Dents de llet

Grafit a Sabadell

Un exercici, si més no curiós, on diferents nens i nenes en narren dotze relats que se suposa estan escrits des del seu punt de vista.

Ha estat una lectura un tant diferent, però no massa engrescadora: Tot i això en faig un petit recull d'aquells aspectes que m'han cridat més l'atenció quan he tractat de retrocedir en el temps i situar-me en el sentir d'aquella petita que vaig ser:

Dissortadament jo no vaig arribar a conèixer cap dels meus avis, tots eren morts quan vaig néixer, però sí que servo un record, gens agradable per cert, d'alguna celebració familiar amb els oncles, on, en el meu pare, sempre rígid i intolerant, ens tenia prohibit, al meu germà i a mi, demanar ni aigua i menjar-nos a prendre'ns sense remugar qualsevol cosa que ens oferissin i en l'ordre o la manera que ho fessin. En aquest cas, sembla que és a l'inrevés: 

L’últim sopar:

Sempre que anem a ca la tieta àvia a sopar és igual: de sobte, hi ha massa mare i massa poc pare, i questa pertorbació de l’equilibri ens molesta.

(...)

El papa no ens mira gaire. Mirar és feina de la mama. És ella qui sap millor què ens cal.

De petita, casa meva a Barcelona, era una construcció antiga, encara amb bigues i amb un recull de petits animalons, formigues, mosques, aranyes, escarabats... que a mi em fastiguejaven i m'espantaven en la mateixa proporció.

Mai no se m'hauria acudit donar-los res per menjar. Ni tan sols trepitjar-los. El millor era fer com si no existissin:

Déu de mel:

Quan la mare no hi és, la nena agafa un pot de mel i el porta a fora, al formiguer.

(...)

Recordarà com la veïna i ella van buscar plegades la Tercera (Una de les tres tortugues que li han desaparegut) per les capses plenes de llana i complements de costura, pels prestatges amb llibres grossos de lloms gastats, per sota les taules i les cadires, per darrere dels grans gerros i a dins les sabates.

Com ja haureu endevinat, jo no era massa valenta, fins el punt que això de canviar les dents no em feia gota de gràcia i no acostumava mai a dir que se'm bellugaven per la por que la mare no em fes obrir la boca i xas! treu-re-me-la . Tan era així que més d'una me l'havia acabat empassant.

Però la història no tracta de dents, la petita que la narra, es refereix a una pèrdua molt més dolorosa i irremeiable. 

El pare és el lladre i la mare la necessària col·laboradora per omissió de suport i complaença. 

Mai no ho podria oblidar ni, per suposat, perdonar:

La fada de les dents:

Faig com que dormo. Però sempre estic desperta quan ve. Arriba tard. Em compra les dents. Primer es mouen, després cauen. No vull que caiguin. El papa diu que vindrà la fada. (...) No és una fada. Les fades no tenen diners, perquè no treballen. (...) La mama diu que em creixeran dents noves. De nena gran. Però l’àvia era gran. A ella li van caure totes les dents.

(...)

La meva fada no és màgica. Li agrada agafar-me les mans. Tinc fred. Vull tapar-me, però llavors sabrà que no dormo. No vull que s’emprenyi.

(...)

Jo no tinc una fada bona. Vull que vingui l’àvia, però l’àvia és morta. Vull que vingui la mama, però la mama dorm. La mama sempre dorm. Vull que la fada entri a la rentadora. Que s’ofegui. Però la fada és massa grossa.

A la meva època escolar, podeu comptar que havia assignatures que ni tan sols es podien intuir. Tot i això ja feia "rítmica" alguna cosa que ara se'n diria "piscomotricitat". Hi havia un piano al rebedor (entendreu que l'escola estava en un pis), i la professora de música (sí, sí, fèiem música), ens feia caminar seguint diferents ritmes al compàs de la música. Jo no entenia res, però era divertit i tot:

Cercles:

Tinc tretze anys, em cremo sota el sol del migdia i odio el profe d’educació física. Tampoc és que ell sigui gaire fan meu, per entendre’ns.

(...)

El primer lloc deixa anar una prèdica sobre com hem de córrer.

(...)

Després ens mostra les postures incorrectes. (...) Tots riuen menys jo.

(...)

Corro. Corro feixugament. (...) Les altres nenes ja han acabat la primera volta. M’avancen.(...) Jo no aixeco pols. Només en respiro.

(...)

M’agradaria que tot això no fos tan important, o almenys no ser l’única que no hi troba sentit, a córrer al voltant de l’escola. (...) Però tots m’avancen.

Recital:

Odiava l’escola de música. (...) Però el que més odiava de tot era la meva professora de piano. (...) Ella, evidentment, també m’odiava. Potser perquè li recordava la inutilitat de la seva feina.

(...)

De camí cap a l’escola de música notava com les ballarines negres em rascaven el dit.

De la resta, n'hi ha de més o menys divertits o avorrits, però aquests dels que he recollit alguns fragments, han estat els que més m'han interessat, o potser fora millor dir que m'han portat records en molts sentits i m'ho he passat bé llegint-los.

Espero que els gaudiu també si en teniu ocasió.

 

 

Dents de llet

Lana Bastasic

Traducció de Pau Sanchis Ferrer

162 pàgines