Escrit en format de dietari
d’una dona divorciada, amb fills, i escriptora. Segurament el primer que em va cridar l'atenció va ser el títol; a qui no li agradaria trobar les paraules justes en cada moment de la seva vida? Confesso que per mi és, o hauria de ser, quelcom molt important.
Aviat comprovarem si l'autora ha aconseguit trobar-les, si més no, en la seva novel·la.
 |
| El Far de Sant Sebastià Gener, 2015 |
Algun cop que m'ha donat per anar recollint el meu dia a dia, amb quatre notes, solia fer-ho a darrera hora del dia. En canvi la Milena ho desaconsella:
No és recomanable escriure un dietari ni a primera hora del matí, quan un encara està embolcallat en les tenebres vacil·lants del son, ni abans de ficar-se al llit, quan el cansament i la foscor fan que un desitgi escriure una cosa profunda i poètica.
El temps. Molt 'ha escrit i, fins i tot s'ha cantat respecte el tema. La Milena també s'hi refereix:
És un emprenyament el temps,
no només perquè passa tan de pressa i no ens n’adonem i ja som morts, sinó per
la seva mania de l’ordre: primer això, després allò, després allò de més enllà.
(...)
Ja no soc la mateixa que fa un any, però continuo sent la mateixa que en fa quaranta-cinc.
He trobat molt encertades i curioses les seves reflexions a l'entorn del "Dia del Llibre". No sóc de les que s'acosten als autors a demanar-los que em signin cap exemplar, segurament és que, senzillament mai no he estat "fetitxista". Si m'agrada i em convé llegir-ne algun exemplar, ho compro, o m'espero que el pugui aconseguir de les biblioteques públiques. Demanar-los signatures? mai no ho he fet. Passejar-me tafanejant les paradetes i comprar-ne algun llibre. Sovint:
24 d’abril: Gairebé ningú ve
només a buscar una signatura. (...) Cent signatures: cent microidil·lis de dos
minuts.
Diferents tipus de lectors:
Les jo soc tu, tu ets jo.
Les desconfiades.
Els jutges i les jutgesses.
Els fans.
El lector que en realitat no
ve a veure’t a tu.
El boig rematat.
Val a dir que desenvolupa els trets característics de cadascun dels tipus.
I gairebé acabo amb un recull de reflexions referents al seu dia a dia, alguns pensaments fins i tot inconnexes, que, segur qualsevol de nosaltres podríem compartir, almenys jo m'he sentit identificada perquè no em costa gaire divagar. Vegeu si no:
Tant de bo hi tornés a haver
intel·lectuals, homes llegits i cultes dedicats a la reflexió i a l’estudi, una
mica com els metges d’abans, vells savis, ja gairebé no queda gent
intel·lectualment reconfortant.
(...)
Quan em desperto de mal humor
i tot em sembla horrible, no tinc ganes d’escriure, i quan estic feliç i
contenta, tampoc. I, no obstant això, al final no passa ni un sol dia sense que
obri l’ordinador per intentar dir alguna cosa.
(...)
Començo els llibres que crec
que m’agradaran com un soldat es llança a una contesa: amb decisió,
concentració, valentia i esperança, no estirada al sofà, sinó asseguda al meu
escriptori, que al cap i a la fi és el meu camp de batalla. Després, si les
coses van bé i la guerra es converteix en idil·li, passo al sofà.
(...)
Seré sempre, abans que res,
una lectora. (...) Quan ja no pugui llegir (hi ha un moment en què ja no es pot
llegir. (...) Hi ha un moment en què podent llegir encara ja no et ve de gust i
deixes de fer-ho), contractaré algú perquè em llegeixi.
En general considero que, sense ser cap llibre excepcional, ha estat una bona lectura.
Les paraules justes
Milena Busquets
140 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada