Visita a la senyora Soler

Pròleg:

Visita a la senyora Soler és una novel·la inèdita que Manuel de Pedrolo va escriure a Tàrrega l’estiu de 1959. (...) L’editorial Aymà la presentà a la censura el 3 de maig de 1971, i fou refusada. 

Grafit a Sabadell

Una història amb un fort contingut sexual que es presenta com a una sèrie de sensacions oníriques de la senyora Soler, la protagonista, soltera i sense cap relació sentimental, que comença per relatar-nos de manera insistent i reiterativa (innecessàriament, al meu entendre) els detalls del que en principi coneixerem com a un malson.

Ja ben avançada la lectura, tot l'argument se segueix basant en la repetició amb escasses variants, d'una escena que recrea una situació insòlita en la que ella queda despullada davant un home que tracta d’agredir-la amb un bisturí molt esmolat amb el que pretén travessar-li la "membrana".

Una referència clara a una violació o, potser a una relació sexual d’alguna manera consentida:

Tots els mots s’emboliquen en un llarg enfilall sense orde ni concert.

-Prou!

S’incorpora i es queda asseguda al costat del llit, les cames amples, les mans caigudes. 

Arribats a aquest punt, la protagonista decideix visitar la seva amiga Simona, que va estudiar medicina, i sincerar-se:

Em passo el dia somniant desperta. A casa, pel carrer, a l’autobús... És horrible Simona!

(...)

Estic obsessionada, Simona

(...)

No, no, no hi ha ningú. Aquest deu ser el mal. Sempre somnio amb homes...

(...)

Sempre comença igual. Ell pregunta per la senyora Soler i algú, mai no sé qui, el fa entrar, li indica la meva cambra... Té un nom, també. Conrad Miret.

Quan em desperto, sempre tinc la sensació que he perdut pes, que m’he fet més vella... 

Jo defenso el meu timbal, però ell és més fort, em tira sobre el llit i aconsegueix de foradar-lo...

(...)

Sento un gran dolor, com si m’estripessin la carn, com una cosa fonda i insuportable que em fa cridar... Em sento... no sé com em sento!

(...)

La primera vegada... Veus, ara ho recordo exactament, fa set mesos, el dia que vaig complir els vint-i-set... 

Amb  bon criteri, la seva amiga li aclareix el sentit del seu somni:

Somnies el teu desflorament, perquè en rebentar la membrana no fa més que trencar-te l’himen.

És una història ben reveladora. Ets la senyora Soler però al mateix temps saps que no ets casada.

Quedem-nos amb aquest detall: Ella, que com he dit més amunt, no està casada ni manté cap relació sentimental, cosa que, segons ella mateixa confessa l'amoïna, tot i que recorda, amb recança que fa anys va rebutjar un jove que la festejava, però que potser no pensava en casar-se: 

Em sento... solterona. Totes les meves amigues sou casades.

(...)

Tot allò que és natural pot ser brut o pot ser net segons les circumstàncies, l’individu que ho fa... no és veritat que tot allò que és fisiologia sigui necessàriament desagradable. 

(...)

No hi podia fer res, ho duia dintre la sang. Ningú no m’havia preparat per ser forta, per decidir lliurament el meu destí, per reconèixer que algú venia a donar-me tot el que és possible de donar en aquest món. Perquè ell em volia a mi, a mi sola.

Després d’aquesta conversa, el noi va morir ofegat i ella vol creure que es va suïcidar a causa de la seva negativa a mantenir relacions sense estar casats. Una percepció segurament molt romàntica, però que sembla que no s’ajusta a la veritat doncs el jove va patir un accident. La seva amiga, l’analitza cercant respostes per ajudar-la:

Era una cosa romàntica. Després devies sentir-te culpable per tot l’esdevingut entre vosaltres, i com que ja no eres a temps de rectificar, vas emprendre el camí contrari, el de reforçar el teu sentiment de culpabilitat.

(...)

En el fons aquesta història no l’has creguda mai.

(...)

T’has anat fent un embolic dintre teu, Jordina, i ara ja no saps ni el que vols. És a dir, ho saps, però no vols saber-ho. 

I tanco aquesta entrada amb una referència a les cabòries de la Jordina (la senyora Soler del seu somni)

Hi ha vegades que és cansat, ser dona...

Has de pensar en massa coses. Això sí, això no, com qui desfulla una margarida.

(...)

De primer sembles una noia, després una altra...

Soc aquesta.  

Visita a la senyora Soler

Manuel de Pedrolo

304 pàgines

 

Una novel·la russa

He llegit força escrits de'n Emmanuel Carrère que acostumen a agradar-me. Aquest cop, ha estat diferent, no tant com per arribar a dir que m'ha decebut, però s'hi acosta molt a la decepció, en part per la reacció humana del protagonista (el mateix autor).

El començament és la descripció dels antecedents de localització dels llocs i els protagonistes de la història russa.

Hi passaré una mica per sobre, perquè, tot i ser el suposat motiu de la novel·la, no ha estat ni de lluny el què més m'ha interessat.

A Kotèlnitx el tren només s’atura deu minuts, tenim poc temps per descarregar les nostres caixes de material. (...) Al nostre voltant tot s’assembla molt a l’estació del Transsiberià de la meva història. 

Història de l’András Toma:

En arribar, li van diagnosticar esquizofrènia. Però era un home en estat de xoc que havia conegut els horrors de la guerra i que havia passat tres anys en diversos camps de presoners. L’episodi psicòtic que va patir va ser una reacció a aquestes experiències traumàtiques i mai no es van repetir. 

(...)

Entre el dia de la seva marxa, el 14 d’octubre del 1944, i el de la seva arribada a Kotèlnitx, l’11 de gener del 1947, se li perd el rastre.

(...)

Els deu primers anys del seu internament, l’András Toma va ser un pacient tinyós, violent i rebel. 

(...)

Es va convertir en un pacient dòcil. (...) Del pavelló dels alterats el van transferir al dels estables. 

També ens trobem amb alguna referència al seu passat que ell mateix confessa que li ha ocupat sovint el pensament:

El meu avi matern, Georges Zourabichvili, va ser un emigrant georgià que va arribar a França al principi dels anys vint, després d’estudiar a Alemanya. 

(...) 

El 18 de juliol de 1936, les tropes franquistes es revoltaren contra el Front Popular espanyol i les Brigades Internacionals s’organitzaren per anar-lo a ajudar. Però en Georges (...) hauria preferit formar part d’una altra brigada: la Bandera sostinguda pels franquistes. (...) Ja fa una pila d’anys que admira Mussolini i Hitler.

(...)

He intentat escriure alguna cosa a partir de les notes que vaig prendre sobre el meu avi, però no he pogut i m’ha fet bé deixar-ho estar.

Però deixant de banda la part de la seva història "russa", m'inclino per comentar tot el que fa referència al que, per mi, és el veritable argument del relat.

Arribem a un apartat, o capítol, o diguem-ne com vulguem, on l’autor ens ofereix un conte eròtic molt elaborat. De fet, sembla que el va publicar a “Le Monde” amb la intenció que la seva companya sentimental el pogués llegir mentre viatjava.

Podria considerar-se una idea original, car en cap moment no descriu la seva imatge, però, posant-me en el lloc d’ella em sembla força inoportú i fins i tot impertinent.

Aquest fet va causar el trencament de la relació per tot un seguit de casualitats molt confoses i que no deixen en massa bon lloc l’Emmanuel.

Val a dir, que la destinatària no el va llegir mai i gosaria afirmar que sortosament per ella.

I l'Emmanuel ens deixa amb la incògnita del què passarà amb el seu relat eròtic i reprèn la confosa història amb què ha iniciat la novel·la, situant-se de nou a Kotèlnitx per fer el reportatge del que ell mateix confessa que no té ni argument ni guió i que repeteixo que no m'ha interessat gaire:

Quin és, de fet, el nostre tema? Em veuria en un compromís si ho hagués de dir. (...) No hi ha ganivets, en aquesta ciutat.

(...)

Teòricament soc el cap de l’equip, però no decideixo res, em deixo portar i, en totes les trobades que fem, em comporto com un pes mort, somrient de tant en tant. 

I tot sembla indicar que el seu "experiment" literari no ha reeixit i es torna a endinsar en el projecte eròtic del què, seguint la línia argumental del llibre, he començat a parlar-ne més amunt i que ara ja sabem que ha resultat fallit:

S’han acabat les històries de follia, de pèrdua, de mentides, en fi, he passat a una altra cosa, ara dic a una dona que l’estimo, és una declaració d’amor.

(...)

Tot el que ha passat aquests darrers dos dies em balla pel cap. Ho agafi per on ho agafi, hi ha alguna cosa que se m’escapa.

(...)

Quatre de la matinada. Acabo d’escriure tot el que ha passat aquests dos darrers dies. Més endavant, molt temps després, faré algunes correccions, eliminaré algunes coses, però a grans trets, tot el que precedeix ho vaig escriure aquella nit.

(...)

La teva desaparició, les respostes evasives per telèfon, ningú no entén res, tots estan ansiosos per saber. (Es fa una mica “el pena” amb els seus amics.)

(...)

Fa vuit dies que es va publicar i tu deus ser l’única persona que conec que encara no ha llegit el relata que vaig escriure per a tu. 

Però tots els comentaris i reflexions al respecte, els fa públicament, la qual cosa em sembla un error, i a més s’emprenya quan s'assabenta que ella no l'ha llegit, ni sembla tenir cap intenció de fer-ho.

Gener, 2019

I ja ho deixo:

He volgut explicar dos anys de la meva vida, Kotèlnitx, el meu avi, la llengua russa i la Sophie, amb l’esperança d’atrapar a través del parany alguna cosa que se m’escapa i em mina. Però això se’m continua escapant i continua minant.

Malgrat això, ell mateix afegeix que fa anys que comparteix la vida amb una nova companya i, fins i tot, han tingut un fill.

 

 

Una novel·la russa

Emmanuel Carrère

Traducció d’Ona Rius Piqué

295 pàgines

  

La filla estrangera

Darrere la paret que em separava de la mare, ella compassava una respiració feixuga, densa, i em tranquil·litzava saber que dormia, que en el decurs del dia el tràngol que hauria de passar se li faria menys dolorós si havia pogut descansar. Potser serà aquesta l’última nit de moltes que ja no dormirà, que ja no viurà més com ha viscut fins ara. 

Marroc, 1992
"L'aventura de la ciència"

Najat El Hachmi, d'origen marroquí, ens planteja la commovedora història d'una jove del nostre temps, condicionada per la cultura de la seva mare.

Resulta molt difícil sostreure's als condicionaments familiars de qualsevol mena, no per força ens hem de quedar en la protagonista del relat; qualsevol de nosaltres hem pogut "patir" algun tipus de pressió a la que hem cedit. Pot tractar-se de petites coses en la manera de vestir o pentinar-se, fins al condicionament a fer-se sentir part d'una comunitat cultural o religiosa amb més o menys obligacions i/o restriccions.

Veiem el què explica la protagonista:

A (Un company d'estudi) i jo som uns experts en l’amor, en el teòric, és clar. Bé, jo sóc la teòrica, ell té la seva vida a part, una vida feliç i ben endreçada de la qual no en parlem mai.

(...)

Així doncs, jo no tenia cap interès a fer-me una dona com cal, però d’un temps ençà he començat a fer algunes de les feines que em mana la mare.

En principi, res de massa invasiu, però... hi ha un cosí que li cal nacionalitzar-se, que un matrimoni amb una noia espanyola li facilitaria. I ella cedeix. Una primera decisió que comportarà moltes d'altres:

Avui ens prometem, i ens casem però no ens casem. Ens prometem davant les nostres famílies, anem a ciutat a fer l’acte de matrimoni per tal que jo, un cop que torni on vivim , pugui començar a tramitar els seus papers.

(...)

Ja no llegeixo. No tinc temps ni em convé. He triat aquesta vida en la qual hauria hagut de ser analfabeta com la mare: casar-me, tenir fills, cuinar, netejar, recollir, esgotar-me cada dia i tornar-me a aixecar per fer exactament el mateix que el dia abans.

I retornant als condicionaments, a les pressions:

El seu ideal corporal i el meu són del tot oposats. Ella (La mare) em voldria plena, grassa, amb la cara rodona com la lluna (per mi, pa de pagès). (...) Jo, en canvi, només faig que fixar-me en noies filfèrriques, com moltes de les que anaven amb mi a l’institut.

(...)

A poc a poc hem anat canviant el pla inicial. Des que vam arribar que hem viscut al centre de la ciutat, perquè al casc antic els pisos són vells i barats, però es veu que darrerament s’ha posat de moda viure per aquests carrers ombrívols i molta gent està reformant els edificis.

(...)

Començaré casant-me aquí, a la terra que no és nostra però on vivim de fa anys la meva mare i jo, i acabarem la cerimònia a l’altre costat d’un mar que només ens ha servit per fer els trajectes.

(...)

Jo, d’amigues que em puguin posar la henna no en tinc. De les altres tampoc, ja no me’n queden després d’haver deixat l’institut i de no poder fer gaires coses amb les companyes. 

Ha cedit a totes les pressions, encara no sap que en vindran de noves i més estrictes i ja comença a adonar-se i a penedir-se del pas que ha acceptat a donar:

Jo sóc aquí, estirada al costat del meu nou marit, prement amb força les cuixes perquè és com si m’haguessin foradat i pel forat em pogués escolar, com per una aigüera.

(...)

Era allà a l’altar mirant de fer el que em deien, però el cap se me n’anava cada dos per tres.

(...)

Ell no hi perd res, en el nostre casament, hi guanya una emigració que no podria tenir si es casés amb algú d’aquí, aviat hi guanyarà una feina, un canvi important pel seu benestar material i el de tota la família.

(...)

A les nits es posava damunt meu uns instants en què jo em transformava en una branca tibant, morta, i de dia ell entrava i sortia. Feia la vida de sempre, no ha canviat res.

Avanço. Potser ja s'endevina el que va venir, però em sembla adient recollir les seves paraules:

Al meu marit cosí m’hi vaig anant acostumant de nit, però no de dia. A les nits tancava la porta del nostra dormitori de mobles barats, es despullava amb presses i es ficava sota la manta sense que el pogués veure. De fet, jo tampoc mirava.

(...)

De dia la seva presència era  molt més molesta. 

(...)

Fa tant de temps que no llegeixo cap llibre que sovint em sembla que aquesta imatge, la de mi mateixa amb un llibre entre les mans, forma part d’una altra vida. (...) Com més vagi desllegint, com més oblidi el que aprenia amb els llibres, les paraules, els textos, com més em desfaci de tot allò més fàcil serà adequar-me a la meva nova vida.

(...)

La diferència principal entre les dones que s’acostumen al destí que els ha tocat viure i no protesten si no és en veu baixa amb les amigues, que se senten còmodes en la seva vida matrimonial, i jo, la diferència principal és que elles no han llegit i jo sí.

I arriba un dia en què s'estreny de tal manera el cercle que l'ofega, que ja és conscient de no poder-ho suportar més, un dia que gairebé no l'importa el què deixarà enrere:

S’han complert totes les profecies que penjaven damunt meu, damunt totes les filles de les marroquines aquí.

(...)

Vaig pels carrers esquitllant-me com una ombra que s’esmuny. No vull que em vegi ningú.

(...)

He deixat de sentir odi pel meu cosí-marit, ara només em desperta indiferència. (...) Tot ha anat bé unes setmanes, però avui, avui no sé què ha passat.

(...)

A la frontera ho vaig decidir . (...) Allà vestida amb una gel·laba fosca i un mocador fosc i sent més lluny que mai d’estimar-me, vaig dir que ja està, ja n’hi ha prou, ja és hora de marxar. 

Mercat a Marroc, 1992
"L'aventura de la Ciència"

He llegit amb molta empatia tot el què comentava la protagonista/autora (?). No puc dir que ho comprengui tot, però hi ha una frase que m’ha arribat al cor:

Val més sola que boja.

Escriuria la seva història i així podria ser jo sense ser per ella, però també seria jo sense ser contra ella. 

 

La filla estrangera

Najat El Hachmi

213 pàgines

Les paraules justes

Escrit en format de dietari d’una dona divorciada, amb fills, i escriptora. Segurament el primer que em va cridar l'atenció va ser el títol; a qui no li agradaria trobar les paraules justes en cada moment de la seva vida? Confesso que per mi és, o hauria de ser, quelcom molt important.

Aviat comprovarem si l'autora ha aconseguit trobar-les, si més no, en la seva novel·la.

El Far de Sant Sebastià
Gener, 2015

Algun cop que m'ha donat per anar recollint el meu dia a dia, amb quatre notes, solia fer-ho a darrera hora del dia. En canvi la Milena ho desaconsella:

No és recomanable escriure un dietari ni a primera hora del matí, quan un encara està embolcallat en les tenebres vacil·lants del son, ni abans de ficar-se al llit, quan el cansament i la foscor fan que un desitgi escriure una cosa profunda i poètica. 

El temps. Molt 'ha escrit i, fins i tot s'ha cantat respecte el tema. La Milena també s'hi refereix:

És un emprenyament el temps, no només perquè passa tan de pressa i no ens n’adonem i ja som morts, sinó per la seva mania de l’ordre: primer això, després allò, després allò de més enllà.

(...) 

Ja no soc la mateixa que fa un any, però continuo sent la mateixa que en fa quaranta-cinc. 

He trobat molt encertades i curioses les seves reflexions a l'entorn del "Dia del Llibre". No sóc de les que s'acosten als autors a demanar-los que em signin cap exemplar, segurament és que, senzillament mai no he estat "fetitxista". Si m'agrada i em convé llegir-ne algun exemplar, ho compro, o m'espero que el pugui aconseguir de les biblioteques públiques. Demanar-los signatures? mai no ho he fet. Passejar-me tafanejant les paradetes i comprar-ne algun llibre. Sovint:

24 d’abril: Gairebé ningú ve només a buscar una signatura. (...) Cent signatures: cent microidil·lis de dos minuts.

Diferents tipus de lectors:

Les jo soc tu, tu ets jo.

Les desconfiades.

Els jutges i les jutgesses.

Els fans.

El lector que en realitat no ve a veure’t a tu.

El boig rematat. 

Val a dir que desenvolupa els trets característics de cadascun dels tipus.

I gairebé acabo amb un recull de reflexions referents al seu dia a dia, alguns pensaments fins i tot inconnexes, que, segur qualsevol de nosaltres podríem compartir, almenys jo m'he sentit identificada perquè no em costa gaire divagar. Vegeu si no:

Tant de bo hi tornés a haver intel·lectuals, homes llegits i cultes dedicats a la reflexió i a l’estudi, una mica com els metges d’abans, vells savis, ja gairebé no queda gent intel·lectualment reconfortant.

(...)

Quan em desperto de mal humor i tot em sembla horrible, no tinc ganes d’escriure, i quan estic feliç i contenta, tampoc. I, no obstant això, al final no passa ni un sol dia sense que obri l’ordinador per intentar dir alguna cosa.

(...)

Començo els llibres que crec que m’agradaran com un soldat es llança a una contesa: amb decisió, concentració, valentia i esperança, no estirada al sofà, sinó asseguda al meu escriptori, que al cap i a la fi és el meu camp de batalla. Després, si les coses van bé i la guerra es converteix en idil·li, passo al sofà. 

(...)

Seré sempre, abans que res, una lectora. (...) Quan ja no pugui llegir (hi ha un moment en què ja no es pot llegir. (...) Hi ha un moment en què podent llegir encara ja no et ve de gust i deixes de fer-ho), contractaré algú perquè em llegeixi. 

En general considero que, sense ser cap llibre excepcional, ha estat una bona lectura.

Les paraules justes

Milena Busquets

140 pàgines

Tractat de la ignorància

Tossa de Mar
Desembre, 2013

Un cop més m'he atrevit amb la filosofia, un tema difícil, del que no arribo mai al fons, però que m'agrada, em fa rumiar i m'obre nous horitzons.

Amb aquest títol no és gens estrany que captés la meva atenció. Em desvetllarà quelcom que m'ajudi a conèixer-me millor?

Comencem amb una introducció més que interessant per l'insòlit del plantejament:

JMa Uyà comença la redacció del “Tractat de la Ignorància” el maig de l’any 2004 i hi “va fent camí”, en dues tongades, fins a acabar-lo definitivament -pendent d’alguns retocs ulteriors- l’abril del 2014.

(...)

L’encàrrec és clar: ell ja ha fet la feina d’escriure el “Tractat de la Ignorància”; editeu-lo quan ja no hi sigui. Un cop de daus, el de la seva mort sobtada, que es produirà només cinc anys després, quasi dia per dia d’aquesta explícita manifestació de voluntat. 

Dels molts interrogants que em planteja la filosofia, tot el què es refereix a la metafísica i Déu m'intriguen de manera especial:

Qualsevol manual ens dirà que la qüestió metafísica és la pregunta sobre l’existència, el seu origen i el seu sentit.

(...)

Si creu en Déu, pot tancar pietosament aquest llibre i seguir en el seu estat de percepció imaginativa, que és el de creient, creient en qualsevol cosa, en aquest cas en l’absolut metafísic. Però també pot no tancar el llibre i esperar unes línies més avall a fer-ho, després dels raonaments metafísics que se li oferiran tot seguit. 

(...)

La idea de Déu, implantada en la cultura fa més de dos mil anys (de Déu, no dels déus), ha  mort en la nostra consciencia moderna.

(...)

Religiositat i filosofar es mantenen en els seus centres de poder, els Temples i la Universitat. (...) Perquè estem anant cap a la Ignorància, no pas d’allò que molts pretenen i han pretès històricament que era el Saber. 

Segueix parlant-nos d'ètica i aètica, un concepte del tot desconegut per mi:

L’aètica:

I així, si abans la gent vivia o moria a causa de Déu, ara ho fa a causa del Diner. (...) L’ésser humà actual viu embogit a les grans capitals (megalòpolis), entre els grans “capitals” monetaris i atrapat dins les xarxes telemàtiques.

(...)

Som, literalment, el càncer del planeta Terra. 

L’ètica:

Que si hi hagués Déu, tot seria clar. I això és el que fan tots els creients, viuen dins una solució metafísica i dins una moral especifica. Però si no hi ha Déu, el sol fet d’existir cada individu, amb el seu cos i la seva percepció, és en sí mateix un misteri insuperable. 

M'he deixat molts punts per comentar, en part per no allargar massa aquest escrit i d'altra perquè resultaria mol feixuc i tampoc no seria capaç d'aportar cap aclariment.

Així doncs, em referiré a l'epíleg, només apuntant frases que he considerat contundents. Vosaltres opineu.

Referint-se als fills:

No és veritat que un ésser no s’acompleixi humanament si no té fills. Un fill és, realment, un altre ésser. Un nou misteri, un nou procés.

(...)

Tenir un fill no és un dret. I de cap manera el fet de no tenir-lo pot provocar un dany psicològic. 

L'ensenyament: 

D’altra banda, tot el que ensenyem a les escoles, els instituts i les universitats resulta una pura organicitat pràctica perquè l’individu tingui els mínim per poder funcionar en l’actual organització del treball i del consum.

(...)

Saber és estar al dia. Al dia de què? D’allò que les multinacionals de les tecnologies i els publicistes que treballen per als mercaders necessiten que entenguis perquè ho compris. La resta és fum, només importen l’operari útil i el consumidor. Les institucions d’educació no eduquen, ensenyen, diferència importantíssima que entenen molt bé els governs de dretes.

Els rols sexuals:

Però sigui com sigui, parelles homosexuals femenines i masculines opten, cada cop més, per exercir de família tradicional, i fins i tot molt conservadora, un cop obviant el traspàs no tradicional del rol sexual. 

(...)

Ells aixequen els temples i elles els omplen, i ningú no sap res.

(...)

Tots els viatges són masculins, totes les cases són femenines. El masculí fa castells, o palaus, o gratacels, símbols del poder. El femení fa casa, lloc real del  niu.  Ha estat un fet atàvic.

(...)

En general, però, el que les noves generacions van aprenent és a ser un individu, i és notori que les relacions sexuals entre els joves es produeixen amb molta més normalitat i sense gaires conseqüències psíquiques, pel fet que cadascú va aprenent a utilitzar les seves responsabilitats i la seva llibertat. 

Acaba amb un extens i pràctic Glossar, del que a mode d'exemple, només adjunto els punts que m'han semblat més originals, o curiosos:

Creença metafísica: explicació metafísica falsa

Déu: nom donat a l’incognoscible i inverificable absolut, com a sortida del no-saber metafísic.

Filosofia:  acumulació verbal, teòrica i imaginativa, de reflexions de l’Esser sobre el Real, que majoritàriament ha creat una tradició tancada de conceptes autoreferents.  

Metafísica: paraula per assenyalar el no possible, no explicable i no identificable de la raó de ser de l’Ésser i del Real, en cap manera. L’Innombrable.

Religió: sistema organitzat d’explicació metafísica imaginària, amb aplicació pràctica en l’existir dels éssers dins el Real, que causa un fals Ser.

Saber metafísic: no-saber

Tossa de Mar
Desembre, 2013

L'he llegit amb molt d'interès, li he donat molts toms (d'això es tractava), m'ha agradat la manera d'explicar-se de l'autor...

He arribat a alguna conclusió? Potser sí, que segueixo sent molt ignorant en moltes coses. I què? 

Tractat de la ignorància

JMa Uyà

Prefaci: Jordi Uyà Puigmartí

Introducció: Joaquim Jubert Gruart

305 pàgines 

L'alegria de viure

Tossa de Mar
2013

La Sílvia Soler comparteix les seves impressions i emocions des que va prendre la decisió de ser escriptora.

O potser fora millor dir que l'ofici la va embolcallar ja des de ben menuda.

Ens parla dels seus pares i dels constants canvis de domicili a causa de la feina del pare. Confesso que jo, que vaig viure al mateix pis molt tronat, fins els vint-i-un anys, envejo una mica la seva situació que entenc que ella comenta una mica amb recança, però, potser aleshores, jo tenia esperit aventurer i m'hauria agradat això d'anar canviant i d'alguna manera recomençar. Bé, només fins a l'adolescència, ara els canvis em fan una mandra terrible:

La feina del meu pare al desaparegut Banco Hispano Americano l’obligava a canviar sovint de residència si volia progressar (...) Quan arribàvem a una nova destinació i ens instal·laven al pis del banc, una altra família acabava de marxar-ne i s’estava adaptant a una altra ciutat. 

(...)

Sembla que, a casa, feia servir la fantasia per esquiva el caràcter autoritari de la meva mare: vaig inventar una casa, la casa verda, on podia refugiar-me quan anaven mal dades.

Com ja he apuntat més amunt, sembla que la seva vocació li va venir de ben jove. Ja heu vist que ella ho comenta així, quan fa referència a la "casa verda" on fugia quan la realitat no la satisfeia. Recordo que jo em refugiava en la memòria, i em recitava mentalment qualsevol poesia del llibre "Las 100 mejores poesías de la lengua castellana" (O potser deia española?). Tot en castellà, és clar, la postguerra...

De vegades, quan em pregunten per què escric, penso que la casa verda ho explica molt bé. Quan la realitat no m’acaba d’agradar, la millor manera de fugir-ne és crear-ne una altra.

(...)

D’adulta m’ha seguit agradant fabular, com és obvi dedicant-me a escriure novel·les. També imagino quan vaig pel carrer i passo per davant d’un balcó prou il·luminat que em deixa veure un retall de vida familiar. Imagino com son la gent que hi viu. (...) Trobo a faltar la facilitat que tenia quan era petita per evadir-me. M’agradaria poder fugir de la realitat quan les coses es posen negres.

El seu dia a dia no s'assembla gens al meu, però encara hi puc trobar algunes coses en les que em podria sentir identificada:

Torno de la llibreria. A la bossa hi duc quatre novel·les que he triat amb l’ajuda de la llibretera. Arribo a casa i em poso roba còmoda: uns pantalons de xandall, una samarreta vella, un jersei gruixut...

(...)

Per un breu moment penso en totes les persones que no llegeixen mai.

(...)

De vegades, quan em llevo al matí, encara em pregunto si és possible que pugui dedicar el dia a fer allò que més m’agrada. Em sento absolutament privilegiada.

I, molt d'acord amb les dates en què escric aquesta entrada, la Sílvia ens parla del Nadal. Val a dir, que tampoc en aquest sentit ni aleshores, ni ara compartim els sentiments:

Els nostres pares eren catòlics practicants i, en conseqüència, ens feien viure el Nadal intensament.

Certament el trasllat de domicili ajuda a fer neteja, a prescindir d'aquelles coses que per costum hem anat acumulant en qualsevol prestatgeria, però si ens ho proposem, només que anem fent una ullada als nostres espais més habituals, de ben segur que trobarem objectes totalment prescindibles. Proveu-ho, fins i tot por resultar divertit:

Els successius trasllats m’han ajudat a prescindir del que considero innecessari. 

I ja, fins aquí el meu comentari. Ha estat una lectura plàcida, sense massa sorpreses:

Escriure és la millor manera de submergir-te en la nostàlgia. Comences a posar una paraula rere l’altra i, tot d’una, et trobes descabdellant una madeixa que fa sortir records que dormien amagats en algun racó de teu subconscient. 

 

L’alegria de viure

Sílvia Soler

152 pàgines

La follia d'Almayer

Aquesta primera novel·la de'n Conrad va ser escrita el 1895. Sembla que a raó de la bona rebuda que va obtenir, es va decidir dedicar-se de manera exclusiva a la literatura. 

En Joseph Conrad, bon coneixedor dels paisatges i les evidents dificultats de la navegació, a raó de la seva dedicació a la marina, no es limita a explicar-nos una història, sinó que amb les seves descripcions i els seu acurat llenguatge, ens transporta als seus paisatges de manera vívida. Fins i tot, hi ha moments que ens pot semblar sentir les olors d’aquell entorn misteriós i abrupte.

Ens trobem en un lloc fosc i tortuós que l'autor situa en una zona de la illa de Borneo.

I el primer que coneixem és el seu protagonista principal, Almayer, que es desperta d'un mal son recurrent:

Una veu tan coneguda com estrident va despertar Almayer (...) Era una veu desagradable, també. L’havia sentida durant molts anys, i cada any li agradava menys. No hi feia res, però, perquè aviat hi posaria fi, a tot plegat. 

I de sobte retrocedim uns vint anys, fins a conèixer la qui en l'actualitat és la seva esposa. I la trobem en una situació tràgica:

Ella estava conscient, i en la gran pau i quietud del vespre tropical que va seguir a la confusió de la batalla. (...) Estava allà ajaguda, sense fer cas de les mans curoses que s’ocupaven de la seva ferida, silenciosa i absorta.

(...)

A partir d’ara l’esperava l’esclavitud en països llunyans, entre forasters, en entorns desconeguts i potser terribles. Amb catorze anys fets, s’adonava de la seva posició. 

Sabrem que l'Almayer va conèixer la jove, gairebé una nena, que havia estat captivada i educada pel qui enguany és el seu cap. I no va tenir cap inconvenient en contreure matrimoni i accedir així, a una sucosa dot.

D'aquesta desigual unió, havia nascut una filla que s'havia educat lluny de les privacions de la illa:

Almayer va esperar debades saber, dels llavis de la seva filla, la causa del seu retorn. Ni aquell dia, ni cap altre, no va fer mai al·lusió a la seva vida a Singapur.

(...)

Darrerament Almayer havia començat a fer excursions riu amunt. En una petita canoa amb dos remers i el fidel Alí com a timoner desapareixia uns quants dies seguits. Tots els seus moviments eren, sens dubte, observats de prop per en Lakamba i per Abdal·là. 

Però la Nina, la filla que ell adora, amb l'ajuda de la mare, li amaga el motiu del seu retorn. Està enamorada i ja ha fet secretament plans de fugida amb el seu estimat, en Dain:

Per a aquells dos, no existia ara res més, enllà de la borda de l’estreta i fràgil embarcació. El seu món era allà dins, reblert del seu amor intens i absorbent.

(...)

A la llum incerta de les torxes fumejants, en Dain va advertir els contorns imprecisos d’un grup d’homes armats, situats en les ombres fosques de mà dreta.

(...)

Sí, havia tornat a Sambir per la Nina, encara que sabia que els holandesos el buscarien allà, però també havia calculat les seves possibilitats d’estar segur en mans d’en Lakamba. 

L'Almayer, aliè a tot, segueix encaparrat en aconseguir enriquir-se i marxar amb la seva filla:

Volia ser ric, i marxar d’aquí. Volia veure com els homes blans s’inclinaven davant del poder de la teva bellesa i de la teva riquesa. Vell com soc, desitjava buscar una terra estranya, una civilització per a la qual soc un foraster, per tal de trobar-hi una vida nova.

(...)

Si Almayer s’hagués mirat la filla mentre ella es recolzava sobre la barana davantera de la veranda hauria pogut veure com l’expressió d’indiferència donava pas a una mirada de dolor. 

Arribats a aquest punt, apareix un tercer personatge femení, enamorada també d'en Dain, i no només això, sinó que, malalta de gelosia, està disposada a tot per tal que els amants pateixin el major dolor possible, fins a matar. És fàcil endevinar que el drama és imminent:

La seva gelosia i la seva ràbia van culminar en un paroxisme de dolor físic que la va deixar estesa, panteixant, a la riba del riu, en la muda agonia d’un animal ferit.

(...)

En Dain corria cert perill. S’amagava dels homes blancs. Tot això ho havia sentit per casualitat la nit anterior. Tots el creien mort.  Ella sabia que era viu, i sabia on s’amagava.

I el pare, que se sent burlat i menystingut, també està disposat a impedir la fugida dels amants, a costa, si cal, de prendre'ls la vida:

Amb tal de conservar la filla que s’estima, ens arrencaria el cor, a tu i a mi, sense pensar-s’hi gens -va adir la senyora Almayer-. Quan la noia se n’hagi anat, serà com el diable desencadenat. Llavors tu i jo millor que anem en compte. 

I la mare, de normal molt callada, tractarà d'intercedir, tot mostrant el seu rebuig i, fins i tot odi, vers l'home blanc:

Jo vaig ser una esclava, i tu seràs una reina. (...) Tremola davant la seva ira, de manera que ell pugui veure la teva por a la llum del dia; però dins el teu cor te’n pots riure, perquè, després de la posta del sol, ell serà el teu esclau.

(...)

No has de tornar mai a aquella casa. (...) Oblida que has mirat mai un rostre blanc; oblida les seves paraules; oblida els seus pensaments. Diuen mentides. I pensen mentides perquè ens menyspreen a nosaltres, que som millors que ells, però no tan fortes. Oblida la seva amistat i el seu menyspreu; oblida els seus déus. 

Tossa de Mar
Desembre, 2013

No em resisteixo a tancar aquest escrit sense avançar que tot i els negres presagis, aquest no té perquè ser el final. Potser alguna cosa fantàstica succeirà i...:

El triangle groc es va arrossegar lentament de penya-segat en penya-segat, fins que va traspassar l’últim promontori i va resplendir brillantment durant un instant fugaç en el blau del mar obert.

 

La follia d’Almayer

Joseph Conrad

Traducció de Josep M. Muñoz Lloret

211 pàgines 

La muerte de Danton

El tema d'aquesta obra de teatre, no és altre que el judici i la mort d'en Georges Danton, un conegut revolucionari francès, nascut al 1759 a Arcis-sur.Aube, i que el 3 d'abril del 1794, després de patir un judici per part del Tribunal Revolucionari, va ser condemnat a mort i guillotinat a París.

A la mateixa també aniran apareixent diferents ciutadans que comparteixen la dissort del protagonista, tancats en una llòbrega presó. 

Sant Hipòlit de Voltregà
Maig 2016

Un prefaci a la lectura, que ens interpel·la directament:

Al lector de esta obra

Alfonso Sastre:

Este drama que tienes en tus manos es, ni más ni menos, una de las obras más importantes en la historia del teatro europeo.

I ja, sense més entrem a l'argument, i tractem de situar-nos en la penombra d'una sala de teatre.

La muerte de Danton. Drama:

I parla Danton:

En realidad, somos animales de piel gruesa; alargamos nuestras manos para tocarnos, pero nuestro esfuerzo es inútil, pues tan solo conseguimos frotarnos los burdos pellejos el uno contra el otro. Estamos muy solos, en verdad. 

(...)

La gente dice que la tumba es el reposo, y que tumba y reposo son la misma cosa. Si esto es así, cuando descanso sobre tus rodillas es como si ya estuviera bajo tierra. Mi dulce tumba, tus labios son campanas mortuorias, tu voz es mi fúnebre toque de muertos, tu pecho mi sepulcro funerario y tu corazón mi féretro.

No aniré nomenant tots els personatges que apareixen en l'obra i em limitaré a reproduir algunes de les seves reflexions, com el cas que segueix i què fa referència al rebuig d'un pare vers la seva filla, prostituta, i la defensa aferrissada que en fa la mare:

Cada cual que disfrute a su manera, aunque a condición de que nadie tenga el derecho de disfrutar a expensas de otro o de molestarlo con su propio disfrute.

(...)

¿Tendrías ni siquiera unos calzones que ponerte si no fuera porque los caballeros se bajan los suyos delante de tu hija? (…) Si trabajamos con todos nuestros miembros, ¿por qué no también con ése? Su madre la trajo al mundo con él, y con bastante dolor. ¿No puede utilizarlo ahora ella para ayudar a su madre? 

No només serà la mare qui surti en defensa de la noia, també ho fa un anònim ciutadà:

¡Sí, un cuchillo, pero no para esa pobre puta! ¿Qué ha hecho ella? ¡Nada! Es el hambre lo que la prostituye y le hace pedir limosna. (…) Nos dijeron: los girondinos son los culpables de que paséis hambre; y guillotinamos a los girondinos. Pero son ellos quienes despojaron a los muertos, mientras que nosotros, seguimos desnudos como antes y pasando frío. 

I ens retrobem amb el protagonista, en Danton, que ha estat torturat i es troba físicament ferit, alhora que pateix l'abandó i la brutícia de la cel·la:

Resulta tan aburrido ponerse la camisa y después, por encima, los pantalones; acostarse en una cama cada noche y salir de ella cada mañana, y poner un pie siempre delante del otro, ¡sin perspectivas de que eso cambie! ¡Qué tristeza!; saber que ya lo hicieron millones de años antes y que también lo harán millones después. Y que encima, como estamos hechos de dos partes que hacen lo mismo, todo sucede dos veces…

(...)

Y, si acaso, preferiría ser guillotinado que ordenar guillotinar. Estoy harto. ¿Por qué luchamos los unos contra los otros? Deberíamos sentarnos juntos y vivir en paz.

(...)

¿Hasta cuándo las huellas de los pasos de la libertad han de ser tumbas?

¡Vosotros queréis pan y ellos os arrojan cabezas! ¡Vosotros tenéis sed y ellos os dan a lamer la sangre que cae por los escalones de la guillotina! 

  

Sant Hipòlit de Voltregà
Maig, 2016

I acabo amb la reflexió, una més, d'un dels protagonistes:

No sé si existen el Bien y el Mal, y por tanto, no sé por qué voy a tener que cambiar mi forma de hacer las cosas. Actúo acorde con mi naturaleza. 

Woyzeck

La muerte de Danton

Georg Büchner

229 páginas

Memòries d'exili

Nota de l’editor:

Teresa Juvé ens fa una narració magistral de l’inici de la seva pròpia diàspora: la marxa de Barcelona enmig dels bombardeigs, la caravana cap a la frontera incerta d’un país hostil, quasi tant com els avions que metrallaven les fileres d’indefensos.

(...)

Quaranta anys després, Teresa Juvé, que visqué intensament un exili que compartí amb el seu home, l’inoblidable i, alhora prestigiós polític Josep Pallach, ha reprès el tema reescrivint-lo i aportant-li l’enriquidora dimensió de la distància. 

Camprodon. Ruta de l'exili
Setembre 2017

Molts cops m'he demanat per què els meus pares, que formaven part del nombrós grup de republicans que havien perdut la guerra, joves encara i pares d'un petit d'escassos dos anys, no van optar mai per l'exili. Com tantes altres coses, mai no els ho vaig preguntar; ara fa temps que són morts: tots tres.

Com que no tinc altre remei que donar-me jo mateixa les respostes, penso que potser el fet que el pare conservés la feina a Barcelona, i que la mare pogués anar fent algun encàrrec com a modista, els va donar prou seguretat, fràgil, com tot en aquella època, per tal de no aventurar-se amb un futur més incert encara.

Sigui com sigui, van viure una vida, massa curta, i marcada per les estretors i condicionants de tota mena propis de l'època.

Dels que es van exiliar, i han tingut la necessitat i també la possibilitat de deixar constància escrita, anem coneixent diversos relats que ens poden ajudar a fer una idea del seu patiment.

Coneixem els protagonistes de la que ara ens ocupa:

Antònia Pallach

Aquell dia 15 de juliol, doncs, baixava del tren que arribava de París un home jove, ulls foscos i cabell castany, trenta anys escassos, que hi venia per gaudir d’uns dies de vacances. (...) es diu Josep Pallach. Serà el meu pare.

(...)

Ella es diu Teresa Juvé, i l’està esperant tranquil·lament a l’andana de l’estació on arriba el tren de nit que ve de París, i no el coneix.

La narradora es presenta, amb una frase curta i efectiva: 

Ara parlo de mi.

Som a cinc de febrer. D’aquí uns dies tindré divuit anys; porto de guerra des dels quinze, tota una vida. Ja fa deu dies que som al castell de Figueres, els mateixos que el Govern de la República. Per cert que... On són?

(...)

De vençuts n’hi havia per tots els carrers, a tots els racons de la ciutat. Dones vençudes, homes vençuts, nenes vençuts. Vençuts i famèlics, i atemorits. Perquè les bombes no paraven.

(...)

Havíem perdut la guerra. 

Els peus balbs, les mans, balbes, l’ànima, el pensament, freds també. Va ser així que vam passar la nostra primera nit francesa. (...) L’estupor ha succeït a la por. Allò que hi ha allà baix no és una frontera. És una ruptura, és l’esfondrament de tot un sistema d’idees. 

No vol deixar el relat només parlant d'ella, també es vol referir a les dones amb qui va compartir una bona part del seu dir dia a dia. Ho resum també amb una frase:

I ara parlo d’elles:

Era l’hora funesta, l’hora que decidia del bon o del mal humor de tot el dia. La majoria dels nens, mal desperts o avorrits, ploraven a llàgrima viva i els forts crits tràgics de les mares, que servien a cada criatura un compendi de la seva vida de vençudes, no contribuïen de cap manera a fer-ne més lleugera l’atmosfera. 

I acabo. La lluita per la supervivència va continuar durant anys, a l'exili i a casa nostra, d'alguna  manera en sóc testimoni, però ara, aquesta història cal tancar-la:

I passarà un temps, i un dia, quan els exèrcits nazis començaran a envair França, decidirà fugir a peu cap al sud del país amb la mare i la germana i no t’aturaràs fins que no hauràs arribat a la ciutat de Tolosa de Llenguadoc. 

(...)

Mentrestant, el pare ha sortit del camp de concentració d’Argelers en una companyia de treballadors, se’n ha fet escàpol i ha pogut reunir-se amb vosaltres. (...) I durant més de dos anys formaràs part de la Resistència, carregada de missatges i de cartes i sortejant perills que de vegades no hi són, però que d’altres es troben allà, al bell mig del teu camí. 

                                                                                                                                  

L’aiguamort a la ciutat

Teresa Juvé

202 pàgines 

El secret de la mare

Una història colpidora, basada en uns fets reals, que ens parla del coratge d'una dona i la seva filla que van amagar de la bogeria de l'Holocaust unes persones a les que no coneixien abans, ni hi tenien cap relació, però que van considerar que eren justament això: PERSONES i que com a tals calia ajudar, tot i amb risc per la seva seguretat personal.

He llegit diversos relats referents al tema, sempre m'han esgarrifat, més que les tortures o les injustícies, que també, pel que destacava en el punt anterior, que no és més que aquesta manca de consideració vers les persones.

Coneixem una de les protagonistes. Parla l'Helena, la filla de la Franciska:

De petit, et penses que els teus pares són igual que els de tothom i que el que passa a casa teva també passa a casa dels altres. (...) El meu pare és ucraïnès i la meva mare és polonesa, però van marxar a viure a Alemanya, on hi ha més oportunitats que a Polònia.

(...)

El meu pare és simpatitzant dels nazis, i això a la meva mare l’horroritza. 

(...)

Sigui com sigui, un bon dia la mare diu al pare que ha decidit tornar a Polònia.

No trigaran gaire a trobar-se enmig del conflicte bèl·lic:

Alemanya envaeix Polònia l’1 de setembre del 1939 i només triga una mica més d’un mes a conquerir el país.

(...)

És un món on ser insignificant, ser necessari o estar ben connectat és la millor manera de sobreviure. 

(...)

La meva mare, per primera vegada, se sent com si ja tingués la feina feta. (...) No vam saber mai com estava de malalta, tot i que ella feia mesos que sabia que tenia càncer.

I ara parlem de la Franciska. Ella, que gairebé no tindrà veu en tot el relat, però que mitjançant la veu dels altres, arribarem a conèixer profundament, és l'autèntica protagonista:

La Franciska té tres porcs a l’estable, i això és més intel·ligent del que es podria pensar. Els porcs són sorollosos i això dissimula els errors que fem.

(...)

Al principi de la guerra, ningú creia que els alemanys, un poble civilitzat, durien a terme execucions massives de jueus, tal com han fet. (...) Vivim cada moment sense saber si serà l’últim. 

I també és important el punt de vista d'en Mikolai, un dels veïns que, junt amb la seva família aconseguiran sobreviure amagats per la Franciska:

Quan els alemanys envaeixen Polònia, el meu pare continua treballant a l’hospital, però deixa de ser-ne el director.

(...)

Els havia entregat un farmacèutic polonès. L’home va sospitar que la família amagava jueus quan va veure que compraven més medecines del que en condicions normals haurien necessitat.

No tots els nazis són alemanys. 

I potser la part més emotiva pel que té d'insòlit, és quan coneixem en Vilheim, un soldat alemany, que en principi es podria considerar un enemic de la família polonesa, i per descomptat, de la Franciska per traïdora als plantejaments dels nazis, però que, com molts altres joves, també s'ha vist forçat a allistar-se i a lluitar al costat de les tropes alemanyes:

Els meus caps militars creuen que sóc un inútil, però ells no saben que quan disparo fallo expressament

No puc assumir la idea de treure la vida a algú, sigui qui sigui.

(...)

El dia que faig divuit anys, l’exèrcit allarga els seus tentacles fins a mi i se m’emporta. (...) Quan arribo a Polònia, m’envien a Sokal, una ciutat que ni tan sols sabia que existís.

(...)

No tinc amics en aquest exèrcit.

Guardo les distàncies. 

I gairebé torno al principi quan l'he donat veu a l'Helena, que ens torna a parlar un cop s'ha assabentat que el seu germà ha mort mentre ajudava els partisans jueus amagats:

Un no s’hi acostuma mai, a la por. Apareix del no-res, mentre camines, menges o dorms, però tires endavant perquè no hi ha altre remei. Gairebé tothom té un familiar o un amic que ha mort a causa de la guerra.

Serra Galliners
Abril 2022

I només em resta afegir una part del mateix Epíleg del llibre:

Aquest llibre és de ficció, però va ser inspirat per la història real de la Franciska Halamajowa, que amb la seva filla, va salvar la vida de quinze jueus de Polònia durant la Segona Guerra Mundial. Al mateix temps, la Franciska també va amagar un soldat alemany a l’altell de casa seva. El seu fill va morir mentre portava un camió carregat de provisions als partisans jueus que s’amagaven al bosc.

  

 

El secret de la mare

J.L.Witterick

Traducció de Marc Rubió

173 pàgines

Taurons en temps de salvadors

Una encantadora i màgica història familiar.

Val a dir que es tracta d'un relat extens del què només tractaré de recollir l'essència de l'argument, cosa que ja d'entrada afirmo que és complicada si no es vol perdre cap element de la màgia que confegeix tot el relat i que, indiscutiblement forma part del seu encant.

Les Foradades
Setembre 2016

Ens trobem a Honoka’a, el 1995, i és la Malla qui recorda com va ser aquella nit màgica en què va iniciar les relacions amb l’Augie i considera que va concebre en Nainoa, el seu primer fill, i els anys i successos fantàstics després que uns taurons el salvessin de morir ofegat, que van passar a continuació:

La marxa nocturna dels espectres: et vam concebre aquella nit, i durant els primers anys de la teva vida van passar coses estranyes.

(...)

L’aigua on eres tu s’havia remogut. (...) Quan vaig tornar a sortir per agafar aire, tu eres a la superfície, de costat, com una nina de drap a la boca d’un tauró. Però el tauró t’aguantava amb delicadesa, ho entens? T’agafava com si fossis de vidre, com si fossis la seva cria.

El temps va passar; som a  l'any 2002:

Quan vas parar de rebre gent, encara et vas allunyar més de nosaltres. Una bona part de tu es va convertir en un secret, i em fa l’efecte que encara no has tornat del tot. 

(...)

Si eres més dels déus que de nosaltres, si eres una cosa nova, si havies de refer les illes, si en tu, en el cos d’aquell noiet, es movien tots els reis antics, jo, és clar, no podia ser qui t’havia d’ajudar a desenvolupar tot el teu potencia. El meu temps com a mare estava a les acaballes. 

En Nainoa, té dos germans, en Dean i la Kaui, que sovint pateixen la convivència amb el germà a qui se li atribueixen poders gairebé divins:

Em vaig abocar a la feina. Ara, la frisança, les ganes de lluitar i les essències que s’aplegaven  dins meu a l’ambulància eren com una addicció, sempre acaronant-me per cridar-me l’atenció.

(...)

Tot aquell anys, déu-n’hi-do! Va ser com tornar a viure al límit de la llegenda, igual com després d’allò dels taurons, però encara més intens. 

(...)

Potser el pare, la mare i els déus no es preocupaven tant de mi com d’en Noa. Però això no volia dir que jo no pogués ser alguna cosa. Jo encara era aquí. 

Un tret que podríem considerar distint i original, és que, tot i que el protagonista del relat és, sens dubte, en Nainoa, o Noa com acostumen a nomenar-lo els seus germans, el noi prodigiós, el sanador, el que defensen els taurons... ell intervé escassament i són els altres el que el nomenen 

I mentre el relat avança, gairebé de sobte en Noa comença a perdre tot l'interès per la vida així com de la seva facultat de sanar que, val a dir, el deixa exhaust. 

I desapareix. Fuig? Es perd?...

I és la Malla, la germana, que ha d'abandonar els estudis i el seu futur prometedor com a jugadora de bàsquet, perquè li recau la tasca difícil de tenir cura dels pares que han caigut en una davallada tant de salut física com psicològica i també econòmica, doncs depenien totalment dels guanys de Noa com a sanador: El pare i la mare havien de fer mans i mànigues per arribar a fi de mes. (...) L’única manera de sortir d’una situació així és ser tan bo en una cosa que els altres es vegin obligats a pagar-te. I pagar-te grans quantitats de diners. I això és el que em vaig proposar quan vaig arribar a Spokane.

(...)

Les primeres setmanes la situació entre la mare i jo no va ser bona.

(...)

Aquesta, doncs, és la situació: soc una mena de criada i infermera de merda.

(...)

Així doncs, treballo. Els matins soc a la finca d’en Hoku. Cavo, llauro i planto. Faig rases i cavallons, empenyo carretons i sembro. (...) En fi, em sembla que ara queda clar què soc. 

I és en Dean, el germà, qui surt en la seva cerca:

Ara faig de carregador, sí, però m’he format per tenir una feina de conductor, perquè suposo que cobraré una mica més i sortiré a fora.

(...)

La mare em va trucar per dir-me que en Noa havia desaparegut mentre feia una excursió molt llarga pe l’Illa Gran, tot sol i a peu.

(...)

Encara busco en Noa, tot sol ara, quan l’equip de cerca i salvament, la família i els amics han deixat de fer-ho. 

I potser el troba, o potser només és una intuïció:

Quan vaig arribar allà, al lloc on va caure, durant uns instants va ser com si jo i tota la vall ens toquéssim. 

 

Les Foradades
Setembre 2016

És el destí el qui ha marcat el seu final? Ha estat realment un final?

Els taurons no estaven lluny. Igual...:

Si un déu és una cosa que té un poder absolut sobre nosaltres, en aquest món n’hi ha molts. Hi ha déus que escollim i n’hi ha que no podem evitar; hi ha déus als quals preguem i déus depredadors; hi ha somnis que esdevenen déus, passats que esdevenen déus i malsons que també. 

(...)

Per a la mare, en Noa era un fill però també eren les llegendes que l’envoltaven. La manera com aquestes llegendes concentraven en un sol propòsit tot el que ens feia mal, com ara els anys de pobresa, el trasllat a la ciutat, la merda de feines que tenien ella i el pare. (...) El gran destí és una cosa que embriaga. 

Taurons en temps de salvadors

Kawai Strong Washburn

Traducció de Josefina Caball

446 pàgines

Joan Fuster

La Flama del Canigó
Sabadell, 2018

El 1981, Edicions Tres i Quatre, publicava a València l'opuscle "Ara o Mai" de Joan Fuster.

No he pogut evitar en llegir-lo, considerar la vigència que tenen encara avui dia, després de més de 40 anys, les seves reflexions, una petita mostra de les quals m'he permès de transcriure.

"Si nosaltres no defensem com cal, catalanoparlants, el català, ¿qui ho farà? ¿El Ministerio de Educación?.

(...)

La castellanització dels Països Catalans de l’àrea espanyola s’ha endurit. (...) A tots els nivells. Davant un televisor, un catalanoparlant deixa de ser catalanoparlant per a ser televident en castellà, o en francès."

Recordeu que la primera emissió de TV3 en període de proves va tenir lloc el 10 de setembre de 1983, i la programació va començar el 16 de gener de 1984.

La principal funció era la defensa i protecció de la llengua i cultura catalana. 

La Flama del Canigó
Sabadell 2018

Por qué dar vida a un mortal

Les fonts de Sant Roc
Olot, febrer 2014

Potser és una lectura crua que ens fa qüestionar diferents aspectes de la vida. El que és segur és que es tracta d'una profunda reflexió, amb un punt d'escepticisme, però ben documentada i seriosa que entenc, cerca el debat de diferents aspectes de la nostra societat com ara la matèria, el suïcidi, la pornografia, la caritat, la castedat... La veritat, potser?

Vegeu-ne un petit recull d'alguns dels temes que tracta i traieu les vostres conclusions, que és sempre del què es tracta.

I per començar, parlarem de la matèria:

Cuando alguien pierde el espíritu, le queda todavía el cuerpo; un cuerpo que se mantiene como un ancla, como un acceso, como la esperanza de un regreso.

(...)

La materia se ve descompuesta en átomos, el viviente se descompone en genes, la inteligencia se descompone en neuronas, la sociedad se descompone en individuos, y estos se descomponen en una suma de funciones cuya comunicación se descompone en “bits”. 

I què opinem del terme "cultura". I què entenem per "ser culte"?:

Por lo que se refiere a la “cultura”, el término nos lleva a pensar enseguida en un programa de museos, de teatros, de cine, de libros, de conciertos, y tal vez de buenos vinos. Ser “culto” consiste en haber leído a los grandes autores, visto las grandes películas, oído las grandes piezas musicales… (…) De este modo, la cultura se reconduce a un conjunto de productos culturales preferiblemente al alcance de la masa, y eso significa que se distribuyen en los supermercados y si es posible se descargan de Internet.

Donar tombs a les idees, reflexionar, qüestionar-se la vida... vol dir que estem filosofant? Segur?:

Filosofar no es llenarse la cabeza, sino cultivar la propia alma para que rinda, igual que se dice de una buena tierra que rinde.

Es diria que en general, la societat actual es vanta de les bondats del progrés. L'autor s'ho qüestiona (I humilment, jo també):

El progreso hace ir hacia donde no se había llegado aún. El desarrollo hace que llegue a su madurez lo que ya existía en estado germinal. 

(...)

Según el autor de “El Capital”, la revolución industrial no es un progreso, sino una completa ruptura con los modos tradicionales de producción, y no se puede hacer otra cosa que responder a ella con una revolución política igualmente disruptiva.

(…)

Si el progreso es liberación, ¿cómo podría ser ineluctable su movimiento, que se basa en nuestra total ausencia de libertad? Quien es conducido a un destino contra su voluntad no experimenta un progreso, sino un secuestro o una deportación.

(...)

El progreso de la innovación se caracteriza por los desechos y una aceleración de la caducidad. Llega hasta el punto de que ya no nos queda nada que transmitir, y tenemos que actualizar constantemente nuestras competencias, en dependencia de las nuevas tecnologías. Ya no somos capaces de ejercer un oficio.

I arribem al punt que dona títol al llibre: Per què donar vida a un mortal?:

La muerte reviste de absurdo el nacimiento.

(...)

Hace un tiempo, tener hijos estaba fuera de cuestión, era un deber indiscutible. (…) Con el filósofo se produce una separación progresiva respecto al sabio y al padre, al pensador y al esposo.

(...)

En general los filósofos coinciden en decir que es mejor no casarse y no tener hijos, y, también, cuando lo dicen, desde Heráclito hasta Kant, de Epicuro a Leibniz, de Spinoza a Nietzsche, son célibes.

(...)

En las sociedades de antes, engendrar daba acceso a un “status” progresivamente más importante, en calidad de progenitores, abuelos, hasta el status social supremo, el de antepasado.

(...)

Mientras el hijo es visto como un heredero o un instrumento, mientras sea el medio para propagar el nombre de la tribu, de la raza, de la nación, de la empresa, de la especie, resulta fácil darle la vida.

(...)

Dar la vida a un mortal no implica una responsabilidad ante una persona vulnerable que ya estaba. Se trata de traer al mundo a una persona vulnerable y, por tanto, de ser el principio de su vulnerabilidad. Una cosa es ver sufrir a un niño, otra es ver sufrir a un niño por mi causa. No por mi error, porque yo no le hago sufrir, pero soy yo, mi consentimiento, el que está en el origen de su capacidad de sufrir.

I segueix desgranant diversos punts sempre relacionats amb l'ésser humà i llurs cabòries. 

Li arriba el torn a la pornografia:

“Pornographia”, en griego, significa literalmente “escrito sobre las prostitutas”. Si nos quedamos en este significado, podemos afirmar que la Biblia es una colección de textos pornográficos.

(...)

La pornografía es, por tanto, una prostitución sin la presencia real de la prostituta. 

Parlem del suïcidi, un tema sempre amagat del que se sol passar, com se sol dir "de puntetes" sota la premissa que si se'n parla massa pot conduir a la imitació: 

El suicidio plantea una pregunta, pero no espera su respuesta. (…) Sin embargo, la justificación del suicidio tiene lugar siempre y solo entre los vivientes, y el interlocutor decisivo se ha suprimido a sí mismo en cuanto interlocutor. Nos condena al monólogo.

(...)

El suicida ofende a la sociedad porque está esencialmente ligado a ella, pero la relación se mueve en los dos sentidos; también puede significar que una determinada sociedad le ha empujado a destruirse.

(...)

Matarse significa negarse a morir. Es un intento de reconducir a la propia voluntad algo que la supera. 

En general m'ha resultat interessant, tot i que els darrers tres capítols són massa enfocats a la religió i no m'han acabar de satisfer.

Això sí, em quedo amb aquesta frase:

Dar la vida es también dar la muerte, en cuanto mortalidad. 

Brutal, com diu aquell cuiner, no?

Les fonts de Sant Roc 
Olot, febrer 2014

 

Por qué dar la vida a un mortal

Fabrice Hadjadj

Traductora: Elena Álvarez

219 páginas