Junil a les terres dels bàrbars.

Un començament que promet i un desenvolupament un tant confós que ens porta a un final decebedor.

Abril 2017 Capellades
Parc Prehistòric i Jaciment Abric Romaní

A la Primera part coneixem la Junil, el pare de la qual, que per cert mai no li sabrem el nom, és un escrivent públic, un home de lletres.

També és un intolerant que controla la seva filla, mentre que la fa treballar en el seu propi benefici, mentre li nega qualsevol possibilitat de cultivar-se:

Junil, però no sap llegir. El pare no vol perdre temps ensenyant res a una filla tan badoca.

(...)

Fa sis anys que Junil enganxa fulls de papir.

(...)

Quinze anys són massa anys per no ser casada però el pare, mantenint-la a casa sense pagar-li res, en disposa quasi com si fos una esclava i per això no l’ofereix a cap mocós dels voltants.

I avancem cap a la segona part, en què el pare ha mort en circumstàncies poc clares i tement que tant la Junil, com algun dels seus esclaus/servents més lleials puguin ser acusats decideixen marxar a la recerca de la terra dels alans, on diuen que els homes són lliures:

Fa cinc hores que caminen foscor endins i nord enllà. I no són tres, sinó quatre. Avancen l’un rere l’altre provant de no fer cap fressa.

(...)

Són quatre nàufrags que tenen, per anar avançant, la por de morir i un cert desig de dignitat.

(...)

Avui, però, sota un cel de núvols cendrosos han aparegut a quaranta passes curtes davant seu, dos guerrers que caminen cap a ells.

(...)

Així, són quatre que van i dos que venen, i es miren sense dir res. 

En la seva fugida, troben un ferit al que cal tallar un braç que ja té penjant per un cop de destral. El curen i segueixen amb ell. Com no acaben d’entendre’s amb els idiomes decideixen nomenar-lo Arbre:

Arbre camina. Ho fa a poc a poc però tots plegats, esperant-lo, no van més lentament que si l’haguessin d’arrossegar. I així arriben a les roques negres quan encara no s’ha acabat el segon dia.

(...)

Tots se senten encara incòmodes pel braç absent d’Arbre, cap al qual convergeixen mirades de reüll. Aquell buit els fa nosa.

I és aleshores que es topen amb una colla d'homes armats que els asseguren que només volen ajudar-los i els condueixen al seu poblat.

Però aviat sabrem que només els volen vendre i treure'n profit: 

Són nou homes armats. Tres ostenten barbes llagues, trenades sense gaire cura, però envoltades de fils vermellosos, i duen braçalets de bronze. 

(...)

Dos esclaus, el vespre del tercer dia, s’apropen a Arbre quan aquest torna de la latrina. Són joves i duen, ben visibles, cicatrius de fuetades a les espatlles.

(...)

Aquest matí ha marxat l’amo petit (...) Ha anat a la ciutat, a tres dies d’aquí, tres dies de mul, cap a l’est. Us ha anat a vendre. Tornarà amb els compradors i els seus homes.

No els queda altre: decideixen marxar i els esclaus també se'ls afegeixen. Tenen serioses dificultats per entendre's entre ells donat que no tots parlen una mateixa llengua, però se'n surten i acaben confegint una mena de llengua comuna:

Tots parlen la llengua de tots , i això vol dir que han anat confegint una parla única apedaçada, que els serveix quan parlen a atots, o quan parlen als que no parlen la mateixa llengua.

(...)

Per damunt de la segona pell feta de fred, tots duen ara una tercera pell, feta d’avorriment. 

I així arribem a la tercera part, la que, al meu entendre és la més confosa i decebedora de tota la història, amb un final totalment inversemblant que no acaba de ser un final:

Anaven tots més de pressa des que havien vist, de lluny, la mar. Avancen més de pressa per tocar aquell país d’aigua però també per deixar de tenir-li por.

(...)

Què més voleu saber? On va anar Ovidi...? No m’ha donat mai senyals de vida, però sé que des de Corint volia arribar a Atenes... Hi havia estat, de jove... i deia sovint que era la ciutat ideal per als que volien estudiar i no saber res del món. Deu ser allà, a Atenes... no gaire lluny d’una biblioteca. I si escriu, deu escriure en grec. I segur que escriu. Ovidi sap fer dues coses, respirar i escriure.

 

Abril 2017 Capellades
Parc Prehistòric i Jaciment Abric Romaní

Junil a les terres del bàrbars

Joan-Lluis Lluis

285 pàgines