L'instant abans de l'impacte

Quan alguna cosa no acaba de funcionar...

Quan coneixem la protagonista d'aquesta història, es troba sotmesa a una dura experiència d'assetjament laboral. Tal com ella ho especifica, va caient de manera irremeiable i només espera el que serà l'impacte final que acabarà, metafòricament és clar, amb ella.

On treballa? Al departament de comunicació d'una empresa francesa de telefonia.

I en què consisteix l'assetjament? Ni més ni menys que no donar-li cap feina mentre ha de complir estrictament el seu horari laboral.

Per què? Sembla que tot és un petit cúmul de circumstàncies: Permisos per maternitat, lactància...

I ja sense més, comentem el llibre:

Va ser l’any que hi van haver tots aquells suïcidis a l’empresa de telefonia francesa, que jo vaig entrar a treballar a l’agència de publicitat de la filial de Madrid. 

(...) 

He començat a escriure això perquè porto cinc anys sense fer res. Sense que em passin feina. Entro a les nou del matí, m’assec, engego el portàtil, espero fins a les tres de la tarda, que és quan s’acaba la meva jornada reduïda per tenir cura de dos menors, apago el portàtil i me’n vaig a casa. 

Però tot i ser prou greu aquesta situació encara s'afegeixen altres circumstàncies:

A les oficines franceses de telefonia s’han llevat la vida seixanta treballadors en tres anys.

Moltes hores sense cap feina, i el cap segueix treballant confegint el que, potser, acabarà materialitzant-se en un llibre. Aquest:

A l’època de les cavernes no calia prendre decisions per arribar a ser algú, per triomfar, per destacar artísticament, ni tan sols per acabar sent algú seriós fent una feina seriosa i deixant els estalvis en un banc seriós. Només calia arribar viu al final del dia.

Trobar-se en una situació semblant, potser ens induiria a cercar ajuda emocional en algun dels molts manuals que s'hi poden trobar al mercat, però...:

Els manuals d’autoajuda, encara que estiguin penjats a internet, segueixen parlant del mateix que parlaven els manuals d’autoajuda de la secció esotèrica de la Fnac fa mil anys.

Segons l'autora, en boca de la narradora, no es tracta d'una situació excepcional. I és que si t'enfrontes la resposta pot ser:

La teva feina la pot fer un altre per la meitat del que guanyes.

Els que entren ara estan disposats a qualsevol cosa.

Treballen de franc, treballen els caps de setmana, treballen els festius, els ponts i les vacances.

Segueixen vivint a casa dels pares.

És força freqüent la tendència a afirmar que "abans" algunes coses eren millors. En referència al treball, certament les ofertes eren més nombroses, però els sous que s'hi pagaven eren també de misèria i era força freqüent haver de treballar en més d'un lloc per aconseguir un sou raonable.

Penso en els nostres pares, sempre confiant que tindrien una feina millor, un cotxe millor, una casa millor, i nosaltres, en canvi, pensant en viure en llocs cada cop més petits i allunyats, comprant cada vegada menys coses i quedant-nos molt molt quietes perquè el que hagi de venir no ens vegi i passi de llarg.

(...)

Venc mentides per a una empresa de telefonia que provoca el suïcidi massiu de la plantilla, però sí, sóc una dona alliberada, una dona amb pas ferm, targeta de crèdit i fons d’inversió, bé, fons d’inversió no, però en podria tenir, podria ser la mateixa que protagonitza els anuncis que fem a l’oficina.

(...)

Comencem enganyant-nos a nosaltres mateixes i és així que quan ens enganyen els altres ni ens n’adonem.

I encara un nou punt de reflexió, quan es refereix als suposats caps, que ella anomena "ELLS", així, en majúscules, però en realitat qui són i quin poder efectiu tenen?

ELLS ja no hi són-

Els han acomiadat, ens diuen

És evident, doncs, que hi ha un ELLS que està per damunt d’ELLS:

(...)

No he pujat mai a la planta de dalt. (Aquest eufemisme per referir-nos als que manen)

(...)

Així que, als de dalt, només ens els podem imaginar.

I el comiat, pràcticament la reflexió final:

Les paraules no són res. Res és res. Escriure malgrat tot, encara que no li interessi a ningú. O precisament per això, perquè no li importa un rave a ningú.

Pot semblar que tot l'escrit està fet en to humorístic, però la realitat és que al davant de situacions semblants, lamentablement les reaccions es poden acostar més a les següents:

Recordo que abans, fa molt i molt de temps, em llevava i pensava: “Sóc feliç” (...) Ara, la majoria dels em llevo pensant “Hòstia puta”. 

 

L’instant abans de l’impacte

Glòra de Castro

257 pàgines