 |
| Al Monestir de Sant Cugat del Vallès |
Un breu llibret que forma part d'una més àmplia col·lecció anomenada "Deu Manaments" I que, tal com el seu nom indica, i segons el text que acompanya a la sèrie "Vol repensar els grans temes de la contemporaneïtat seguint el fil conductor del decàleg".
Ja he comentat que és breu, just el necessari i prou interessant perquè la lectura gairebé sigui un recurs que ens impulsa a la reflexió. Segons la meva opinió, no pretén pas pontificar, només, i no és poc, si cal trobar-li una definició, el consideraria com una guia.
I endinsem-nos en el contingut:
El segon Manament és el més antireligiós de tots, sense per això deixar de ser una crida profundament religiosa. (...) És a dir: aquest Déu que has d’estimar sobre totes les coses no el faràs servir per justificar les teves dèries, les teves fòbies, els teus usos i abusos de poder.
(...)
Les elits religioses tendeixen
a alçar el dit acusatori sobre els altres, mentre que els segon manament es
gira sobre ells i els convida a plantejar-se fins a quin punt els és lícit
parlar de Déu.
Prendre el nom, en va... A què es refereix exactament?
Un nom no és una mera
designació instrumental, sinó que té tanta importància que cal prescriure’n la
sacralització o santificació, com reclama el parenostre. I prohibir-ne l’ús en
va, com fa el segon manament.
(...)
Beneir i maleir són dues
accions verbals: són actes de parla en què, a través del llenguatge, anem més
enllà del llenguatge.
(...)
Si beneir és implorar el favor
de Déu sobre les realitats humanes, buscar-ne l’acció benefactora, maleir és
llançar sobre la realitat un conjur que els perjudiqui o una declaració que en
certifiqui el caràcter espuri.
I anant una mica més enllà, introdueix el concepte del fanatisme fonamentalista. I quan es refereix al fanatisme, entenc que ho fa en un sentit molt ampli:
El fanàtic ho és per manca de
distància entre ell i allò que defensa.
(...)
En una visió fanàtica de la
religió Déu esdevé, en definitiva, una coartada per legitimar el poder.
Més d'un cop he escoltat o llegit alguna al·lusió a la "Divina providència" o a "Déu proveirà". Mai no acabava d'entendre a què es referia:
El providencialisme és molt
més amable que el fonamentalisme, però pot arriba a ser tan perillós com aquest
últim.
(...)
Pel providencialista, Déu parla
a través de la naturalesa, a través de l’atzar, a través dels esdeveniments. Només
cal saber llegir els signes que Déu ens envia.
(...)
El providencialista utilitza
constantment un llenguatge religiós, espiritualista, sovint similar al de la
mística.
Blasfemar, en el ben entès que s'accepti la blasfèmia, podem considerar que és utilitzar el nom de Déu en va?
Tradicionalment, la blasfèmia
s’ha entès com un mal ús del nom de Déu, com una profanació.
(...)
També podem considerar una
blasfèmia l’esvoranc entre la predicació religiosa i la praxi real, és a dir,
entre el que es proclama i el que es fa.
(...)
En el catolicisme es parla
molt de la tensió entre teologia i magisteri, és a dir, entre l’investigador
que indaga lliurement i l’autoritat religiosa que reivindica el dret a l’última
paraula. (...) Si el magisteri eclesiàstic aspira a ser escoltat avui, potser s’imposa
un canvi de to.
Es confon massa sovint religió (qualsevol religió) amb Déu?:
Si la religió ens alerta de l’ús
de la paraula “Déu”, ¿potser la solució
passa per una religió sense Déu?
(...)
No es tracta de negar l’existència
de Déu, una operació epistemològicament tan arrogant com afirmar-ne l’existència.
Es tracta de parlar, d’actuar.
(...)
Com Bonhoeffer, i respectant
també el segon manament, Maragall no proposa deixar de ser religiosos; proposa
ser-ho d’una altra maneta.
A mode de conclusió, una petita recapitulació:
El segon manament no és la crítica
de la religió exposada des de fora de la religió després de segles de
transmissió i desgast. Al contrari.
(...)
Si ens aferrem massa a una
determinada creença religiosa, el segon manament ens recorda la necessitat de
posar distància amb les nostres creences, per no prendre el nom de Déu en va. (...)
El segon manament palesa el respecte de Déu envers el món.
(...)
Ser religiós significa,
finalment, tenir vida interior, que no és una evasió en ignotes regions
celestials o una fugida del compromís amb el temps sinó una vivència plena i
conscient dels nostres compromisos, de la nostra manera de ser en el món.
De Déu no en podem dir res, no en podem afirmar res. No el podem descriure, no li podem atribuir cap voluntat concreta.
(...)
No prendre el nom de Déu en va vol dir també, doncs, no veure missatges divins arreu.
(...)
Deixar que Déu sigui Déu i respectar-lo com a Déu implica fer-lo absent del nostre discurs.
No prendràs el nom
de Déu en va
Moreta Ignasi
81 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada