Ens veurem allà dalt

La història, com una excusa per la reflexió final, m'ha colpit com sempre passa amb el que es refereix a qualsevol guerra o situació de conflicte.

El relat, que comença al novembre del 1918, a pocs dies del final de la guerra, combina de manera eficient i eficaç, ficció i realitat i se situa en el si de la Primera Guerra Mundial. 

Però no puc deixar de fer menció al que és l'argument en què un soldat, en un acte encomiable, salva la vida d'un company, atrapat entre unes runes, amb funestes conseqüències per a ell, que queda greument ferit i deformat per la resta de la seva vida.

El jove Albert, que ha salvat la seva vida, se sent moralment deutor del seu salvador Édouard, i pràcticament hi dedica tota la seva vida a procurar-li la millor atenció possible, fins el punt de sacrificar la seva vida:

Gràcies a la conquista de la cota 113, l’hospital del front, que s’havia ensopit lleugerament les últimes setmanes en espera de l’armistici, havia recuperat l’activitat. (...) S’havia emès l’ordre de traslladar Édouard amb urgència i, mentrestant, van autoritzar Albert (..) a quedar-se a la capçalera del seu company. Per sort, van poder instal·lar el ferit en una habitació individual.

(...)

Albert, doncs, es passava tot el dia al costat del seu company, i feia d’auxiliar voluntari de les infermeres.

Però aquesta història, colpidora sens dubte, entenc que és només l'excusa per conèixer el fet menyspreable, d'aquells que aprofiten el dolor i la catàstrofe de les guerres per enriquir-se.

I no crec necessari fer menció explícit a cap comtessa, que cadascú li posi el nom i la ubicació que cregui més oportuna:

Aquells cementiris provisionals havien originat una sèries de registres, plànols i llistes, però quan et cauen a sobre quinze o vint milions d’obusos en deu mesos -alguns dies un obús cada tres segons-, i has d’enterrar dues-centes vegades més d’homes del que havies previst en unes condicions dantesques, els registres, els plànols i els documents adquireixen un valor força relatiu.

(...)

L’Estat havia decidit crear una necròpolis immensa (...) L’adjudicació havia estat directa, sense concurs, i se l’havia endut Pradelle. (...) Les feines havien començat amb l’exhumació dels cadàvers reclamats pels seus familiars i que estaven segurs de poder localitzar.

A partir d'aquest moment hi entrem de ple en el nus de tota la deplorable història. Veieu:

Henri havia triat dos socis que menyspreava. (...) Henri no els tenia al corrent de res.

(...)

Enganyava al banc per finançar l’estafa de les subscripcions, és a dir, que robava diners per tenir els mitjans per poder-ne robar més.

(...)

Si a un militar li traieu la guerra, que li dóna una raó de viure i una vitalitat d’home jove, es converteix en una mòmia.

(...)

El senyor Péricourt se sentia molt sol. (...) Què havia fet amb la seva vida, per arribar a aquell punt?

(...)

El senyor Péricourt necessitava que això que ara emprenia, la construcció del  monument, el sobrepassés, sobrepassés la seva existència, en durada, en pes, en massa, en volum, que fos més fort que ell, que tornés al seu dolor una dimensió natural. 

I ens quedem amb la construcció del Monument als Caiguts. O potser fora millor afirmar que arribem a l'estafa del monument:

De robatoris n’hi ha molts cada dia, caldria obrir un despatx especial només per a això.

(...)

Aquell monument als caiguts, en comptes de reparar tot el mal que havia infligit al seu fill, encara l’agreujava més.

(...)

El Record Patriòtic havia rebut avançaments dels seus clients, però per saber a quin banc havien ingressat els diners recollits caldria temps. 

(...)

Els fets que van tenir lloc a partir del 13 de juliol podrien figurar en el programa de les escoles d’artificiers o de desactivadors de mines. 

(...)

Per al senyor Péricourt, l’aventura del monument s’havia acabat. 

Hospital de Sang
Juny 2017

I per acabar...:

L’estafa dels monuments als caiguts és, que jo sàpiga, fictícia. (...) En canvi, les malversacions atribuïdes a Henri d’Aulnay-Pradelle provenen, en gran part, de “L’escàndol de les exhumacions militars” que va esclatar el 1922. 

  

 

Ens veurem allà dalt

Pierre Lemaitre

Traducció d’Albert Pejó

477 pàgines