Jo, que no he conegut els homes.

Un grup de quaranta dones tancades en una gàbia enorme situada en un soterrani. No pateixen maltractaments, almenys no ara. Reben puntualment aliment. Són obligades a portar un ritme de son i vigília que sembla evident que no s'ajusta al que seria natural. Uns vigilants es passegen brandant uns fuets, sense dirigir-los la paraula, gairebé ni se les miren, només controlen que no xerrin, que no es barallin:

Érem quaranta vivint en aquella gran sala subterrània on no hi havia possibilitat que ningú quedés amagat dels altres. 

(...)

Ni tan sols estem segures que ens facin viure segons un ritme de vint-i-quatre hores. 

(...)

Sembla que teníem una salut prou bona. Però amb el menjar, la il·luminació i la calefacció constant devíem sortir cares a algú o a alguna cosa. 

Entre les captives una de més jove que no té records de la vida fora d'aquest captiveri. No ha conegut res més, no ha conegut cap home:

Era la més petita, l’única que encara era una criatura quan ens havien tancat. Les dones sempre havien pensat que em devien haver posat amb elles per error. 

(...)

Durant molt de temps, els dies van passar de manera absolutament igual, fins que em vaig posar a pensar i tot va canviar. (...) La meva memòria comença amb la ràbia. 

(...)

Jo estava destinada a ser verge per sempre. 

Gairebé des de bon començament sabem el desenllaç de la història. No se'ns amaga res de l'evolució ni del final, però tot i això, no li treu ni una engruna d'interès per llegir el relat sense saltar-se ni una coma.

I un bon dia alguna cosa canvia, no sabem ben bé el què, però just quan introduïen les claus al pany per canviar el torn dels guardians, la porta resta oberta i els vigilants han desaparegut:

Per primera vegada d’ençà de l’empresonament, al soterrani només hi havia les dones. 

(...)

Jo ja no hi pensava, en els vigilants. Corria cap amunt, no rumiava, pujava amb una mena d’estremiment de tot l’ésser. 

(...)

Tot d’una em vaig trobar a dalt. 

Tot i la confusió i l'alegria no gosen sortir, han de pujar unes escales i tenen por del què es trobaran allà fora, només la jove protagonista s'hi aventura a explorar:

No hi havia cap habitació per als vigilants, ni cap llit, cosa que va sorprendre molt la Théa.

(...)

Va durar temps, la inquietud per si tornaven els vigilants, però no van tornar mai. (...) Els vigilants havien desaparegut de cop, sense deixar rastre, com si s’haguessin volatilitzat.

I a dalt hi ha el cel i un paisatge desconegut i àrid. Potser és un altre planeta?:

Vaig veure com es feia de dia. El cel s’encenia davant meu.

(...)

Aquella plana buida i aquell cel silenciós feien pensar en una terra deshabitada.

Convenç les companyes a sortir i explorar el territori:

Vam caminar dos anys fent etapes curtes. Després ens vam haver d’aturar. 

(...)

Ja feia set anys que havíem sortit i per tant era segur que ja en tenia més de vint.

(...) 

De mica en mica vaig deixar de demanar que m’expliquessin el seu món i vaig renunciar a fer-me’n una idea. (...) No n’he sentit la música, no n´he llegit els llibres, tret dels quatre que vaig trobar al refugi i dels quals no he entès gaire res. 

(...)

Quan feia tretze anys que havíem sortit del soterrani, vam decidir de traslladar-nos perquè gairebé ja no quedava carn. 

I ja ho deixo aquí. 

Podeu suposar que hi trobaran alguna sorpresa, potser desagradable... o no.

Envelliran...

Modestament us recomano que el llegiu i espero que, igual que m'ha passat a mi, no us deixi indiferents.

Jo, que no he conegut els homes

Jacqueline Harpman

227 pàgines