Desenganys

Juliol del 1993
Marràqueix Plaça Djemà-el-Fna

Vagi per endavant que considero que aquesta novel·la és una crítica molt fonamentada del que la comunitat musulmana suposa per a les dones, i ho fa servint-se d'una protagonista de la que fins al final ens amaga el nom.

Ella parla de sí mateixa com de "la mora", cosa que m'ha sorprès ja que sempre he considerat que es tractava d'un mot despectiu:

Nosaltres, les mores, no som res, ens deia, no sortim a videoclips ni a pel·lícules, no existim. (...) Quan sortim a la televisió ens enfoquen des de lluny o per darrere, en grup i totes tapades, com si fóssim part d’una bandada al mig de la sabana. No fem res, nosaltres. 

Un cop més, "ella" la coneixem a raó d'una llarga confidència que li adreça a la seva amiga absent. L'amiga, tampoc no tindrà nom:

Vas aparèixer de cop i volta a la meva vida representant la imatge de tot el que jo volia ser i no era.

No sé si tinc dret a parlar de tu, però necessito fer-ho.

(...)

No dic el teu nom i et canvio alguns trets perquè els coneguts no et puguin identificar, però tot i així encara no sé si puc escriure sobre els anys que ens vam fer companyia. 

Aquesta amiga li obrirà un nou horitzó, és molt més oberta que ella, sembla que mai no s'acomodarà a la rigidesa dels costums que els imposen i viu la llibertat amb total normalitat com una noia jove que és:

Poc després de coneixe’ns vam començar a sortir a córrer; tu, jo i la Sam. Quina novetat, quin comportament tan escandalós que ocuparia les tertúlies de les cases i provocaria  debats encesos.

(...)

És cert que no érem gaire conscients del que fèiem. Només érem unes noies joves que volien posar-se en forma i sortien a córrer com feien les noies joves a la televisió.

(...)

Érem als anys noranta i les noies ensenyaven la panxa, s’embotien en licres que en marcaven tota l’anatomia. 

(...)

Parlo des del present. Aleshores també estàvem convençudes que podríem canviar el món, o almenys el nostre barri. Volíem anar a poc a poc, no fer una revolució. 

Pel fet de ser dona musulmana li és prohibit qualsevol intent de llibertat: 

Tots els meus germans eren més joves que jo i tots tenien més llibertat que jo només perquè eren nois, i això a tothom li semblava la cosa més natural del món.

(...)

La merda de la virginitat sempre: vigila!, no saltis, no corris, no et posis tampons, no obris les cames a gimnàstica. Res d’espagats ni de saltar al poltre. 

Va avançant la història i també l'evolució de la jove que tot i respectar la seva família, veu, amb impotència com la nova amiga marxa del barri i la deixa assumida en una gran desesperació: 

Vas marxar i es va fer el silenci (...) Sí, crec que si aquell estiu em vaig sentir més tancada que mai és perquè ja t’havia conegut.

(...)

Vam ser moltes, les que vam acabar marxant del barri. (...) Només ens hi podíem quedar si consentíem a ser retallades per aquí i per allà, renunciar a infinitat de coses.

I avançant en la història, hi ha un episodi greu d'anorèxia, un casament imposat, un intent humiliant i groller de demostrar al pare la virginitat perduda de la filla, una recriminació horroritzada de la mare davant del que estima un aspecte massa modern de la filla...

El 04/06/2021 al diari Público li van fer a l'autora, aquesta interessant i clarificadora entrevista

 

Dilluns ens estimaran

Najat El Hachmi

270 pàgines