dissabte, 29 de setembre de 2018

Incest



No és el primer llibre que llegeixo de la Blanca Busquets. En general són de lectura fàcil sense massa complicacions i aquest cop no ha estat cap excepció.

Si com jo, vareu llegir "Jardí a l'obaga" us adonareu que és gairebé el mateix relat, només que des d'un punt de vista diferent, que és el dels que viuen dins dels límits del jardí. Gent poderosa, que s'ha rodejat d'una tanca molt alta per tal d'aïllar-se de les mirades de la gent del poble amb els que no es volen barrejar si no és per mostrar-los la seva pretesa superioritat.

Però la protagonista, tot i no pertànyer a l'exclusiu entorn dels habitants del casalot, Can Torralba, acaba entrant-hi per la porta gran en casar-se amb l'Emili, l'hereu, que pateix d'una greu malaltia mental:

Entrar a can Torralba va ser com entrar en un món a part, desconegut, en un més enllà de la Carena. Nosaltres, els de fora, no sabíem res del que es coïa a dins. 
(...)
Per a mi, entrar a can Torralba amb cotxe i el nen als braços va ser una mena de triomf de la meva vida de comoditats sobre la seva, la de tot el poble, plena de misèria, de pudor i de porcs i d’ovelles. 

He anomenat aquesta entrada com a incest i és que per mi el fet més rellevant de tota la narració és la brutal agressió que sofreix repetidament la protagonista a mans del seu pare, mentre la mare ho sofreix també amb impotència, i que serà el que marcarà tota la seva vida que ella, ja amb més de noranta anys, repassa mentalment:

La roba bruta sempre s’ha d’amagar. La roba bruta no s’ensenya. S’ensenya només la roba de diumenge
(...)
M’hauria agradat matar al meu pare. (...) A dintre meu res no tornava a estar en ordre.
(...)
Aquí mana ell (el pare) aquí ell fa el que li sembla amb nosaltres. (...) Això no s’explica a fora, res del que passa a casa s’explica a fora. Sobretot.
(...)
En aquell temps, si una dona cridava dintre de casa era cosa de la família. Cosa de la vergonya
(...)
Hi havia el món dels homes, els que manaven i disposaven.

És difícil dir que entenc pel que ha passat la protagonista, perquè és inimaginable, però la deriva que pren la seva vida també té un punt de crueltat i no tan sols vers els seus pares, sinó cap el seu marit al que contribueix a trasbalsar totalment fins el punt de fer-lo tancar en un manicomi i més tard, d'empènyer-lo al suïcidi. I en aquest cas, només duta per l'ambició i l'avarícia renunciant fins i tot a l'Aniol, el seu amor de joventut:

Els temps havien canviat i jo el manava a ell, manava els meus pares i manava a tothom. 
(...)
Quan el veia, l’Aniol, m’estovava. (...) així, tal com estava, jo tenia diners, una casa a Barcelona i havia fugit de la misèria, i això per a mi ho valia tot.
(...)
Amb l’Emili tancat, vaig començar una altra vida. 
(...)
Amb en Francesc (un amant) va ser la primera vegada a la meva vida que em vaig llançar de ple a gaudir del sexe.
(...)
L’Emili el vaig liquidar en una nit. Bé, no vaig ser jo, va ser ell mateix.

Els anys es van escolant, i tot i que ha de passar comptes amb la justícia i els fills per haver amagat la mort i, fins i tot el cadàver del seu marit, amb la vellesa arriba l'hora de la reflexió, les confessions i d'alguna manera alliberar la seva consciència amb una bona acció:

M’estic fent vella. Ara que tinc més de noranta anys, hauré de cedir en algunes coses. He de reconèixer que, de vegades, en la foscor de la nit, no m’hi acabo de trobar del tot bé
(...)
Quan tens noranta anys només pots fer servir el cap per ser una nosa, un corcó o un borinot que impedeixi de continuar fent el que s’estava fent.
(...)
Perquè la realitat s’ha de ventilar ben ventilada. I jo la vaig tancar al meu calaix de les vergonyes sense gens de llum, sense gens d’aire. He plorat aquesta nit. 

Perquè no podem oblidar que:

Un sol silenci ho pot esguerrar tot. 



dijous, 27 de setembre de 2018

Memòria del buit




A "Memòria del buit" en Marcello Fois relata d'una manera novel·lada, la vida de'n Samuele Stochino, del qual s'han escrit com a mínim fins a cinc llegendes. I segons el meu parer, aquest llibre recull i fa evident la influència de la religió i les supersticions.

Tal com el mateix autor aclareix:

En Samuele Stochino és un personatge històric i alhora llegendari
En Samuele Stocchino (amb dues ces) és el personatge doblement llegendari que s’explica en aquestes pàgines.

Diu en Sánchez Piñol en el pròleg:

Marcello Fois és un autor Sard (...) Per als sards Stocchino (el protagonista) és una mica com Serrallonga per als catalans o Jesse James per als nord-americans. Amb un afegit: que la insularitat atorga un afegir de tragèdia a l’etern patetisme dels fora de la llei.

En Samuele gairebé es veu empès al bandolerisme des de ben petit, el dia que per atzar i misèria, acompanya el seu pare al bateig del fill d'un parent llunyà i en el llarg camí de tornada cap a casa en negar-li una mica d'aigua, el pare deixa la marca de la venjança al llindar de la porta:

Dies com aquest que els pares van decidir que acompanyaria el pare a Elini a la festa del bateig del fill d’en Redento Marras, duen la marca del foc del destí.
(...)
Explicada, aquella nit sembla poca cosa, perquè les nits no es poden explicar.

O potser ja des del moment del naixement comença a forjar-se el seu destí quan el sacerdot que l'ha de batejar, no sabem ben bé el perquè, és qui decideix com s'ha de dir en contra del desig dels pares que han de cedir per la forta pressió i poder de l'església, perquè... Al teatre de l’home hi ha papers assignats.

Que es dirà Samuele ho decideix mossèn Marci
(...)
El 20 de maig de 1895, mossèn Marci pot escriure amb bona lletra, per a l’empleat del padró: “Samuele Stocchino”

Ben aviat comença a forjar-se la llegenda al voltant de'n Samuele, un nen que pot anar poc a l'escola, però que és molt despert i aprèn amb facilitat. Passen els anys i en Samuele que creix espigat s'enrola com a soldat:

Als seus setze anys, que havia fet passar per divuit, en Samuele Stocchino d’Arzana, apte i enrolat, havia caigut de genolls i havia besat les lloses grises del moll per demanar al destí que la seva primera expedició el dugués a la glòria resplendent de les armes. 
(...)
L’entrada d’en Samuele Stocchino en guerra va rebre el bateig del gregal que canonejava a proa. I de la pluja torrencial que feia cantar els ponts del vaixell.

Aviat per mèrits propis és ascendit a caporal, però emmalalteix greument i és enviat a casa amb la certesa que no sobreviurà, però en Samuele és fort i comença a forjar-se la llegenda que és poc menys que immortal i és així que resulta temible:

Des que ha tornat a casa convalescent, quasi sembla un home de seny (...) El que fa por d’en Samuele és que sempre arriba a un pas de la mort i se’l treu de sobre.

La guerra arriba al final (teòricament) i en Samuele torna a casa i tracta de reconduir la seva vida:

Durant tot el 1919 les coses van com van. No gaire bé, no gaire malament, però en tot cas en Samuele s’asocia amb dos altres veterans del Kras per un assumpte de compra-venda i mediació de bestiar i tot sembla que més o menys rutlla... 

Ben aviat les coses es torçaran i l'empenyeran a una vida al marge de la justícia. En el seu afany per encalçar-lo, les autoritats s'acarnissaran amb la mare i la enamorada, fins i tot des de Roma posen preu al seu cap Han posat preu al cap d’en Samuele: deu mil lires i envien un personatge expert per tractar d'atrapar-lo, però tot és en va i un cop i un altre aconsegueix escapolir-se:

Efectivament, feia deu anys que en Samuele Stocchino aconseguí escapar-se de tothom que intentés agafar-lo. (...) Almenys tres vegades l’havien donat per mort i sempre havia tornat aparèixer. Sempre. 

Augmenta considerablement el preu de la recompensa, però tot és en va:

En Samuele Stocchino, ferotge i impertorbable, pregonat amb una recompensa de dues-centes cinquanta mil lires, no era enlloc i era a tot arreu.

Aquest no és pas el final de la història, però jo ho deixo aquí, només amb un comentari de l'autor:

Això que heu llegit no és la veritat. M.F.

dimecres, 19 de setembre de 2018

Mejor morir



Esperonada per la interessant lectura d'Estirpe que ja vaig comentar, m'he fet amb un relat del mateix autor però molt anterior, del 1993. Es tracta de "Mejor Morir", que ni de bon tros m'ha deixat el mateix bon sabor de boca.

En aquest cas m'he trobat amb una novel·la policíaca i val a dir que quest és un gènere que normalment no desperta el meu interès, excepte en comptades ocasions.

L'argument és força comú: La investigació de la desaparició, la recerca i la posterior descoberta del cadàver d'una nena que aviat es relaciona amb altres casos semblants:

La "protagonista" és Inés Ledda
Pensaba en su teoría sobre el caso de Inés Ledda. Una teoría tenia, de hecho. Siempre la había tenido, desde la desaparición de la niña, cuando todos decían que había sido raptada, aunque no se entendiera por qué, en vista de que se podía considerar a la familia Ledda apenas acomodada. 
(...)
Una hija ejemplar, una buena estudiante, una compañera de juegos tranquila, una del montón, ni siquiera particularmente guapa.
(...)
Según fuentes fiables, no había señales de lucha ni restos de sangre en el lugar en el que había aparecido el cadáver, lo que hacía pensar que la niña había sido asesinada en otra parte y después había sido transportada a aquel bosquecillo para ocultarla.
(...)
La niña no había sufrido violencia carnal, había sido estrangulada desde la posición anterior: los pulgares del homicida habían quedado bien grabados en su faringe.
(...)
La autopsia de Inés Ledda: La niña murió, hace al menos un año, por estrangulamiento, pero habría muerto igual al cabo de poco: septicemia aguda por una intervención abortiva clandestina.

Com he avançat, aviat es relaciona aquesta mort violenta amb altres tres casos semblants no resolts, tot i que no tots amb el mateix final:

Entre septiembre de 1989 y noviembre de 1992, habían desaparecido, en circunstancias todas ellas por aclarar, cuatro niñas de nueve a trece años, de esas cuatro solo fueron encontradas dos: una en el lugar de su muerte, Lorenza Ibba; otra por casualidad, por unos cazadores que estaban de batida; Inés Ledda.
(...)
No serán investigaciones oficiales: en alguna parte hay alguien que hace desaparecer a niñas y acaso las filme. Tal vez se trate de más de uno.

A partir d'aquí es desenvolupa una més que confosa investigació, amb una nova pista que proporciona la Lina, una dona que porta molts anys a la presó per presumtament haver mort el seu home i que ara pateix de fortes crisis que només sap controlar l'Eugenio, el metge de la presó a qui acaba explicant-li la veritat que ha estat callant durant molts anys:

Era de esos hombres que callan y aceptan el sexo como una consecuencia anatómica de su existencia. Obedeciendo incondicionalmente a la piel.
(...)
Mi marido nunca me tocó (…) Le gustaba mirarme, cuando me desnudaba para ir a la cama, y lo demás lo hacía solo. Se amaba por su cuenta.

I així fins a arribar al desenllaç final amb la descoberta de l'assassí i que no desvetllaré.






dijous, 13 de setembre de 2018

Estirpe




Un llibre diferent, una història que tot i no semblar-se gens a "Cien años de soledad", d'alguna manera me l'ha recordada. En aquest cas es tracta d'ESTIRPE i l'autor un per mi desconegut Marcello Fois. que amb aquest llibre ha estat Premi Llibreter 2017

Confegida en tres espais diferenciats com a Paradís, Infern i Purgatori, narra l'inici de la nissaga dels Chironi a la aleshores humil Sardenya, concretament a Nuoro, de finals del segle XIX  i el començament de la Segona Guerra Mundial:
La familia Chironi es el resultado de la unión de dos parias, de dos negaciones que se afirman entre sí, y precisamente por eso se trata de una unión temeraria.

Segons l'autor: Esta es una historia inventada, pero también verdadera. En cuanto pueda, la pensaré de nuevo desde el principio.

La divisió en les tres etapes comentades podem considerar que es correspon a una vida qualsevol parella. Així, el Paradís serien els inicis de la relació quan tot són somnis i plans de futur carregats d'esperança:

Paraíso (1889-1900)
El amor dura únicamente un momento de perfección, el resto solo es evocación, pero ese momento puede ser suficiente para darle sentido a más de una vida. (…) En su noche de bodas, Michele Angelo está hasta tal punto abrumado por los plazos y por las formas que Mercede, acostumbrada a tomar la iniciativa a cualquier precio, decide coger su mano y guiarla hasta su seno. 
(...)
Al cabo de nueve meses, como demostración exacta de una fórmula matemática, nacieron Pietro y Paolo, gemelos. 
(...)
Así que entre su primer contacto y su casamiento discurren siete meses. Una boda casi clandestina, sin recursos… 

Però la quotidianitat també té els seus inconvenients, i més en l'època que ens situa el relat, les condicions de vida són dures. Arriba l'infern,  llarg i tortuós. La mort hi és molt present: els bessons apareixen morts en unes estranyes circumstàncies:

Infierno (1901-1942)
Desde el día del entierro de los gemelos, Mercede no ha cruzado la puerta del cementerio y se ha jurado a sí misma que nunca volverá a hacerlo hasta el día en que sean otros los que la lleven a ella allí para enterrarla. 
(...)
Esa mujer ha enterrado a varios de sus hijos, y ha visto enterrar a muchos otros. Y sabe que la maldición sin remedio es sobrevivir a tus propias criaturas.

Hi ha altres germans, tots ells amb sensibilitats clarament diferents que reaccionen de maneres diverses i mentre Luigi Hipòlito decideix marxar a la guerra, Gavino opta per restar a casa i seguir amb el negoci familiar de la ferreria:

Luigi Ippolito tenia una sensibilidad extrema que solo se atemperaba en presencia de Gavino, el cual, por el contrario, parecía privado de tanta delicadeza. (...) Gabino no sabe llorar, nunca ha sabido. Y no es porque lo considere un acto de flaqueza. Es, sencillamente, porque no sabe ejercer ese gesto. 
(...)
A los dieciséis años Gavino comprendió por fin y muy bien dónde le iba a llevar la carne: arriba y abajo, a la euforia y a la depresión, al exceso y a la moderación
(...)
Desde la marcha de Luigi Ippolito, Gavino parece alterado. Trabaja mal, nunca está quieto, no anida en ningún lugar, como dice su madre. 

Mentre que Marianna, l'única filla, sembla sortir-se d'alguna manera del trist destí dels seus quatre germans mascles:

Marianna, a sus diecisiete años, comprometida en matrimonio con un hombre de buena posición, es el agua de un afluente de río oculto entre meandros y follaje. 
(...)
Marianna había nacido en época de prosperidad, sin ella saberlo. Sin presagiar que iba a tener un ajuar rico y una boda propia de gente pudiente. 
(...)
El futuro marido de Marianna es igual que un grumete que escruta desde lo alto del palo mayor un horizonte que se aleja. Tiene linaje, pero no riqueza

Com succeeix en totes les èpoques de guerres, mentre els homes han de marxar de grat o per força al front, són les dones sobre les que recau la responsabilitat de seguir endavant:

El territorio en el que viven se ha convertido en un reino de mujeres, los hombres se han ido al frente y caen como moscas tratando de desafiar al fuego con soberbia en primera línea. 

I així les coses, com gairebé des del primer dia de la relació, és Mercede qui ha de prendre les decisions més importants:

Debe salvar a sus hijos. Y si no es posible salvarlos a los dos, al menos a uno. 

Els anys van passant, arriba la vellesa, les morts, les absències... i a manca de noves mans, la farga cal tancar-la:

La fragua cerrada parecía un lugar triste poblado por fantasmas.
(...)
La fragua cerrada le recordaba que al menos por una vez había sido dueño de su destino. 

Potser un bri d'esperança? Una possible redenció de no se sap ben bé quins "pecats"...

Purgatorio (1943)
La forjadura es el arte de combinar tracción, flexión, compresión y estampación. Es una disciplina en la cual resulta fundamental saber cuando hay que detenerse y cuando hay que seguir adelante. 

Però, alerta, això no té per què ser per força el final. Seguirem amb els futurs relats:

Y el final no es un final. 

També en parla: Fragments Personals