Xacona

Vagi per endavant que m'ha costat entrar en el relat, trobar-li aquell puntet que et lliga a la història, i potser és que aquesta història resulta complexa i enrevessada:

Una xacona és una peça instrumental en forma de variacions sobre un baix obstinat. (Nota de l’autor)

Podria ser la història d'una infidelitat.

També podria ser la història d'una mentida sostinguda.

Clar que també podria tractar-se d'una confusió...

O potser són totes tres coses, i fins i tot alguna més. 

I el relat, que es repetirà i es repetirà comença així:

Va trobar el sobre l’endemà del funeral, mentre endreçava el despatx del marit. "Clara R", deia el remitent. va desplegar la carta "Estimat Gustau”, començava. (...) Continuava: “No puc viure sense tu. Compto cada minut que falta per tornar-te a veure. Quin sentit té la meva vida si no puc abraçar-te, acariciar-te, besar-te, tenir-te?”

(...)

Havia començat a fer neteja aquell matí. Era una dona pràctica.

(...)

Va trobar el sobre l’endemà del funeral, mentre endreçava el despatx del marit.

(...)

Sempre havia estat un home pelut, en Gustau. (...) Si en Gustau s’havia tornat una desferra, ella, en canvi, havia combatut dignament el desgast dels anys gràcies a la perícia del doctor Fígols, que havia anat reconstruint aquelles parts del cos que es deterioraven. 

(...)

Costa d’acceptar que s’ha viscut tota la vida en un engany.

(...)

El doctor Fígols li havia pronosticat sis mesos i no va arribar als tres.

(...)

En Gustau va ser un malalt exemplar. (...) L’endemà del funeral, va rastrejar a l’ordinador els comptes de correu d’en Gustau.

Un incís en el relat del sobre i el missatge per comentar el què i com havia estat la vetlla i la cerimònia de comiat:

l’urna l’havia escollit la Roser i no s’havia estat de res: en Gustau va ser un pare amorós, un marit exemplar, una bona persona: es mereixia descansar en el receptacle més sumptuós. (...) Abans d’anar al llit va enfilar-se en una escala i va agafar l’urna. Pesava. Com podien pesar tant unes cendres? Però les cendres no pesaven, ho va comprovar quan va buidar-les a la bossa d’escombraries: era el marbre. Que agradable passar la mà per una superfície tan ben polida!

I de cop i volta, una inesperada sorpresa:

L’inspector Quintana portava el discurs ben aprés com si estigués en una representació teatral.

(...)

S’informa que l’autòpsia ha detectat una substància misteriosa a l’estómac del finat; s’anuncia que s’està considerant la hipòtesi d’un homicidi.

Però insistim en què la història està concebuda com una xacona en què les repeticions s'aniran produint alhora que s'inseriran lleugeres, o no tan lleugeres variacions, en aquest cas en forma de repentines aparicions del difunt:

Mentre estripava les cartes i les llençava a la paperera, Jascha Heifetz tocava la “Xacona” (...) Aquella “Xacona” de Bach era una altra de les músiques que fascinaven en Gustau.

(...)

Li hauria agradat que s’hagués limitat a aparèixer assegut a la taula del despatx, seré, callat, abstret en la correcció d’un feix d’exàmens. (...) Fins i tot hauria preferit la tradicional aparició ingràvida, transparent.

(...)

Però les irrupcions d’en Gustau no eren mai silencioses ni discretes.

I un incís per conèixer, succintament, val a dir, la Roser:

Va trobar el feix de cartes set anys després del funeral mentre endreçava el despatx del marit.

 O potser...:

Troba el sobre l’endemà del funeral, mentre està endreçant el despatx del marit. (...) Passa uns dies trasbalsada.

(...)

La dona havia adquirit l’habilitat de veure’s de fora: una mirada extrínseca que li permetia contemplar-se amb objectivitat, com en un pla cinematogràfic.

(...)

Ni vint-i-quatre hores havia trigat a buidar l’armari d’en Gustau, l’endemà del funeral.

(...)

Va trobar el sobre l’endemà del funeral, mentre endreçava el despatx del marit.

(...)

El dia abans un camió s’havia endut els mobles del despatx i tot allò que contenien. No va voler diners.

(...)

L’endemà del funeral, mentre la dona endreçava el despatx es va trobar un sobre. “Clara R.” deia el remitent.

I no ens podem oblidar pas de l'inspector Quintana i la seva aparició i actuació totalment inversemblant al llarg d'un encontre sexual inexplicable i inexplicat:

El timbre de la porta sempre li recorda el renill d’un cavall.

(...)

Quan el coit comença a perdre pistonada (...) els copulants es decideixen -per fi¡- a canviar la disposició dels seus cossos.

(...)

L’inspector Quintana, doncs, ejacula.

(...)

L’home, que de seguida ha recuperat el decòrum (...) ja s’ha posat els pantalons (...) s’apuja la bragueta dient: “Senyora, tindrà notícies nostres”.

I faig un salt en el relat, que aquest cop no n'estic prou segura si és endavant, al costat, o bé cap enrere...

Va trobar el feix de cartes mentre endreçava el despatx del marit difunt.

(...)

No sabem què en va fer la dona, d’aquelles cartes que mai no hauria d’haver trobat. Ni ho volem saber.

I un altre salt, no massa gran en l'escrit, però que en el relat ens fa trontollar un cop més:

La dona ja no hi és. El despatx és buit. Damunt la taula, els bocins diminuts de la carta estripada,

(...)

Quan les persones moren, els espais que les acollien conserven la seva presència. Les olors, els elements decoratius, els objectes i la seva disposició particular evoquen el difunt. 

(...)

Troba el sobre l’endemà del funeral, mentre està endreçant el despatx del marit. “Clara R.”, diu el remitent. Desplega la carta. “Estimat Gustau”, comença.

(...)

Va trobar el sobre l’endemà del funeral, mentre endreçava el despatx del marit. “Clara R.” deia el remitent. Va desplegar la carta. “Estimat Gustau”, començava.

I de sobte, quelcom més inversemblant encara. I és que truquen a la porta i...:

Quan la dona obre, apareix en Gustau. “Però si et vam enterrar ahir!”, protesta. És en Gustau i alhora no l’és. (...) En lloc de parlar, emet un ronc continu i quan ella intenta tancar-li la porta als nassos (si d’aquella protuberància purulenta se’n pot dir nas) el ronc es transforma en un esgarip sostingut.

(...)

No hauria d’haver obert.

(...)

L’home que sembla en Gustau encara que en Gustau estigui mort i enterrat té ara un forat net al mig del front d’on raja un líquid negrenc. (...) L’home que era el difunt Gustau i que ara torna a ser el difunt Gustau està estès a terra enmig d’un basal de sang fosca.

(...)

Una nit va descobrir-lo al despatx i es va espantar. L’insòlit deixa de ser-ho quan es torna rutina. (...) Però aquella nit el fantasma d’en Gustau seia davant la taula del despatx, vestia la roba que solia posar-se per estar per casa.

(...)

Era un Gustau concebut amb tant realisme que, quan va allargar la mà per tocar-lo, esperava sentir l’escalfor de la pell.

I finalment (O potser no):

Quant fa del funeral? Difícil de precisar, perquè en el seu estat ha perdut la percepció del temps. (...) Els dies passen indistints.

(...)

Una vida d’enganys, subterfugis i maquinacions, reflexiona ara ell, i tot per acabar habitant aquest univers paral·lel de tedi. 

(...)

Que la dona no endreci mai més el despatx del marit difunt, que no trobi cap carta comprometedora. 

El llibre, doncs, es tanca i mai més torna a obrir-se, 

i els personatges que tant bé han servit a l’autor queden presoners allà dins, 

se’ls congelen les il·lusions i els anhels, 

els desenganys, les gestes, les misèries, 

tot s’ha acabat, prou, deixem-ho córrer, 

fi. 

 

 

Xacona

Jordi Masó

270 pàgines

La llum de les estrelles mortes:

Us presento l'autor, segons una brevíssima informació extreta de la Viquipèdia: 

Massimo Recalcati és un filòsof i psicoanalista italià, nascut al novembre del 1959. Ha publicat una trentena de llibres, que han estat traduïts a diversos idiomes.

També recullo un resum de la introducció del llibre que ens ocupa:

Al centre d’aquest llibre hi ha la relació de la vida humana amb l’experiència traumàtica de la pèrdua.

(...) 

De fet,  ni el treball del dol ni el sentiment de nostàlgia poden recuperar el que hem perdut per sempre. 

(...)

¿Realment podem tenir nostàlgia del futur? ¿Nostàlgia d’un lloc on no hem estat? ¿D’un amor que no hem viscut mai? ¿D’un viatge que no hem fet mai? ¿D’un pensament que no hem pensat mai? 

Museu Europeu d'Art Modern
Barcelona

Val a dir, que ha estat una lectura força interessant, de les que em fan aturar-me i rumiar. Llarga, extensa, molt raonada.

I segueixo, deixant-li la paraula:

No estem fets per morir, sinó per néixer, afirmava Hanna Arendt. Tanmateix, la nostra vida comença a morir en mateix instant de la primera alenada.

(...) 

No és pas casualitat que els animals s’assemblin als éssers humans sols quan emmalalteixen. (...) Els nadons -homes o animals- s’assemblen perquè encarnen l’aspiració positiva de viure i, alhora, amb la seva mort, revelen la vulnerabilitat més gran davant de la vida mateixa.

(...)

És segur que la nostra vida acabarà als braços de la mort, però cap de nosaltres pot saber quan.

Evidentment, podem "desaparèixer" de forma més o menys voluntària en determinats moments de la nostra vida, però en tot moment, en Massimo es refereix a la mort. A la desaparició total i absoluta:

La mort física del nostre cos no és l’única experiència de la mort que podem provar. (...) La nostra vida està envoltada de totes les pèrdues que l’han marcada, per les ferides que les separacions hi ha deixat, pels fantasmes dels nostres morts.

Però que perdem quan "l'altre" desapareix?:

Perdre qui donava sentit a la nostra vida implica perdre’s. Són els dos costats del trauma de la pèrdua: l’objecte s’enfonsa en el no-res i el subjecte el segueix.

(...)

El primer lloc que perdem quan l’Altre desapareix, és, de fet, el lloc del seu cos. (...) El dolor de la pèrdua és un dolor que talla la respiració a la vida perquè redueix la vida mateixa al dolor.

(...)

En aquest sentit, la fi d’un amor, quan és veritablement irreversible, s’assembla a la mort. Ja no hi haurà cap després.

Tot i que, podem trobar-nos amb persones que asseguren tenir el do de comunicar-se amb els morts, la tossuda realitat científica assegura que:

El subjecte que mor no pot explicar la pròpia mort, no pot transmetre’n el significat, no pot donar testimoni d’allò que ha viscut. Són sols els altres -els que resten, no qui se’n va- els que poden interrogar-se sobre el misteri de la mort. 

Els vius entomen les conseqüències de la desaparició de qui mor a partir del ritual funerari de l’enterrament, que manifesta el comiat simbòlic del difunt per part de qui encara resta viu. (...) Sense aquest ritual, la mort pot semblar encara més atroç del que és.

El temps de dol resulta inevitable. I no és referint-se a manifestacions externes, com ara vestir-se de negre:

El dol és la condició dolorosa que colpeix qui resta i ha de mesurar la seva impotència total davant de l’enorme poder absolut de la mort.

(...)

El rebuig del món, que pot acompanyar el temps del dol, subratlla que el món ja no és el que era abans del trauma de la pèrdua i que el món, tal com ha esdevingut després d’aquest trauma, encara que ja no sigui el mateix, retorna dràsticament com un món estrany i hostil. (...) Per això, després d’un dol significatiu, experimentem la sensació que ja no reconeixem el món tal com l’havíem conegut i que no trobem el nostre lloc en aquest món.

I, si parlem de dol, haurem de referir-nos a la melancolia de l'absència que, personalment considero com a una part consubstancial al dol:

L’angoixa melancòlica, a diferència de l’angoixa més comuna, no és angoixa de separació, sinó una angoixa que brolla de la impossibilitat de la separació.

(...)

Davant del trauma de la pèrdua, la tendència psíquica més habitual és la d’idealitzar qui ja no hi és ocultant-ne les limitacions i defectes i exaltant-ne les virtuts i les qualitats.

(...)

¿Quan, doncs, es rebutja un dol? Quan la idealització melancòlica de l’objecte perdut tendeix a ser desbordant, en una mena d’al·lucinació.

En Massimo, també comenta un fet que m'ha resultat especialment curiós i força interessant a l'hora que complex. Em refereixo al "treball" del dol:

En primer lloc, el treball del dol es configura com un treball de la memòria. L’objecte perdut es recorda en totes les seves representacions possible.

(...)

El dolor psíquic acompanya necessàriament qualsevol treball del dol.

(...)

Per tant, memòria, dolor i temps són els tres primers elements constitutius de qualsevol treball de dol.

I ja, fent un salt, vaig arribant a les conclusions que gairebé podríem considerar englobades en la nostàlgia. Veiem: 

Per bé que el treball del dol permet que la nostra vida ja no dugui damunt les espatlles el pes del que ha perdut i torni a viure, això no significa que es pugui negar la ferida que, per causa d’aquella pèrdua, ha quedat marcada de manera indeleble.

(...)

En la malenconia, el treball del dol es fa impossible perquè la reacció luctuosa es fa crònica. (...) Amb la nostàlgia en canvi, entrem en un món diferent, tot i que al centre d’aquesta experiència emocional, com passa amb el dol, hi ha també el gran motiu de la pèrdua.

(...)

Existeix, però, un segon rostre de la nostàlgia. (...) És, segons Lacan, la doble ànima del desig humà: d’una banda,  el desig com a enyor fonamental -l’enyor per la Cosa, pel cos de la mare, per l’Objecte perdut per sempre-; de l’altra, el desig com a obertura inaudita, tensió cap al que és nou.

 

Museu Europeu d'Art Modern
Barcelona

Davant de la mort d’un mestre -com davant de la d’un pare estimat- 

la sensació que preval és la de quedar indefensos. 

(...) 

Cap pare, cap mestre, cap mare, cap ideal, cap Déu pot salvar-nos. 

La llum de les estrelles mortes

Assaig sobre dol i nostàlgia

Massimo Recalcati

Traducció de Roser Homar

131 pàgines

Uns amics diferents

A mode de breu ressenya, en Jordi Cornudella, entre altres coses especifica:

Emmanuel Bove (oficialment Bobovnikoff) va néixer el 20 d’abril del 1898 a París.

(...)

El setembre del 1936 va caure greument malalt.

(...)

Va morir el 13 de juliol del 1945, als quaranta-set anys. (...) L’obra de Bove no va trigar gens a quedar completament arraconada a les llibreries i desapareguda dels catàlegs dels editors.

(...)

La lectura d’Emmanuel Bove és necessària.

En Victor Bâton, és un veterà de la Gran Guerra, que quan el coneixem, malviu en una pensió dels suburbis de París:

Quan em desperto, estic amb la boca oberta. Tinc les dents brutes, convindria que al vespre me les raspallés, però no m’hi veig mai amb cor.

(...)

Visc a Montrouge. (...) La casa on visc no és nova. El guix de la façana cau a trossos. Barres de suport travessen les finestres. (...) L’arquitecte no va gravar el seu nom sobre el numero.

Per ell mateix coneixerem alguns detalls de la seva vida:

A vegades mato el cuc al menjador de beneficència del cinquè districte. (...) Prefereixo la petita taverna del carrer del Sena, on tothom em coneix.

(...)

Se’m fa difícil suportar la solitud. M’agradaria tenir un amic. (...) Vaig conèixer l’Henri Billard quan una munió de gent es va aplegar davant una farmàcia.

(...)

A la vida sempre m’ha passat el mateix. Ningú no ha respost mai al meu afecte. 

Bé, si ens endinsem en el relat, aviat ens adonarem que està curull d'expressions negatives.

De fet, se'ns presenta com un solitari frustrat i incomprès que cerca, gairebé de manera desesperada algú amb qui compartir les constants frustracions de la vida quotidiana o bé per aferrar-se de forma desesperada:

El cas és que no tinc sort. Ningú no s’interessa per mi. Em prenen per boig. Però soc bo, soc generós. 

(...)

Mentre entrava a l’hotel provava de convèncer-me que venia directament de casa meva, que arribava tard i que, al capdavall, la meva visita no tenia res d’estrany. 

I de sobte, una il·lusió, un miratge potser?:

Per fi va aparèixer la Nina.

(...)

Ara tenia la certesa que la Nina no estimava el seu amant. Es desconcertava quan jo en parlava. No el defensava. (...) Vaig baixar l’escala una mica com una fada, sense mirar els esglaons. 

(...)

M’hauria agradat tornar a l’hotel i menjar-me la Nina a petons. Ella m’estimava. Calia ser molt tímid, com era el meu cas, per no saber aprofitar una ocasió com aquella.

Però, ai las, un cop més la realitat el colpeja:

La Nina no m’havia esperat: la Nina no m’estimava. (...) Busco un amic. Em sembla que no el trobaré mai.

Un cop i un altre totes les seves fantasies es van veient frustrades, quan de sobte sembla trobar la solució als seus problemes.

S'hi abocarà a rescatar un sense sostre i amb la seva gratitud es veurà compensat de la resta del seus fracassos emocionals:

Tota la vida m’he trobat en situacions semblants. La meva solitud n’és la causa. Voldria que s’ocupessin de mi, que m’estimessin. Com que no conec ningú, miro de cridar l’atenció al carrer, perquè és l’únic lloc on es poden fixar en mi.

(...)

Quan feia cinc minuts que caminàvem, de sobte em va venir al cap una idea d’home ben alimentat. Em vaig girar. En Neveu era darrere meu.

-Ei... anem a ca la Flora!

(...)

Jo no havia estat mai tan feliç. El meu amic em seguia. Era jo, doncs, qui el guiava.

(...)

Ho hauria fet tot per en Neveu. L’apreciava, era un home més fràgil que jo.

I fent un salt en la història, ens situem passat els dies i el trobem tocant fons, malvivint, sense un sostre on passar els dies, i sense cap perspectiva de millorar, quan va ser conscient que tot havia estat només fruit de la seva fantasia i que ara, es trobava a més d'abandonat a la seva dissort, sense recursos, ni lloc on aixoplugar-se.

Em vaig despertar de bon matí. Una claror de planta baixa entrava per la finestra.

(...)

Trobava a faltar el meu llit. (...) No he intentat mai tornar a veure la Blanche.

(...)

El propietari m’ha fet fora.

(...)

No he trobat cap habitació; per això he venut els mobles.

I ja el meu recull, que no el llibre, arriba al final. Decebedor, lamentable, trist.., però ha estat una bona lectura:

Han passat els dies.

Fa molt de temps que hauria oblidat aquesta història lamentable si no conserves la impressió que el senyor Boudier sabia per què me n’havia anat. (...) Coneixia tots els pensaments mesquins que m’havien passat pel cap. Sí, sense cap mena de dubte, els coneixia tots, perquè jo, al seu lloc els hauria endevinat. 

 Podem explicar la nostra vida sense embellir-la o enlletgir-la, sense mentir? 

I això de confiar secrets, ¿ho podem fer sense més ni més, quan ens ho demanen?

(...)

No oblidaré mai aquell dia radiant que, per a mi, 

va ser un dels més tristos de la meva vida. 

Vaig sentir un cop de porta. S’havia acabat.

 

 

Els meus amics

Seguit

D’Un altre amic

Emmanuel Bove

Traducció de Josep Alemany

Benvinguda de Jordi Cornudella

173 pàgines