Tony Takitani

Una història totalment absurda i sense massa interès, amb la particularitat que s'acompanya d'unes il·lustracions que sembla volen ser molt atractives o originals: tema sobre el qual no em pronunciaré perquè tampoc no tinc prou elements per fer-ho. 

Tot i que el protagonista és en Tony Takitani, el relat comença parlant del seu pare, un músic, amb un cert reconeixement professional, però del que trobem que s'interessa més de la seva vessant personal:

En Shozaburo Takitani (el pare del nostre protagonista) es va passar els anys més turbulents de la guerra -de la guerra xinojaponesa a l’atac de Pearl Harbor i a la caiguda de les bombes atòmiques- tocant tranquil·lament el trombó pels night clubs de Xangai.

(...)

A Xangai se’n va anar al llit amb tantes dones que gairebé va perdre el compte; japoneses, xinesses, russes, prostitutes, casades, guapes, no tan guapes...Com aquell qui diu, s’ho feia amb la primera que passava. 

(...)

Va tornar al Japó la primavera del 1946, prim com una canya i amb el que duia a sobre per tot equipatge.

(...)

Es va casar l’any 1947 amb una noia amb qui eren parents llunyans per part de mare. (...) L’any següent que es casessin van tenir un nen, però la mare es va morir tres dies després del part. 

I a partir d'aquí, sí que comença a parlar de la seva evolució vital:

A en Tony Takitani li agradava molt dibuixar, i cada dia es passava hores i hores tancat a casa practicant la seva afició. Sobretot li agradava dibuixar màquines.

Passats uns anys, coneix una noia, de la qual s'enamora perdudament, o potser fora més exacte dir que s'obsessiona:

Llavors la va anar a veure i li va explicar com se sentia. Li va confessar que havia estat sempre sol, que s’havia perdut moltes coses de la vida i que per fi ella li havia fet obrir els ulls.

(...)

Amb aquell casament, en Tony Takitani va posar fi als seus anys de soledat. (...) Tenia una estranya obsessió per estar amb ella. 

De la mateixa manera que ell té obsessió (un tant malaltissa) per ella, ella la té per qualsevol peça de vestir, les quals acumula fins a límits irracionals, amb la aquiescència del marit que, tot i amoïnat per aquell desfici malaltís de la seva estimada, no li sap negar cap caprici:

Un dia, quan la seva dona no hi era, va comptar els vestits que tenia. Segons els seus càlculs, es podia passar dos anys canviant-se dos cops al dia i no repetir mai el que es posava. Es mirés com es mirés, allò era massa.

Amb tota la benvolença que és capaç, parla amb ella, raonant-li l'inconvenient del seu procedir, i la història segueix amb la dona tractant d’abandonar la seva dependència malaltissa per la roba, morint en un absurd accident de cotxe.

El vidu, amb la casa plena de vestits, cerca una secretària que s’acomodi a dur-la, però se’n penedeix, se’n desfà de tota la roba.

Mentre està tractant de superar el tràngol, també se li mor el pare i és aleshores que descobreix que posseeix una valuosa col·lecció de discs, dels quals també se’n desfà i és així que torna a la seva solitud primera, amb la casa buida i dibuixant.

Grafits a Sabadell

  

Tony Takitani

Haruki Murakami

Il·lustracions d’Ignasi Font

Traducció d’Albert Nolla

75 pàgines