Fragments (d'un pergamí...)

Malgrat el títol, val a dir que aquesta suposada trobada d'un pergamí, és quelcom fictici, però que l'autor utilitza per reflexionar, alhora que ens convida a fer-ho també a nosaltres, sobre l'amistat, el mal, la mort.. 

Una lectura curiosa i interessant de la què en destacaré alguns paràgrafs per si us poden ser d'utilitat.

Castell de Dénia 
Març 2023

Comencem per l'amistat:

L’origen de l’amistat és insoldable. Pot néixer d’una casualitat efímera i apoderar-se de la nostra consciència com un vent de tempesta o una melodia.

(...)

Els infants poden tenir amistats ardoroses d’una gran vehemència. L’adolescència es caracteritza per la fidelitat infrangible. 

I segueix amb una reflexió, al meu parer molt interessant, referent a la raça:

És indubtable que la puresa de la raça és una fantasia racista. En tots els grups ètnics es poden produir mescles genètiques. No obstant això, hi ha soques i clústers que es transmeten d’una generació a l’altra. (...) Quina obra mestra, quin poema, quina troballa topològica ha servit per evitar la fam o ha fet més suportable la injustícia?

Què podem considerar que és el mal? Hi ha una sola concepció? Quin paper hi adopten les religions?:

El mal no té una existència autònoma. És senzillament l’absència, la provació del bé, de la mateixa manera que la foscor és l’absència de llum.

(...) 

Arreu del planeta, les religions i les mitologies coincideixen en les seves narratives d’una transgressió o error primer (harmatia), d’una catàstrofe, d’algun tipus de rebel·lió, que va portar el mal i la ruïna al nostre món. Els infortunis són diversos: la poma d’Eva, la caixa de Pandora, la mort d’una bèstia totèmica als relats amerindis, però les conseqüències són les irremeiables insinuacions del mal en la innocència i la benedicció pastoral primigènia.

I ja que hem parlat de religió, sembla oportú incorporar quelcom respecte a l'ateisme, en tant que referit al dubte de l'existència de Déu:

La paraula “ateu” és tan antiga com Plató i Eurípides.

(...)

Acceptant que fins ara no s’ha trobat cap prova satisfactòria de l’existència de Déu, y encara menys conclusiva, quina prova podem concebre de la Seva inexistència? 

(...)

Si no hi ha cap prova lògica ni teològica de l’existència de Déu, tampoc no n’hi ha cap de la seva inexistència. El repte d’Epicarn perviu. 

Un tema recurrent, que es resol de manera indefectible per a cada un de nosaltres:

El descobriment més transcendental de la història de la humanitat és el de la mort (...) El descobriment que tota existència, tota vida, és el pròleg d’una mort certa. El nounat és prou vell per morir.

(...)

Vides vegetals que s’allarguen sense cap propòsit social. Fins i tot la masturbació s’asseca i malda, en va, per ressuscitar algun record murri.

I totalment relacionat i respectable, l'opció del suïcidi:

El suïcidi encarna la llibertat i la subscriu. No tenim capacitat de decisió en néixer, però podem reivindicar l’autonomia del nostre jo, el nostre “autocontrol”, una expressió ben explícita, a l’hora de triar la manera i el moment de la nostra mort. 

Tots temes esquius i en certa mesura inquietants, però que, ens agradi o no, formen part de la nostra existència.

 

Fragments

(d’un pergamí malmès pel foc)

George Steiner

Traducció de Josefina Caball

79 pàgines

 

Unes curioses instruccions:

Una prèvia, molt necessària, al meu entendre:

El llibre que teniu a les mans neix no només per demostrar que la democràcia no serveix i que fins i tot es perjudicial per a la convivència sinó també per provar que la seva alternativa més experimentada -el feixisme- és un sistema de gestió de l’Estat molt millor, menys costós, més ràpid i més eficient.

(...)

(El feixisme)

És com un herpes -els organismes primaris sempre són aquells dels quals s’aprèn més-, que pot resistir durant dècades al rovell de l’ou de la democràcia fent creure que ha desaparegut, per manifestar-se amb més virulència que mai al primer debilitament previsible del seu sistema immunitari.

Només començar ja se'm van encendre totes les alarmes. I és que molts dels esdeveniments d'avui mateix, estan en aquesta línia de la que ens adverteix l'autora, l'any 2019:

Manipulant els instruments democràtics en pot convertir en feixista un país sencer, sense ni tan sols pronunciar mai la paraula “feixisme”, que sempre podria despertar una mica d’hostilitat fins i tot en una democràcia anèmica, sinó actuant de tal manera que el llenguatge feixista sigui acceptat socialment en tots els discursos, que sigui bo per a tots els temes. 

Ja a partir d'aquest punt, entrem de ple al que podria ser un manual d'autoajuda per tots aquells que vulguin encetar una carrera ascendent en el feixisme.

Entre bromes i/o mitges veritats, anirem entrant en un univers no per més conegut menys esgarrifós.

Bé, ara l'anomenen "Extrema dreta" Veieu:

Alguns paràmetres que poden servir (si és que cal) a identificar els trets feixistes.

Líder o cap/cabdill?

Un líder que pot ser posat en discussió no té cap poder real. En canvi, un cap de debò no negocia. Ordena el camí, la direcció, i és el primer que l’agafa.

(...)

La diferència entre el demòcrata sense substància i el cap rau aquí: el cap no discuteix.

(...)

El segon avantatge de tenir un cabdill és la rapidesa a l’hora d’actuar.

(...)

Una vegada educat el poble a reconèixer-se en un cabdill, el segon pas és mantenir el consens a través d’una comunicació eficaç i tan banal com sigui possible. Banal, sí, hi heu entès bé.

La simplificació que ho pot fer tot més assequible, sense necessitat de pensar massa?:

Tots els instruments, si es fan servir de manera feixista, esdevenen útils al feixisme. (...) A diferència de que passa en democràcia, en el feixisme la finalitat de la comunicació no és fer que t’entenguin, sinó que et confirmin, de manera que tenim molta sort de ser feixistes en l’era d’internet.

Evidentment s'utilitza el tòpic (no per més tòpic menys efectiu) dels "enemics":

No ens podem convertir en feixistes sense un enemic. (...) En democràcia ningú nega a l’adversari la possibilitat de dir el que pensa, organitzar-ho i presentar-ho en forma de programa per demanar el consens.

(...)

Mentre el feixisme no s’imposi definitivament sempre quedarà algú disposat a afirmar que els que venen de fora són més víctimes que els que viuen aquí, però contra aquesta retòrica no s’han d’estalviar atacs directes i deslegitimadors.

Recordeu aquella campanya de "primer els nostres"? Doncs, llegiu:

Així doncs, quan exercim la solidaritat amb els més necessitats és important reafirmar que no ho fem pels més necessitats, sinó pels “nostres” necessitats, i que primer són els nostres.

Creieu que els importa poc o gens escoltar les nostres opinions? I ja ni considero l'opció que les tinguin en compte:

No tots els populismes són feixismes, però tot feixisme és abans que res una forma de populisme.

(...)

El populisme és el contrari de la popularitat, perquè manté sempre la distància adequada entre les necessitats de la massa de ciutadans i la força de qui les pot satisfer. 

(...)

El veritable populista s’ocupa de tothom en la justa mesura: als pobres els ofereix una mica de peix gratis de tant en tant, a la classe mitjana la nevera on guardar el que li sobra, i a l’alta burgesia l’estany on tots podran pagar per pescar.

El fotògraf Jordi Borràs s'ha encarregat de la restauració i postproducció 
de l'obra de Pere Català i Pic, en un projecte que impulsa la Fundació Reeixida 19/07/2021

A mode de conclusió:
No tot és feixisme, però el feixisme té la fantàstica capacitat, si no hi estem a sobre constantment, de contaminar-ho tot.                 

Instruccions per fer-se feixista

Michela Murgia

Traducció de Mercè Ubach

117 pàgines

Nosaltres som ara i aquí. Una filosofia de la vida.

Fa força anys que vaig llegir "El  món de Sofia" d'aquest mateix autor. Val a dir que em va semblar una manera amable i entenedora d'introduir-se a la filosofia.

Aquest cop m'he decidit per explorar el que l'autor subtitula com a "Una filosofia de la vida" i tal com esperava, tampoc no m'ha decebut.

Escrit en mode d'una carta adreçada als seus sis nets ens repta a tenir cura de la civilització, però sense deixar de banda el planeta. Us convido a revisar un breu resum, alhora que us encoratjo a llegir el llibre:

Diu en Jostein:

No és el primer cop que escric una carta literària. Uns quants dels meus llibres tenen aquesta forma, tot i que s’adrecen a receptors ficticis.

Aprofitem el breu temps que, en el millor dels casos, romanem en aquest món:

Comparat amb tot el temps que en realitat no som en aquest món, la vida d’una persona és curta.

(...)

Sempre m’ha agradat fer llargues passejades pel bosc, sobretot quan tinc un problema que he de resoldre.

El futur, com serà. Podem assegurar que hi haurà futur?:

Si fos possible saber alguna cosa del futur, hauria de ser, òbviament, de manera “extrasensorial”. Perquè el temps només avança en una direcció. Els físics són incapaços d’explicar-ne correctament el perquè, però el temps només viatja endavant.

Algú ha vist un fantasma?:

No tothom que assegura que ha vist un fantasma menteix.

(...)

Dissuadir algú de tenir una creença o una superstició gairebé és com dissuadir-lo d’enamorar-se, de tenir amistats o de meravellar-se davant de la natura. Hi ha poques coses tan humanes com aquests sentiments. I poques coses són més humanes que tenir una creença.

Ets dels o les que sempre ho volen tot resolt a l'instant? Doncs... paciència:

L’univers no té res que sigui “ara mateix”. Tot a l’univers són coses que estan passant, que estan tenint lloc, i que passen a la velocitat de la llum.

(...)

Cadascú de nosaltres estem fent una breu visita al món i només deixem enrere uns quants rastres momentanis, com les anelles que dibuixa un peix quan salta per un llac tranquil de muntanya.

(...)

No sabem exactament com es va originar la vida, potser va néixer a l’oceà, però també és possible que els components de la vida arribessin a la Terra com a conseqüència de col·lisions amb altres objectes astronòmics. Com a mínim és plausible que bona part de l’aigua de la Terra arribés aquí d’aquesta manera, d’una font exterior. 

Potser fa anys que ens plantegem dubtes en referència al planeta. Potser segles? Quan de temps fa?:

Les preguntes filosòfiques són les mateixes, independentment de quan es fan? La meva resposta és sí i no.

(...)

Els humans no deixaran mai de preguntar-se per la pròpia existència.

(...)

La qüestió filosòfica més important del nostre temps, però, és sens dubte aquesta: “Com podem conservar la civilització humana i els fonaments mateixos de la vida a la Terra?

(...)

Els humans de la Terra no vivim simultàniament. La raça humana no viu tota alhora. (...) I els que viuran aquí després de nosaltres també són els nostres semblants. 

Com va començar tot? Hipotèticament, és clar:

Hi havia una vegada el caos, i d’aquest caos va sorgir el món ordenat o cosmos. Però en qualsevol moment, el món pot tornar a caure en el caos. 

(...)

Quan era peti, pensava: potser hi ha alguna nena o algun nen que m’estan mirant ara mateix? Això va ser abans d’entendre que a l’espai no hi ha “ara”. I abans d’adonar-me que també és poc probable que hi hagi “nenes” o “nens”, allà.

(...)

Òbviament, no tenim coneixement que hi hagi vida en altres llocs de l’univers i, en absència de proves, abans que res és qüestió de probabilitat.

(...)

És impressionant la quantitat de coses que sabem del món que no sabíem cent anys enrere. (...) l’altra categoria de preguntes consisteix en qüestions filosòfiques que no tenen respostes definitives i mai no en tindran, però que, tanmateix, poden ser crucials perquè la gent hi reflexioni. 

Febrer 2023
Caldes de Montbui

Acabarem amb una pregunta d'aquelles per rumiar-hi una bona estona. No cal respondre-la, o potser sí?:

Som aquí, vivint junts durant uns breus segons còsmics, i alguns obtenim el màxim plaer d’inflar l’ego davant dels altres. Com si la mort no existís. Com si les estrelles no existissin. Com si la pobresa i la misèria no existissin.

Quins són els valors més importants de la vida? 

 

Nosaltres som ara i aquí

Jostein Gaarder

Traducció de Mar Vidal

186 pàgines

Planta't

Grafit a Sabadell

Entre un crit d'atenció i una crida gairebé dramàtica, aquest llibre, cerca fer-nos reaccionar davant la crisi climàtica.

Comencem amb una reflexió:

Els humans som la principal amenaça del planeta. No es tracta de salvar-lo, ja hi era abans que nosaltres hi arribéssim i la Terra seguirà girant encara que desapareguem. 

Sabem que considerant dades macros, els humans podríem dir que acabem d'arribar al món. Tot i això, ens comportem com si tot el que ens envolta fos no només nostre, sinó que és infinit. La realitat de les dades ens hauria de fer reflexionar...

L’estiu del 2022, dues terceres parts d’Europa han patit l’alerta per la sequera, ha estat l’estiu més càlid i sec des que se’n tenen registres.

(...)

Hem basat la nostra civilització en un ús desproporcionat d’energia a partir de combustibles fòssils, com si no tinguéssim fi i com si no provoquessin cap impacte negatiu. Estem utilitzant una Terra i mitja.

(...)

Els més afectats per la crisi climàtica són els pobres i les generacions futures. 

L'autor segueix desgranant tots els aspectes, en què al seu entendre, és urgent incidir:

Els boscos també són un lloc especial per retrobar-se amb un mateix, per pensar en solitud, per regenerar l’ànima.

(...)

La lluita contra l’emergència climàtica no s’hauria de reduir a una qüestió de gasos; també cal que ens replantegem la nostra actual forma de vida. 

(...)

No es pot parlar de boscos sense considerar altres éssers vius que depenen en gran mesura d’aquests ecosistemes: els humans. 

És més que evident que la nostra salut també en depèn del medi ambient i que la crisi climàtica ens afecta i de seguir com fins ara, potser acabarà afectant-nos de manera irreversible:

Els efectes de la crisi climàtica en la salut humana es poden classificar en tres categories:

L’increment de les temperatures

Els factors ambientals

La pèrdua de la biodiversitat.

Unes dades que ens fan estremir:

Al nostre planeta hi tenim uns mil milions de porcs, mil milions d’ovelles, mil cinc-cents milions de vaques, cent setanta-cinc milions de búfals i dinou mil milions de pollastres. 

(...)

Què passa amb els oceans? 

D’una banda, tenim la contaminació.

(...)

D’altra banda, els humans portem dècades sobreexplotant els mars i els rius.

Ja fa temps que es comenta que la propera gran crisi (diguem-ne guerra mundial) serà com a conseqüència de la lluita pel domini de l'aigua:

La crisi climàtica no només és una amenaça per al planeta i per a la salut, sinó que també és una amenaça per a la pau i una oportunitat per a la solidaritat.

(...)

Estem patint incendis colossals que resulten inextingibles. Són els incendis de sisena generació, capaços de generar condicions climàtiques pròpies.

(...)

Els boscos filtren i netegen l’aigua, amorten el vessament dels forts xàfecs (que d’altra manera erosionaries el sòl) i eviten el desplaçament dels bancs dels rius  quan creixen. (...) La desforestació ocasiona un augment en la probabilitat d’inundacions.

(...)

De mitjana, el consum d’un ciutadà d’un país ric és entre vuit i deu vegades superior que el d’un ciutadà d’un país en desenvolupament. 

I ja pràcticament arribo al final d'aquest recull d'idees, amb una crida als polítics responsables de les ciutats:

Els arbres a la ciutat aporten ombra , indispensable en les ciutats de clima mediterrani. (...) Ajuden a reduir la temperatura ambient i absorbeixen CO2

(...)

Els espais verds de les ciutats són menys importants que els grans boscos a l’hora de limitar l’escalfament global, però tenen un paper enorme per protegir les comunitats humanes dels pitjors efectes del canvi climàtic. 

A mode de conclusió:

En realitat, tot el que es comenta en aquest llibre no deixen de ser obvietats, però està bé que algú les posi negre sobre blanc, tot i que molt em temo que poca incidència tindrà a l’hora de canviar les coses, si com a societat, no ens plantem, però de forma ferma i majoritària, no pas només de manera testimonial. 

 

Planta’t

Dr. Josep Santacreu

Pròleg de Fèlix Finkbeiner

Il·lustracions de Sofia Santacreu

278 pàgines

  

L'instant abans de l'impacte

Quan alguna cosa no acaba de funcionar...

Quan coneixem la protagonista d'aquesta història, es troba sotmesa a una dura experiència d'assetjament laboral. Tal com ella ho especifica, va caient de manera irremeiable i només espera el que serà l'impacte final que acabarà, metafòricament és clar, amb ella.

On treballa? Al departament de comunicació d'una empresa francesa de telefonia.

I en què consisteix l'assetjament? Ni més ni menys que no donar-li cap feina mentre ha de complir estrictament el seu horari laboral.

Per què? Sembla que tot és un petit cúmul de circumstàncies: Permisos per maternitat, lactància...

I ja sense més, comentem el llibre:

Va ser l’any que hi van haver tots aquells suïcidis a l’empresa de telefonia francesa, que jo vaig entrar a treballar a l’agència de publicitat de la filial de Madrid. 

(...) 

He començat a escriure això perquè porto cinc anys sense fer res. Sense que em passin feina. Entro a les nou del matí, m’assec, engego el portàtil, espero fins a les tres de la tarda, que és quan s’acaba la meva jornada reduïda per tenir cura de dos menors, apago el portàtil i me’n vaig a casa. 

Però tot i ser prou greu aquesta situació encara s'afegeixen altres circumstàncies:

A les oficines franceses de telefonia s’han llevat la vida seixanta treballadors en tres anys.

Moltes hores sense cap feina, i el cap segueix treballant confegint el que, potser, acabarà materialitzant-se en un llibre. Aquest:

A l’època de les cavernes no calia prendre decisions per arribar a ser algú, per triomfar, per destacar artísticament, ni tan sols per acabar sent algú seriós fent una feina seriosa i deixant els estalvis en un banc seriós. Només calia arribar viu al final del dia.

Trobar-se en una situació semblant, potser ens induiria a cercar ajuda emocional en algun dels molts manuals que s'hi poden trobar al mercat, però...:

Els manuals d’autoajuda, encara que estiguin penjats a internet, segueixen parlant del mateix que parlaven els manuals d’autoajuda de la secció esotèrica de la Fnac fa mil anys.

Segons l'autora, en boca de la narradora, no es tracta d'una situació excepcional. I és que si t'enfrontes la resposta pot ser:

La teva feina la pot fer un altre per la meitat del que guanyes.

Els que entren ara estan disposats a qualsevol cosa.

Treballen de franc, treballen els caps de setmana, treballen els festius, els ponts i les vacances.

Segueixen vivint a casa dels pares.

És força freqüent la tendència a afirmar que "abans" algunes coses eren millors. En referència al treball, certament les ofertes eren més nombroses, però els sous que s'hi pagaven eren també de misèria i era força freqüent haver de treballar en més d'un lloc per aconseguir un sou raonable.

Penso en els nostres pares, sempre confiant que tindrien una feina millor, un cotxe millor, una casa millor, i nosaltres, en canvi, pensant en viure en llocs cada cop més petits i allunyats, comprant cada vegada menys coses i quedant-nos molt molt quietes perquè el que hagi de venir no ens vegi i passi de llarg.

(...)

Venc mentides per a una empresa de telefonia que provoca el suïcidi massiu de la plantilla, però sí, sóc una dona alliberada, una dona amb pas ferm, targeta de crèdit i fons d’inversió, bé, fons d’inversió no, però en podria tenir, podria ser la mateixa que protagonitza els anuncis que fem a l’oficina.

(...)

Comencem enganyant-nos a nosaltres mateixes i és així que quan ens enganyen els altres ni ens n’adonem.

I encara un nou punt de reflexió, quan es refereix als suposats caps, que ella anomena "ELLS", així, en majúscules, però en realitat qui són i quin poder efectiu tenen?

ELLS ja no hi són-

Els han acomiadat, ens diuen

És evident, doncs, que hi ha un ELLS que està per damunt d’ELLS:

(...)

No he pujat mai a la planta de dalt. (Aquest eufemisme per referir-nos als que manen)

(...)

Així que, als de dalt, només ens els podem imaginar.

I el comiat, pràcticament la reflexió final:

Les paraules no són res. Res és res. Escriure malgrat tot, encara que no li interessi a ningú. O precisament per això, perquè no li importa un rave a ningú.

Pot semblar que tot l'escrit està fet en to humorístic, però la realitat és que al davant de situacions semblants, lamentablement les reaccions es poden acostar més a les següents:

Recordo que abans, fa molt i molt de temps, em llevava i pensava: “Sóc feliç” (...) Ara, la majoria dels em llevo pensant “Hòstia puta”. 

 

L’instant abans de l’impacte

Glòra de Castro

257 pàgines

M'hi nego

El primer que m'ha vingut al cap després de llegir aquesta novel·la, és que el més encertat és el títol. De la resta, bé, en podríem parlar...

Grafit a Sabadell

Comença el relat l'any 2006, per una trobada casual, després de trenta anys de distanciament, entre els que havien estat dos amics. I així anem descabdellant la història que comença el 1962 en què els dos nois, tot i la seva amistat, són molt distints, o més ben dit, les seves respectives famílies no tenen res en comú, ni emocionalment i econòmicament.

Primer coneixem en Jim que en el seu moment, dels dos amics semblava que era el que tenia possibilitat d'estudiar i forjar-se un futur: De bona família, ben educat, però no sempre la vida es desenvolupa com es podia preveure:

Havia estat de baixa per malaltia un any i què passaria a partir d’ara era una incògnita. 

I passem al 1962, amb en Tommy, l'altra amic, que acaba de tenir una de tantes batusses amb el seu pare i l'havia abatut amb un fort cop d'un bat de beisbol:

Odiava el pare. Tothom sabia que odiava el pare. 

 (...)

Em vaig aixecar, vaig deixar el bat a terra al costat de la seva cama destrossada perquè ningú dubtés del que havia passat i vaig cridar la Siri.

(...)

La Siri i jo vam anar cap a la casa on vivia en Jim amb la seva mare. (...) ningú va baixar a la vorera a ajudar-nos, i si algú hagués volgut donar-nos un cop de mà li hauria dit que no. Tal qual. 

En Tommy recorda aquell dia en què els dos germans van començar una nova vida tots sols:

Sempre estàvem junts, en Jim i jo, sempre ho havíem fet així. (...) El pare es va esfumar, ningú li va veure el pèl mai més

(...)

Havien aconseguit transformar la casa en una llar, ell i la Siri, tots dos sols havien expulsat l’olor de tabac de totes les habitacions, havien fet net a tots els racons, havien cuinat i s’havien ocupat de les bessones, havien mirat la tele plegats al vespre, estaven millor que ningú. 

I en aquesta rememoració, arriba el torn de la Siri:

Veia en Jim cada dia. Parlàvem més d’un cop per setmana.

(...)

La primera vegada que en Jim em va besar va ser una tarda d’aquella tardor. (...) i si he de dir la veritat la cosa va anar al revés, vaig ser jo qui el va besar. En Jim tenia un no-sé-què.

(...)

Jo no havia besat mai ningú, tenia setze anys i potser era insòlitament tard, ves a saber. 

(...)

Ens vam mirar i segurament vam pensar que seria bonic que ens tornéssim a besar.(...) Ens vam deixar anar i en Jim va dir, que vagi bé, Siri, i jo, ens veiem demà a l’institut. 

Però en Jim covava una malaltia que finalment va implosionar amb uns efectes devastadors:

Al cap del temps no és fàcil veure de quina manera un està boig.

(...)

En realitat, tampoc recordo que estigués boig. O malalt, si així sona millor. (...) Però alguna cosa es devia torçar perquè em van tenir tancat quasi quatre mesos i no en vaig sortir fins que l’estiu no va treure el nas per la porta i va mirar a dins.

I així arribem a moment en què l'hem conegut immers en les seves contradiccions i pors:

En Jim no sabia quant de temps feia que estava en aquella posició . el temps s’havia dissolt, però no dormia. Tampoc no estava despert, somiava, però no sabia què.

I torno al comentari amb que iniciava aquesta entrada; el títol. I és que tots tres personatges en algun moment de la seva història s'hi han negat a acceptar la vida tal com se'ls presentava i s'han rebel·lat. 

Sense resultar avorrida, no ha estat una gran història de les que et deixa un bon i durador record.

 

 

M’hi nego

Per Petterson

Traduït per Carolina Moreno

280 pàgines