dijous, 18 de juliol del 2019

Good bye, veritat




El que més em va cridar l'atenció d'aquest assaig de'n Joan Garcia del Muro Solans va ser el seu subtítol "Una aproximació a la post veritat que ara sembla estar tant de moda, i que jo sempre comparo amb allò tant antic del : "Difama, que algo queda"

No fa gaire, havia llegit "Soldats del no res" que en el seu moment ja vaig comentar aquí mateix. i que, val a dir, vaig trobar molt interessant i alhora preocupant, però en aquest cas les reflexions van en un altre sentit, com el títol indica, parla de la propagació conscient i programada de notícies falses, evidentment no contrastades i que no semblen rebre el rebuig de la població a qui estan adreçades i per tant es repeteixen amb total impunitat:

És el tema d’aquest llibre: després de l’adeu a la veritat el que ha vingut ha estat la postveritat.
(...)
En el món actual veritat s’identifica amb allò que vull que sigui veritat. Fa unes dècades aquesta confusió de la realitat amb la ficció hauria estat catalogada, gairebé, com a trastorn psicològic greu, però a hores d’ara sembla que les coses no funcionen així. (...) Veritat és allò que m’interessa que sigui veritat.
(...)
De mentides n’hi ha hagut sempre. El que crida l’atenció, en el moment actual, és que això sembla que ja no importa, que ja no és important distingir entre veritat i mentida.
(...)
Ja ningú diu la veritat, per això, ja ningú es pot apropiar d’una suposada legitimitat i superioritat moral que emanaria de ser veraç. Ningú diu la veritat. En realitat, ja no existeix la veritat i, per això, val tot. 

El problema pot ser aquest? seria tant lamentable que m'esgarrifa acceptar-ho:

Una bona història pot arribar a ser més versemblant que la pròpia realitat, ja que, si està ben construïda, encaixarà perfectament amb la nostra visió del món, cosa que, sovint, no passa amb la realitat real.

Perquè, d'alguna manera, sembla que tots, o una bona part de nosaltres, contribuïm a afavorir aquest estat de coses amb les nostres contribucions a les xarxes socials:

Cada vegada més, Internet s’està convertint no tant en una finestra oberta a la realitat, sinó en una mena de càmera de ressonància on trobem només aquella realitat que, de manera inconscient, nosaltres mateixos ens estem construint
(...)
La xarxa ens està reconfigurant a la seva pròpia imatge, tornant-nos més hàbils per a manejar i fullejar superficialment la informació però menys capaços de concentració, contemplació i reflexió. 

I és que tots podem ser-ne conscients que:

Google no t’informa de manera neutra de com és la realitat, sinó que interpreta quina és la realitat que vols trobar i te l’ofereix en safata. 

En una entrevista el 17 de novembre del 2017 a l'Ara.cat, concedida a raó de la concessió del 34è premi d'assaig Josep Vallverdú, l'autor ens ofereix aquesta lúcida reflexió:

"Si es dilueix el concepte de veritat, ens quedem sense punts de referència, no podem fer crítica ni un diàleg. Si prefereixo creure allò que m'agrada, el llenguatge perd el seu valor i se'n ressent la democràcia"


A mode de conclusió que només us valdrà si us decidiu a llegir l'assaig:

Acomiadar-se de la veritat comporta acomiadar-se, també, de la confiança en la paraula, de la possibilitat de rebel·lar-se contra la mentida i, per això, del pensament crític i, al capdavall, de l’exercici d’una política democràtica.


diumenge, 14 de juliol del 2019

Luz perfecta




Per fi la tercera i definitiva part de la història dels Chironi de'n Marcello Fois, "Luz perfecta" . Pot ser que ens aquest cas esperava massa o potser havia passat massa temps entre les lectures dels dos primers volums i aquest tercer, però el cert és que, tot i que m'ha agradat i que, d'alguna manera, resol la història, no m'ha semblat ni de bon tros el millor dels tres.

El que per a mi resumeix la història és que recull tot un ventall de renúncies i traïcions, perquè de l'antiga nissaga Chironi ara ja només resten Marianna, ja molt anciana i el seu nebot-nét, Cristian que se suposa ha de ser l'hereu de la nissaga:

Els protagonistes:

Madalena Pes: 
Era una mujer que había aprendido a ser tenaz. A lo largo de sus cuarenta años se había adaptado a esperas mucho peores.

Luigi Ippolito:
A las cinco menos diez de la madrugada del 12 de octubre de 1979, cuatrocientos ochenta y siete años después del descubrimiento de América. (...)Fue un parto largo y complicado, arduo de hecho. 
(...)
Luigi Ippolito se había hecho alto y delgado, con esa mirada peculiar a medio camino entre el sabio y el asesino en serie que tienen determinados hijos únicos.
(...)
Luigi Ippolito Guiseppe siempre había ignorado lo que era la piedad. Siempre. Respecto a sus padres, pero también respecto a sí mismo. Por lo demás había poco que decir. 
(...)
A Luigi Ippolito lo movía una vocación febril, una enfermedad feroz, un afán de muerte, una concupiscencia temprana, una consciencia inmadura, una ira silenciosa.

Cristian:
Él, Cristian, era de los Chironi particularmente resultones.
Cristian firmó su primer documento oficial exactamente seis días después de haber cumplido los dieciocho años. 
Molt aviat se'ns diu que Cristian mor ofegat, segurament massa aviat, perquè el cos no ha estat trobat i, un cop més, els Chironi efectuen un enterrament amb un taüt buit suposant que el cadàver mai apareixerà, tot i que, en aquest cas, ens espera una sorpresa, perquè a aquestes alçades ja sabem que només les dones saben com desaparèixer: Para los Chironi un ataúd vacío no era algo novedoso.

Marianna:
No es el movimiento lo que mueve las cosas. Es el estancamiento lo que las mueve siempre. Por tanto, para que no sucediera nada era preciso no moverse. Eso lo sabía Marianna sin ningún género de dudas.

I, com em resulta especialment difícil resumir sense revelar cap secret, la resta de la història, acabo amb un enigma que només podreu resoldre si us decidiu a llegir la historia sencera, cosa que modestament us recomano:

La muerte, el más horrible de todos los males en definitiva, no existe en realidad. Porque cuando vivimos la muerte no está y cuando ella está no estamos nosotros. 

I també amb un fragment de l'entrevista que "El Diario.es", va fer-li el 21 de març del 2017 a l'autor:

"En realidad, Estirpe es un experimento. Nace por mi deseo de probar si yo era capaz de crear un clásico. ¿El tema? La cara y cruz de una vida, la de Michele Angelo. Afortunado, pues viniendo de la nada es adoptado por un herrero y con su esfuerzo triunfa como emprendedor. Pero también desgraciado, porque fracasa en crear la estirpe a la que dejar su legado. La maldición de los Quironi es no lograr multiplicarse."

dijous, 4 de juliol del 2019

La maledicció dels Palmisano



D'en Rafel Nadal m'agraden tant les seves presentacions, com les seves històries: aquest ha estat el cas de "La maledicció dels Palmisano" que he llegit a raó d'assistir a la presentació de la seva darrera obra "El fill de l'italià" que, val a dir, encara tinc a la llarga llista dels llibres "pendents de llegir", i on en va parlar gairebé com de passada, dels Palmisano.

Diu l'autor... Aquesta és una obra de ficció, de manera que els fets descrits i els seus protagonistes són responsabilitat exclusiva de l’autor. (...) la novel·la vol retre homenatge a tots aquells que es van aixecar al sud d’Itàlia contra l’aliança nazifeixista i que sovint han estat oblidats per la història.

I a partir d'aquí, tot i que l'autor aclareix aquest extrem al final de la novel·la, començaré a relatar les meves impressions.

Aquesta és la història dels Parmisano, una nissaga maleïda en la que els seus components mascles, moren, de vegades d'una manera inexplicable, a una edat jove...

El primer de morir va ser en Giuseppe Oronzo Palmisano, el més bel·licista de tots i el que feia més temps que es preparava per si la pàtria el reclamava. Va caure el 24 de maig de 1915, l’endemà que Itàlia hagués declarat la guerra a Àustria.
(...)
L’últim Palmisano havia mort fora de termini, quan la guerra ja es donava oficialment per acabada, però havia mort sense adonar-se, sense patir. 

Així les coses, dues joves vídues, la Francesca i la Donata, van quedar embarassades gairebé en les mateixes dates. Ambdues estaven soles, els seus marits havien mort, però hi havia alguna diferència. la Donata, de família humil, estava casada amb un Palmisano, i patia perquè el seu home no fora el darrer dels Palmisano morts per la suposada maledicció, mentre que la Francesca pertanyia a la família benestant dels Convertini:

La Francesca no volia se supersticiosa, però era evident que la Donata tenia raó: (...) Déu havia decidit venjar-se dels Palmisano i havia condemnat a mort els homes de la família. (...) Els mesos que van seguir, mentre la Francesca lluïa la panxa pels carrers del poble, la Donata va amagar el seu embaràs a les coves dels Sassi.

I ambdues dones, amb la complicitat necessària del metge, arriben a l'acord que els respectius fills, la Giovanna, filla de la Francesca i en Vitantonio, fill de la Donata i un Palmisano, serien reconeguts com a bessons Convertini, tractant així de foragitar la suposada i molt temuda maledicció:

El dia 26 de juliol del 1923 els bessons va fer quatre anys.
(...)
La Giovanna i en Vitantonio sempre s’havien sabut diferents dels altres: se’ls havia mort el pare a la guerra abans del seu propi naixement i tot just havien fet quan ja havien hagut d’enterrar la Francesca, la primera de les dues dones que havien de compartir com a mares. 

Un nen i una nena que en realitat no tenen cap vincle familiar ni de sang, atrapats en un secret. Però els secrets difícilment porten la felicitat i acaben per portar complicacions, i el temps anirà posant les coses al seu veritable lloc.

Tot i que jo no ho expliqui, ja es pot intuir que la història d'aquests dos joves, que no germans, no serà plàcida i que hi haurà motius per creure que la maledicció no és només una superstició o una llegenda, esclatarà una altra guerra, en Vitantonio, s'hi veurà implicat: Eren a l’estiu del 1943 i havia arribat l’hora d’agafar les armes i demostrar que no era un covard., i finalment tot es resoldrà i és que:

Així és la guerra: de vegades cal sacrificar algunes vides per guanyar una bona posició i salvar-ne moltes més.