Hivern

Vaig llegir "Tardor" i, tot i que em va resultar confusa, va acabar per agradar-me tal i com vaig comentar . Aquest cop li ha arribat el torn a "Hivern" i, ja no és que m'hagi semblat confosa, és que directament no m'ha agradat. Potser no he sabut entrar-hi o no l'he arribat a entendre.

Tot i això m'he decidit a fer aquesta entrada, i si algú que ho llegeix té una opinió diferent m'agradaria molt que ho comenti.

Podem considerar que són quatre els protagonistes de la història, però entenc que el principal és l'Art (Arhur): Em dedico a defensar els drets d’autor. Vull dir que comprovo tots els mitjans de comunicació, online i offline, pel·lícules, imatges, coses impreses, bandes sonores... . Ell  acaba de trencar amb la seva companya i, convidat a passar les festes de Nadal a casa de la mare, una senyora força excèntrica, decideix cercar una companya que simuli ser la parella absent i així evitar haver de donar cap explicació:

Dia de Nadal, gairebé al migdia. Busca la seva mare a la casa plena d’habitacions buides. Truca a portes tancades fins que ella respon de darrere d’una.

(...)

En aquest moment, l’Art ja en té prou, de Nadal. Ara sap que no vol tornar a viure mai més un dia de Nadal.

(...)

És el matí del dia de Sant Esteve, cap a les deu del matí. L’art s’acaba de despertar. La Lux li ha portat una tassa de cafè. La tieta de l’Art és a la cuina fent l’esmorzar, li diu la Lux; li diu que la seva mare i la tieta són totes dues a la mateixa habitació i no discuteixen.

Tot plegat dona lloc a un seguit de confusions i mals entesos que la Lux, la noia que empesa per la necessitat ha accedit a participar en la farsa, resol amb molta habilitat i amb un domini sorprenent de la situació:

Jo treballo a DTY. La meitat del dia omplo de cacauets els paquets per enviar, l’altra meitat recullo els cacauets que han caigut a terra i els torno a ficar a les paneres.

(...)

La meva família és fora del país.

I quan l'assetgen a preguntes respecte a la relació amb l'Art, sempre troba una sortida airosa:  

Visc gairebé sempre al magatzem on treballo. (...) La veritat és que encara no hem arribat tan lluny en la nostra relació. 

I es queda tan ample.

En aquesta complicada relació familiar, cal afegir la Iris, la germana de la mare, amb la que manté una relació entre distant i dependent:

No deixis que res et desanimi en aquesta santa nit plàcida de Nadal, festa d’alegria.

(...)

A casa no es podia esmentar el nom de la Iris. 

I és clar, encara hi manca parlar de la mare, la Sophia:

Que ho és, el dia de Nadal de 1977, un diumenge, però que sigui Nadal no sembla que afecti gens tota la gent que es troba en aquesta casa vella mig derruïda a Cornualla.

(...)

La teva tieta, la meva germana, Arthur, és una mitòmana sense remei. 

I és que aquestes germanes...:

L’Iris díscola. La Sophie no és díscola, mai no ho és, no és una noia que faci res malament mai, és pura, correcta, una noia clarament destinada a ser cap de colla.

He començat afirmant que l'Art, és el principal protagonista d'aquesta desmarxada història, però potser, donada la importància que adquireix, és més transcendent el paper que l'autora li ha concedit a la Lux, una estranya en molts sentits; no pertany a la família, ni per descomptat té ni vol tenir res a veure amb l'Art, (segons ella mateixa afirma): Jo soc lesbiana;  podem considerar que és l'estrangera, però només ella aconsegueix resoldre tots els problemes d'aquesta peculiar família, abans de perdre's un altre cop en l'anonimat.

Ali Smith

Traducció de Dolors Udina

Pròleg de Marina Espasa

275 pàgines