Venjança

CCCB
Agost 2015

Abans de començar a llegir la història em vaig afanyar a cercar la definició d' "epicè". Aquest és el resultat que vaig trobar al Diccionari Invers de la Llengua Catalana:

epicè

·         Que designa indiferentment els individus mascles i femelles d'una espècie.

I ja m'endinso en el relat del que sense ser una gran novel·la, m'ha resultat entretinguda, amb un final relativament sorprenent que d'alguna manera tanca el cercle amb l'estrany inici, protagonitzat per en Claude:

Et dius Reine. Al principi el teu nom m’aterria. (...) Queda’t als meus braços, amor meu.

La Reine es va acabar de vestir en silenci.

(...)

Quan va estar sol, va triar la còlera. Per alimentar-la, va decidir que es venjaria de la Reine. Matant-la? No, esclar.

El que vol per sobre de tot és que la Reine pateixi. Que pateixi tant com ell.

No minvarà mai aquesta còlera. 

No em negareu que promet.

L'episodi inicial resta tancat, sembla oblidat, una anècdota, des del moment que en Claude coneix la Dominique, una dona senzilla, sense massa caràcter ni massa pretensions: A la feina, tenia companyes arrauxades. (...) Havia arribat a la conclusió que no devia ser bonica.

(...)

Els diumenges dinava sempre a casa dels pares. (...) Com a filla única que era havia heretat la poca conversa del pare i la calma de la mare.

Ell aviat es declararà perdudament enamorat i li proposarà matrimoni; s'hi casaran i naixerà una filla: però tot forma part d'un pla premeditat, cruel i rebuscat.

Un cop casada i mare d'una nena, farà coneixença amb la Reine, una dona bonica i sofisticada que duu els fills, casualment (?), a la mateixa escola que la filla de la Dominique. I comença una amistat íntima que és recolzada, instigada i induïda pel Claude:

Va començar l’any més formidable de la vida de la Dominique. La seva nova amistat no deixava d’intensificar-se.

(...)

El cas és que cada dia es despertava amb el goig impacient de pensar que veuria la Reine.

Potser cal notar que tots dos protagonistes tenen noms epicens i que la filla que neix de la seva unió i que el pare, que només la considera un instrument per acostar-se a la Reine, menysprearà des del primer dia, és dirà Épicène:

Als cinc anys va saber que no estimava el seu pare.

(...)

Per què se n’havia de penedir, de no estimar algú que no l’estimava  a ella?

(...)

El meu pare és un monstre. M’odia des del dia que vaig néixer. No em mata perquè la llei ho prohibeix. S’inventa altres maneres de matar-me. El que ell no sap és que l’odio. L’odio més i tot que ell a mi. I un dia, no sé com, el mataré.

Després d'un temps prudencial, en Claude per mitja de la Dominique, aconseguirà que la Reine el convidi a una de les seves festes:

Els primers dies de gener, la Dominique va veure la seva amiga. (...) Quan va arribar el vespre en qüestió, la Dominique es va posar la faldilla que l’amiga havia admirat especialment al seu armari. 

Gairebé es pot intuir el què esdevindrà a continuació. Sembla que el pervers pla tindrà el final esperat, és clar que no sempre els resultats s'hi avenen als propòsits dels intrigants.

En conclusió, m'han semblat uns personatges excessivament rebuscats i una història que malgrat té un punt d'originalitat, sembla més pròpia del segle XIX.

CCCB
Agost 2015

Els noms epicens

Amélie Nothomb

Traducció de Ferran Ràfols Gesa

123 pàgines 

Hamnet Shakespeare

En Hamnet va existir, va ser fill del gran William Shakespeare i la seva esposa Anne Hathaway; fou batejat al febrer del 1585 i moria a l'edat d'onze anys, el 1596 d'una malaltia desconeguda. Tenia una germana bessona, la Judith, que el va sobreviure. 

En aquesta novel·la, l'autora narra de forma imaginativa i fantàstica els darrers dies de la seva vida i la relació amb la família.

M'ha semblat un relat deliciós que comença quan després d'un tarda de jocs esbojarrats en comú, el petit observa com la seva germana bessona emmalalteix sobtadament. Es troben gairebé sols a casa i ell tracta de cercar ajuda de manera desesperada mentre observa com la germana empitjora:

El Hamnet nota que les cames li fan figa. (...) Ha fracassat de totes totes.

I aquí comença la part més fantàstica de tot el relat, quan en Hamnet, que veu amb desesperació que la seva germana no sobreviurà, es conjura per canviar-se per ella i és així que ofereix la seva vida a canvi.

La petita es salva i ell entra en un sopor que el conduirà ràpidament a la mort.

L'Agnes, la mare, que en el moment que tot succeeix es troba a fora recollint herbes medicinals, veu amb impotència com el seu fill estimat perd la vida:

Després, i durant la resta de la seva vida, pensarà que si hagués marxat en aquell moment, si hagués recollit les bosses, les plantes, la mel, i hagués enfilat el camí de tornada a casa, si hagés fet cas del seu desassossec sobtat, indescriptible, potser hauria pogut canviar el que va passar a continuació.

(...)

La Judith, la seva filla petita, està asseguda en una cadira. L’Agnes no s’ho pot creure. La nena té la car pàl·lida, però els ulls vius i brillants. Està prima i dèbil, però obre la boca per prendre el brou, fixa la mirada en la seva mare. 

(...)

El cos del Hamnet sua, els humors li traspuen per la pell com si s’estigués buidant.

(...)

De cop i volta, el Hamnet deixa de sacsejar-se i una gran quietud s’estén per l’habitació: el seu cos ha quedat sobtadament immòbil, la mirada fixa en algun punt del sostre. 

(...)

I allà, a la vora del foc, als braços de la seva mare, a l’habitació on va aprendre a gatejar, a caminar, a parlar, el Hamnet fa l’última respiració. 

Coneixerem la història de l'Agnes, des de la seva infantesa, fins el casament i el moment actual:

L’Agnes creix veient com la mare amb sabates abraça i acaricia els seus fills rossos i molsuts. Veu com els posa al plat el pa més tendre, la carn més apetitosa. L’Agnes ha de viure amb la sensació que és una filla de segona, en certa manera defectuosa, indesitjada.

(...)

En tot cas, ja hi ha dia de casament. El sacerdot falconer, apicultor i cerveser els casarà l’endemà ben d’hora, en una cerimònia organitzada a correcuita, furtivament, secretament.

(...)

És la nit de noces de l’Agnes.(...) Volta sense rumb per la casa i va tocant les coses a mesura que se les troba.

També sabrem la història del pare, en William, que tampoc ha tingut una infantesa fàcil, amb un pare embriac i maltractador que regenta amb no gaire fortuna, un negoci de guants:

Quin sentiment de fúria, d’humiliació impotent, l’inundava en els llargs minuts d’una pallissa.

Els atacs d’ira del seu pare sorgien de no-res, com un temporal, i esclataven ràpidament.

(...)

Només pel soroll de la porta quan el pare entrava a casa, pel ritme dels seus passos sobre l’enllosat, sabia si li tocaria el rebre o no.

El jove William treballa en aquell moment com a tutor de llengua d'un infant veí, i així coneixerà la que serà la seva esposa qui de manera premeditada queda embarassada per tal que la família, que no veu amb bons ulls la relació, hagin d'accedir al casament:

Els dies que ha d’anar a Hewlands, el tutor es lleva al primer crit, plega la roba del llit i va fins a la galleda per rentar-se vigorosament. (...) Els dies que no és a Hewlands, es queda estirat al llit fins que el seu pare l’amenaça d’estomacar-lo si no s’espavila.

(...)

L’Agnes l’agafa fort per les espatlles i sap, sent, que tot anirà bé, que les coses aniran com ells volen. 

(...)

Un fill. Fet per l’Agnes i ell entre les pomes del cobert. ¿Com poden no casar-se, ara? 

Més endavant, s'aparta definitivament de l'opressió del pare, dedicant-se al teatre i marxa a treballar a Londres, on li arriba la noticia de la mort del seu fill:

Ha deixat de vendre guants, d’intentar col·locar els articles del seu pare, i s’ha desmarcat completament del negoci. Ara només treballa als teatres. 

(...)

Mentre continuï girant sobre l’eix d’aquesta vida a Londres, no hi haurà res que l’afecti. 

Desconeixia que en William Shakespeare havia escrit Hamlet, basant-se en la història personal que el va colpir, com va ser la mort del seu fill Hamnet.

Ho podeu consultar aquí: Hamnet Shakespeare 

 

 

Hamnet

Maggie O'Farrell

Traducció de Marc Rubió

358 pàgines

Tàndem

 

Sabadell Parc Catalunya
A de Barca, Joan Brossa Any:1996 

L'Armand és un home vidu, ara jubilat, que ha treballat com a tècnic d’ascensors. Té un fill, l'Antonio, que fa anys viu i treballa a la Gran Bretanya i amb qui té poca relació des que es va morir la seva mare.

Ara sembla que viu en parella i acaba de ser pare, per la qual cosa ha convidat el pare a visitar-lo: Per raó del naixement de la seva filla, l’Antoni feia l’esforç d’acceptar-me de nou a la seva vida.

A grans trets, és així com coneixem l'Armand, el que en serà el narrador/protagonista d'aquesta bella i senzilla  història d'amor, o gairebé li escau més de les segones oportunitats.

A causa d'un mal d'esquena persistent, el metge aconsella l'Armand, a practicar el ioga, i s'ha apuntat a unes classes que fan al Centre Cívic del barri. Allà coneixerà l’Elena, una dona madura i atractiva que se li adreçarà en confondre'l amb el pare d'un antic company de parvulari del seu fill Marc.

Així sabem que està casada, però ignorem (l'Armand també) si està separada o bé és vídua.

Però sabrem més coses de l'Elena: Ha treballat com a mestra d’infantil:

Havia viscut els primers anys en un poblet a tocar de Viella, havia estudiat  magisteri i havia treballat en tres escoles amb els més menuts. L’encisaven les criatures fins als sis anys.

Ella es troba en un moment i circumstància de la seva vida en què es qüestiona moltes coses:

Des de feia un temps sovint li passava que es feia preguntes que sabia que no tenien resposta. 

(...)

Un cop l’any, al juny, dinava amb un grup d’excompanyes parvulistes.

I és que, quan coneixerem el seu marit, en Ramir,  de ben segur que compartirem les seves cabòries:

S’estimava més mirar pel·lícules a casa, preferentment quan ella era fora. L’Elena feia anys que anava sola al cinema. (...) No anava sola al teatre, ho trobava delatador, incòmode.

(...)

El Ramir jove havia connectat amb el món que l’Elena coneixia. (O potser només ho va fer veure)

(...)

La vida se’ls decantava a poc a poc cap a la rutina.

I l'Elena pren una decisió important, i tot i que d'entrada l'Armand se sent sorprès, decideix que el que de debò desitja és anar a viure tota sola, començar la vida de nou:

L’apartament era quasi nou, tenia seixanta metres quadrats i un balcó ample i lluminós. (...) Els armaris buits o a poc omplir li encantaven, les parets sense quadres, l’únic mirall damunt del lavabo.

(...)

Molt d’allò que l’havia envoltat durant anys li era sobrer, com ho era molt del que havia viscut. (...) Potser hauria de dir del que havia deixat de viure? 

Sabadell Parc Catalunya
A de Barca, Joan Brossa Any:1996 

No ens demanàvem res, amb l’Elena. Ens miràvem, ens abraçàvem, ens besàvem. Jo explorava el seu plaer i ella me’n retornava més. A mi no em calia res més i crec que a ella tampoc. 

 

Tàndem

Maria Barbal

175 pàgines

Vincles familiars o febleses...

Escuain
Setembre 2021

Qui és l'Edith Goodnough, la protagonista involuntària d'aquesta història que quan la coneixem es troba a l'hospital, en estat greu i pendent d'un judici per assassinat. 

Ens la presenta en Sanders Roscoe, el seu veí que coneix molt bé la seva història:

Aquesta setmana farà vuitanta anys: una dona de cabells blancs, polida i bonica, que mai no ha pesat més de cinquanta-dos quilos i que encara pesa molt menys des de Cap d’Any.

(...)

L’Edith tenia disset anys quan la seva mare va morir, el 1914; i en tenia cinquanta-cinc quan el seu pare va morir, el 1952; i en tenia seixanta-quatre quan finalment en Lyman (El seu germà) va tornar, el 1961. És tota una vida d’estar-se a casa. 

Ella ha viscut tota la vida primer sota el jou del seu pare, un home intransigent i rude que va descarregar tota la seva frustració en els seus fills i molt especialment en la seva filla. En Lyman, el fill, sempre va tenir el suport de la germana, fins el punt que el va animar a fugir de casa mentre ella restava gairebé presonera. 

Ell era un jove apocat i reprimit:

En Lyman també estava atrapat allà. (...) Estava collat amb el mateix cargol, asfixiat en el mateix sot fangós, enfonsat fins al coll. 

(,,,)

En Lyman havia superat la primera prova. Havia tastat la cervesa i les dones si havia tingut la primera experiència d’una escapada. (...) A quaranta-un anys, era un adolescent de mitjana edat que assaboria la primera ressaca.

Passaran encara uns anys fins que esclata el conflicte de Pearl Harbor i ell tractarà d'aprofitar-ho per poder marxar de casa:

Llavors, l’any següent, un matí de diumenge de desembre(...) Pearl Harbor era el seu bitllet de sortida, la seva porta del graner oberta.

(...)

En Lyman tenia quaranta-dos anys quan va marxar. 

Després de molts anys fora de casa, en el moment que es comença a trobar necessitat de companyia i cura, torna a casa i serà, un cop més, la germana qui se'n farà càrrec de tot al llarg de sis anys en què van compartir els seus records, que ella va viure com a propis.

Arribats a aquest punt, ja sabem que en Lyman Goodnough, el germà de l'Edith és el mort, i també que ella mai ha manifestat ni una queixa, ni un retret:

Arrossegant els peus, s’anava acostant al caire de l’abisme. Pel motiu que fos, es negava a sortir. No volia abandonar la casa.

(...)    

Esperava un vagabund, un dropo, un pròfug permanent amb el cap ple de serradures, son germà.

(...)

Al final això és el que va tenir l’Edith Goodnough: va tenir sis anys del que en podríem dir passar-s’ho bé. 

Ja hem conegut que en Sanders Roscoe és el veí/narrador. Ell és el  fill del que va ser l’amor frustrat de l’Edith:

Els joves de ciutat podien marxar de casa. Si l’Edith i en Lyman haguessin sigut joves de pagès d’avui dia, si haguessin viscut una joventut esbojarrada a la dècada dels setanta, les coses també haurien sigut diferents.

(...)

Però l’Edith i en Lyman no tenien aquestes possibilitats i oportunitats d’escapar-se.

El pare d'en Sanders, tot i després de casar-se, sempre va trobar la manera d'ajudar l'Edith, a la que, malgrat la separació forçosa, va seguir estimant: 

El meu pare i l’Edith no es van veure gaire durant aquells anys, tot i que em sembla que continuaven pensant molt l’un en l’altre.

(...)

Però si jo almenys la tenia a ella, ella no tenia res. 

El seu fill va continuar l'amistat amb l'Edith. Ella va esdevenir un suport emocional en els moments difícils:

A vint-i-dos anys vaig assumir la responsabilitat d’encarregar-me del ranxo que havia construït el pare, de les grans operacions amb el bestiar i de les terres de conreu.

(...)

Llavors, més tard, aquell mateix vespre o l’endemà, agafava la camioneta i m’arribava a ca l’Edith. 

No esmento la resta de protagonistes que només se'ls ha assignat  un paper secundari i concloc amb un resum del que fins que la coneixem, ha estat la decisió de l'Edith:

En algun moment entre el març i el desembre l’Edith Goodnough va decidir, per iniciativa pròpia, què fer amb el seu germà. No ho va consultar a ningú. No és la mena de coses que es puguin consultar a ningú. (...) Havia de ser una decisió pròpia, en solitari. 

El vincle més fort

Kent Haruf

Traducció de Marta Pera Cucurull

289 pàgines

Hivern

Vaig llegir "Tardor" i, tot i que em va resultar confusa, va acabar per agradar-me tal i com vaig comentar . Aquest cop li ha arribat el torn a "Hivern" i, ja no és que m'hagi semblat confosa, és que directament no m'ha agradat. Potser no he sabut entrar-hi o no l'he arribat a entendre.

Tot i això m'he decidit a fer aquesta entrada, i si algú que ho llegeix té una opinió diferent m'agradaria molt que ho comenti.

Podem considerar que són quatre els protagonistes de la història, però entenc que el principal és l'Art (Arhur): Em dedico a defensar els drets d’autor. Vull dir que comprovo tots els mitjans de comunicació, online i offline, pel·lícules, imatges, coses impreses, bandes sonores... . Ell  acaba de trencar amb la seva companya i, convidat a passar les festes de Nadal a casa de la mare, una senyora força excèntrica, decideix cercar una companya que simuli ser la parella absent i així evitar haver de donar cap explicació:

Dia de Nadal, gairebé al migdia. Busca la seva mare a la casa plena d’habitacions buides. Truca a portes tancades fins que ella respon de darrere d’una.

(...)

En aquest moment, l’Art ja en té prou, de Nadal. Ara sap que no vol tornar a viure mai més un dia de Nadal.

(...)

És el matí del dia de Sant Esteve, cap a les deu del matí. L’art s’acaba de despertar. La Lux li ha portat una tassa de cafè. La tieta de l’Art és a la cuina fent l’esmorzar, li diu la Lux; li diu que la seva mare i la tieta són totes dues a la mateixa habitació i no discuteixen.

Tot plegat dona lloc a un seguit de confusions i mals entesos que la Lux, la noia que empesa per la necessitat ha accedit a participar en la farsa, resol amb molta habilitat i amb un domini sorprenent de la situació:

Jo treballo a DTY. La meitat del dia omplo de cacauets els paquets per enviar, l’altra meitat recullo els cacauets que han caigut a terra i els torno a ficar a les paneres.

(...)

La meva família és fora del país.

I quan l'assetgen a preguntes respecte a la relació amb l'Art, sempre troba una sortida airosa:  

Visc gairebé sempre al magatzem on treballo. (...) La veritat és que encara no hem arribat tan lluny en la nostra relació. 

I es queda tan ample.

En aquesta complicada relació familiar, cal afegir la Iris, la germana de la mare, amb la que manté una relació entre distant i dependent:

No deixis que res et desanimi en aquesta santa nit plàcida de Nadal, festa d’alegria.

(...)

A casa no es podia esmentar el nom de la Iris. 

I és clar, encara hi manca parlar de la mare, la Sophia:

Que ho és, el dia de Nadal de 1977, un diumenge, però que sigui Nadal no sembla que afecti gens tota la gent que es troba en aquesta casa vella mig derruïda a Cornualla.

(...)

La teva tieta, la meva germana, Arthur, és una mitòmana sense remei. 

I és que aquestes germanes...:

L’Iris díscola. La Sophie no és díscola, mai no ho és, no és una noia que faci res malament mai, és pura, correcta, una noia clarament destinada a ser cap de colla.

He començat afirmant que l'Art, és el principal protagonista d'aquesta desmarxada història, però potser, donada la importància que adquireix, és més transcendent el paper que l'autora li ha concedit a la Lux, una estranya en molts sentits; no pertany a la família, ni per descomptat té ni vol tenir res a veure amb l'Art, (segons ella mateixa afirma): Jo soc lesbiana;  podem considerar que és l'estrangera, però només ella aconsegueix resoldre tots els problemes d'aquesta peculiar família, abans de perdre's un altre cop en l'anonimat.

Ali Smith

Traducció de Dolors Udina

Pròleg de Marina Espasa

275 pàgines 

La vida d'un mòbil

 

Us imagineu que els objectes tinguessin sentiments? 

Qualsevol objecte: Aquell ganivet que hem deixat mig soterrat al calaix dels coberts perquè, tot i els esforços per esmolar-lo no hi ha manera que acabi perdent aquelles osques que es van fer quan volíeu tallar el torró dur, aquell d'Alacant? 

I la paella que ha deixat de funcionar quan hem canviat la cuina i ara amb la inducció no s'escalfa?

O aquelles tasses que ens va regalar la padrina, quan ens vam casar, passant totalment de la Llista de Noces? 

Doncs en Bruno li ha donat veu a un mòbil. Pobrissó el què ha hagut d'aguantar i ara, és clar, ha quedat obsolet, li falla la memòria, no es poden fer fotografies, accedir a les app és una missió impossible, tant útils que són les app!!!! On vas a parar!!! 

El seu (trist) relat comença així:

Escric això en plena nit de començaments de gener. A fora bufa un vent d’aquells que tan agraden el Capo.

(...)

Fa tres anys que conec el meu amo. Quan va entrar per la porta i el vaig veure per primera vegada, em va sorprendre que caminés tan a poc a poc.

Ja heu vist que es refereix al propietari com a "Amo" (recorda els esclaus) o "Capo" (recorda els mafiosos).

Ara hi afegeix la Musa, que no és altra que la noia que té enamorat al Capo:

Quan el Capo i la Musa es van conèixer, els mòbils eren aquells ganàpies Nokia verds que mantenien la bateria carregada una setmana. 

Però com és el dia a dia del mòbil? Les seves angúnies, els gustos, les esperances?:

Jo també em canso del frec amb els pantalons. (...) Ell treu el seu diari vermell de viatges. Jo m’estiro a la taula per recordar.

(...)

Conec les  mans del meu amo com ningú. Els seus dits naveguen per la meva pantalla tàctil en tots els estats anímics possible: sobri o ebri, centrat o llunàtic. 

(...)

Des que ajudem en la mudança, em deixa als llocs més insospitats. Ahir se’m va descuidar a la caldera i una rata em va intimidar.

(...)

La Musa i el Capo es lliuraven al plaer en llocs realment incòmodes, i jo patia en carn pròpia l’assalt, moltes vegades a risc de ser aixafat.

(...)

Els pantalons del Capo van caure a mig genoll i em vaig estampar contra una pinya.

Encara conservo la ratllada. 

És evident que molt aviat caldrà canviar-lo, però i els seus sentiments, què? Qui se'n preocupa?:

Us penseu que som un garbuix de tecnologia insensible, però ho veiem tot. (...) Perquè els humans ens miren molt, no us n’adoneu, però quan veieu algú us fixeu de seguida en el seu telèfon mòbil, com si fos la seva parella o determinés el seu caché. Abans miràveu les sabates, ara ens  mireu a nosaltres.

(...)

Mentrestant, els meus col·legues jeuen a l’enorme taula del saló. Són smartphones últim model que rivalitzen amb els seus avisos de tota mena de missatges i melodies. Al seu costat em sento un ancià primitiu.

(...)

Jo era còmplice secret de les criaturades del meu amo, sempre quan l’alcohol li donava el valor i la inconsciència suficients per enviar missatges d’ “Hola, estàs desperta?” a amigues, o exnóvies, o examants o exres.

Hi som conscients que?...:

Nosaltres, els telèfons mòbils, som els diaris del segle XXI; al nostre disc dur emmagatzemem la vostra vida. El material és heterogeni i precís. Es podria reconstruir un dia a dia, gairebé minut a minut, mitjançant wasaps, emails, fotos, trucades, notes de veu, etcètera.

He passat una bona estona amb aquesta lectura entretinguda i divertida, que ja és molt, sense més pretensions.

Tu busques amor i jo cobertura

Bruno Oro

271 pàgines

 

Desenganys

Juliol del 1993
Marràqueix Plaça Djemà-el-Fna

Vagi per endavant que considero que aquesta novel·la és una crítica molt fonamentada del que la comunitat musulmana suposa per a les dones, i ho fa servint-se d'una protagonista de la que fins al final ens amaga el nom.

Ella parla de sí mateixa com de "la mora", cosa que m'ha sorprès ja que sempre he considerat que es tractava d'un mot despectiu:

Nosaltres, les mores, no som res, ens deia, no sortim a videoclips ni a pel·lícules, no existim. (...) Quan sortim a la televisió ens enfoquen des de lluny o per darrere, en grup i totes tapades, com si fóssim part d’una bandada al mig de la sabana. No fem res, nosaltres. 

Un cop més, "ella" la coneixem a raó d'una llarga confidència que li adreça a la seva amiga absent. L'amiga, tampoc no tindrà nom:

Vas aparèixer de cop i volta a la meva vida representant la imatge de tot el que jo volia ser i no era.

No sé si tinc dret a parlar de tu, però necessito fer-ho.

(...)

No dic el teu nom i et canvio alguns trets perquè els coneguts no et puguin identificar, però tot i així encara no sé si puc escriure sobre els anys que ens vam fer companyia. 

Aquesta amiga li obrirà un nou horitzó, és molt més oberta que ella, sembla que mai no s'acomodarà a la rigidesa dels costums que els imposen i viu la llibertat amb total normalitat com una noia jove que és:

Poc després de coneixe’ns vam començar a sortir a córrer; tu, jo i la Sam. Quina novetat, quin comportament tan escandalós que ocuparia les tertúlies de les cases i provocaria  debats encesos.

(...)

És cert que no érem gaire conscients del que fèiem. Només érem unes noies joves que volien posar-se en forma i sortien a córrer com feien les noies joves a la televisió.

(...)

Érem als anys noranta i les noies ensenyaven la panxa, s’embotien en licres que en marcaven tota l’anatomia. 

(...)

Parlo des del present. Aleshores també estàvem convençudes que podríem canviar el món, o almenys el nostre barri. Volíem anar a poc a poc, no fer una revolució. 

Pel fet de ser dona musulmana li és prohibit qualsevol intent de llibertat: 

Tots els meus germans eren més joves que jo i tots tenien més llibertat que jo només perquè eren nois, i això a tothom li semblava la cosa més natural del món.

(...)

La merda de la virginitat sempre: vigila!, no saltis, no corris, no et posis tampons, no obris les cames a gimnàstica. Res d’espagats ni de saltar al poltre. 

Va avançant la història i també l'evolució de la jove que tot i respectar la seva família, veu, amb impotència com la nova amiga marxa del barri i la deixa assumida en una gran desesperació: 

Vas marxar i es va fer el silenci (...) Sí, crec que si aquell estiu em vaig sentir més tancada que mai és perquè ja t’havia conegut.

(...)

Vam ser moltes, les que vam acabar marxant del barri. (...) Només ens hi podíem quedar si consentíem a ser retallades per aquí i per allà, renunciar a infinitat de coses.

I avançant en la història, hi ha un episodi greu d'anorèxia, un casament imposat, un intent humiliant i groller de demostrar al pare la virginitat perduda de la filla, una recriminació horroritzada de la mare davant del que estima un aspecte massa modern de la filla...

El 04/06/2021 al diari Público li van fer a l'autora, aquesta interessant i clarificadora entrevista

 

Dilluns ens estimaran

Najat El Hachmi

270 pàgines 

Senyores

Un grup d'amigues. Les coneixerem com les Senyores, que és el nom que han adoptat des de que es van conèixer en un local que duu aquest nom.

Deixant un moment de banda la novel·la, aquest començament m'ha portar a la memòria una història personal quan vaig fer amistat amb un parell de companyes de professió. Totes tres érem casades en aquell moment, però vam acordar deixar els fills al càrrec dels marits i sortir a sopar un cop al mes per xerrar i comentar les nostres cabòries més personals.

També ens vam posar un nom; ens dèiem: "El grup de les dones desaprofitades". De fet em sembla que només vam sortir un parell de cops, i en servo un record divertit.

Si en fa d'anys!!!!

En el cas de la novel·la, elles han acordat que a més dels sopars habituals, faran un creuer. Ha de ser i serà, un viatge molt particular:

El creuer nocturn ha estat una sorpresa organitzada per l’amiga que els fa de guia. Aquesta és la darrera activitat del viatge que les deu Senyores duran a terme plegades. (...) Demà han d’agafar l’avió per tornar a casa. 

Però en aquest cas, els plans de les Senyores no són ni de bon tros tan innocents com ho eren els meus:

La senyora T buscà l’agenda i anotà, en un dia concret del mes de maig: Ciao, sense precisar l’hora. Esdeveniment enregistrat.

(...)

La senyora R no suportava haver de resoldre afers d’aquella mena. La senyora T hi estava avesada.

(...)

La Senyora E no vol fer-se gran.

(...)

La Senyora X ara que no treballa disposa de més temps. Pot lliurar-se als esports nocturns.

Avui és dia de sopar. Cadascuna d'elles aporta alguna cosa, mentre preparen la sorpresa per la senyora L, l'amiga que està passant per uns moments especialment difícils, i que és per la que han acordat que serà el  creuer que les durà lluny, emocionalment:

Ha estat un sopar distès, confortador, plaent; com d’habitud.

(...)

Fa deu anys que es coneixen. (...) Són molt diferents. Però es respecten Es donen suport. No s’han fallat. Aquesta vegada, tampoc.

Hem anat coneixent les seves històries particulars que ens poden interessar més o menys, però n'hi ha una que potser ens colpejarà de manera especial:

La Senyora L ha decidit que no seguirà els protocols de l’hospital. Vol gaudir dels darrers moments que li queden. Fer plans a curt termini. Com el viatge. 

Cada senyora du, penjada al braç, nuada al coll, agafada amb una goma del cabell, tatuada a la pell, la seva història personal, singular i única. (...) Quan s’havien conegut, al local Senyores, moltes no tenien clar quin nom de dona volien adoptar, i vacil·laven entre diferents possibilitats. 

Són elles, ni més ni menys, les SENYORES.

 

Senyores

Elisabeth Jané

167 pàgines

Jo, que no he conegut els homes.

Un grup de quaranta dones tancades en una gàbia enorme situada en un soterrani. No pateixen maltractaments, almenys no ara. Reben puntualment aliment. Són obligades a portar un ritme de son i vigília que sembla evident que no s'ajusta al que seria natural. Uns vigilants es passegen brandant uns fuets, sense dirigir-los la paraula, gairebé ni se les miren, només controlen que no xerrin, que no es barallin:

Érem quaranta vivint en aquella gran sala subterrània on no hi havia possibilitat que ningú quedés amagat dels altres. 

(...)

Ni tan sols estem segures que ens facin viure segons un ritme de vint-i-quatre hores. 

(...)

Sembla que teníem una salut prou bona. Però amb el menjar, la il·luminació i la calefacció constant devíem sortir cares a algú o a alguna cosa. 

Entre les captives una de més jove que no té records de la vida fora d'aquest captiveri. No ha conegut res més, no ha conegut cap home:

Era la més petita, l’única que encara era una criatura quan ens havien tancat. Les dones sempre havien pensat que em devien haver posat amb elles per error. 

(...)

Durant molt de temps, els dies van passar de manera absolutament igual, fins que em vaig posar a pensar i tot va canviar. (...) La meva memòria comença amb la ràbia. 

(...)

Jo estava destinada a ser verge per sempre. 

Gairebé des de bon començament sabem el desenllaç de la història. No se'ns amaga res de l'evolució ni del final, però tot i això, no li treu ni una engruna d'interès per llegir el relat sense saltar-se ni una coma.

I un bon dia alguna cosa canvia, no sabem ben bé el què, però just quan introduïen les claus al pany per canviar el torn dels guardians, la porta resta oberta i els vigilants han desaparegut:

Per primera vegada d’ençà de l’empresonament, al soterrani només hi havia les dones. 

(...)

Jo ja no hi pensava, en els vigilants. Corria cap amunt, no rumiava, pujava amb una mena d’estremiment de tot l’ésser. 

(...)

Tot d’una em vaig trobar a dalt. 

Tot i la confusió i l'alegria no gosen sortir, han de pujar unes escales i tenen por del què es trobaran allà fora, només la jove protagonista s'hi aventura a explorar:

No hi havia cap habitació per als vigilants, ni cap llit, cosa que va sorprendre molt la Théa.

(...)

Va durar temps, la inquietud per si tornaven els vigilants, però no van tornar mai. (...) Els vigilants havien desaparegut de cop, sense deixar rastre, com si s’haguessin volatilitzat.

I a dalt hi ha el cel i un paisatge desconegut i àrid. Potser és un altre planeta?:

Vaig veure com es feia de dia. El cel s’encenia davant meu.

(...)

Aquella plana buida i aquell cel silenciós feien pensar en una terra deshabitada.

Convenç les companyes a sortir i explorar el territori:

Vam caminar dos anys fent etapes curtes. Després ens vam haver d’aturar. 

(...)

Ja feia set anys que havíem sortit i per tant era segur que ja en tenia més de vint.

(...) 

De mica en mica vaig deixar de demanar que m’expliquessin el seu món i vaig renunciar a fer-me’n una idea. (...) No n’he sentit la música, no n´he llegit els llibres, tret dels quatre que vaig trobar al refugi i dels quals no he entès gaire res. 

(...)

Quan feia tretze anys que havíem sortit del soterrani, vam decidir de traslladar-nos perquè gairebé ja no quedava carn. 

I ja ho deixo aquí. 

Podeu suposar que hi trobaran alguna sorpresa, potser desagradable... o no.

Envelliran...

Modestament us recomano que el llegiu i espero que, igual que m'ha passat a mi, no us deixi indiferents.

Jo, que no he conegut els homes

Jacqueline Harpman

227 pàgines 

Enamorar-se

A la Gina, la protagonista, el mateix que a l'autora Maria Climent, li han diagnosticat que pateix  Esclerosis Múltiple: Va acabar sent un brot que em va obligar a prendre la decisió de tindre un fill ara o no tindre’n. 

En aquest relat ens narra la seva experiència, una part del seu dia a dia, els somnis, les esperances... que ella s'esforça a viure amb normalitat malgrat els inconvenients de saber que la seva malaltia és de caràcter autoimmune per la que a hores d'ara, no es coneix cap cura definitiva. 

No és un relat trist, no hi manca un exquisit sentit de l'humor. Si l'hagués de definir d'alguna manera (ja sé que no és el cas, però m'abelleix) diria que és realista, seré i optimista:

La primera vegada que vaig decidir anar a psicoteràpia tenia dinou anys. Així vaig conèixer la Franziska, la meua psicoterapeuta. Ho vaig decidir perquè vivia turmentada pel repte de viure. (...) Quan ets menuda, no t’imagines que res pot anar malament. 

(...)

La primera època de converses amb la Franziska va durar fins als meus vint-i-un anys. (...) Aquells dos primers anys de psicoteràpia amb la Franziska em van servir per entendre que tot ve dels pares: la mare com a model a seguir i el pare com a referent. 

(...)

La Franziska m’estimulava el cervell. No tinc gaire clar si em posava a prova o només ho feia a tall de recopilatori o per simple divertiment. Ves si no estava escrivint un llibre amb les millors respostes de cada pacient. 

He decidit que deixaré de banda moltes de les històries que embolcallen la que per mi és la principal:

La diferència entre EM i ELA i que jo havia fet tanta sort que no fos ELA. Per tant, no m’estava morint.

Hi ha un primer dia de tractament en què et fan anar al CEMCAT a passar el matí: primer et fan una xerrada d’iniciació amb tots els nouvinguts al club de l’esclerosi. 

(...)

Jo sóc de les que poden viatjar tranquil·lament una setmana sencera amb una motxilleta. 

En un primer moment, com hem vist més amunt, es planteja la possibilitat de tenir un fill, però fidel a la seva visió de la vida, no arriba a prendre cap decisió de manera precipitada: 

Tinc esclerosi múltiple i hai reaccionat deixant lo nòvio i la faena i ara em punxo sola un medicament que fa mal, però que fa menys mal que el dolor de l’ànima.

De fet, no està massa segura de si en realitat està enamorada del seu xicot del moment o d'una sofisticada antiga coneixença femenina. 

Potser la realitat és que només està enamorada de la vida.

Si us decidiu a llegir-lo, potser us sorprendrà algun gir en el llenguatge. La Maria és d'Amposta i en algun fragment ha aplicat la seva parla habitual.

Trobareu una entrevista amb l'autora seguint l'enllaç

Gina

Maria Climent

184 pàgines

El país dels altres

Sempre he pensat que anar a viure a un país estrany, com ho van fer entre altres molts, els meus avis, ha de ser quelcom d'arriscat i no em refereixo aquí als refugiats que es llencen a la mar o a llargs i perillosos desplaçaments sovint fugint de la fam, la guerra o la repressió.

M'he referit als meus avis materns que no vaig conèixer, per la semblança que en algun aspecte va tenir la seva història amb la de la protagonista del relat. Ells van arribar-se a Catalunya a la recerca de feina i aixopluc;  s'estimaven, es volien casar, però les famílies, per raons que desconec, els hi volien impedir.

Aquí van trobar feina, van formar una família, van estimar la nova terra d'acollida sense oblidar-se de les seves arrels, tot i que mai no van tornar al seu lloc d'origen, i sembla que van ser feliços fins que va esclatar la guerra. Van perdre dos dels seus tres fills: una de les filles va morir per unes galteres que no van poder guarir per manca de medicaments, i el noi, lluitant amb els republicans, va desaparèixer. Tot el seu món es va esfondrar.

La Mathilde, la nostra protagonista, també va decidir-se a fer el pas per amor i així és que se'n va anar a viure al "país dels altres":

El mateix desconcert s’havia apoderat d’ella quan havia aterrat a Rabat, l’1 de març del 1946- (...) Havia viatjat durant dos dies. D’Estrasburg a París, de París a Marsella, i després de Marsella a Alger, on havia embarcat en un vell Junkers i pensava que es moria.

(...)

No van sortir de l’habitació durant dos dies.

Tot semblava ser fantàstic els primers dies, però aquesta sensació es va esvair ben aviat:

Al cap d’una setmana, després d’una tarda que la Mathilde havia passat sola, ell va tornar a l’habitació, nerviós, contrariat.

(...)

En aquell intens precís, va comprendre que era una estrangera, una dona, una esposa, un ésser a la mercè d’altres.

En aquest cas no només es troba en una terra estranya, sinó que els costums, les tradicions, la societat, té un paper assignat a les dones que no s'hi avé al que ella esperava. Ni tan sols el seu marit, contràriament al que li havia manifestat, es mostra comprensiu.:

El metge que l'atén en el part pensa que... aquella dona dormia als braços d’aquell àrab pelut, d’aquella bèstia que la posseïa, que li donava ordres.(...)  Les sangs barrejades anunciaven la fi del món.

(...)

Va mentir sobre la seva vida, sobre el caràcter del seu marit, va donar explicacions incoherents que acompanyava amb una rialleta aguda.

L'autora ens permet saber el què pensa l'Amine, el seu marit:

Quan l’Amine l’havia desposada, la Mathilde amb prou feines tenia vint anys i, en aquella època ell no s’havia preocupat. De fet, li semblava que la joventut de la seva esposa era encantadora, els seus ullassos alegres i embadalits davant de qualsevol cosa, la seva veu encara fràgil, la seva llengua tèbia i dolça com la d’una nena. Ell tenia vint-i-vuit anys, no era molt més gran, doncs.

(...)

Durant mesos, l’Amine no va dormir al llit conjugal. Menjava dret a la cuina, tot parlant amb la Mathilde en uns termes que ella no entenia. 

Aïcha, la filla tampoc no surt gaire ben parada:

L’Aïcha carretejava el feixuc farcell de la vergonya. Vergonya dels seus vestits, que la seva mare confeccionava per a ella. (...) Li feien vergonya els seus cabells. (...) Els cabells, molt fins, es trencaven sota els clips, es cremaven sota el ferro, es resistien a la pinta.

(...)

Aquella nena escanyolida amb els genolls arquejats, la cara irregular, aquella petita nena despentinada era, doncs, molt intel·ligent (...) Semblava no saber res, no conèixer res. Mai demanava ajuda per fer els deures. 

N'hi ha d'altres personatges amb més o menys incidència en la vida de la Mathilde, però em detindré un moment per parlar-vos de la Selma, la germana del seu marit. I ho faig perquè em sembla significatiu el que ens comenta per entendre el difícil país on havia anat a viure la nostra protagonista:

Ella odiava aquest germà que l’hi prohibia tot, que la tractava de puta i que, en diverses ocasions, li havia escopit a la cara. 

El país dels altres

Leïla Slimani

Traducció de Valèria Gaillard

367 pàgines

La història d'en Pino

Cova-hospital de Santa Llúcia La Bisbal de Falset, juny 2017

L'autor ens situa abans de començar el relat, i per molt que en principi vaig dubtar, un cop feta una recerca vaig comprovar la veracitat de tot plegat. Si seguiu aquest enllaç ho podreu comprovar, alhora que li podreu posar cara al protagonista:

La historia que está a punto de leer no es una obra narrativa de no ficción, sino una novela de ficción biográfica e histórica que se atiene bastante a lo que le ocurrió a Pino Lella entre los meses de junio de 1943 y mayo de 1945. 

Coneixem a en Pino quan encara és un adolescent, segon fill d'una família de bona posició econòmica que viu a Milà. 

Ens trobem en l'època de la Segona Guerra Mundial, i amb els primers bombardeigs: 

Los aviones aliados visitaron Milán casi cada noche durante el resto del mes de junio y hasta bien entrado julio de 1943 

Per tal d'apartar-los del perill, els pares els envien a "Casa Alpina", una mena d'escola/casa de colònies que dirigeix un capellà amic de la família.

I així començarà la seva "militància" sota el mestratge del pare Re, en favor dels refugiats jueus que fugen del nazisme, als qui amb la seva habilitat com a esquiador, ajuda a creuar els Alps: 

Se sentía bien por ello. Eufórico en realidad. Engañar así a los nazis le hacía sentirse fuerte.

No és la meva intenció fer un resum exhaustiu del llibre, només apuntaré algunes referències que us puguin servir per decidir-vos o no, a llegir-lo. 

Passat un temps, en Pino va donar un pas endavant, assessorat pels seus pares i mentre segueix treballant de manera totalment anònima que no coneix ni el seu propi germà, passant informació per a la resistència italiana, és reclutat com a xofer i intèrpret ocasional del general Hans Layers responsable de la "Línia Gòtica":

Más de once semanas después de que sus padres le ordenaran enrolarse con los alemanes, Pino se echó al hombro un rifle Gewehr 43 semiautomático y marchó hacia la estación de trenes de Módena.

(...)

El 1 de septiembre de 1944, el Octavo Ejército Británico agujereó las zonas más débiles de la Línea Gótica. (…) Los aliados realizaron más de un millón de lanzamientos de mortero y cañón sobre todas las fortificaciones que les separaban de la ciudad costera del Rimini. 

I ja ho deixo en aquest punt. Evidentment, la història segueix, en Pino va passar moments compromesos en què fins i tot va perillar la seva vida, enfrontaments greus amb el seu propi germà que desconeixia la veritat.

Això i molt més va ser l'arriscada i apassionant vida d'en Pino.

 

Bajo un cielo escarlata

Mark Sullivan

Traducció de Jesús de la Torre

574 pàgines 

Cova-hospital de Santa Llúcia La Bisbal de Falset, juny 2017

L'esperit del temps

Vagi per endavant que el mateix autor afirma que aquesta és una història de ficció basada, això sí, en personatges i fets reals.

El protagonista no és altre que un reconegut científic austríac, expert en els comportaments animals i adscrit amb convenciment al règim de Hitler, i que tot i la ficció, sabem que al 1973 va rebre el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia. 

Segur que us sona:

Jo era aquell que ensinistrava els ànecs, aquell a qui les oques petites confonien amb sa mare, i el seguien on anava, en fila índia, aquell que tractava de tu a tu els corbs i corbelles.

(...) 

Soc l’únic nazi Premi Nobel.

I l’únic Premi Nobel que haja participat en un genocidi.

Tal com altres científics afins a les tesis de Hitler, aquest que protagonitza el relat, també ascendeix i aconsegueix places en universitats de prestigi gràcies, o millor tristament, degut a les delacions i depuracions que es va fer de catedràtics jueus, alguns dels quals van acabar en camps d'extermini:

Molts de nosaltres ens beneficiaríem de la caiguda dels jueus i dels comunistes: ocupàrem els seus llocs de treball, ens quedàrem els seus apartaments, i de vegades, fins i tot, els seus llibres, mobles, roba i automòbils. I ho férem sense cap complex, sense cap remordiment, ens sentíem amb dret a tot allò i més.

(...)

Haig de dir que no he estat un antisemita declarat, però tampoc he sentit simpatia, ni tan sols llàstima, pel poble jueu. Em molesten totes les religions, i la jueva no n’és una excepció.

(...)

Em va anar de meravella aquell nou ambient, aquella purga de professors que denigraven les meues idees, que veien en la biologia darwinista un perill per a la societat.

Tot comença amb una mena de reflexió/defensa del narrador en forma de memòries totalment falses en les quals fa un descàrrec de la seva trajectòria política:

Vaig ser un dels que l’1 d’abril de 1938 van votar a favor de l’annexió, com ho va fer el 99,7 per cent dels votants. (...) A Alemanya hi havia un clima generalitzat de revenja, un malestar que s’havia enquistat, després de tants anys d’humiliació a conseqüència del Tractat de Versalles, i aquesta sensació de voler canviar les coses també amerava profundament el nostre país.

No podem afirmar que les idees que promovia el nazisme era cosa de quatre eixelebrats; si ens endinsem en la història, comprovarem que eren molts els científics que manifestaven i demostraven amb fets que estaven d'acord amb les idees eugenèsiques que promovien l'eliminació de malalts i deficients en pro de persones pretesament més sanes i intel·ligents que ells anomenaven "raça ària":

Nosaltres érem el poble elegit, la raça pura que calia preservar, la cultura que dotaria l’espècie humana d’un futur encara més gloriós i sublim.

(...)

L’extermini havia d’estar justificat científicament, o al menys semblar inqüestionable. Per aquesta raó subvencionaven els nostres estudis.

(...)

Volien estudiar almenys mil polonesos, dels dos sexes i de diferents edats. Les inspeccions s’havien de realitzar a l’Hospital Psiquiàtric de Posen: els nois de les SS portarien els pacients i nosaltres els examinaríem. 

Tot el relat gira en torn dels científics de l'etapa del nazisme i recull comentaris i dades precises i contrastades, algunes de les quals no per més conegudes, ens resultin encara a hores d'ara menys repugnants:

Si un home ha de triar entre cinc dones per a casar-se, què fem amb les altres quatre? No tenen dret a tindre descendència? És clar que en tenen! Tota jove ària té dret a la maternitat! Una mare de sang pura és sagrada! No sols hi té dret, sinó obligació! Obligació de servir el seu país i la seua raça! 

(...)

Vaig recordar un article del doctor Willibald Hentschel, a Der Hammer, diari de propaganda del partit nazi “Reuniu un miler de noies. Aïlleu-les en un camp. Obligueu-les a unir-se amb un centenar de joves alemanys. Amb cent camps així obtindríem de colp, una generació de cent mil nens pura sang. 

El nostre protagonista participarà també en estudis psiquiàtrics sempre enfocats a fer una depuració i en recerca de la suposada puresa d'espècie o raça:

Ara que mire amb perspectiva aquells anys entenc millor els processos cognitius que varen permetre aquella hipnosi col·lectiva. La humiliació del Tractat de Versalles, l’arribada d’un líder que ens assegurava que el destí era nostre, el control dels mitjans de comunicació...

(...)

La vida no tenia cap valor, i que un home visquera o no depenia d’aspectes infinits, d’una combinació capriciosa de l’atzar. Jo era un element més en aquella estranya equació de la guerra. 

El mateix protagonista manifesta la seva opinió i sentiments referents als fets esdevinguts:

Ens creiem amb dret a tot i a exigir l’usdefruit de tot. 

(...)

Em sentia, potser des de l’inici de la guerra, útil i reconegut. 

(...)

Ja en teníem prou de jueus, de religiositat catòlica, de menjaciris i de barbuts sionistes, de musulmans i de testimonis de Jehovà, d’engalipadors, amb una Bíblia o un Alcorà a la mà... Creia en un estat aconfessional, que tan sols es regiria per les lleis de la ciència, al més allunyat possible de la religió. Un estat consagrat per complet al cultiu de la raó i de la cultura. 

Tot i el que ha quedat dit, finalitza el relat amb una auto disculpa que m'estalviaré de valorar:

Puc assegurar que soc un home nou. Un home distint. I, sobretot, un home penedit dels seus actes. I en base a això confie a recuperar, tan aviat com siga possible, la meua llibertat. 

Una interessant entrevista amb l'autor la podeu trobar seguint aquest enllaç

L’esperit del temps

Martí Domínguez

431 pàgines 

Per amor als llibres

 

Haig de confessar que desconeixia aquesta llegenda que en Marcel Fité pren com a referència en el seu relat.

Recercant informació he trobat que va estar escrita per en Ramon Miquel i Planas el 1928. I que de la mateixa fins i tot en Flaubert al 1836, amb quinze anys, va escriure la seva versió, a la que va donar el títol de Bibliomania

Val a dir que no he llegit cap dels dos llibres que he mencionat.

I centrant-nos en "La veritable història...", ens la narra el protagonista que es presenta així:

Vaig néixer a Barcelona el 13 de desembre, dia de Santa Llúcia, de l’any 1818. Ara, (...) estic a punt de fer els vuitanta-tres anys.

Els records de la meva infantesa, per tant, se’m mostren llunyans, gairebé perduts, però hi ha algunes escenes que se’m manifesten nítides, quasi brillants, com si les estigués vivint ara mateix.

Sabem que els seus pares tenien una sastreria i que ell patia una malformació que, a parer dels seus pares, l'impossibilitava per ser un bon sastre, mentre que contractaven un personatge un tant adust, però professionalment eficient, i pare d'una bonica noia de la que es sent fascinat des del primer dia que la veu:

A la sastreria de casa hi venia gent de tota mena. La gent rica de Barcelona era de gust refinat i vestia amb molta elegància.

Els menestrals i la classe treballadora portaven una indumentària més senzilla i econòmica.

(...)

Els meus defectes físics m’inhabilitaven per seguir la tradició artesana de la casa.

(...)

L’Ernest Hoffmann: De caràcter adust, no parlava mai de la seva vida ni de la seva filla amb els companys de la feina. Físicament era alt, cepat, força àgil i semblava bastant més jove dels anys que tenia. 

Els pares decideixen que haurà de prendre els hàbits donat la seva incapacitat per continuar amb el negoci i l'ingressen en un convent on el seu oncle, clergue respectat, tindrà cura de la seva educació:

Des del dia que hi vaig entrar (el 4 d’octubre de 1830) haig de reconèixer que sempre vaig sentir sobre les meves espatlles una mena de mantell invisible. (...) Malgrat que, com he dit, provenia d’una família molt religiosa, la meva entrada al convent va comportar un gran canvi en la meva vida. 

Un fet que serà rellevant en el desenvolupament de la història la trobem en els punts següents: 

El convent disposava de dues biblioteques. (...) Aquesta biblioteca, coneguda com Biblioteca Mariana, posseïa més de deu mil volums de gran valor religiós, científic, cultural i bibliogràfic.

(...)

A més d’aquesta biblioteca pública, el convent en tenia una altra de privada. 

En el curs d'una revolta, succeeix l'episodi de la crema de convents, entre els quals el del nostre conegut, això comporta que hi hagi un moviment per tal de salvar les valuoses biblioteques:

La vida al clos del convent transcorria al marge de la majoria de fets mundans.  

(...)

Els dies després de cremar els convents (1835) va fer molta calor, xafogor. Pel carrer la gent caminava amb el cap cot, la mirada trista i enfonsada. Alguns edificis dels antics convents encara fumejaven i cendrejaven.

(...)

Els primers dies, després d’haver sebollit el cos de l’oncle Humbert, que al cel sigui, em vaig dedicar a transportar llibres de l’androna del convent al dipòsit de retalls vells que hi havia a l’emprovador de casa. 

Potser cal aclarir que només em remeto a recollir els aspectes més rellevants de la narració, això sí, recomanant-vos que per un bon coneixement caldrà que us llegiu el llibre:

Fra Vicenç, després de molts dies de llargs interrogatoris, va acabar confessant el que la història judicial després consignaria com el sumari dels fets esdevinguts.

(...)

Jo, que vaig assistir a totes les sessions del judici, sabia que el meu amo, en la major part dels casos que glossava, mentia. 

 

 

La història va donant tombs pels fets reals que va viure la ciutat en aquells anys convulsos i s'hi veuen retratats tots els estaments que en formaven part de la societat: els menestrals, els rics que vivien pendents de les modes que venien de França, els clergues, els aristòcrates, les almoines, la justícia...

En algun episodi m'ha recordat "El nom de la rosa", on es barregen els llibres, els clergues, alguna mort, i el despertar al sexe del jove protagonista:

Una interessant entrevista amb l'autor la podeu trobar seguint aquest enllaç.

   

La veritable història del llibreter assassí de Barcelona

Marcel Fité

217 pàgines