla orbitant al voltant de la Terra.

(...)

En conjunt, segons els estudis de l’Escola Nacional de Sanitat, la contaminació atmosfèrica mata directament més de nou mil persones l’any a tot l’Estat, vuit vegades més que les morts per accidents de trànsit.

L’extinció de les abelles:

Les abelles tenen uns cicles vitals molt marcats per les condicions climàtiques, i els canvis que s’estan produint en les darreres dècades les deixen desorientades.

L’avenç científic:

Quin és el perill que correríem si, en un futur llunyà, els implants tecnològics estiguessin incorporats dins nostre i fossin tan comuns i habituals com ara ho és el mòbil?

Grafit a Sabadell

14 maneres de destruir la humanitat

Màrius Belles i Daniel Arbós

220 pàgines

Agnese va a morir

Hospital de Sang
Juny 2017

Una història crua i basada en fets verídics de la Resistència. En aquest cas, la protagonista és una dona, Agnese, que ja abans de començar a llegir sabem que morirà.

Però tot té un començament, un perquè, també aquest cop, que ens trobem en el context de la Segona Guerra Mundial, quan els alemanys s’emporten Palita, el marit de Agnese, perquè és comunista. Se suposa que ja no el tornarà a veure més i ella, una dona senzilla i gairebé analfabeta, és reclutada de bona gana pels partisans de la zona:

A los pocos días llegó una carta de Palita, unas cuantas líneas escritas a lápiz. Agnese a duras penas sabía leer, las palabras estaban casi borradas y no consiguió entender bien lo que decía. Dobló el folio y lo guardó en el monedero, sin enseñárselo a nadie, lo miraba con frecuencia y lloraba: el texto, con las manchas de las lágrimas se veía cada vez menos. 

(...)

Una noche volvió a visitarla el desconocido de la primera vez: estaba mucho más delgado y cansado.

(...)

Ya no lavaba ropa, precisamente para no trabajar para los alemanes y los fascistas. 

(...)

En el capazo llevaba prensa, o armas, o trilita y dinamita. (…) Con su aspecto serio y pacífico, no levantaba sospechas entre los alemanes, que no prestaban atención a esa campesina vieja y gorda.

Però Agnese, malgrat la seva senzillesa es rebel·la contra les incomptables mostres de fatxenderia i menyspreu dels soldats alemanys i arriba un dia que mata un soldat que, per pura diversió, ha disparat contra la gata. Ha de fugir quan li cremen la casa com a  represàlia, tot i que no acaben de descobrir que és ella l'autora. Aleshores, s’uneix definitivament als partisans:

Los alemanes eran feroces, atacaban aquí y allá, a ráfagas, (…) Pero los fascistas escogían a los “sospechosos” a los “fichados”, a los más conocidos por su antifascismo. Así caían los mejores compañeros. (…) Como ella, también los demás compañeros, los dirigentes, los “responsables”: cada cual pagaba un peaje muy caro por su responsabilidad. 

(...)

Y mientras tanto, los ingleses gritaban desde Radio Londres<. “Partisanos, ¡aguantad!, ¡Luchad! ¡Estamos llegando!”, pero nunca llegaban “Maldita sea la guerra y quien la quiso”, se repitió Agnese, cansada de pensar.

(...)

Los hombres estaban listos. Cada cual iba cargado con todo lo que tenía, lo que se traducía en una indumentaria de lo más singular: uniformes incompletos de todos los países, viejas prendas de campesinos u obreros, algunas de mujer, y ropa de ciudad, maltrecha, zurcida, irreconocible; un humilde brigada de zarrapastrosos con una sola riqueza: las armas. 

(...)

En la vida partisana, que se rige por sus propias leyes, dictadas por un anhelo personal de honor, fe, pulcritud moral y orden íntimo (…) Los traidores se ejecutaban de inmediato, y hasta un pequeño error se castigaba con severidad: así pues, era necesario que la fidelidad, el coraje y el amor por la resistencia se reconocieran, se valorasen. 

Com ja he dit més amunt, sabem quin va ser el final de l'Agnese. Ara només cal concloure amb unes breus reflexions que ella, normalment molt callada, duia molt endins i només en molt comptades ocasions compartia amb els joves partisans:

Cuando llevas una vida en la que de un momento a otro pueden matarte a ti, a tus parientes o a tus compañeros, lo peor es no tener nada que hacer, quedarte sentado, esperando. Es entonces cuando te entra el miedo. 

(...)

Luego será distinto -dijo Agnese-. Yo soy vieja, ya no tengo a nadie. Pero vosotros volveréis a casa y podréis contar lo que habéis sufrido, y todo el mundo se lo pensará dos veces antes de empezar otra guerra.

 

Poble Vell 
Corbera d'Ebre

Diu l'autora:

La historia de Agnese no es ficción. (17/11/1949) 

La primera vez que vi a Agnese, o a la mujer que en mi libro lleva el nombre de Agnese, vivia un momento verdaderamente horrible.    

Agnese va a morir

Renata Viganó

Traducción de Miguel Ríos González

343 páaginas 

Junil a les terres dels bàrbars.

Un començament que promet i un desenvolupament un tant confós que ens porta a un final decebedor.

Abril 2017 Capellades
Parc Prehistòric i Jaciment Abric Romaní

A la Primera part coneixem la Junil, el pare de la qual, que per cert mai no li sabrem el nom, és un escrivent públic, un home de lletres.

També és un intolerant que controla la seva filla, mentre que la fa treballar en el seu propi benefici, mentre li nega qualsevol possibilitat de cultivar-se:

Junil, però no sap llegir. El pare no vol perdre temps ensenyant res a una filla tan badoca.

(...)

Fa sis anys que Junil enganxa fulls de papir.

(...)

Quinze anys són massa anys per no ser casada però el pare, mantenint-la a casa sense pagar-li res, en disposa quasi com si fos una esclava i per això no l’ofereix a cap mocós dels voltants.

I avancem cap a la segona part, en què el pare ha mort en circumstàncies poc clares i tement que tant la Junil, com algun dels seus esclaus/servents més lleials puguin ser acusats decideixen marxar a la recerca de la terra dels alans, on diuen que els homes són lliures:

Fa cinc hores que caminen foscor endins i nord enllà. I no són tres, sinó quatre. Avancen l’un rere l’altre provant de no fer cap fressa.

(...)

Són quatre nàufrags que tenen, per anar avançant, la por de morir i un cert desig de dignitat.

(...)

Avui, però, sota un cel de núvols cendrosos han aparegut a quaranta passes curtes davant seu, dos guerrers que caminen cap a ells.

(...)

Així, són quatre que van i dos que venen, i es miren sense dir res. 

En la seva fugida, troben un ferit al que cal tallar un braç que ja té penjant per un cop de destral. El curen i segueixen amb ell. Com no acaben d’entendre’s amb els idiomes decideixen nomenar-lo Arbre:

Arbre camina. Ho fa a poc a poc però tots plegats, esperant-lo, no van més lentament que si l’haguessin d’arrossegar. I així arriben a les roques negres quan encara no s’ha acabat el segon dia.

(...)

Tots se senten encara incòmodes pel braç absent d’Arbre, cap al qual convergeixen mirades de reüll. Aquell buit els fa nosa.

I és aleshores que es topen amb una colla d'homes armats que els asseguren que només volen ajudar-los i els condueixen al seu poblat.

Però aviat sabrem que només els volen vendre i treure'n profit: 

Són nou homes armats. Tres ostenten barbes llagues, trenades sense gaire cura, però envoltades de fils vermellosos, i duen braçalets de bronze. 

(...)

Dos esclaus, el vespre del tercer dia, s’apropen a Arbre quan aquest torna de la latrina. Són joves i duen, ben visibles, cicatrius de fuetades a les espatlles.

(...)

Aquest matí ha marxat l’amo petit (...) Ha anat a la ciutat, a tres dies d’aquí, tres dies de mul, cap a l’est. Us ha anat a vendre. Tornarà amb els compradors i els seus homes.

No els queda altre: decideixen marxar i els esclaus també se'ls afegeixen. Tenen serioses dificultats per entendre's entre ells donat que no tots parlen una mateixa llengua, però se'n surten i acaben confegint una mena de llengua comuna:

Tots parlen la llengua de tots , i això vol dir que han anat confegint una parla única apedaçada, que els serveix quan parlen a atots, o quan parlen als que no parlen la mateixa llengua.

(...)

Per damunt de la segona pell feta de fred, tots duen ara una tercera pell, feta d’avorriment. 

I així arribem a la tercera part, la que, al meu entendre és la més confosa i decebedora de tota la història, amb un final totalment inversemblant que no acaba de ser un final:

Anaven tots més de pressa des que havien vist, de lluny, la mar. Avancen més de pressa per tocar aquell país d’aigua però també per deixar de tenir-li por.

(...)

Què més voleu saber? On va anar Ovidi...? No m’ha donat mai senyals de vida, però sé que des de Corint volia arribar a Atenes... Hi havia estat, de jove... i deia sovint que era la ciutat ideal per als que volien estudiar i no saber res del món. Deu ser allà, a Atenes... no gaire lluny d’una biblioteca. I si escriu, deu escriure en grec. I segur que escriu. Ovidi sap fer dues coses, respirar i escriure.

 

Abril 2017 Capellades
Parc Prehistòric i Jaciment Abric Romaní

Junil a les terres del bàrbars

Joan-Lluis Lluis

285 pàgines

El farsant

Grafit a Sabadell

Coneixem en Jean-Baptiste, el protagonista, assegut a la barra d'un bar. Es dirigeix a un grup de parroquians, com ell mateix els qualifica, tot i que té un interlocutor que sembla més interessat en el seu relat.

Manifesta que vol confessar-se, que té un secret que l'està corsecant i vol desempallegar-se, però és del tot sincer? O potser és un gran farsant? O millor encara, un cínic.

Esbrinem-ho:

Però permeti’m que em presenti: Jean-Baptiste Clamence, per servir-lo. Molt content de conèixer-lo.

Segons diu, sembla que té una feina que es podria considerar de prestigi:

Finalment, malgrat les meves maneres i el meu parlar fi, sóc un parroquià dels bars mariners de Zeedijk. (...) El meu ofici és doble, vet aquí, igual que l’individu. Ja li he dit, sóc jutge-penitent. Només hi ha una cosa clara, en el meu cas: no posseeixo res. Sí, vaig ser ric; no, no he compartit res amb els altres.

I remuntant-nos al passat:

Fa uns anys, jo era advocat a París, i un advocat força conegut, tot sigui dit. (...) A més, em basava en dos sentiments sincers: la satisfacció de trobar-me al costat bo de l’estrada i un menyspreu instintiu pels jutges en general. Aquest menyspreu, al capdavall, potser no era tan instintiu com això.

(...)

A part de no exposar-me a anar al bàndol dels criminals (...) els defensava amb una sola condició: que fossin bons assassins, així com d’altres són bons salvatges. 

(...)

Era realment irreprotxable en la vida professional. No vaig acceptar mai que m’untessin, això no cal ni dir-ho, però tampoc no em vaig rebaixar mai a sol·licitar res.

(...)

Ho he de confessar humilment, estimat compatriota: he pecat sempre de vanitat. Jo, jo, jo, vet aquí el refrany de la meva vida estimada.

(...)

Vivia al dia, doncs, sense altra continuïtat que la del jo-jo-jo. Al dia les dones, al dia el vici o la virtut, al dia com els gossos, però cada dia jo, indefectible.

(...)

Abans ha de saber que sempre he tingut èxit amb les dones, i sense grans esforços. 

(...)

En resum, per viure feliç necessitava que els éssers que elegia no visquessin. La seva vida només l’havien de rebre, de tard en tard, quan em venia de gust.

Sembla que ja ha explicat tot el que creu que li ha de servir per justificar la seva situació actual, que, com veurem, no és ni de bon tros envejable:

Ja no en tinc, d’amics, només còmplices.

(...)

Damunt de la innocència morta pul·lulen els jutges, jutges de totes les races, els del Crist i els de l’Anticrist, que són els mateixos, per cert, reconciliats al mal-confort. Perquè no són només els cristians els que hem d’esclafar: els altres també hi estan ficats.

Però què suposa aquest ofici de jutge-penitent:

Aquest ofici de jutge-penitent, ara mateix l’exerceixo. Habitualment tinc el despatx al Mexico-City, però les grans vocacions no s’aturen al lloc de treball.  Fins i tot al llit, amb febre, funciono.

(...)

Sóc com ells, és clar, som en el mateix barco. Però tinc una superioritat, i és que ho sé, i això em dona dret a parlar. 

Grafit a Sabadell

I la meva conclusió és que resulta ser tot allò que enumeràvem al principi: Un farsant i un cínic:

No he canviat de vida, continuo estimant-me i utilitzant els altres. només que confessar les meves faltes em permet tornar-hi més lleuger i fruir dues vegades, primer del meu tarannà, després d’un penediment encantador.

La caiguda

Albert Camus

Traducció de Maria Bohigas

109 pàgines 

Camins, corriols... la Vida

M'agrada com escriu en Rafel Nadal, ara encara estic llegint aquest llibre que parla d'una nova part de la seva història personal. Parla dels pares, fonamentalment de la mare, de la duresa i el dolor de quan comença a perdre la memòria, a esborrar-se-li les paraules 

Fa temps que hi penso que jo desitjaria que el final del meu camí, fora un anar-me difuminant amb els estimats camins que sempre m'han acompanyat. Costeruts a vegades, plaents uns altres i també els que he anat sortejant quan de sobte em trobava amb el topall d'un mur al meu davant: Fa uns anys, agafava impuls i era capaç de saltar-lo, però el cert és que amb el pas del temps, de vegades es fa feixuc, fa mandra, o potser arribo a sentir indiferència, i el vorejo o miro d'enganyar-me agafant alguna pretesa drecera que, tot i que no porta enlloc, fa que la paret quedi dissimulada amb una patina de gespa. 

Potser que aquesta lectura m'ha arribat en un moment en què estic donant-li tombs al meu Testament Vital i estic més sensibilitzada, no ho sé, però el cert és que m'ha impactat, l'he trobada entre reflexivament dura, però amb un llenguatge i una sensibilitat poètica que m'ha vagat de compartir.

 "Viatjant pels camins que el pare ens descobria, vam aprendre que de camins n’hi ha milers, i sobretot que hi ha milions de maneres de transitar-los. Tantes com éssers humans. 

De camins n’hi ha de llargs i de curts. De costeruts i de planers. De rectes i de sinuosos. De bons i de dolents. Hi ha camins fressats, camins de terra, camins de tosquija, camins de grava, camins empedrats, carreteres asfaltades, autopistes inacabables, vies de tren, vies aèries, rutes marítimes.

Carreteres a la plana, carreteres amb plàtans a banda i banda.

Carreteres que s'enfilen entre boscos i es perden de revolt en revolt al cim de les muntanyes.

Carreteres solitàries i carreteres col·lapsades, d'embussos diaris o d'embussos de cap de setmana.

Hi ha corriols, corriols de missa i dreceres. Camins bons i camins equivocats. Camins que no duen enlloc i camins que ens porten cap al penya-segat. Camins de dita popular, que ja se sap que qui  pel bon camí va, marrada no en fa. Camins de sirga i camins de ronda. Camins que ens comuniquen. Camins per anar ràpid, que ens porten d’una ciutat a l’altra a tota velocitat, i camins que demanen la lentitud del caminant. Camins per passejar, camins per badar, camins per perdre’ns sense un objectiu final, camins d’excursió de cap de setmana. Camins per entrenar-nos, camins per fer exercici, camins de prescripció mèdica. 

Hi ha camins que porten a la pau i camins directes a la guerra. Camins que auguren viatges carregats de violència, camins controlats per homes armats, però també camins per xerrar, de conversa pausada. Camins que al final del trajecte ens ofereixen una oportunitat, una esperança, un somni. Punts d’arribada on ens espera algú  estimat amb els braços oberts, algú que frisa per abraçar-nos. I camins que ens porten a una frontera, a una porta barrada, a una tanca de filferro de punxes puntejada de torres de vigilància.

Hi ha camins d’anada i de tornada. I hi ha camins sense retorn. 

A mesura que passen els anys, tornar cada cop és més difícil. El temps empeny cap al final del trajecte, sense segones oportunitats."

I segueixo amb la lectura.

I segueixo estimant els camins.

Quan s’esborren les paraules

Rafel Nadal

Animal de bosc

Joan Margarit va néixer l'1 de maig de 1938 i va morir el 16 de febrer de 2021.

Aquest llibre fou publicat el maig del 2021

En algun dels seus poemes ja s'endevina que la seva fi està a prop i que ell n'era totalment conscient.

Jo, només he agafat un petit recull d'algun dels seus poemes, (no els transcric sencers) bé perquè m'han evocat altres temps meus viscuts o bé perquè m'ha emocionat de manera molt especial el que m'explica o em transmet.

Només em resta recomanar fervorosament que el llegiu i segur que no us decebrà:

Primera lliçó

Viure era respirar darrere la bufanda

mentre de bon matí s’encenia l’estufa.

(...)

Vaig créixer en l’espai mínim

que queda entre l’ordre i el desordre:

sempre hi ha aquest forat on tots els altres

s’oblidaran de tu. Només et cal saber

que el preu d’això serà la soledat.

L’última intimitat

Quan em rento les mans penso en el simbolisme

tan poderós que té un acte tan senzill.

Unes mans que s’estimen i treballen,

que són com tu i com jo, que gairebé

fa els mateixos anys que elles que estem junts.

Quan falti un dels dos,

l’altre, a les seves mans, començarà a sentir

això que, en aparença, haurà perdut.

Mentre hi hagi unes mans, hi serem junts els dos.

L’última intimitat, no imaginada mai.

Remor de pluja

(...)

Tot és fugaç, però també profund.

El dolor no té fons: ni ser una víctima

pressuposa cap mena de bondat.

(...)

És tan estret el marge on ens somriu l’ahir:

l’escletxa d’una porta mai tancada.

No: facis el que facis, no queda res al plat.

Sempre és com si ningú hi hagués menjat.

La casa

Ens protegeix i guarda el que hem sigut.

Allò que mai no trobarà ningú:

sostres on hem deixat mirades de dolor,

veus que han quedat, callades, en els murs.

(...)

Cadascú és casa seva, la que s’ha construït.

I que al final, es buida.

Assaig de conclusions

A vegades recordo les cases on vaig viure:

¿qui deu viure-hi avui,

I el temps que allí vaig ser, ara on és?

Però el temps no podem guardar-lo enlloc,

també desapareix: perdem primer el present,

després, a poc a poc, se’n va anant el record.

I seguint el seu ritme, perdem també el demà.

Per això des de jove que m’aparto

del desordre de la religió,

no vull que formi part del meu destí.

Pel que jo sé pertanyo a un univers terrible

que m’enganya en mostrar-se’m

tan llunyà i encalmat al cel de nit.

 

Bellver de Cerdanya
Octubre, 2021

 

Animal de bosc

Joan Margarit

100 pàgines

L'amor de la meva vida de moment

De nou he caigut amb un llibre de relats breus i això que no m'agraden gaire, però és que el títol és molt suggerent i he "picat". I no em penedeixo, m'ho vaig passar força bé llegint-lo.

En comento un parell breument i em detindré en el que dona nom al llibre

A "Mon oncle" el protagonista, un adolescent, sospita que l'oncle que sempre havia mostrat un afecte molt especial per ell, no ha cercat res més que aprofitar-se de la seva joventut per apropar-se a les noietes. Dit altrament, va resultar que era (un galtes) molt interessat:

Mon oncle sentia per mi una predilecció especial.

(...)

Mon oncle era baixet, musculat, pelut, amb un bigotàs damunt del llavi que pretenia dissimular el nas gros, que no era tan gros sinó més aviat de pallasso, o de patata.

(...)

Mon oncle era un comediant de mena; de fet era un dels actors de la companyia de teatre del poble. 

Més seriós resulta el problema a "Tiet-pare", en què, també un adolescent, rep la visita inesperada de l'oncle que fa anys que era absent. La família, manifesta molts dubtes d'aquest pretès acostament d'algú que fa anys va desaparèixer de les seves vides sense donar cap explicació. I aviat el noi coneixerà la resposta, mentre que de la mateixa manera que ho descobreix, el "tiet Pere" torna a marxar sense donar cap més explicació:

Aquell estiu en principi semblava un estiu com un altre. La diferència era que cada cop que tornava a casa em trobava amb el tiet Pere.

(...)

¿Per què havia tornat? Més enllà que s’havia anat per desavinences amb el meu avi i el poble, no sabia res d’ell.

(...)

Van ser uns dies estranys. Em vaig adonar, per exemple, que és molt difícil conviure amb un secret de debò sense que se’t noti.

(...)

Aquell estiu la majoria de coses que van passar van passar sobtadament. La primera, l’arribada del meu tiet. L’últim la seva fuga.

Però el relat que dona nom a tot el llibre és "L’amor de la meva vida de moment". Un títol curiós si més no i que ens remet als amors de joventut, tot i que en aquest cas, es tracta d'un amor d'infantesa, car el protagonista només tenia nou anys. Ai, aquells fogots que ens donaven i que no tenien res a veure amb la menopausa, però que ens posaven en evidència davant la colla.

El relat està escrit des del punt de vista d'un noi, que recorda amb enyorança el que qualifica com a "l'amor de la seva vida", al que no perd l'esperança de retrobar.

Algun cop us heu plantejat una gesta semblant? Jo no; tot i que em sembla una idea absurda, però divertida que pot inspirar els amics (aquella colla, o el grup de "col·legues") 

Un any a la presó. Mai un any de la meva vida se m’ha fet tan llarg com aquell anys de mili. M’enrecordo del sofriment psicològic. (...) Ara tots friseu per marxar, ens deia aquell capità bigotut, però d’aquí uns anys trobareu a faltar aquesta època, i si no ja ho veurem.

(...)

El meu amor seguia sent l’Ester Bassols Busquets, l’Ester de cal Mestre. Jo només tenia nou anys, però me’n vaig enamorar perdudament.

(...)

Sempre he dit que aquella setmana i mitja al Mallol van ser els deu dies més feliços de la meva vida. De tot el que ha vingut després, res ha superat amb intensitat, amb dolçor, amb puresa, la felicitat d’aquells deu dies a la Vall d’en Bas. 

La Vall d'En Bas
2018

Però un cop han passat els anys, no acabem de ser conscients del què hem canviat, i per tant, l'altra persona tampoc no serà la mateixa ni de bon tros. De fet, potser ni tan sols recordem el tracte que hi teníem, ni la seva veu, o la seva mirada... Cap defecte ens és present, tot són somieigs que no van enlloc:

Vaig pensar que no era l’Ester però que hi hauria pogut ser, o més exactament, que en el fons era indiferent que ho fos o no. 

 

L’amor de la meva vida de moment

Pep Puig

226 pàgines 

L'adolescent

Grafit a Sabadell

Una història que ens explica l'evolució vital d'un jove adolescent, amb una bona arrencada, que després, al meu entendre, ha anat decaient:

Anotaré només els esdeveniments, i evitaré amb totes les meves forces tot allò que sigui secundari sobretot les belleses literàries; un literat escriu trenta anys seguits i al final no sap pas per què ha estat escrivint tants anys. Jo no sóc un literat ni vull ser-ho.(...) Les reflexions poden arribar a ser molt vulgars, perquè allò que una persona valora és possible que no tingui cap valor als ulls aliens.

Seguint amb la seva història, el retrobarem aviat, treballant. Sembla que la família li ha trobat una feina senzilla que li pot procurar uns ingressos dels quals està necessitat:

El lloc de treball era a casa del vell príncep Sokolski.

(...)

Quan vaig entrar-hi a treballar, vaig advertir de seguida que a la seva ment havia fet niu la convicció preocupant (...) que la societat havia començat a mirar-se’l d’una manera rara.

(...)

Principalment, parlàvem de dos temes abstractes: de Déu i la seva existència, és a dir, sobre si existia o no, i de dones. El príncep era molt religiós i sensible.

La feina, com la seva vida, segueix més o menys el seu curs i el retrobem tres anys més tard:

He estat tres anys callat, he passat tres anys preparant-me per parlar...

(...)

La meva idea era ser un Rothschild, ser tan ric com Rothschild, no senzillament ric, sinó com Rothschild. (...) aconseguir el meu objectiu era una empresa matemàticament segura. 

I de sobte una dada interessant i alarmant:

Crec que des dels dotze anys, o sis, gairebé des de l’inici de l’ús de raó, vaig començar a no estimar les persones. 

A partir d'aquí el relat, igual que la vida del nostre protagonista, van decaient. Poc a poc va entrant en un devessall de despropòsits a voltes enrevessats, però sense massa rellevància per ser recollits.

I malgrat que ell segueix relatant les seves suposades aventures, que no són més que embolics, acabarà el relat, i jo aquestes notes, amb l'avançament del què serà el seu previst i lamentable final:

Em disgusta sobretot que, en descriure amb tanta vehemència les meves aventures, dono motiu perquè hom pensi que ara sóc el mateix d’aleshores. 

(...)

Ara començaré el relat de la catàstrofe definitiva que culmina els meus apunts. 

L’adolescent

Fiòdor Dostoievski

Traducció de Josep M. Güell

586 pàgines