dimarts, 27 de març de 2018

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

25 anys de la seva mort

                                 


PROPIETATS DE LA PENA
Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

                    Vicent Andrés Estellés

dissabte, 17 de març de 2018

L'analfabeta...




Avui comentaré "L'analfabeta que va salvar un país" de la Jonas Jonasson; una història totalment desmarxada. que tot i que ha estat força nomenada com a divertida i original, personalment m'ha decebut i només a excepció d'alguna referència a la situació dels negres a Sud Àfrica i en particular de les dones, no li he trobat cap tipus d'interès.

A la Sud-àfrica dels anys seixanta, si eres negre, anaves brut i et faltaven la meitat de les dents, no tenies cap mena de possibilitat d’introduir-te al món dels blancs. 
(...)
La Casa Blanca, a Washington, va ser construïda en el seu temps per esclaus negres importat de l’Àfrica de la Nombeko. 

La protagonista indiscutible és la Nombeko. Nascuda el 1961, amb unes qualitats intel·lectuals excepcionals viu una vida dura i intensa, però també massa inversemblant que, com ja he dit, m'ha fet perdre tot interès pel relat:

Entre moltes altres coses, una nena molt treballadora.
(...)
La Nombeko va ser atropellada l’endemà de fer quinze anys. Però va sobreviure. 
(...)
Ja feia nou anys que la Nombeko havia estat condemnada a set anys de treballs forçats al servei de l’enginyer. 

D'una manera confusa i un tant esperpèntica aconsegueix una fortuna en diamants que durant molts anys té moltes dificultats per vendre i manté ocults cosits en la vora del seu atrotinat abric, mentre al juny 1976 queda reclosa un munt d'anys com a treballadora de l'enginyer Westhuizen, tot i que, paradògicament, és l'home que l'ha atropellat, participa en la creació d'unes potents bombes, es veu embolicada en la pèrdua d'una d'elles que molts cobejaran..., en fi...

Segons l’advocat de l’Engelbrecht, aquella noia negra s’havia llançat de cop a la calçada i al seu client no li havia quedat cap més remei que fer un cop de volant. Per tant, l’accident va ser culpa d’ella, i no del seu client. L’enginyer Westhuizen tenia pel cap baix cinc vegades més d’alcohol a la sang del que estava permès, i els negres, per insòlit que semblés, tenien dret a anar per la vorera. 
(...)
Així que es va acabar el judici, la Nombeko va anar a parar al seient del copilot del cotxe de l’enginyer, que amb una mà conduïa cap al nord i amb l’altra bevia a morro d’una ampolla de conyac. 

Potser algun altre lector hi trobarà quelcom més digne de ser esmentat, però el cert és que jo vaig arribar al final perquè em costa molt deixar un llibre inacabat, però val a dir que em vaig haver d'esforçar.

dilluns, 5 de març de 2018

Tobeña



No és el primer que llegeixo d'aquest autor. En general Adolf Tobeña té un llenguatge que em resulta entenedor, o relativament entenedor, però aquest cop ha estat una lectura força feixuga, el més segur és que no hagi connectat, però tampoc no m'ha desagradat, només que l'he trobat massa espès.

Gairebé no tinc res a comentar i tot i arriscar-me a fer una entrada avorrida, em limitaré a reproduir alguna de les frases que, al meu parer, més reflecteixen l'opinió de l'autor.

Referent als trastorns o conductes psicòtiques:

Los ejemplos de cooperación, compasión y benignidad son múltiples y reiterados en la conducta humana, pero también lo son el engaño, el abuso, la mezquindad o la crueldad. 
(...)
Se puede llegar a la conducta antisocial y delictiva por muchísimos otros cauces que no requieren poseer los rasgos de la maldad radical y genuina que se vinculan a la psicopatía
(...)
Los psicópatas ordinarios o espontáneos NO tienen lesiones, malformaciones o anomalías diagnosticables de manera firme e incuestionable en esas regiones del cerebro. Este es un dato que conviene tener muy presente. 
(...)
En la mayoría de ellos, hay singularidades en la estructura, la interconectividad y el funcionamiento de los circuitos antes mencionados: es decir, las redes cerebrales que procesan y modulan las nociones sobre límites, restricciones y obligaciones morales, así como las reacciones y los sentimientos ante el daño ajeno. 

Parlem de corrupció:

La reiteración de la corrupción económica en todas las sociedades y en cualquier época se ha vinculado, asimismo, con la presencia inalterable de individuos con rasgos psicopáticos, generación tras generación.
(...)
Siempre hay alrededor de un 65% del personal, en cualquier sociedad, presto a corromperse si sale a cuenta. 
(...)
Es dinero estimula no solo los apetitos confesables, sino los que anidan en recodos del cerebro inaccesibles al escrutinio consciente
(...)
El soborno es un ariete decisivo para la corrosión dineraria y funciona como una ruta óptima cuando hay que quebrar resistencias y montar extorsiones o chantajes. 

També parla de la religió o més aviat del que podem entendre com a religiositat exacerbada o fanatisme:

La intensidad de las creencias o el grado de devolución importan menos que el tipo de Dios en quien se cree cuando hay que poner freno a las tentaciones o a las conductas deshonestas. (...) No hace tanto tiempo que la instalación de cámaras de vigilancia en la vía pública o de radares en las carreteras fue recibida con alarma. Hoy forman parte del paisaje y todo el mundo (o casi) acepta que han contribuido a promover la observación de reglas y límites. 
(...)
La vivencia de culpabilidad genuina comporta desazón interna por haber violado una norma importante e implica asumir la perspectiva sancionadora de los demás, junto a la auto-deprecación. (...)
La vergüenza acarrea un destacado componente de exposición pública, mientras que la culpa puede ser metabolizada en una esfera más privada.
(...)
La puesta en marcha de una decisión suicida es materia compleja, en toda circunstancia, pero cuando va acompañada, además, de ocultación eficiente, cálculo preciso y control minucioso sobre una cadena de acciones se convierte en un desafío formidable. 

I acabo amb una observació que a més de sorprendre'm m'ha capficat:

Detrás de las acciones dañinas crepitan, a menudo, potentes arietes emotivos al servicio de la combatividad: el odio, el rencor o la venganza. Aunque no siempre va así ni mucho menos. (…) el aburrimiento está detrás, en más de una ocasión, de alguna de las conductas más perversas, aunque su papel suela pasar desapercibido. 
(...)
En algunos individuos se necesita poco adiestramiento para que manifiesten y ejecuten un variadísimo repertorio de vilezas sin un motivo claro.


dissabte, 3 de març de 2018

Els vells amics


Sílvia Soler ens explica la història d'una colla d'amics estudiants de Belles Arts: En Mateu, la Imma/Ada, la Lídia, en Marc i en Santi que a finals dels 80 fan un viatge d'estudis a París, on descobriran l'obra de Gauguin que d'una o altra manera els marcarà.

Aquest breu viatge de tan sols quatre dies serà l'inici d'una amistat que perdurarà al llarg dels anys i els entrebancs que la vida els anirà plantejant.

Us els presento:

Imma o Ada: Ella tenia un físic adequat per a la nova Ada: esvelta, de coll llarg, pòmuls marcats i uns ulls enormes i separats. També tenia, d’això n’estava segura, una aptitud que la distingiria de la massa. 
(...)
L’alcoholisme de la seva mare era el seu secret inconfessable, no podia imaginar humiliació més gran que esposar-lo davant dels seus nous amics. 

Santi: Aquella nit de segon de carrera, a punt de fer vint anys, en Santi va dir en veu alta, per primera vegada fora de casa seva, que tot i ser fill únic, havia tingut un germà. (...)el seu germà, el primer Santi, un nen eixerit i rialler de tres anys, va morir ofegat perquè, mentre saltava damunt del sofà, es fa empassar sense voler el caramel que tenia a la boca. 
(...)
En Santi canalitzava la seva vocació artística a través de la docència, vivia amb satisfacció la seva labor fosca -sovint incòmoda.de vegades apassionant- de despertar en els adolescents l’interès per l’art, i només espontàniament tornava als pinzells per trobar un moment de placidesa entre el ritme accelerat del seu dia a dia a l’institut.

Lídia: La Lídia parlava amb naturalitat d’una infància que ella només havia flairat a casa d’algunes amigues, quan hi anava de visita: una família que solia estar de bon humor, un negoci pròsper, una germana petita amb qui compartia habitació, jocs i confidències, una mare que no anava de tort, una àvia que tenia prou salut per fer bunyols ensucrats...

Marc: En Marc era guapo i de bona família però, sobretot, prometia ser un pintor magnífic.
(...)
Podría dir que em vaig enamorar de la Lídia en aquell viatge de primer de carrera. París, divuit anys, Gauguin, la llibertat... M’hauria pogut enamorar de qualsevol.

Mateu: El 2005 va ser l’any de l’eclosió de l’artista Mateu Alert. Tenia trenta-cinc anys i en feia dotze que havia sortit de la facultat de Belles Arts.
(...)
Deu anys després d’haver acabat la carrera, en Mateu es mantenia fidel al seu plantejament de vida, allunyant-se dels lligams sentimentals i materials per poder seguir únicament el camí que li marcava en cada moment el seu instint artístic.

I amb els anys cadascun ha de prendre el seu propi camí, més o menys allunyat de la incipient passió que un dia els va unir a París:

El grup es mantenia cohesionat i, quan es trobaven tots cinc, tornaven a ser els joves estudiants de Belles Arts, i era com si, a cada trobada, s’espolsessin del damunt els anys que anaven passant. 
(...)
De vegades passa. Tots els implicats -una colla d’amics, una parella, una família- saben que alguna cosa s’ha trencat, que allà on hi havia elasticitat ara hi ha tibantor, que han aparegut esquerdes difícils de reparar, però per un instant -potser per una llarga estona o tota una vetllada-, es produeix el miratge i sembla que tot és com abans.

A quants no ens haurà passat que hem acaronat un somni, allò que també es coneix com a "vocació" i la vida ens ha dut per camins diferents. Alguns, pocs segurament, arriben a aturar-se i en un acte de rebel·lia o supervivència, reacciona i rectifica. Això provoca un daltabaix a gairebé tot el què l'envolta, però si aconsegueix mantenir-se ferm i fidel als seus principis sortirà endavant, igual com ho fa un dels nostres cinc protagonistes. 

La gent que estimem emmalalteix, passa per grans dificultats, s’enfonsa en la tristesa, es mor. I nosaltres seguim avançant. És veritat que el seu dolor ens fa mal, que la seva por ens desassossega, que ens desconcerta veure’ls a la intempèrie emocional. Ens aturem un instant al seu costat, procurem que no s’entrebanquin i, si ho fan, els ajudem a aixecar-se, (...) però, al final, reprenem la marxa, continuem caminant com si no hi hagués opció. (...) o avances o has begut oli.