El farsant

Grafit a Sabadell

Coneixem en Jean-Baptiste, el protagonista, assegut a la barra d'un bar. Es dirigeix a un grup de parroquians, com ell mateix els qualifica, tot i que té un interlocutor que sembla més interessat en el seu relat.

Manifesta que vol confessar-se, que té un secret que l'està corsecant i vol desempallegar-se, però és del tot sincer? O potser és un gran farsant? O millor encara, un cínic.

Esbrinem-ho:

Però permeti’m que em presenti: Jean-Baptiste Clamence, per servir-lo. Molt content de conèixer-lo.

Segons diu, sembla que té una feina que es podria considerar de prestigi:

Finalment, malgrat les meves maneres i el meu parlar fi, sóc un parroquià dels bars mariners de Zeedijk. (...) El meu ofici és doble, vet aquí, igual que l’individu. Ja li he dit, sóc jutge-penitent. Només hi ha una cosa clara, en el meu cas: no posseeixo res. Sí, vaig ser ric; no, no he compartit res amb els altres.

I remuntant-nos al passat:

Fa uns anys, jo era advocat a París, i un advocat força conegut, tot sigui dit. (...) A més, em basava en dos sentiments sincers: la satisfacció de trobar-me al costat bo de l’estrada i un menyspreu instintiu pels jutges en general. Aquest menyspreu, al capdavall, potser no era tan instintiu com això.

(...)

A part de no exposar-me a anar al bàndol dels criminals (...) els defensava amb una sola condició: que fossin bons assassins, així com d’altres són bons salvatges. 

(...)

Era realment irreprotxable en la vida professional. No vaig acceptar mai que m’untessin, això no cal ni dir-ho, però tampoc no em vaig rebaixar mai a sol·licitar res.

(...)

Ho he de confessar humilment, estimat compatriota: he pecat sempre de vanitat. Jo, jo, jo, vet aquí el refrany de la meva vida estimada.

(...)

Vivia al dia, doncs, sense altra continuïtat que la del jo-jo-jo. Al dia les dones, al dia el vici o la virtut, al dia com els gossos, però cada dia jo, indefectible.

(...)

Abans ha de saber que sempre he tingut èxit amb les dones, i sense grans esforços. 

(...)

En resum, per viure feliç necessitava que els éssers que elegia no visquessin. La seva vida només l’havien de rebre, de tard en tard, quan em venia de gust.

Sembla que ja ha explicat tot el que creu que li ha de servir per justificar la seva situació actual, que, com veurem, no és ni de bon tros envejable:

Ja no en tinc, d’amics, només còmplices.

(...)

Damunt de la innocència morta pul·lulen els jutges, jutges de totes les races, els del Crist i els de l’Anticrist, que són els mateixos, per cert, reconciliats al mal-confort. Perquè no són només els cristians els que hem d’esclafar: els altres també hi estan ficats.

Però què suposa aquest ofici de jutge-penitent:

Aquest ofici de jutge-penitent, ara mateix l’exerceixo. Habitualment tinc el despatx al Mexico-City, però les grans vocacions no s’aturen al lloc de treball.  Fins i tot al llit, amb febre, funciono.

(...)

Sóc com ells, és clar, som en el mateix barco. Però tinc una superioritat, i és que ho sé, i això em dona dret a parlar. 

Grafit a Sabadell

I la meva conclusió és que resulta ser tot allò que enumeràvem al principi: Un farsant i un cínic:

No he canviat de vida, continuo estimant-me i utilitzant els altres. només que confessar les meves faltes em permet tornar-hi més lleuger i fruir dues vegades, primer del meu tarannà, després d’un penediment encantador.

La caiguda

Albert Camus

Traducció de Maria Bohigas

109 pàgines