Els vells amics

Sílvia Soler ens explica la història d'una colla d'amics estudiants de Belles Arts: En Mateu, la Imma/Ada, la Lídia, en Marc i en Santi que a finals dels 80 fan un viatge d'estudis a París, on descobriran l'obra de Gauguin que d'una o altra manera els marcarà.

Aquest breu viatge de tan sols quatre dies serà l'inici d'una amistat que perdurarà al llarg dels anys i els entrebancs que la vida els anirà plantejant.

Us els presento:

Imma o Ada: Ella tenia un físic adequat per a la nova Ada: esvelta, de coll llarg, pòmuls marcats i uns ulls enormes i separats. També tenia, d’això n’estava segura, una aptitud que la distingiria de la massa. 

(...)

L’alcoholisme de la seva mare era el seu secret inconfessable, no podia imaginar humiliació més gran que esposar-lo davant dels seus nous amics. 

Santi: Aquella nit de segon de carrera, a punt de fer vint anys, en Santi va dir en veu alta, per primera vegada fora de casa seva, que tot i ser fill únic, havia tingut un germà. (...)el seu germà, el primer Santi, un nen eixerit i rialler de tres anys, va morir ofegat perquè, mentre saltava damunt del sofà, es fa empassar sense voler el caramel que tenia a la boca. 

(...)

En Santi canalitzava la seva vocació artística a través de la docència, vivia amb satisfacció la seva labor fosca -sovint incòmoda.de vegades apassionant- de despertar en els adolescents l’interès per l’art, i només espontàniament tornava als pinzells per trobar un moment de placidesa entre el ritme accelerat del seu dia a dia a l’institut.

Lídia: La Lídia parlava amb naturalitat d’una infància que ella només havia flairat a casa d’algunes amigues, quan hi anava de visita: una família que solia estar de bon humor, un negoci pròsper, una germana petita amb qui compartia habitació, jocs i confidències, una mare que no anava de tort, una àvia que tenia prou salut per fer bunyols ensucrats...

Marc: En Marc era guapo i de bona família però, sobretot, prometia ser un pintor magnífic.

(...)

Podría dir que em vaig enamorar de la Lídia en aquell viatge de primer de carrera. París, divuit anys, Gauguin, la llibertat... M’hauria pogut enamorar de qualsevol.

Mateu: El 2005 va ser l’any de l’eclosió de l’artista Mateu Alert. Tenia trenta-cinc anys i en feia dotze que havia sortit de la facultat de Belles Arts.

(...)

Deu anys després d’haver acabat la carrera, en Mateu es mantenia fidel al seu plantejament de vida, allunyant-se dels lligams sentimentals i materials per poder seguir únicament el camí que li marcava en cada moment el seu instint artístic.

I amb els anys cadascun ha de prendre el seu propi camí, més o menys allunyat de la incipient passió que un dia els va unir a París:

El grup es mantenia cohesionat i, quan es trobaven tots cinc, tornaven a ser els joves estudiants de Belles Arts, i era com si, a cada trobada, s’espolsessin del damunt els anys que anaven passant. 

(...)

De vegades passa. Tots els implicats -una colla d’amics, una parella, una família- saben que alguna cosa s’ha trencat, que allà on hi havia elasticitat ara hi ha tibantor, que han aparegut esquerdes difícils de reparar, però per un instant -potser per una llarga estona o tota una vetllada-, es produeix el miratge i sembla que tot és com abans.

A quants no ens haurà passat que hem acaronat un somni, allò que també es coneix com a "vocació" i la vida ens ha dut per camins diferents. Alguns, pocs segurament, arriben a aturar-se i en un acte de rebel·lia o supervivència, reacciona i rectifica. Això provoca un daltabaix a gairebé tot el què l'envolta, però si aconsegueix mantenir-se ferm i fidel als seus principis sortirà endavant, igual com ho fa un dels nostres cinc protagonistes. 

La gent que estimem emmalalteix, passa per grans dificultats, s’enfonsa en la tristesa, es mor. I nosaltres seguim avançant. És veritat que el seu dolor ens fa mal, que la seva por ens desassossega, que ens desconcerta veure’ls a la intempèrie emocional. Ens aturem un instant al seu costat, procurem que no s’entrebanquin i, si ho fan, els ajudem a aixecar-se, (...) però, al final, reprenem la marxa, continuem caminant com si no hi hagués opció. (...) o avances o has begut oli.