Fugir era el més bell que teníem

Grafit a Sabadell

Sempre havia pensat que la paraula "fugir" té connotacions negatives, però amb els anys potser he anat matisant aquesta idea i és que, qui no fugiria d'una situació complicada, o de la fam, o de la violència, o, com deia la meva mare amb un adjectiu que pràcticament les podia encabir a totes: de la misèria,

En la història que ara m'ocupa, veureu com, tal com diu l'autora: "Fugir era el més bell que podien fer".

Però d'entrada, aclareix alguns conceptes. Veiem:

Errar:

Qui erra sol produir un cert malestar en els altres, la gran majoria sedentària que pretén haver trobat casa i destí.

(...)

Com tothom, qui erra de vegades oblida, però l’errant, en canvi, sempre és oblidat. 

Ab-erracions:

“Raquític” ha format part del vocabulari de la meva petita infància, associat a l’univers terrible que s’obria quan pronunciaven la paraula “gana” o, pitjor encara, “fam”, totes dues lligades a la vostra experiència de la guerra. 

(...) 

Havíeu aprés a parlar amb murmuris, una llengua d’iniciats per poder dir-se el que no es podia pronunciar: els morts a l’exili, la dissort d’aquells veïns anarquistes que van morir a Mauthausen...

(...)

Qui erra persisteix en una mena d’exili fins i tot quan creu que pot pronunciar “casa” sense inquietar-se. S’enganya. Ni que sigui per distracció o per cansament.

I ara ja sí: FUGIR:

Començar de zero... combinació dolorosa de catàstrofe i llibertat. Però quan et trobes davant d’un perill imminent, quan has de fugir per força, ¿penses realment en els objectes que poses a la maleta? Fer llistes és jugar a l’illa deserta. (...) Una maleta feta per algú que fuig, que se’n va, que s’exilia, que no pensa tornar mai més, és una maleta que nega que l’hagin feta.

(...)

Quan te’n vas, els objectes doblen el teu pes. El que queda al final, el que passa la frontera, sol ser lleuger.

En els processos d'immigració, i ara em refereixo a la immigració de postguerra dins el mateix territori que és el que, d'alguna manera he conegut, quan el que es pretenia era cercar un futur millor, una feina, una estabilitat, segurament precària, però en certa mesura estable, acostumava a ser l'home el primer que marxava de casa. La dona i els fills restaven a la seva terra tractant de subsistir, mentre que l'home, sovint també malvivia a la "terra promesa" per tal d'estalviar i, ja en la culminació del somni, trobar un lloc per viure. I dic "lloc" perquè no sempre es tractava d'una vivenda digna, sinó qualsevol barraca.

Però el somni es podia mantenir viu:

El pes del comiat; els Reis no passen per als nens que se’n van. Els nens que se’n van del país són com els nens que no han fet bondat. Carbó.

(...) 

Ho deixaven tot. La ciutat també els deixava a ells, brutal com era amb els que lluitaven per fer-la millor, a la mesura d’una utopia universal. 

(...)

De vegades ens allunyem del país on hem viscut perquè ens cal interposar-hi carreteres i oceans per aplacar el desig constant de fugir. (...) No era pas la primera vegada que m’establia en un altre país. 

Passats els anys, els fills rememoren aquells primers anys:

Aquella olor de cossos forans era la que el meu pare i el meu avi devien sentir “allà”, a l’altra banda, passant la frontera. La pàtria era l’olor i la paraula. I jo obria els narius com qui vol robar el vent i l’aire del món.

(...)

El record de la gana durant la guerra era en ella obsessivament present. Recordava el dolor de la gana, i com la seva mare se n’anava al llit plorant perquè no havia pogut donar-li ni un rosegó de pa per enganyar-la.

És evident que la guerra, les guerres, ocuparien un lloc destacat en aquest relat:

La gent corre a protegir-se a les botigues, als portals. Cossos caiguts. Els veu, aquests cossos, perquè per un moment ell és només ulls i orelles i por.

(...)

El meu pare va començar a escriure les seves memòries tan bon punt es va jubilar, als setanta anys. (...) Les memòries del meu pare estan restringides a un temps molt concret, el del seu primer exili amb la família el 1929, el retorn de la família el 1935, l’esclat de la guerra tal com la viu i la veu un nen de dotze anys, el seu ingrés al camp d’aviació de Sabadell a tretze anys, i la Retirada via la Jonquera.

(...)

Els herois de guerra, morts i tot, són els grans desafiadors de la mortalitat, els vigilants d’una pàtria eterna.

(...)

Els escrits de tota mena que ha produït i produeix la guerra, les guerres passades, les guerres actuals, interminables, narrades i contades des de l’experiència a tocar de les trinxeres, a la rereguarda, pilotant un tanc o un avió.

A partir d'una certa edat, segur que ens podem identificar amb els comentaris que segueixen:

D’adulta sabré que el 1966 hi va haver un simulacre de referèndum per aprovar la “Ley Orgánica del Estado”. El vot va ser obligatori i la llei va obtenir el 95% dels vots.

(...)

Les frases dites en veu baixa espanten més que no pas els crit.

(...)

“La guerra”, en el nostre imaginari infantil, havia estat més   un tall temporal, un buit -¿un pou?- estranyament llunyà i familiar.

(...)

L’experiència de la guerra s’enganxa al cos, fa també d’ulleres per on es veuen altres mons, altres paisatges.

Hi ha molt més contingut, moltes més històries per reflexionar, molt dolor amagat en cada una d'elles, però jo ho deixo aquí, només amb una frase que conté moltes altres, moltes vivències personals:

El meu pare és mort.

I és que:

¿És que hi pot haver una memòria sense cos? ¿Què se’n fa, de l’experiència, quan el cos s’ha esvanit?

(...)

Viure és aprendre a perdre. 

 

 

Fugir era el més bell que teníem

Marta Marín-Dòmine

215 pàgines