Clons

Kazuo Ishiguro, el flamant Nobel de Literatura aquest 2017, i del qual, confesso no havia llegit res, ens presenta en aquesta fantasiosa història uns éssers quasi humans, creats, clonats, específicament per servir de "recanvis" amb els seus òrgans vitals.

En certa mesura m'ha recordat els robots de Blade Runner, només que a diferència d'aquells, ells no cerquen la raó de llur existència ni tampoc es demanen qui és el seu creador; senzillament semblen conformats o potser convençuts del seu destí i, com a molt, i en algun cas un tant excepcional, només tracten d'allargar el moment d'arribar a terme, eufemisme que acostumen a emprar per referir-se al moment de morir un cop ja han fet totes les donacions possibles:

Com que cada un de nosaltres era una còpia aproximada d’una persona normal, hi havia d’haver, per a cada un de nosaltres, en alguna banda, un model que feia la seva vida. 

(...)

Si hem d’acabar fent donacions i prou, i després en hem de morir, ¿per què tantes classes? ¿Per què tants llibres i tants debats?

Els protagonistes són tres amics: la Kathy, en Tommy i la Ruth:, que coincideixen primer en una aparentment exclusiva Institució, Hailsham i més tard, ja adolescents, a la Residència, i entre els quals s'establirà una estranya relació d'amistat, sexe i dependència. El relat es confegeix a través de la visió de la Kathy, que en fer trenta-un anys fa una mirada als seus primers anys:

Era al mig d’una fondalada suau, amb prats que s’enfilaven cap a totes bandes.

(...)
A primària érem quinze a cada aula.
(...)

Sempre començàvem el dia lectiu amb una assemblea, que acostumava a ser breu: unes quantes comunicacions, i potser algun poema llegit per un alumne. 
(...)

A Hailsham els tutors eren molt estrictes amb el tabac.
(...)
La majoria dels alumnes amb qui havia intimat més a Hailsham van anar a parar a la Residència aquell estiu. (...) els primers mesos, rara vegada vam ultrapassar els límits de la Residència. Ni tan sols fèiem passejades pels voltants o ens acostàvem al poble veí. 

El sexe, sempre consentit entre companys, hi és molt present. Tot i això, i donat que en realitat no tenen capacitat de reproduir-se, els alerten de no mantenir relacions fora dels seus cercles. Cal tenir present que, per raons obvies, calia mantenir-los en un òptim estat de salut.

Quan recordo les relacions sexuals a la Residència, sempre em veig a mi mateixa fent-ho en habitacions glaçades i enmig d’una foscor absoluta, normalment sota una pila de flassades. 

Ja sabem que el seu destí final era el de fer donacions, tot i això hi havia una altra feina que els estava permesa abans no entressin en aquest fatídic circuït i era el de fer de cuidadors dels seus companys en les recuperacions entre donacions:

En conjunt, la feina de cuidadora m’ha omplert.(...) Després hi ha la solitud. T’eduques envoltat de gent, no has conegut una altra cosa, i de cop ets cuidador. Et passes hores i hores tot sol, recorrent el país amb cotxe, anant de centre en centre, d’hospital en hospital, dormint en pensions. 

Puc concloure que és una història obscura i un tant inquietant, però que tot i que el tema que tracta es podria abordar d'una manera escabrosa, en cap moment no hi trobem cap referència truculenta, ans al contrari, està tractada amb molta tendresa.

Només una de les educadores té la gosadia o la feblesa d'anunciar-los el perquè de la seva existència i el seu futur, aquesta serà pràcticament l'única referència que trobarem al llarg de tot el llibre. La resta, l'haurem d'imaginar o endevinar:

La senyoreta Lucy:

Sou alumnes; sou diferents... Per això el fet de conservar la salut, de mantenir-vos sans per dintre, és molt més important per a cada un de vosaltres. 

(...)

Cap de vosaltres no anirà als Estats Units ni serà una estrella de cine. (...) Us fareu grans i, abans que us feu vells, abans d’arribar a l’edat madura, començareu a donar els òrgans vitals. És per a això que us han creat a tots. (...) Us han portat al món amb un objectiu, i el vostre futur, el de tots vosaltres, està decidit.